No tens permís per insertar ítems
Lorem ipsum test cortina dolor sit amet, pri affert equidem eu, hinc platonem nec at. Te duo dico falli quaestio, quo possim iuvaret molestie et. Volumus luptatum gubergren ad ius. Id eos assum eloquentiam.
Cu vix tale nonumes textenllaç Respecte la darrera versió de la L2018024 cal:
llei 24/2018, del 18 d’octubre, del Codi de procediment civil
La justícia és un concepte complex que constitueix, per una banda, un dels fonaments de la societat i, per una altra banda, un anhel bàsic dels homes i les dones que la demanen i l’esperen com una mena de necessitat espiritual que s’integra en el conjunt de valors bàsics. És per això que cal procurar que la regulació dels procediments judicials, i concretament les normes sobre la forma com se substancien i es decideixen els processos judicials, sigui eficient, útil i entesa per totes les persones que l’han d’aplicar, i també pel conjunt de la societat a la qual es dirigeixen, atès que les normes jurídiques sobre els procediments judicials regulen a la vegada un dret fonamental i un servei essencial de l’Estat.
L’impuls codificador a Europa data de mitjan segle XIX, quan arran dels canvis polítics i econòmics esdevinguts, els països europeus van començar a redactar codis substantius i processals per donar seguretat i transparència, tant al marc jurídic substantiu com als procediments d’enjudiciament, mitjançant codis integrats per normes estructurades, modernes i ben conegudes per tots els intervinents en els processos judicials. Andorra no es va afegir en aquell moment a l’impuls codificador, però ho està fent en els darrers anys davant la necessitat d’adaptar les lleis a les noves realitats i sensibilitats, i també als canvis tecnològics. Són notòries i evidents, en aquest sentit, les transformacions profundes que experimenten les societats modernes, les quals reclamen actualment procediments respectuosos amb els drets fonamentals i alhora àgils i senzills, tot prescindint de formalitats vàcues i tràmits innecessaris que impedeixen i dificulten el dret de demanar i l’activitat d’impartir justícia. En efecte, les normes processals han de servir al fi que els és propi i que no és cap altre que ser el vehicle formal i garantista per impulsar, substanciar i resoldre les demandes dels ciutadans en un termini de temps raonable. Tot plegat mitjançant un sistema procedimental que permeti als tribunals de justícia dictar sentències fonamentades que posin fi als litigis i que compleixin l’objectiu assignat al sistema judicial en un Estat modern, el qual consisteix a dirimir les disputes tot afavorint així la pau social.
Aquest dèficit persisteix malgrat que les normes processals civils es van començar a modernitzar en virtut de la Llei qualificada de la Justícia, del 3 de setembre de 1993, que va establir les bases del sistema de justícia andorrà d’acord amb el que estableix la Constitució. La Llei qualificada de la Justícia es va completar amb la Llei transitòria de procediments judicials, del 21 de desembre de 1993, que tenia la vocació de servir de pont entre l’antic i el nou sistema d’enjudiciament civil que s’havia de promulgar. Així, l’exposició de motius de la Llei transitòria de procediments judicials estableix que “és obvi que s’haurà de procedir a l’elaboració d’una Llei general de Procediments que contempli de manera total, coherent i harmònica la totalitat dels mateixos, essent pensats amb unitat de criteri científic, tècnic i polític. Tal tasca per la seva magnitud tècnica jurídica i complexitat és preferible deixar-la a la nova legislatura”.
L’elaboració del Codi de procediment civil ha seguit el mandat de proveir una nova regulació dotada de ple criteri científic i tècnic, amb una atenció especial als dos eixos següents: el respecte i la continuació de la tradició jurídica andorrana, i la regulació senzilla, ordenada i consecutiva de les institucions i les normes processals, amb la finalitat de facilitar-ne al màxim l’entesa i l’ús. Com s’ha dit, la Llei que ens ocupa atén especialment la tradició jurídica pròpia, però també les tradicions jurídiques francesa i espanyola, que responen, en definitiva, a una mateixa influència i al mateix àmbit al qual Andorra també pertany. Si bé les lleis processals, pel seu caràcter tècnic, acostumen a no ser tan dipositàries de tradicions jurídiques com ho són les lleis substantives que regulen, per exemple, l’herència o l’adquisició i la transmissió dels béns, no és menys cert que hi ha denominacions, usos forenses i formes que s’han volgut conservar. N’és un exemple el termini processal inusual de tretze dies que empren les lleis processals vigents, així com altres institucions i procediments que s’han mantingut com a singularitats del dret processal andorrà. També s’ha atès la tradició jurídica comparada i, particularment, els sistemes processals espanyol i francès. En aquest sentit, cal assenyalar que la Ley de Enjuiciamiento Civil i el Code de Procédure Civile tenen un fonament similar, si bé la norma espanyola, promoguda l’any 2000, es beneficia de la modernitat davant de l’antiguitat relativa de la norma francesa, impulsada a partir del 1973 i que s’ha imposat definitivament com a codi únic en virtut d’una llei del 20 de desembre del 2007.
El Codi de procediment civil es fonamenta en la regulació ordenada i consecutiva de les institucions i les normes processals de la forma més respectuosa possible amb el desenvolupament natural d’un procés. Així, el Codi comença amb un primer títol dedicat als principis rectors dels processos judicials en què es regulen qüestions essencials com el principi d’audiència, l’impuls processal, la bona fe i el frau processal, o el principi de preclusió. Es tracta, a la manera del Code de Procédure Civile francès, de regular disposicions inicials que estableixin els principis que han de fonamentar el sistema d’impartir la justícia. En aquest sentit, aquesta Llei estableix la plena observança dels principis processals juridiconaturals del procés, com ho són els d’audiència i igualtat de les parts del procés. Quant als principis tècnics, el procés civil que s’hi regula es basa, ineludiblement, en els principis dispositiu i d’aportació de part, que garanteixen la vigència del principi de contradicció de les parts del procés. A més, també està regit plenament pel principi d’oralitat, en especial en la primera instància.
La part final del Codi està dedicada a diverses qüestions complementàries i necessàries, i que a títol no exhaustiu són les següents: el procediment abreujat, els procediments especials, el sistema de recursos, el judici de revisió, les costes processals, l’assegurament de les sentències definitives de condemna, l’execució de les resolucions judicials, i la jurisdicció voluntària. Es tracta d’institucions clau per al bon desenvolupament de la Llei, a les quals es fa referència detallada més endavant, tot incidint en les novetats que s’introdueixen en relació amb aquestes institucions.
III. Normes bàsiques i principis del procediment civil
El sistema de notificacions s’incardina en el procés com un mecanisme d’ofici, que s’inicia una vegada s’ha admès la demanda. Es preveu la unificació dels terminis per contestar, recórrer i acomplir altres tràmits. D’altra banda, la intervenció del procurador en els procediments judicials es configura com a potestativa, sense perjudici del fet que les persones jurídiques requereixin un representant processal en tots els casos, mentre que la intervenció de l’advocat esdevé sempre obligatòria, tret de determinats actes com ara en el procediment d’injunció o en el procediment abreujat, sempre que la quantia dels processos no superi 3.000 euros i 1.500 euros, respectivament.
IV. Competència objectiva i funcional. Sistema de recursos
Quant a la competència funcional, i més concretament en matèria de recursos, el sistema doctrinalment acceptat en el nostre entorn jurídic és el que distingeix entre el recurs d’apel·lació i el de cassació. Ambdós tipus de recursos han de ser coneguts per tribunals diferents, i també són diferents els motius d’accés a cada recurs, perquè la seva naturalesa i funció són distints. Així, un sistema processal amb un recurs de cassació necessita la instauració de dos tribunals: el tribunal d’apel·lació i el tribunal de cassació. No obstant això, en el cas andorrà aquesta diferenciació no és necessària atenent la dimensió de l’espai judicial i les seves necessitats. També s’ha de tenir en compte que el recurs de cassació es fonamenta en la necessitat d’unificar la doctrina jurisprudencial, cosa que resulta innecessària si només es compta amb un tribunal d’apel·lació, tal com s’esdevé al nostre país.
Finalment, cal assenyalar que el Codi opta per denominar genèricament tribunal qualsevol òrgan judicial, sigui unipersonal o col·legiat. I s’ha volgut defugir de particularitzar, excepte quan era imprescindible, si la competència per fer un acte corresponia al secretari judicial o al batlle, per afavorir una distribució més flexible del treball judicial. És per això que també s’empra generalment el terme tribunal quan la Llei es refereix a les actuacions judicials en sentit ampli.
V. Classes de procediments
El procediment ordinari és el procediment tipus per substanciar els assumptes de quantia igual o superior a 20.000 euros, els de quantia indeterminada i els que no tinguin designat un procediment especial per ser substanciats. Aquest procediment s’estructura amb una fase per escrit que s’inicia amb la demanda, seguida de la notificació i la contesta, una audiència prèvia, i un judici oral. L’audiència prèvia compleix les funcions de depurar els defectes processals, determinar l’objecte del procés, mitjançar entre les parts i proposar els mitjans de prova, entre altres finalitats.
El sistema processal contingut en el Codi de procediment civil es vertebra al tomb del procediment ordinari com el procediment tipus per resoldre qualsevol litigi, tret dels que tinguin atribuït un altre procediment per raó de la matèria o la quantia. L’estructura del procediment ordinari, i també del procediment abreujat, és la següent:
VIII. Recursos
D’altra banda, es regula detalladament el recurs d’apel·lació, que coneix i resol la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, i que es pot interposar bé contra les sentències definitives, bé contra les altres resolucions definitives, com ara els autes definitius i les altres resolucions en què així ho estableixin les lleis. L’apel·lació es fonamenta en els motius que consisteixen en les infraccions processals, l’error en la valoració de la prova i la infracció de la llei. Es pot interposar un recurs d’apel·lació contra les sentències dictades en el marc de qualsevol classe de procediment, llevat de les sentències dictades en el procediment abreujat quan la quantia reclamada no superi 1.500 euros, o dels autes recaiguts en el procediment d’injunció. L’exclusió del recurs d’apel·lació pel que fa als processos amb un abast econòmic escàs és conforme a l’ordenament jurídic vigent fins ara, i en concret s’adiu al que ja preveia el Decret dels veguers del 4 de febrer de 1986 en relació amb el procediment de mínima quantia, i té per objecte limitar la càrrega de treball de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia i que pugui dedicar el temps i els recursos de què disposa a l’apel·lació de les resolucions amb una transcendència més gran.
