Sentència 22-2019 del TSJA. Impost sobre la Renda de les Persones Físiques. Deducció per doble imposició internacional.

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA
Sala Administrativa
Núm. de Protocol: 2000019/2018
Núm. de Rotlle: TSJA-0000123/2018

SENTÈNCIA 22-2019

PARTS:

Apel·lant: Sra. AGV

Apel·lat: GOVERN D’ANDORRA

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

Andorra la Vella, vint-i-set de març de dos mil dinou.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d’apel·lació a les actuacions número 2000019/2018.

En la tramitació d’aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert ANDRÉS PEREIRA, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La representació de la Sra. MGV va interposar demanda contra el Govern, en què impugnava la resolució de la Comissió Tècnica Tributària de 29 de gener de 2018, que va desestimar el recurs formulat per l’agent contra la resolució del Departament de Tributs i de Fronteres de 13 de novembre de 2017, en virtut de la qual es va confirmar una liquidació provisional en concepte de l’impost sobre la renda de les persones físiques, corresponent a l’exercici 2016, que fixava un import a retornar de 1.483,74 euros, mentre que l’autoliquidació que havia presentat la interessada el quantificava en 37.962,17 euros, de manera que es generava una diferència positiva de 36.478, 43 euros.

La sentència d’1 de setembre de 2018 de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles ha desestimat la demanda, declarant que la resolució impugnada és ajustada a dret i als fins que legitimen l’activitat administrativa. Segons el Tribunal a quo, la deducció per doble imposició internacional només es pot aplicar a les rendes que hagin estat gravades efectivament a l’estranger.
2.- La part agent ha interposat recurs d’apel·lació contra l’esmentada sentència de la Batllia, el qual es fonamenta, en síntesi, en les següents al·legacions:

a) Mentre que l’apartat 1r. de l’article 48 de la Llei reguladora fixa el supòsit de fet propi de la doble imposició, que exigeix que en la base de tributació s’integrin rendes gravades en un altre país, l’apartat 3r. estableix les regles per aplicar la deducció, de manera que la deducció s’ha de calcular conjuntament per totes les rendes obtingudes a l’estranger, amb independència de si han estat gravades o no.

b) La finalitat perseguida pel legislador és la d’establir un marc fiscal atractiu i favorable que atregui la inversió estrangera, mentre que la interpretació que fa la sentència apel·lada és restrictiva i contrària a la literalitat de la norma.

3.- La representació del Govern s’ha oposat al recurs i ha sol·licitat que es confirmi íntegrament la sentència apel·lada. Segons el seu criteri, l’article 48 de la Llei 5/2014, de 24 d’abril, estableix clarament que només es poden deduir de la quota de tributació les rendes obtingues i gravades a l’estranger.

4.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l’article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- L’objecte d’aquest procés consisteix en determinar si resulta ajustada a dret la resolució de la Comissió Tècnica Tributària que ha confirmat la liquidació provisional girada a càrrec de la recurrent pel concepte de l’impost sobre la renda de les persones físiques, corresponent a l’exercici 2016.

La discrepància entre les parts es refereix a l’aplicació de la deducció per eliminar la doble imposició internacional, que regula l’article 48 de la Llei 5/2014, de 24 d’abril. Segons el criteri de l’Administració, només es poden deduir les rendes que hagin estat obtingues i gravades a l’estranger, mentre que la recurrent sosté que també s’han d’incloure aquelles rendes que no hagin estat gravades. En aquest sentit, defensa que cal distingir entre el supòsit de fet de la doble imposició, que determina l’article 48.1, i que consisteix efectivament en haver obtingut rendes que hagin estat gravades en altres països, mentre que l’article 48.3 regula el mètode de càlcul de la deducció, que no distingeix entre rendes gravades i no gravades.