Carregant...
 

Llei 22/2013, del 28 de novembre, en què s’estableixen mesures contra la morositat



Atès que el Consell General en la seva sessió del dia 28 de novembre del 2013 ha aprovat la següent:

llei 22/2013, del 28 de novembre, en què s’estableixen mesures contra la morositat

Exposició de motius

Tot i que l’ordenament jurídic andorrà ja conté les normes de dret positiu sobre la mora del deutor es pretén introduir una innovació segons la qual el venciment de certes obligacions es fixi per llei en una data determinada, i faci néixer el dret a percebre interessos de mora sense necessitat d’un requeriment.

Més enllà del que preveu el dret comú sobre aquesta matèria, i el que la jurisprudència dels tribunals ha estatuït al respecte, i amb la finalitat de reforçar el principi constitucional de seguretat jurídica, es fa necessari establir una normativa de la qual es derivi el termini d’acompliment d’aquelles obligacions pecuniàries i, per tant, el moment en què s’inicia la mora pel que respecta a les obligacions entre empresaris, així com les conseqüències de la mora.

El termini que s’estableix en aquesta Llei perquè es produeixi la mora és de 60 dies des que es considera contreta l’obligació de pagament, que és un termini que es pot considerar adequat al costum en la matèria, i a partir del qual s’estableixen uns interessos que penalitzen al deutor.

Tanmateix, s’estableix, d’una banda, que per acord entre les parts es pot escurçar aquest termini màxim, en quin cas la mora es produirà, a tots els efectes previstos en aquesta Llei, en el termini pactat; i, de l’altra, que per acord de les parts es pot ampliar aquest termini, si bé en cap cas a més de 90 dies des que es considera contreta l’obligació de pagament. En tots els supòsits, produïda la mora s’han de meritar els mateixos interessos.

En efecte, fins aquest moment, l’única conseqüència de la mora és el deure de pagament de l’interès legal, entès com el preu del diner. En aquesta Llei es preveu que la mora comporti que el deutor hagi de pagar el doble de l’interès legal, com a sanció.

D’altra banda, fins aquest moment, l’Administració, tant la general com la comunal, es regeix per uns procediments especials per fer front al pagament de les despeses generades per la contractació de béns, obres i serveis, que es troben recollits a la Llei general de les finances públiques de 19 de desembre del 1996, i a la Llei 10/2003, del 27 de juny, de les finances comunals.

Tanmateix, i amb la finalitat que no es produeixin distorsions en la cadena de pagaments-cobraments entre empresaris, i compte tingut que l’Administració és qui celebra la major part dels contractes de quantia més important, s’ha considerat la necessitat que l’Administració adeqüi els terminis dels seus pagaments amb els empresaris amb els quals contracti, de la mateixa forma que ho han de fer els empresaris entre ells.
LesLleis.com

En cas contrari, es produiria el fet que l’empresari que ha contractat amb l’Administració podria trobar-se en el supòsit indesitjable de tenir l’obligació de pagar i, de no fer-ho, haver de suportar l’interès de mora, sense haver cobrat de l’Administració.

En el capítol primer, de disposicions generals, s’estableixen les definicions i l’àmbit d’aplicació de la Llei.

En el capítol segon es preveu que el termini en què, com a màxim, s’ha de realitzar el pagament de les obligacions pecuniàries que recauen dintre de l’àmbit d’aplicació de la Llei, és de 60 dies naturals des dels supòsits previstos per a la generació del deute. Es preveu el pacte en contrari en el sentit apuntat més amunt.

S’estableixen com a excepcions a les disposicions d’aquesta Llei els deutes derivats d’operacions comercials en les quals intervinguin consumidors, i els deutes d’empresaris sotmesos a procediments de cessació de pagaments o fallida.

També s’estableix que la mora de les obligacions pecuniàries que es troben en l’àmbit d’aplicació de la Llei comporta el pagament d’un interès equivalent al doble de l’interès legal. A més, el creditor pot reclamar totes les despeses generades per al cobrament del crèdit.

Finalment, el capítol tercer sanciona amb nul·litat les clàusules abusives que es puguin incloure en els contractes per deixar sense efecte les disposicions d’aquesta Llei.

La Llei es complementa amb una disposició transitòria i una disposició final.




Registreu-vos a LesLleis.com per

accedir al contingut complert d'aquesta pàgina.