El recurs d’apel·lació es tramita principalment per escrit, atès que la vista esdevé, en principi, facultativa. Aquesta norma es fonamenta en el fet que en la primera instància ja s’ha celebrat un judici oral, motiu pel qual decau la necessitat de practicar una vista en fase d’apel·lació. Ara bé, sí que es practica la vista en aquesta fase quan s’hagi decidit la pràctica de proves en la segona instància o quan el tribunal ho consideri necessari per resoldre degudament el recurs interposat.
IX. Judici de revisió
La competència per conèixer i resoldre el judici de revisió s’atribueix a la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia i requereix que s’interposi la demanda de revisió corresponent, amb una legitimació àmplia i en un termini prudencial de tres mesos a partir de la notificació de la sentència penal ferma o del dia en què es té coneixement de l’existència del motiu en què es fonamenta el judici de revisió. En cas que s’admeti la demanda, se segueix un procediment amb uns terminis reduïts. Aquest procediment finalitza amb una sentència que pot revocar la sentència o les sentències objecte de la revisió i, si escau, també pot suposar la retroacció de les actuacions corresponents.
X. Costes processals
La interposició d’un recurs d’apel·lació contra sentències definitives planteja el problema de l’eficàcia que ha de tenir la sentència que és objecte de recurs. És a dir, si la interposició del recurs ha de determinar la suspensió o no de l’execució de la sentència impugnada, tenint en compte que pot ser revocada en fase d’apel·lació, amb les conseqüències que se’n deriven pel que fa als actes d’execució que s’han pogut adoptar entretant. Aquesta qüestió s’ha intentat resoldre mitjançant dos possibilitats: d’una banda, acceptant el recurs a ambdós efectes, motiu pel qual no es pot executar la sentència mentre se substancia el recurs, i, d’altra banda, acceptant el recurs amb un sol efecte, i en aquest cas no es produeix la suspensió de l’eficàcia de la sentència recorreguda, tot i que la seva execució es pot condicionar al fet que es presti una caució. En aquest cas, al seu torn, s’esdevenen dos altres possibilitats: l’execució provisional de la sentència impugnada amb la prestació d’una caució per part del sol·licitant de l’execució, que és el sistema seguit fins ara pel dret processal andorrà, o l’execució provisional sense prestar caució amb la possibilitat de suspendre aquesta execució si l’executat presta una caució. Aquests sistemes tenen en comú les dificultats que es plantegen davant la possibilitat real d’una revocació de la sentència en alçada, en tant que la retroacció dels efectes pot arribar a ser impossible. I les dificultats expressades determinen que no sigui gens habitual concedir l’execució provisional.
S’ha considerat que es tracta d’una bona solució, atès que s’eliminen les execucions provisionals i, al mateix temps, es garanteixen els drets de les persones que han obtingut un pronunciament favorable en la primera instància, especialment a Andorra on els terminis per obtenir una resolució de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia no són excessivament llargs.
XII. Execució forçosa de les resolucions judicials
En definitiva, la solució adoptada ha estat regular en aquest Codi les normes bàsiques sobre l’execució, que consisteixen en les característiques dels títols executius, les parts de l’execució, els drets de terceres persones, el procediment de despatx de l’execució, l’oposició a l’execució, i la suspensió i l’acabament del procediment d’execució. També es regulen les normes necessàries relatives a la relació de l’òrgan jurisdiccional amb el saig, que, d’acord amb la Llei 43/2014, del 18 de desembre, es defineix com un professional del dret investit de funció pública que, de conformitat amb les disposicions legals vigents, té autoritat per executar de manera forçosa les resolucions judicials o administratives executòries, d’acord amb les lleis aplicables, a petició de les persones i entitats públiques i privades. El saig exerceix aquestes funcions per delegació de l’òrgan jurisdiccional, i sempre està sotmès a les decisions que pugui adoptar el tribunal competent, per la via dels recursos que poden interposar les parts contra els acords que dicta el saig.
En matèria d’execució dinerària, i de les quantitats que dimanen de l’execució no dinerària, el saig és competent per portar a terme tots els actes materials d’execució de les quantitats líquides contingudes en les resolucions judicials, en la seva condició de cooperador de l’Administració de justícia. Nogensmenys, com s’ha dit, el saig resta en tot moment sotmès al control de l’òrgan jurisdiccional o administratiu que ha dictat la resolució que s’executa.
Finalment, aquesta Llei també estableix les normes oportunes relatives al reconeixement i l’execució de les resolucions judicials i administratives dictades per tribunals o altres òrgans estrangers, tot distingint com es porta a terme el reconeixement i l’execució de resolucions judicials estrangeres en què s’adopten mesures cautelars o provisionals, d’una banda, i el reconeixement de resolucions judicials fermes dictades per tribunals estrangers, d’altra banda, amb una nova regulació del procediment d’exequàtur que ja no és conegut des d’un inici per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, tal com s’esdevenia fins ara, sinó pel batlle al qual correspongui per torn. A més, també es regula de forma específica el reconeixement i l’execució de resolucions judicials o administratives estrangeres relatives a pensions compensatòries o a la custòdia de menors d’edat.
XIII. Jurisdicció voluntària
El procediment de jurisdicció voluntària s’aplica als casos en què sigui necessària la intervenció del batlle o del notari, i sempre que no hi hagi litigi o controvèrsia entre les persones interessades. S’encomanen als òrgans judicials matèries com les adopcions i els acolliments, les tuteles i les curateles, l’alienació de béns dels menors i de les persones amb la capacitat modificada judicialment, les declaracions d’absència i de mort, les consignacions judicials, o les convocatòries judicials de juntes generals d’accionistes i les dissolucions judicials de societats, entre d’altres. En canvi, s’encomanen als notaris les declaracions d’hereus intestades i altres matèries relacionades amb el dret successori. A més dels supòsits esmentats i més freqüents en la pràctica forense, també es pot instar aquest procediment quan concorren altres qüestions no relacionades a la Llei en les quals sigui necessari un pronunciament judicial i no hi hagi plantejada una controvèrsia.
Les quatre disposicions addicionals de la Llei tenen com a finalitat aplicar als arrendaments rústics les normes sobre l’admissibilitat i la caducitat del recurs del procediment d’arrendaments; salvaguardar les especificitats processals que es contenen a les lleis sobre marques, drets d’autor i drets veïns, i patents; adaptar les referències que estableix la normativa vigent a la creació de dos seccions civils, i fer possible l’actualització de les quantitats que estableix aquesta Llei a través de les lleis del pressupost de cada any.
La disposició derogatòria, que es desglossa en vint-i-quatre apartats, deroga les disposicions legals o les lleis el contingut de les quals ha quedat substituït per les normes d’aquesta Llei, o la vigència de les quals ja no és procedent un cop entri en vigor el Codi de procediment civil. És el cas de tretze decrets dels veguers o dels delegats permanents que es deroguen en tot o en part, encara que algun ja es pogués considerar derogat tàcitament, i de onze lleis aprovades amb posterioritat a la promulgació de la Constitució, des del 1993 fins al 2005, que es deroguen gairebé totes parcialment, com a conseqüència principal del fet que es refonen i integren en aquesta Llei totes les normes processals civils vigents.
Finalment, les disposicions finals vint-i-setena a vint-i-novena qualifiquen les disposicions d’aquesta Llei que incideixen en l’exercici de drets fonamentals o modifiquen lleis qualificades; encomanen al Govern la publicació dels textos consolidats de les lleis que aquesta Llei modifica, i determinen la data de l’entrada en vigor del Codi de procediment civil.
Article 1. Dret a la jurisdicció i resolució extrajudicial de les controvèrsies
2. Els mitjans extrajudicials de prevenció i resolució de les controvèrsies són escollits de comú acord per les persones interessades. Aquests mitjans són principalment la negociació entre les parts, la mediació i l’arbitratge en què les parts recorren a l’assistència d’una tercera persona, o qualsevol altre mitjà que considerin convenient. Els ciutadans han de tenir en compte el recurs a aquests mitjans i les administracions competents n’han de fomentar el coneixement i l’ús.
Article 2. Principis d’audiència i publicitat
2. El judici oral és públic, tret dels casos en què el tribunal, d’ofici o a instància de part, acordi que se celebri excepcionalment a porta tancada.
Article 3. Inici i finalització del procés
2. El procés finalitza per sentència o aute en els casos i de conformitat amb les normes previstes en aquesta Llei. El procés pot finalitzar en qualsevol moment si les parts així ho decideixen lliurement.
Article 4. Impuls processal
2. Les parts i els altres intervinents en el procés judicial han d’assumir les càrregues que els incumbeixen i han de complir els actes processals en la forma i el temps deguts.
Article 5. Bona fe i frau processal
2. El tribunal ha de desestimar motivadament les peticions que es formulin amb abús manifest de dret o que comportin un frau de llei o processal. Així mateix, en aquests casos, pot imposar les sancions governatives que corresponguin de conformitat amb les normes previstes en aquesta Llei.
Article 6. Objecte del procés. Principi de justícia pregada
2. El tribunal ha de decidir en el procés de conformitat amb les pretensions exercides, els fets al·legats i les proves practicades en el judici oral, llevat que aquesta Llei disposi una altra cosa.
Article 7. Improrrogabilitat dels terminis. Preclusió processal
2. La concurrència de motius excepcionals i justificats permet suspendre els terminis processals, que es reprenen una vegada cessa la causa que en va determinar la suspensió. Sense perjudici del que estableix l’apartat 1 de l’article 53 la concurrència d’aquests motius l’ha d’apreciar el secretari judicial, d’ofici o a instància de part, mitjançant una interlocutòria o un acord, segons si s’admet o no s’admet la suspensió, amb l’audiència prèvia de les parts personades en el procés.
