Llei d’universitats

Atès que el Consell General en la seva sessió del dia 30 de juliol de 1997 ha aprovat la següent:

Llei d’universitats

Exposició de motius

1. Les universitats, com a centres d’ensenyament superior i de recerca científica, són institucions, des de molt diversos punts de vista, imprescindibles en totes les societats avançades actuals. En efecte, d’una banda, una bona formació de nivell superior és una condició essencial del progrés tècnic i econòmic, i també del benestar social; però, d’altra banda, també la universitat és imprescindible per aconseguir una societat tolerant, composta de ciutadans responsables, impregnada de cultura cívica i, per tant, és una peça clau d’un ordre polític democràtic constituït per les institucions representatives, el respecte a la legalitat i la garantia dels drets fonamentals.

Però la universitat no és només necessària per al desenvolupament global d’una determinada societat sinó també per al profit individual dels que hi estudien, els quals adquireixen uns coneixements i obtenen un títol que els són útils per exercir una professió determinada. A diferència d’èpoques passades, els ensenyaments que imparteix la universitat actual no serveixen únicament per entrar en el mercat laboral sinó que, a causa de les ràpides transformacions tècniques i científiques, són necessaris en totes les edats i les professions per posar al dia els coneixements. En conseqüència, a més dels tradicionals graus de diplomatura i llicenciatura adquireixen cada dia més importància els cursos d’especialització i reciclatge, els mestratges i altres ensenyaments de postgrau, imprescindibles per fer front a les exigències de la complexa societat actual. Finalment, la universitat exerceix un paper directe i indirecte de focus de cultura respecte al seu entorn que no només es projecta en el món intel·lectual, tècnic i artístic sinó que té un efecte general, molt més ampli i difós, sobre tota la vida social.

Totes aquestes raons fan que els poders públics no es puguin desentendre de l’ensenyament superior i la recerca científica ja que la necessitat social d’aquestes funcions és un motiu ineludible perquè l’estat hagi de considerar la universitat com un servei públic, respecte al qual ha de garantir dues condicions mínimes: la seva qualitat científica, intel·lectual i tècnica, i la igualtat de tots els ciutadans per accedir-hi. A més, aquesta consideració de la universitat com a servei públic -amb la consegüent necessitat d’intervenció estatal- comporta l’obligació de respectar els principis constitucionals de llibertat d’ensenyament i de creació de centres docents, i per tant, de permetre a la iniciativa privada la creació d’universitats.

2. El model universitari andorrà està condicionat per les peculiaritats del país geogràficament petit, sense tradició universitària i amb un nombre d’habitants insuficient per donar suport demogràfic a una universitat completa. Això no obstant, la necessitat d’un bon ensenyament superior que té la societat d’Andorra és òbvia i l’Estat, malgrat les dificultats, ha de garantir als seus ciutadans un ensenyament i una recerca universitària de qualitat.

La Llei pretén donar una resposta pragmàtica i realista que solucioni aquestes dificultats ja que projecta un model d’universitat basat en els elements essencials següents:

Títol preliminar

Article 1

Finalitats

Són finalitats de l’ensenyament superior:

Article 2

Principis generals

1. Corresponen als centres d’ensenyament superior les funcions de docència, investigació i difusió cultural.

2. L’ensenyament superior assegura la instrucció científica i cultural superior necessària per a la formació de professionals altament qualificats.

3. La llibertat d’ensenyament comporta la llibertat de creació de centres docents d’ensenyament superior, tant de caràcter públic com de caràcter privat.

4. La llibertat de càtedra implica no solament la plena llibertat de docència, d’estudi i d’investigació, sinó també l’autonomia de les universitats en la seva vessant acadèmica.

5. El dret a l’educació es concreta en la igualtat de tothom per accedir en les mateixes condicions i en funció de les aptituds, l’aprofitament i la vocació pròpia, a l’ensenyament superior. S’ha de facilitar l’accés a les universitats i als centres d’ensenyament superior per mitjà de la dotació de beques i ajuts a l’estudi, que s’atorguen d’acord amb la Llei.

6. L’ensenyament superior manté una estreta relació de diàleg i cooperació amb els diferents sectors del sistema productiu. La societat andorrana participa, a través de les seves institucions amb interessos en l’ensenyament superior, en el govern de les universitats públiques.

Article 3

Normativa aplicable

Els centres d’ensenyament superior es regeixen per aquesta Llei, per altres normes que els afectin i, en el seu règim intern, pels seus propis estatuts.

Títol primer. Del règim comú de les universitats

Article 4

Accés a l’ensenyament superior

1. Poden accedir a l’ensenyament superior tots aquells alumnes que hagin obtingut el títol de batxillerat o el seu equivalent -acceptat per l’Administració- i hagin superat les proves d’accés que es puguin determinar.

2. Poden accedir igualment a l’ensenyament superior els alumnes que reuneixin les condicions que s’acordin i que superin les proves d’accés que s’estableixin amb aquesta finalitat.

Article 5

Títols acadèmics

1. El Govern estableix les titulacions, de qualsevol cicle, que tenen caràcter estatal.

2. Els títols són expedits pel ministre d’Educació, i són vàlids per exercir les professions corresponents a tot el territori andorrà.

3. Les titulacions poden tenir els graus següents:



4. Les universitats poden expedir títols propis, sense caràcter estatal.