Article 8. Principi de preclusió de les al·legacions de fets i fonaments jurídics
2. La càrrega de l’al·legació dels fets i els fonaments jurídics en virtut dels escrits inicials del procés s’entén sense perjudici de poder formular al·legacions complementàries, o invocar fets nous o de nova notícia, de conformitat amb el que estableix aquesta Llei.
Article 9. Iniciativa i càrrega de l’activitat probatòria
2. Correspon a les parts la càrrega de provar la certesa dels fets en què fonamenten les pretensions respectives. El tribunal ha de tenir presents la disponibilitat i la facilitat probatòria que correspon a cada una de les parts del procés.
1. Les vistes, les audiències i les compareixences que tinguin per objecte escoltar les parts abans de dictar una resolució s’han de celebrar sempre davant el batlle o els magistrats que formen part del tribunal que conegui el procés.
3. La infracció de les normes dels apartats anteriors d’aquest article determina la nul·litat de ple dret de les actuacions corresponents.
Article 11. Principi de legalitat processal. Deure de col·laboració
2. Totes les persones i les entitats públiques i privades estan obligades a complir les resolucions judicials i a col·laborar amb l’Administració de justícia en les actuacions regulades en aquesta Llei.
4. D’acord amb el que estableix l’apartat anterior, les administracions públiques han de permetre l’accés del tribunal i del saig als seus registres i a les dades de què disposen en les condicions necessàries per fer efectiu el dret d’obtenir una decisió fonamentada en dret i el dret d’obtenir-ne l’execució en un termini raonable.
Els processos se substancien d’acord amb les normes processals vigents, les quals no es poden aplicar retroactivament sense perjudici del que estableixin les disposicions legals de dret transitori.
Article 13. Àmbit territorial de les normes processals
Les normes contingudes en aquesta Llei són aplicables, en defecte d’una llei que ho reguli, a qualsevol procés judicial que coneguin els tribunals andorrans.
Article 15. Classes de resolucions
2. Les resolucions del secretari judicial s’anomenen:
3. El saig i el notari dicten acords per portar a terme les actuacions que els són atribuïdes de conformitat amb aquesta Llei i la Llei del saig.
Article 16. Invariabilitat de les resolucions. Resolucions definitives i fermes
2. Són resolucions definitives les que posen fi al procés tant en la primera instància com en fase de recurs, i les que resolen un incident o recurs en el marc d’aquests processos, sempre que n’impedeixin la continuació.
4. Les resolucions fermes tenen l’efecte de cosa jutjada i vinculen els tribunals, tots els ciutadans i els poders públics, sense que ningú pugui anar en contra del que el tribunal hagi decidit en virtut de les seves resolucions.
1. Les resolucions del tribunal, del secretari judicial, del saig o del notari es documenten per escrit. Hi han de constar el lloc on es dicten; la data en què es dicten; la identitat i la signatura de les persones que les dicten; la referència del procés del qual dimanen, i la identitat de les parts i, si escau, dels seus representants, advocats i procuradors. A més, cal que hi consti el que s’ha resolt i una motivació quan aquesta Llei o les altres lleis aplicables així ho disposin, o quan sigui necessari.
3. Les sentències han d’incloure, a més de les circumstàncies assenyalades a l’apartat 1 d’aquest article, la identitat del batlle o el magistrat ponent. També han de desglossar-se en els apartats següents:
4. Totes les resolucions han de contenir la indicació de si són o no són fermes i, si escau, dels recursos que corresponen contra les resolucions esmentades, amb l’expressió del tribunal competent per ser-hi interposats i per resoldre’ls, i dels terminis legals per fer-ho.
Article 18. Resolucions orals
2. Les resolucions orals es dicten amb el contingut i els requisits exigits per aquesta Llei, segons la classe de resolució de què es tracti, i es documenten per escrit un cop finalitza l’acte.
Les resolucions del tribunal, del secretari judicial, del saig o del notari s’han de dictar dins el termini establert en aquesta Llei i en la Llei del saig, excepte que concorri una causa suficient i justificada per a la dilació, que s’ha de fer constar en la resolució o l’acord.
Article 20. Rectificació i aclariment de les resolucions
2. El tribunal, el secretari judicial, el saig o el notari pot rectificar o aclarir les seves resolucions pel que fa a les expressions o els conceptes foscos o mancats de la comprensió suficient, per rectificar els errors materials que s’hi contenen, i també per incloure-hi els pronunciaments que s’hagin omès de forma manifesta d’acord amb les peticions plantejades per les parts.
4. El tribunal, el secretari judicial, el saig o el notari, un cop rep la petició de rectificació o aclariment, pot no admetre-la en cas que consideri, motivadament, que no té cap fonament. En cas contrari, la trasllada a les altres parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de cinc dies hàbils. Posteriorment, decideix mitjançant un aute o un acord dins els cinc dies hàbils següents.
6. El termini per interposar el recurs que correspongui contra la resolució que és objecte d’una petició de rectificació o aclariment compta a partir del dia següent al dia en què es dicta l’aute o l’acord assenyalat a l’apartat anterior.
Article 21. Nul·litat dels actes processals
2. El tribunal i el secretari judicial han de procurar que es puguin esmenar els defectes en què puguin incórrer els actes processals de les parts.
Article 22. Classes d’actes processals de comunicació
Article 23. Notificació dels actes processals
2. Les resolucions del tribunal i del secretari judicial es notifiquen en el termini màxim de cinc dies hàbils des de la data en què s’hagin dictat.
Article 24. Execució i direcció dels actes processals de comunicació
2. L’execució dels actes processals de comunicació també la pot portar a terme el saig, o l’advocat o el procurador com a representants de la part que sol·licita la comunicació, a les costes d’aquesta part. El saig, l’advocat o el procurador que executi qualsevol acte processal de comunicació és responsable de comprovar la identitat i les altres circumstàncies del destinatari de l’acte, i ha de vetllar perquè en la còpia de l’acte consti la signatura del destinatari i la data en què s’ha efectuat la comunicació.
Article 25. Actes processals de comunicació amb les parts no personades en el procés
2. El primer emplaçament o la primera citació de les parts es fa personalment i al seu domicili personal o professional. El domicili és el que consta a la demanda o a l’escrit que inicia el procés. El demandant pot designar diversos domicilis i, en aquest cas, ha d’indicar l’ordre dels domicilis prop dels quals s’ha de fer l’emplaçament o la citació.
4. Si la part no és trobada al seu domicili, es pot lliurar la cèdula d’emplaçament o citació a qualsevol familiar o persona amb la qual convisqui, sempre que sigui major de setze anys, o a qualsevol empleat seu que treballi al domicili professional, i se’ls adverteix de l’obligació de lliurar la cèdula al destinatari o de fer-li saber el seu contingut si en saben el parador. En qualsevol cas, el nunci, el saig, l’advocat o el procurador ha de fer constar la identitat de la persona a la qual es lliura la cèdula i la relació que té amb el destinatari.
6. A la cèdula d’emplaçament o citació sempre es fa constar l’advertiment segons el qual si la part no es persona o compareix en el procés serà declarada en rebel·lia. En cas que el destinatari o la persona a la qual es lliuri la cèdula es negui a signar-la, es fa constar aquesta circumstància i l’emplaçament o la citació s’entenen comunicats degudament, llevat que qui lliuri la cèdula d’emplaçament o citació sigui l’advocat o el procurador de la part que ho sol·licita, i cal que hi consti també la signatura d’un testimoni que acrediti la negativa de la persona emplaçada o citada.
Article 26. Actes processals de comunicació amb els advocats i procuradors
2. No obstant això, per excepció de les normes establertes a l’apartat anterior, cal fer personalment a les parts les comunicacions següents:
1. La comunicació entre el tribunal o el secretari judicial i les altres persones i entitats públiques o privades que es relacionen o col·laboren amb l’Administració de justícia s’efectua preferentment mitjançant el servei informàtic de comunicació processal establert a les oficines judicials o als tribunals, i prop d’aquestes persones i entitats.
1. La comunicació entre el tribunal o el secretari judicial i els testimonis, els perits o les altres persones que intervenen en el procés es fa mitjançant la remissió de la comunicació per correu ordinari o electrònic, o per qualsevol altre mitjà tècnic que permeti acreditar la data de la recepció i el contingut de la comunicació. El secretari judicial fa constar mitjançant una diligència si ha tingut lloc i quan ha tingut lloc la recepció d’aquesta comunicació.
1. Si de conformitat amb les normes d’aquest capítol no es pot saber el parador del destinatari de l’acte processal de comunicació, o no es pot portar a terme la comunicació amb eficàcia plena per qualsevol altre motiu, el secretari judicial ordena que aquesta comunicació es faci mitjançant la publicació de la part dispositiva de la resolució o l’actuació judicial, de la cèdula d’emplaçament o citació, o del requeriment, al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra.
1. Les comunicacions processals tenen efectes plens des del moment en què en té lloc la recepció. En qualsevol cas els terminis es compten sempre a partir de l’endemà de la notificació o publicació de l’acte de què es tracta.
3. Malgrat el que estableix l’apartat anterior, si la persona destinatària de l’acte processal de comunicació no en denuncia la nul·litat en ocasió de la primera compareixença en el procés, s’entén que aquest acte produeix eficàcia plena.
Article 31. Capacitat per ser part
2. També poden actuar com a part les entitats sense personalitat jurídica, els grups de consumidors o els grups de persones formades per una pluralitat d’elements personals o patrimonials posats al servei d’un fi determinat.
Article 32. Capacitat processal
2. Les persones físiques menors d’edat, amb la capacitat modificada judicialment o sotmeses a qualsevol limitació de la seva capacitat d’obrar compareixen en el procés per mitjà de la persona que en tingui atribuïda la representació legal i, si no n’hi ha, del Ministeri Fiscal i/o del defensor judicial.
4. Les persones jurídiques compareixen en el procés per mitjà de la persona que les representi legalment.
1. La falta de capacitat per ser part o de capacitat processal pot ser apreciada d’ofici pel tribunal a l’audiència prèvia si el procés se substancia pel procediment ordinari, o a l’inici del judici oral si el procés se substancia pel procediment abreujat.
1. El dret a la jurisdicció atorga al demandant el dret de demanar tutela judicial al tribunal i d’obtenir-ne, amb el compliment previ dels requisits processals, un pronunciament sobre el fons del procés. El demandat té dret a oposar-se a les pretensions que s’hi exerceixin.
3. No obstant això, aquesta Llei o les altres lleis aplicables poden atribuir la legitimació processal a una persona diferent del titular de la relació jurídica o de l’objecte litigiós. En concret, per defensar el dret a la igualtat de tracte i a la no-discriminació, també estan legitimades per intervenir, en interès de les persones afiliades o associades, i sempre que comptin amb la seva autorització, les organitzacions sindicals, les associacions professionals de treballadors autònoms, les organitzacions de consumidors i usuaris i les associacions i organitzacions constituïdes legalment que tinguin com a finalitat primordial la defensa i la promoció dels drets humans i desenvolupin la seva activitat en el territori andorrà. No és necessària aquesta autorització quan les persones afectades siguin una pluralitat indeterminada o de difícil determinació, sense perjudici de la legitimació processal de les persones que puguin arribar a identificar-se com afectades.
1. Poden comparèixer en el procés diverses persones com a demandants o com a demandades, sempre que les accions que exerceixin provinguin d’un mateix títol o raó de demanar.
3. Quan actuïn en el procés diverses persones com a demandants o com a demandades, cadascuna d’elles ha d’exercir i suportar les càrregues processals pròpies de les parts en el procés.
1. Qualsevol persona que acrediti tenir un interès directe i legítim en el resultat del procés pot demanar de ser-hi admesa com a demandant o demandada. Aquesta sol·licitud s’ha de formular abans de l’inici del judici oral.
3. La intervenció no retrotrau les actuacions practicades en el procés, però l’intervinent pot fer les al·legacions necessàries per defensar els seus drets que no hagi pogut formular en un moment processal anterior a la intervenció. En aquest cas, el tribunal les trasllada a les altres parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils i practica les actuacions processals que escaiguin.
Article 37. Intervenció provocada
2. El demandat, quan la llei ho permeti, també pot demanar al tribunal que notifiqui a una tercera persona la litispendència del procés perquè pugui intervenir-hi com a demandat, bé com a litisconsort del demandat, bé com a demandat únic. Aquesta sol·licitud s’ha de formular dins el termini atorgat per contestar a la demanda, el qual queda suspès, i es reprèn quan es notifica al demandat l’aute en què es resol la sol·licitud d’intervenció.
4. En cas que sigui el demandat qui hagi sol·licitat la intervenció d’una tercera persona com a demandat, el demandant pot acceptar-ne la intervenció com a litisconsort del demandat o com a demandat únic:
Sense perjudici del que estableixen els articles 36 i 37, el tribunal, d’ofici o a instància de part, pot notificar la litispendència del procés a les persones que es puguin veure afectades per la resolució que hi posi fi. En qualsevol cas s’apliquen les normes de l’apartat 3 de l’article 36.
Article 39. Successió per causa de mort
2. Si el tribunal té coneixement, per qualsevol mitjà, de la mort d’una de les parts, el secretari judicial decideix mitjançant una interlocutòria la suspensió del procés, i la notificació de la mort a les altres parts personades en el procés i a les persones que li puguin constar com a successores probables de la part difunta, a fi que puguin sol·licitar la successió processal en el termini de tres mesos des del dia en què els sigui notificada la interlocutòria. A aquest efecte, han d’acreditar la defunció i aportar el títol successori en què es fonamenta la successió processal.
4. Quan el difunt sigui el demandant i les altres parts personades en el procés no en coneguin els successors, o aquests successors no puguin ser localitzats o no vulguin comparèixer en el procés en el termini assenyalat a l’apartat 2 d’aquest article, el tribunal dicta un aute en què entén que desisteixen del procés els successors del demandant i arxiva les actuacions sense cap altre tràmit i sense imposar les costes processals.
1. L’adquirent d’un bé o dret objecte d’un procés pot sol·licitar, tot acreditant-ne la transmissió, que se’l consideri com a part en la posició que ocupava el transmitent d’aquest bé o dret. En aquest cas, el secretari judicial decideix mitjançant una interlocutòria la suspensió del procés, trasllada la sol·licitud de successió processal a les parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils, i el tribunal decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents.
3. Les parts personades en el procés es poden oposar a la sol·licitud de successió processal. L’oposició es pot fonamentar en el fet que a aquestes parts els competeixen drets o defenses que, en relació amb l’objecte del procés, només poden fer valer contra el transmitent del bé o dret objecte del procés; que tenen dret a reconvenir; que han formulat una reconvenció i encara no s’ha resolt, o que la successió processal pot dificultar de manera notòria la seva defensa.
1. Amb caràcter general, en tots els processos és preceptiva la defensa i l’assistència tècnica prestades per un advocat. No obstant això, la intervenció de l’advocat és facultativa en els processos que se segueixen pel procediment abreujat quan la quantia del procés no sigui superior a 1.500 euros, i pel procediment de jurisdicció voluntària, llevat de l’internament d’urgència de persones. Aquesta intervenció també és facultativa en el procediment d’injunció si l’import del deute reclamat no és superior a 3.000 euros. Tampoc és necessària la intervenció de l’advocat per presentar escrits que tinguin com a objecte personar-se en el procés o demanar la suspensió urgent de vistes, audiències o compareixences, si concorren motius excepcionals i justificats.
3. Per actuar davant el tribunal en els termes previstos per aquesta Llei, els advocats i els procuradors han d’acomplir els requisits que estableixen la Llei qualificada de la Justícia, la Llei de l’exercici de la professió d’advocat i del Col·legi Oficial d’Advocats d’Andorra i la Llei de l’exercici de la professió de procurador i del Col·legi Oficial de Procuradors d’Andorra, respectivament.
Article 42. Apoderament de l’advocat i el procurador
2. L’escriptura notarial o el document d’apoderament s’ha d’adjuntar en el primer escrit que la part adreci al tribunal. L’atorgament de poders apud acta s’ha de fer al mateix temps en què es presenta el primer escrit davant el tribunal o, si escau, abans de la primera actuació en el procés.
En la seva actuació davant el tribunal, els advocats i els procuradors tenen els drets i els deures que estableixen la Llei de l’exercici de la professió d’advocat i del Col·legi Oficial d’Advocats d’Andorra i la Llei de l’exercici de la professió de procurador i del Col·legi Oficial de Procuradors d’Andorra, respectivament.
Article 44. Cessament de l’advocat i el procurador
2. La defensa o la representació atorgada a l’advocat o el procurador també cessa en els casos següents:
1. Els advocats i els procuradors poden reclamar i percebre prop dels seus defensats i representats el pagament dels honoraris que hagin meritat en les actuacions processals, mitjançant la presentació d’una minuta detallada i tot manifestant formalment que els honoraris esmentats els són deguts i no els han estat satisfets.
1. Les parts estan facultades per disposar de l’objecte del procés durant la seva substanciació, sigui en la primera instància, sigui en la segona instància, sigui en període d’execució forçosa, llevat que aquesta Llei o les altres lleis aplicables ho prohibeixin o hi estableixin limitacions per raons d’interès general o d’ordre públic, o en benefici de terceres persones.
1. El demandant pot manifestar la renúncia al dret en què fonamenta les seves pretensions en el procés. En aquest cas, el tribunal dicta un aute en què accepta la renúncia i imposa les costes processals al demandant. No obstant això, si la renúncia té lloc abans que s’hagi emplaçat el demandat a contestar a la demanda, el tribunal no imposa les costes processals.
1. El demandant pot desistir unilateralment del procés abans que s’hagi emplaçat el demandat a contestar a la demanda. No obstant això, en cas que el demandat hagi estat declarat en rebel·lia, el demandant pot desistir unilateralment del procés en qualsevol moment. En aquests casos, el desistiment comporta la finalització del procés sense cap altre tràmit i sense imposició de les costes processals.
3. El desistiment en la segona instància comporta la finalització del procés en aquesta instància i que la resolució objecte de recurs guanyi fermesa. En aquest cas, el tribunal dicta un aute en què decideix la finalització del procés en la segona instància i la devolució de les actuacions al tribunal del qual provenen, i imposa les costes processals a l’apel·lant llevat que les parts ho hagin acordat altrament.
Article 49. Aplanament
2. El demandat es pot aplanar a algunes de les peticions formulades pel demandant en la demanda. En aquest cas, el procés continua pel que fa a la resta de les peticions, i el tribunal consigna les peticions que han estat objecte de l’aplanament i les estima en virtut de la sentència que dicta al terme del procés.
Article 50. Transacció
2. Si la transacció convinguda per les parts s’ajusta a l’objecte del procés i no s’ha convingut en frau de llei, en contra de l’interès general o de l’ordre públic, o en perjudici de terceres persones, el tribunal que estigui coneixent el procés dicta un aute en què homologa aquesta transacció.
1. El procés l’impulsa d’ofici el tribunal competent per conèixer-lo i resoldre’l. No obstant això, es consideren abandonades i caducades les instàncies i els recursos en tota classe de procediments si no es produeix cap activitat processal en el termini de dos anys. Aquest termini es compta des del dia de la darrera notificació a les parts de qualsevol acte processal.
3. Un cop transcorregut el termini assenyalat a l’apartat 1 d’aquest article, el tribunal declara la caducitat de les actuacions, d’ofici o a instància de part.
1. La caducitat de les actuacions que té lloc en la primera instància comporta la finalització anticipada del procés. L’aute que declara aquesta caducitat no té l’efecte de cosa jutjada.
1. Les parts poden sol·licitar la suspensió del procés en qualsevol moment. No obstant això, a partir de l’inici del judici oral i fins al moment en què es dicti la sentència, el període total de la suspensió del procés no pot ser superior a tres mesos, a partir dels quals es reprèn d’ofici la tramitació del procés.
3. Amb posterioritat a la suspensió del procés, el secretari judicial decideix mitjançant una interlocutòria deixar sense efecte aquesta suspensió i reprendre la tramitació del procés si així ho sol·licita qualsevol de les parts abans del dia en què se’n produeixi la caducitat.
Article 54. Àmbit de la jurisdicció civil. Manca de jurisdicció
2. Els tribunals civils s’han d’abstenir de conèixer un procés quan:
Els tribunals civils s’han d’abstenir de conèixer un procés quan:
1. El tribunal aprecia d’ofici i tan aviat com ho adverteixi la manca de jurisdicció o de competència internacional. En aquest cas, després que el secretari judicial hagi decidit mitjançant una interlocutòria la suspensió del procés, el tribunal dona audiència a les parts que hi són personades i al Ministeri Fiscal en el termini de tretze dies hàbils, i decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents.
1. Quan el tribunal apreciï en un procés civil un fet que pugui ser constitutiu d’una infracció penal, ho comunica d’ofici al Ministeri Fiscal perquè exerceixi, si escau, l’acció penal, i trasllada aquesta comunicació a les parts personades en el procés.
3. Un cop finalitzi el procés penal o si en resulta que la continuació d’aquest procés no és possible, el secretari judicial decideix mitjançant una interlocutòria deixar sense efecte la suspensió del procés civil i reprendre’n la tramitació si així ho sol·licita qualsevol de les parts.
Article 58. Prejudicialitat administrativa
2. Malgrat el que disposa l’apartat anterior, el tribunal pot decidir la suspensió del procés civil, d’ofici o a instància de part, si la resolució d’aquest procés requereix que s’hagi resolt prèviament sobre una qüestió que constitueix l’objecte d’un procés administratiu, fins que es resolgui la qüestió prejudicial administrativa.
4. Un cop resolta la qüestió prejudicial administrativa o si en resulta que la resolució d’aquesta qüestió no és possible, el secretari judicial decideix mitjançant una interlocutòria deixar sense efecte la suspensió del procés i reprendre’n la tramitació si així ho sol·licita qualsevol de les parts.
1. El tribunal pot decidir la suspensió del procés, d’ofici o a instància de part, si la resolució d’aquest procés requereix que s’hagi resolt prèviament sobre una qüestió que constitueix l’objecte d’un altre procés civil, del qual coneix el mateix o un altre tribunal, fins que es resolgui la qüestió prejudicial civil i sempre que no sigui possible l’acumulació d’ambdós processos.
3. Un cop resolta la qüestió prejudicial civil o si en resulta que la resolució d’aquesta qüestió no és possible, el secretari judicial decideix mitjançant una interlocutòria deixar sense efecte la suspensió del procés i reprendre’n la tramitació si així ho sol·licita qualsevol de les parts.
1. Els tribunals civils coneixen dels processos, incidents, actuacions i recursos que els atribueix la Llei qualificada de la Justícia, com també dels processos que no siguin atribuïts als tribunals d’una altra jurisdicció.
1. El tribunal aprecia d’ofici i tan aviat com ho adverteixi la manca de competència objectiva. A aquest efecte, després que el secretari judicial hagi decidit mitjançant una interlocutòria la suspensió del procés, el tribunal dona audiència a les parts personades en el procés en el termini de tretze dies hàbils, i decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents. Aquest aute indica quin és el tribunal competent.
1. El demandat pot denunciar mitjançant una declinatòria la manca de jurisdicció o de competència internacional, la manca de competència objectiva, o la submissió a mediació o arbitratge de la controvèrsia.
3. Si el tribunal conclou que no té jurisdicció o competència internacional, o que la controvèrsia s’ha de sotmetre a mediació o arbitratge, decideix arxivar les actuacions sense cap altre tràmit. Si el tribunal conclou que el coneixement del procés correspon a una altra jurisdicció o a un altre tribunal, també indica quin és el tribunal competent.
1. Els tribunals civils que tenen competència per conèixer i resoldre un procés fan extensiva la seva competència als incidents que s’hi puguin plantejar, i també són competents per executar les resolucions interlocutòries que dictin durant la tramitació del procés.
3. És competent per despatxar l’execució de les sentències fermes el mateix tribunal que hagi dictat la sentència en primera instància, sense perjudici de les competències atribuïdes al saig en aquesta matèria, d’acord amb la Llei del saig.
1. Les diligències preliminars tenen com a finalitat obtenir informació sobre l’objecte de la controvèrsia de la qual no disposen les parts, que no poden obtenir per si mateixes, i que és necessària per fonamentar un procés futur.
Es poden sol·licitar com a diligències preliminars qualsevol de les diligències següents:
1. La competència per conèixer i resoldre la sol·licitud de diligències preliminars correspon al tribunal que hagi de conèixer i resoldre el procés futur.
3. En la sol·licitud de diligències preliminars, la persona sol·licitant ha d’expressar de forma concreta les diligències preliminars que sol·licita i els fonaments d’aquesta sol·licitud, amb la referència circumstanciada a la controvèrsia objecte del procés futur que vol iniciar i a la necessitat de practicar les diligències. També ha de fer constar els fets o documents que pretén conèixer o esbrinar.
1. Un cop formulada la sol·licitud de diligències preliminars, el tribunal decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents. En cas que el tribunal hagi decidit admetre les diligències preliminars sol·licitades, en considerar que concorre una causa justa i un interès legítim, ha d’establir en el mateix aute els termes i la forma en què s’han de practicar.
1. La persona requerida per practicar les diligències preliminars s’hi pot oposar dins els tretze dies hàbils següents al dia en què se li notifiqui l’aute que admet aquestes diligències. En aquest cas, el secretari judicial trasllada l’oposició mitjançant una interlocutòria a les altres parts eventualment personades en el procés i a les altres persones interessades, i les cita tot seguit a una vista que es desenvolupa d’acord amb les normes que estableix l’article 257 per al judici oral en el procediment abreujat, en el que siguin aplicables, dins els tretze dies hàbils següents.
3. Mentre es tramita l’oposició a les diligències preliminars, la pràctica d’aquestes diligències queda suspesa, llevat que la persona sol·licitant acrediti que el retard com a conseqüència de l’oposició li pot ocasionar un perjudici greu i de difícil reparació, o quan hi ha un risc demostrable que es destrueixi l’objecte de les diligències o se n’impossibiliti la pràctica d’una altra manera. En aquest cas, la persona sol·licitant ha d’oferir una caució suficient a criteri del tribunal per garantir els danys i perjudicis que es puguin ocasionar arran de la pràctica de les diligències preliminars.
Article 69. Pràctica de les diligències preliminars
2. Les diligències preliminars que consisteixen en l’exhibició de documents es practiquen mostrant-ne els originals, sempre que sigui possible, en relació amb els quals la persona que hagi sol·licitat aquestes diligències pot demanar al secretari judicial que n’estengui testimoni si la persona requerida no està disposada a desprendre-se’n per incorporar-los a les diligències esmentades.
4. El tribunal quantifica les despeses necessàries per practicar les diligències preliminars, amb la justificació prèvia de la persona requerida a aquest efecte. La persona que hagi sol·licitat aquestes diligències ha d’avançar les despeses esmentades, llevat que sigui beneficiària del dret a la defensa i l’assistència tècnica lletrades gratuïtes. En cas que no ho faci, no es porta a terme la pràctica de les diligències fins que no se satisfacin les despeses, i si no les avança en el termini dels tretze dies hàbils següents al dia en què el tribunal l’hagi requerit a aquest efecte, s’arxiva la sol·licitud de diligències preliminars sense cap altre tràmit.
1. Si la persona requerida per practicar les diligències preliminars no atén el requeriment que se li fa ni hi planteja oposició, el tribunal pot donar per admesos els fets continguts en la sol·licitud i les preguntes que la persona sol·licitant pretenia formular, així com la interpretació que aquesta persona faci dels documents no aportats o exhibits, en virtut de la sentència que posi fi al procés.
3. Sense perjudici del que estableixen els apartats anteriors, la persona requerida per practicar les diligències preliminars que obstaculitzi aquesta pràctica pot incórrer en una multa coercitiva d’un import màxim de 750 euros, compatible amb la responsabilitat penal que se’n pugui deduir, després d’haver estat advertida a aquest efecte mitjançant l’aute que decideix admetre les diligències preliminars. Contra l’aute en què el tribunal imposa una multa coercitiva només es pot interposar un recurs de reposició.
Article 71. Mesures d’assegurament de la prova
2. L’assegurament de la prova es pot produir mitjançant qualsevol mesura adoptada pel tribunal que permeti conservar les coses o les situacions, o fer-ne constar fefaentment la realitat i les característiques. En concret, el tribunal pot decidir la descripció detallada, la presa de mostres o la confiscació efectiva de les mercaderies i els objectes controvertits a l’efecte del procés futur, i també pot dirigir mandats de fer o no fer.
Article 72. Competència i sol·licitud de les mesures d’assegurament de la prova
2. La sol·licitud de mesures d’assegurament de la prova es pot formular en qualsevol classe de procediment.
4. Les mesures d’assegurament de la prova que s’hagin adoptat abans de l’inici del procés queden sense efecte si la persona sol·licitant no interposa la demanda corresponent en el termini dels vint dies hàbils següents al dia en què se li hagi notificat l’aute que decideix adoptar aquestes mesures. En aquest cas, el tribunal decideix mitjançant un aute la revocació de les mesures d’assegurament de la prova adoptades i imposa les costes processals a la persona sol·licitant, sense perjudici de la responsabilitat en què pugui incórrer pels danys i perjudicis ocasionats arran de la pràctica d’aquestes mesures.
Article 73. Requisits per adoptar les mesures d’assegurament de la prova
Article 74. Adopció de les mesures d’assegurament de la prova sense audiència
2. Si el tribunal considera que concorren els requisits d’urgència i necessitat i les altres condicions requerides d’acord amb aquesta secció, dicta un aute dins els cinc dies hàbils següents en què adopta les mesures d’assegurament de la prova sol·licitades. Aquest aute ha d’expressar la concurrència dels requisits i les condicions esmentats, i les raons que han motivat l’adopció d’aquestes mesures sense l’audiència de la persona requerida o de la persona que hagi de resultar afectada a aquest efecte, tot detallant les mesures concretes que cal practicar.
4. Contra l’aute que adopta les mesures d’assegurament de la prova sense audiència no es pot interposar cap recurs, sense perjudici que la persona requerida per practicar aquestes mesures o la persona que hagi de resultar afectada a aquest efecte pugui procedir d’acord amb el que estableix l’article 76. Contra l’aute que denega les mesures d’assegurament de la prova sense audiència tampoc es pot interposar cap recurs, sense perjudici que es pugui procedir d’acord amb el que estableix l’article següent.
Article 75. Adopció de les mesures d’assegurament de la prova amb audiència
2. Contra l’aute que adopta les mesures d’assegurament de la prova amb audiència no es pot interposar cap recurs, sense perjudici que la persona requerida per practicar aquestes mesures o la persona que hagi de resultar afectada a aquest efecte pugui procedir d’acord amb el que estableix l’article següent. Contra l’aute que denega les mesures d’assegurament de la prova amb audiència tampoc es pot interposar cap recurs, llevat que s’hagin sol·licitat quan el procés encara no s’ha iniciat, cas en què la persona sol·licitant d’aquestes mesures pot interposar un recurs d’apel·lació.
Article 76. Oposició a les mesures d’assegurament de la prova
2. L’oposició a les mesures d’assegurament de la prova es pot fonamentar en la inexistència de perjudicis greus i de difícil reparació, o en la possibilitat d’adoptar altres mesures que siguin menys gravoses i igualment efectives. La persona requerida per practicar aquestes mesures o la persona que hagi de resultar afectada a aquest efecte que, al mateix temps, sigui demandada, també pot adduir la il·legalitat, la inutilitat, la impertinència, la no necessitat o la no proporcionalitat de la prova.
4. Mentre es tramita l’oposició a les mesures d’assegurament de la prova, la pràctica d’aquestes mesures només queda suspesa si s’han adoptat d’acord amb el que estableix l’article anterior, llevat que la persona sol·licitant acrediti que el retard com a conseqüència de l’oposició li pot ocasionar un perjudici greu i de difícil reparació, o quan hi ha un risc demostrable que es destrueixi l’objecte de les mesures o se n’impossibiliti d’una altra manera la pràctica. En aquest cas, la persona sol·licitant ha d’oferir una caució suficient a criteri del tribunal per garantir els danys i perjudicis que es puguin ocasionar arran de la pràctica de les mesures d’assegurament de la prova.
Article 77. Pràctica de les mesures d’assegurament de la prova
2. El tribunal quantifica les despeses necessàries per practicar les mesures d’assegurament de la prova, amb la justificació prèvia de la persona requerida a aquest efecte. La persona que hagi sol·licitat aquestes mesures ha d’avançar les despeses esmentades, llevat que sigui beneficiària del dret a la defensa i l’assistència tècnica lletrades gratuïtes. En cas que no ho faci, no es porta a terme la pràctica de les mesures fins que no se satisfacin les despeses, i si no les avança en el termini dels tretze dies hàbils següents al dia en què el tribunal l’hagi requerit a aquest efecte, s’arxiva la sol·licitud de diligències preliminars sense cap altre tràmit.
La pràctica de la prova anticipada es pot sol·licitar davant el risc fonamentat que, per causa de les persones o de l’estat de les coses, els actes de prova no es puguin practicar en el moment processal que correspondria.
Article 79. Competència i sol·licitud d’anticipació de la prova
2. La sol·licitud d’anticipació de la prova es pot formular en qualsevol classe de procediment, abans de l’inici del procés o en el marc d’un procés ja iniciat. En aquest darrer cas, la sol·licitud s’ha de formular abans de l’inici del judici oral.
L’adopció i l’oposició en relació amb la prova anticipada es regeixen per les normes dels articles 74, 75 i 76, en el que siguin aplicables.
Article 81. Pràctica de la prova anticipada
2. A l’inici del judici oral, les parts poden sol·licitar novament la pràctica de la prova que s’hagi practicat anticipadament, sempre que sigui necessari i possible de fer-ho. El tribunal valora tots dos resultats probatoris d’acord amb les regles de la sana crítica.
Article 82. Característiques de les mesures cautelars
2. Les mesures cautelars són provisionals i susceptibles de modificació en qualsevol moment. També són instrumentals i depenen del procés en el qual s’han adoptat, i decauen quan s’hagi acabat aquest procés, sense perjudici que es mantinguin durant un termini de tretze dies hàbils en cas que el tribunal hagi dictat una sentència condemnatòria que ha esdevingut ferma. Durant aquest període es pot sol·licitar l’execució d’aquesta sentència i la conversió de la mesura cautelar en una mesura executiva, i es manté la mesura cautelar fins que el tribunal o el saig hagi decidit en relació amb la mesura executiva.
1. L’adopció de les mesures cautelars pel tribunal resta condicionada a la justificació pel demandant de la concurrència del perill per la mora processal i de l’aparença de bon dret, i a la prestació d’una caució si escau.
3. L’aparença de bon dret s’acredita tot aportant, juntament amb la sol·licitud de mesures cautelars, els documents justificatius o qualsevol altre mitjà de prova que permeti al tribunal valorar, de forma provisional i indiciària, que les peticions que es formulen a la demanda són procedents a l’efecte d’adoptar les mesures cautelars. En concret, per considerar acreditada l’aparença de bon dret, el tribunal ha d’atorgar un valor especial als documents assenyalats a l’apartat 2 de l’article 260. No obstant això, la decisió del tribunal no predetermina en cap cas el contingut de la sentència que posi fi al procés.
5. La caució es pot constituir amb un ingrés de diners en efectiu, mitjançant un aval solidari de durada indefinida emès per una entitat bancària o financera, o per qualsevol altre mitjà que, a criteri del tribunal, garanteixi la disponibilitat immediata de la quantitat que n’és objecte.
7. El demandat pot demanar al tribunal que adopti, en substitució de les mesures sol·licitades o adoptades, una mesura cautelar equivalent, o que accepti la prestació d’una caució suficient a criteri del tribunal per assegurar el compliment efectiu de la sentència estimatòria futura i eventual que es dicti. El tribunal resol aquesta sol·licitud tot valorant si les mesures cautelars sol·licitades o adoptades restringeixen o dificulten l’activitat patrimonial o econòmica del demandat de manera greu i desproporcionada respecte de l’assegurament que aquestes mesures poden representar per al demandant.
Article 84. Classes de mesures cautelars
2. Es poden sol·licitar com a mesures cautelars qualsevol de les mesures següents:
1. La competència per conèixer i resoldre les sol·licituds de mesures cautelars correspon al tribunal que conegui el procés en el moment en què es formulin o, en cas que el procés no s’hagi iniciat, al tribunal que l’hagi de conèixer i resoldre.
3. En la sol·licitud de mesures cautelars, el demandant ha de formular amb claredat i precisió les mesures que sol·licita, i ha de justificar que concorren els pressupòsits exigits per adoptar-les. En concret, el demandant ha d’oferir la caució requerida, i especificar i justificar de quin tipus de caució es tracta i quin és el seu import. També pot proposar les proves necessàries per fonamentar la seva sol·licitud i, en concret, pot adjuntar els documents oportuns a aquest efecte.
5. Les mesures cautelars que s’hagin adoptat abans de l’inici del procés queden sense efecte si la persona sol·licitant de les mesures no interposa la demanda corresponent en el termini dels vint dies hàbils següents al dia en què se li hagi notificat l’aute que decideix adoptar aquestes mesures. En aquest cas, el tribunal decideix mitjançant un aute la revocació de les mesures cautelars adoptades i imposa les costes processals a la persona sol·licitant, sense perjudici de la responsabilitat en què pugui incórrer pels danys i perjudicis ocasionats arran de l’adopció d’aquestes mesures.
1. Un cop formulada la sol·licitud de mesures cautelars, el secretari judicial cita les parts personades en el procés a una vista, que es desenvolupa d’acord amb les normes que estableix l’article 257 per al judici oral en el procediment abreujat, en el que siguin aplicables, dins els tretze dies hàbils següents, sense que calgui seguir l’ordre dels processos pendents quan així ho exigeixi l’efectivitat de la mesura cautelar.
3. Les parts també poden sol·licitar durant la vista, quan sigui necessari per acreditar aspectes rellevants, que es practiqui un reconeixement judicial. Si el tribunal considera oportú aquest reconeixement judicial i no es pot practicar durant la vista, s’ha de portar a terme dins els cinc dies hàbils següents.
Article 87. Decisió sobre les mesures cautelars i recurs
2. Si el tribunal considera que estan acreditades, en vista de les al·legacions formulades i de les proves practicades, la concurrència del perill de la mora processal i l’aparença de bon dret, admet la sol·licitud de mesures cautelars. En aquest cas determina amb precisió les mesures cautelars que adopta i el règim a què han d’estar sotmeses, i fixa la quantia, la forma i el moment en el qual el demandant ha de prestar la caució. El tribunal també pot decidir la substitució de les mesures cautelars sol·licitades o adoptades per una mesura cautelar equivalent, o bé la revocació de les mesures adoptades com a conseqüència de la prestació d’una caució suficient per part del demandat.
1. El demandant pot sol·licitar al tribunal, excepcionalment, que adopti les mesures cautelars sense donar audiència a la persona requerida o afectada per aquestes mesures, si acredita que el retard com a conseqüència de l’audiència pot comprometre el bon fi de les mesures cautelars sol·licitades. El demandant ha d’oferir una caució suficient a criteri del tribunal per garantir els danys i perjudicis que es puguin ocasionar arran de l’adopció de les mesures cautelars.
3. L’aute que adopta les mesures cautelars es notifica a les parts personades en el procés i a la persona requerida o afectada per aquestes mesures, abans que s’executin o, si no és possible, immediatament després. Contra aquest aute no es pot interposar cap recurs, sense perjudici que s’hi pugui plantejar oposició d’acord amb el que estableix l’article següent.
Article 89. Oposició a les mesures cautelars
2. L’oposició a les mesures cautelars es pot fonamentar en qualsevol fet o raó vinculats a la procedència, els requisits, l’abast, el tipus i les altres circumstàncies relatives a aquestes mesures.
4. El tribunal decideix mitjançant un aute sobre l’oposició plantejada dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’hagi celebrat la vista. En cas que estimi l’oposició i sense perjudici de la imposició de les costes processals que corresponguin, el tribunal pot condemnar el demandant a pagar els danys i perjudicis ocasionats arran de l’adopció de les mesures cautelars.
6. Mentre es tramita l’oposició a les mesures cautelars, la pràctica i l’execució d’aquestes mesures queda suspesa, llevat que la persona sol·licitant acrediti que el retard com a conseqüència de l’oposició li pot ocasionar un perjudici greu i de difícil reparació, o quan hi hagi un risc demostrable que l’efectivitat de la tutela que es pugui atorgar en virtut d’una sentència estimatòria futura i eventual es pot veure impedida o dificultada.
Article 90. Pràctica i execució de les mesures cautelars
2. Si les mesures cautelars consisteixen en l’embargament dels salaris, s’han de respectar els límits que estableix la Llei de l’embargament.
4. La caució sempre s’ha de prestar abans de qualsevol acte d’execució de les mesures cautelars adoptades. Un cop es presta la caució, el tribunal executa d’ofici i de forma immediata aquestes mesures, fent ús dels mitjans necessaris a aquest efecte i, quan calgui, d’acord amb les normes sobre l’execució de les sentències que preveu aquesta Llei.
1. La decisió del tribunal de no adoptar les mesures cautelars sol·licitades no impedeix que el demandant pugui tornar a sol·licitar aquestes mesures amb posterioritat, si la sol·licitud es basa en fets i circumstàncies que ho justifiquen i que no concorrien o no s’havien pogut conèixer amb anterioritat.
3. La sol·licitud de modificació de les mesures cautelars adoptades se substancia i es resol de conformitat amb les normes d’aquest capítol.
Article 92. Manteniment i revocació de les mesures cautelars després de la sentència
2. Un cop la sentència que es dicta en la primera instància i que desestima la demanda interposada o l’aute que estima l’oposició plantejada a l’adopció de les mesures cautelars esdevenen ferms, el tribunal revoca d’ofici en tots els casos aquestes mesures, i es procedeix d’acord amb el que estableix l’article següent en relació amb els danys i perjudicis ocasionats eventualment al demandat.
4. Si la sentència que es dicta en la primera instància estima parcialment la demanda interposada, les parts personades en el procés poden sol·licitar la revocació, el manteniment o la modificació de les mesures cautelars adoptades dins el termini de cinc dies hàbils des del dia en què se’ls notifiqui la sentència. En aquest cas, el secretari judicial trasllada, mitjançant una interlocutòria, la sol·licitud a les altres parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de cinc dies hàbils i, dins els cinc dies hàbils següents, abans de trametre el procés a la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, el tribunal dicta un aute en què resol la sol·licitud formulada. Aquest aute ha d’expressar, si escau, la concurrència dels pressupòsits i les circumstàncies que justifiquen el manteniment o la modificació de les mesures cautelars adoptades, i la modificació eventual del tipus o la quantia de la caució prestada.
6. En cas de renúncia o desistiment del demandant, es procedeix d’acord amb el que estableix l’apartat 2 d’aquest article.
Article 93. Determinació dels danys i perjudicis
2. Un cop presentada la reclamació detallada dels danys i perjudicis ocasionats, el secretari judicial cita les parts personades en el procés a una vista que es desenvolupa d’acord amb les normes que estableix l’article 257 per al judici oral en el procediment abreujat, en el que siguin aplicables, dins els tretze dies hàbils següents.
4. El tribunal decideix mitjançant un aute sobre la reclamació dels danys i perjudicis dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’hagi celebrat la vista. Aquest aute determina la quantia que el demandant ha de pagar al demandat en concepte dels danys i perjudicis ocasionats, i la requereix al demandant, amb l’advertiment que en cas contrari es procedirà d’acord amb les normes sobre l’execució de les sentències que preveu aquesta Llei.
Article 94. Acumulació objectiva i eventual d’accions
2. Quan dos o més accions s’excloguin mútuament o siguin contràries entre elles, de manera que l’elecció d’una de les accions impedeixi o faci ineficaç l’exercici de l’altra o les altres accions, aquestes accions no es poden exercir simultàniament en un mateix procés, ni tampoc es poden acumular. No obstant això, el demandant pot acumular accions incompatibles entre elles, sempre que diferenciï l’acció principal de l’altra o les altres accions que exerceix únicament per al cas que l’acció principal no sigui estimada.
Les accions que una persona tingui contra altres persones, que diverses persones tinguin contra una altra persona, o que diverses persones tinguin contra diverses altres persones, es poden acumular i s’exerceixen simultàniament, sempre que entre aquestes accions hi hagi un nexe per raó del títol o la causa de demanar. S’entén que el títol o la causa de demanar són idèntics o connexos quan les accions es fonamenten en els mateixos fets.
Article 96. Admissibilitat de l’acumulació d’accions
2. En el cas que el tribunal consideri que s’han acumulat accions indegudament, requereix al demandant, abans d’admetre la demanda, que ho esmeni en el termini de tretze dies hàbils. Transcorregut aquest termini, el tribunal decideix mitjançant un aute si admet o no la demanda.
1. No és permesa l’acumulació d’accions després de la contesta.
1. Només es poden acumular els processos declaratius que se substanciïn pels mateixos tràmits o en què la tramitació es pugui unificar sense la pèrdua dels drets processals, sempre que concorrin els supòsits assenyalats en aquest capítol. S’entén que no hi ha pèrdua dels drets processals quan es decideix l’acumulació d’un procés que se segueix pel procediment ordinari i d’un procés que se segueix pel procediment abreujat, els quals prossegueixen pels tràmits del procediment ordinari.
3. L’acumulació de processos només es pot admetre si es tracta de processos en la primera instància i en cap d’ells s’ha iniciat el judici oral.
Article 99. Sol·licitud i efectes de l’acumulació de processos
2. L’acumulació de processos comporta que aquests processos se segueixin en un únic procediment i es resolguin amb una sola sentència.
Article 100. Acumulació necessària de processos
Article 101. Improcedència de l’acumulació de processos
Article 102. Procés en què s’ha de demanar i decidir l’acumulació
2. L’acumulació de processos de la mateixa classe se sol·licita i la decideix el tribunal que coneix el procés més antic. L’antiguitat del procés es determina per la data de la presentació de la demanda, i si les demandes s’han presentat el mateix dia, es considera que el procés més antic és el que s’hagi atribuït en primer lloc pel torn que correspongui.
Article 103. Sol·licitud d’acumulació de processos
2. La sol·licitud d’acumulació de processos suspèn de forma automàtica la tramitació dels processos que es pretenen acumular.
Article 104. No admissió de la sol·licitud d’acumulació de processos
1. Un cop admesa la sol·licitud d’acumulació de processos, el secretari judicial la trasllada, mitjançant una interlocutòria, a les altres parts personades en els processos que es pretenen acumular perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils, i el tribunal decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents.
3. Contra l’aute que resol l’acumulació de processos no es pot interposar cap recurs.
Article 106. Efectes de l’acumulació de processos
2. Si els processos acumulats no es troben en la mateixa fase processal, el secretari judicial decideix mitjançant una interlocutòria la suspensió del procés que es troba en una fase més avançada fins que els altres processos assoleixin la mateixa fase processal.
L’acumulació de processos pendents davant tribunals diferents es regeix per les normes de les seccions primera i segona d’aquest capítol, amb les especialitats que estableix aquesta secció.
Article 108. Sol·licitud d’acumulació de processos
2. La part que ha sol·licitat l’acumulació ho ha de comunicar en el mateix acte als tribunals davant els quals se segueixen els processos que es pretenen acumular.
Article 109. Requeriment de tramesa dels processos acumulats
1. Un cop rebuts l’ofici i el testimoni pels tribunals requerits, els secretaris judicials els traslladen a les parts personades en els processos dels quals siguin coneixedors perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils.
1. Si els tribunals requerits accepten el requeriment, els secretaris judicials dicten una interlocutòria en què ho notifiquen a les parts personades en els processos dels quals siguin coneixedors i les emplacen a comparèixer davant el tribunal que ha decidit l’acumulació en el termini de tretze dies hàbils. Tot seguit trameten els processos esmentats al tribunal que ha decidit l’acumulació.
1. Els secretaris judicials del tribunal requerit que no accepti el requeriment i del tribunal que ha decidit l’acumulació suspenen mitjançant una interlocutòria la tramitació dels processos dels quals són coneixedors, dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’hagi comunicat l’aute en què no s’accepta el requeriment, emplacen les parts personades en aquests processos perquè compareguin davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia i hi facin les al·legacions oportunes dins els tretze dies hàbils següents, i hi remeten les actuacions necessàries per poder resoldre la discrepància.
3. Si la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia decideix que escau l’acumulació de processos, es procedeix d’acord amb el que estableix l’apartat 1 de l’article anterior. En cas contrari, els secretaris judicials deixen sense efecte, mitjançant una interlocutòria, la suspensió dels processos i se segueixen tramitant separadament.
Article 113. Requeriments múltiples d’acumulació
1. És procedent l’acumulació de processos singulars al procés concursal o successori al qual estigui subjecte el cabal contra el qual s’hagi formulat o es formuli una demanda. En aquests casos, es procedeix d’acord amb les normes d’aquest capítol, amb les especialitats que estableixin eventualment el Decret sobre la cessació de pagaments i fallides i la Llei de la successió per causa de mort.
3. L’acumulació de processos se sol·licita davant el tribunal que coneix el procés universal i es fa en aquest procés, amb independència de quin sigui el procés més antic.
Article 115. Classes i determinació del procediment
2. Els procediments especials són el procediment d’injunció, el procediment de tutela sumària, el procediment d’arrendaments, el procediment laboral, el procediment de família, el procediment de modificació de la capacitat i els altres procediments que puguin establir les lleis aplicables.
1. El procediment ordinari escau per raó de la matèria per substanciar els processos que no s’hagin de tramitar per una altra classe de procediment.
1. El procediment abreujat escau per raó de la matèria per substanciar els processos que s’hagin de tramitar per aquest procediment, i els incidents que no s’hagin de tramitar per un altre procediment, d’acord amb aquesta Llei o les altres lleis aplicables.
1. La quantia del procés es fixa d’acord amb les peticions formulades a la demanda, en què aquesta quantia ha de quedar determinada d’acord amb el que estableix aquesta Llei.
3. En cas d’acumulació d’accions, la quantia ve determinada per la suma del valor de totes les accions acumulades.
5. La quantia del procés no queda afectada per l’alteració eventual i posterior del valor dels béns que en són objecte, una vegada interposada la demanda.
Article 119. Control i impugnació de la classe de procediment i la quantia del procés
2. El demandat també pot impugnar, mitjançant la contesta, la classe de procediment o la quantia expressades pel demandant en la demanda, si considera que el procediment escollit no és el que correspon o que la quantia no s’ha determinat adequadament als efectes processals. Aquesta impugnació es resol a l’audiència prèvia si el procés se substancia pel procediment ordinari, o a l’inici del judici oral si el procés se substancia pel procediment abreujat.
Article 120. Documents processals
Article 121. Documents sobre el fons
2. Quan les parts, en presentar la demanda o la contesta, no puguin disposar dels documents a què es refereixen les lletres a) a c) de l’apartat anterior, poden designar l’arxiu, el protocol o el lloc on es trobin, o el registre, el llibre registre, les actuacions o l’expedient en relació amb els quals pretenguin obtenir aquests documents o la certificació corresponent, i sol·licitar al tribunal que en demani la tramesa al procés. Aquesta petició, però, no es pot referir a documents als quals les parts puguin accedir i obtenir-ne còpies fefaents.
Article 122. Documents exigits en casos especials
Article 123. Forma de presentació dels documents públics
2. En cas d’impugnació de l’autenticitat dels documents públics, se’n pot presentar l’original, la còpia o el certificat amb els requisits necessaris perquè tinguin efectes probatoris.
Article 124. Forma de presentació dels documents privats
2. Si les parts només posseeixen una còpia del document privat, poden presentar-la en suport de paper o mitjançant una imatge digitalitzada i incorporada a un annex en suport electrònic i amb la signatura electrònica reconeguda.
Les parts han de presentar tots els documents, mitjans i instruments de prova, certificats, notes, dictàmens pericials i informes amb la demanda, la contesta i, si escau, la reconvenció, segons estableixin aquesta Llei i les altres lleis aplicables. En cas que no en disposin en el moment processal en què pertoqui presentar-los, han de designar el lloc on es troben, però no poden presentar-los ni sol·licitar que siguin aportats al procés posteriorment, excepte en els casos que estableix l’article següent.
Article 126. Supòsits excepcionals de presentació dels documents després de la demanda i la contesta
2. En cas que es presenti un document després de la demanda o la contesta, el tribunal resol sobre si l’admet o no a l’audiència prèvia si el procés se substancia pel procediment ordinari, o a l’inici del judici oral si el procés se substancia pel procediment abreujat, amb l’audiència de les parts personades en el procés. Tanmateix, si el document es presenta després d’aquests tràmits o actes processals, en els termes que estableixen les lletres c) i d) de l’apartat anterior, el tribunal resol sobre si l’admet o no durant el judici oral, amb l’audiència de les parts personades en el procés.
4. Contra l’aute en què el tribunal resol sobre si admet o no la incorporació al procés dels documents que no es trobin inclosos en els supòsits que estableix aquesta Llei o les altres lleis aplicables es pot interposar oralment un recurs de reposició. Aquest recurs de reposició se substancia i resol en el mateix acte, i en cas que es desestimi no es pot interposar cap altre recurs, sense perjudici que es pugui formular la protesta oportuna per poder fer valer la impugnació en la segona instància.
Article 127. Presentació d’escrits i documents
2. La presentació dels documents que han de tenir efectes en el procés es produeix per mitjà del servei informàtic de comunicació processal establert a les oficines judicials o als tribunals, als despatxos o bufets d’advocats i procuradors, i prop de les altres persones i entitats públiques o privades que es relacionen o col·laboren amb l’Administració de justícia.
1. El secretari judicial trasllada una còpia dels escrits i els documents presentats a les parts personades en el procés per mitjà del servei informàtic de comunicació processal, d’acord amb les normes del capítol tercer del títol II del llibre primer.
1. Les parts responen dels escrits i els documents presentats al procés i de les seves còpies, i en concret de la seva exactitud.
1. El procés que se substancia pel procediment ordinari comença amb la demanda en què s’ha d’indicar la secció civil a la qual es dirigeix; la classe de procediment; les dades i les circumstàncies que permeten identificar el demandant i el demandat; el domicili o la residència on es pot citar el demandat, i la identitat de l’advocat i el procurador que hi intervinguin eventualment, amb les signatures corresponents.
3. Quan en la demanda es formulin diverses peticions, s’enumeren tot expressant quines són les peticions principals i quines són les peticions subsidiàries. Les peticions formulades subsidiàriament per al cas que les peticions principals siguin desestimades es fan constar per ordre i separadament.
5. Cal acompanyar la demanda dels documents processals i materials a què fa referència el títol II d’aquest llibre.
1. El tribunal decideix si admet o no admet la demanda, mitjançant una providència o un aute, respectivament, dins els tretze dies hàbils següents al dia en què rep aquesta demanda.
3. En concret, el tribunal no admet la demanda en els casos següents:
Un cop admesa la demanda, el tribunal la trasllada al demandat perquè comparegui en el procés i la contesti en el termini de vint dies hàbils, i l’adverteix que si no compareix en el termini esmentat serà declarat en rebel·lia.
Article 133. Forma i contingut de la contesta
2. A la contesta s’han de negar o admetre els fets exposats pel demandant a la demanda, tenint en compte que el tribunal pot considerar que el silenci o les evasives del demandat comporten l’admissió tàcita dels fets que li siguin perjudicials.
4. A la contesta s’han de formular les excepcions materials i les al·legacions materials que s’oposin a les pretensions del demandant.
6. Si la contesta presenta defectes formals, el tribunal concedeix al demandat un termini de cinc dies hàbils per esmenar aquests defectes.
Article 134. Forma i contingut de la reconvenció
2. La reconvenció es formula després de la contesta i s’estructura en la mateixa forma que la demanda.
4. Són aplicables a la reconvenció les normes que s’estableixen per a la demanda en aquesta Llei, especialment en relació amb la preclusió de les al·legacions.
Article 135. Admissió de la reconvenció
2. En concret, el tribunal dicta un aute en què no admet la reconvenció en els casos següents:
A banda de fer-ho contra el demandat reconvencional, la reconvenció també es pot plantejar:
1. Un cop admesa la demanda reconvencional, el tribunal la trasllada al demandat reconvencional i a les altres persones esmentades en l’article anterior perquè la contestin en el termini de vint dies hàbils.
1. A l’audiència prèvia, el demandant pot oposar-se a l’excepció de nul·litat del negoci en què es fonamenta la petició del demandat, o a l’excepció de compensació que hagi formulat el demandat en la contesta sense formular una reconvenció expressa, mitjançant un escrit d’oposició que s’adjunta al procés.
1. Un cop preclòs el termini per formular les al·legacions i abans que finalitzi el judici oral, si s’esdevé o es coneix algun fet nou o de nova notícia rellevant per resoldre el procés, les parts poden fer valer i al·legar aquest fet dins el termini de cinc dies hàbils des del dia en què n’hagin tingut coneixement, llevat que l’al·legació es pugui fer a la vista o la compareixença prevista al procediment de què es tracti.
1. El tribunal declara en rebel·lia el demandat mitjançant un aute en cas que no comparegui al procés en el termini o el dia assenyalats a l’emplaçament o la citació que se li adrecin com a primer acte processal de comunicació.
3. El demandat rebel pot comparèixer en qualsevol moment durant la tramitació del procés sense que se’n produeixi, però, la retroacció de les actuacions.
1. Un cop el tribunal ha declarat la rebel·lia, no es fa cap més emplaçament, citació o notificació al demandat rebel, amb excepció de la notificació de la sentència o la resolució que posi fi al procés. No obstant això, el tribunal notifica al rebel la litispendència del procés, d’ofici o a instància de part, en el cas que es tingui notícia del lloc on es troba.
El demandat rebel pot interposar els recursos ordinaris que escaiguin contra la sentència o la resolució que posi fi al procés, en el termini establert en aquesta Llei. Aquests terminis es compten a partir de l’endemà del dia en què es notifica personalment la sentència o la resolució o, en cas contrari, des de l’endemà que es publiqui l’edicte de notificació al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra.
Article 143. Rescissió de sentències fermes a instància del rebel
Article 144. Termini i procediment de rescissió de sentències fermes
2. La sol·licitud de rescissió s’interposa davant el tribunal que ha dictat la sentència ferma i se substancia de conformitat amb les normes de l’incident de nul·litat d’actuacions contra les resolucions fermes que estableix la Llei transitòria de procediments judicials.
Article 145. Sentència de rescissió i continuació posterior del procés
2. Contra la sentència que resol la petició de rescissió no es pot interposar cap recurs.
4. El demandant pot sol·licitar que es mantinguin les mesures d’assegurament que s’hagin decidit en període d’execució forçosa. Aquesta sol·licitud es resol d’acord amb les normes sobre les mesures cautelars que estableix el capítol tercer del títol VI del llibre primer d’aquesta Llei.
Article 146. Litispendència
Un cop iniciat el procés, les alteracions que es produeixin en relació amb la situació de la cosa litigiosa i l’objecte del procés no modifiquen la jurisdicció i la competència, que es determinen segons el que s’hagi acreditat en el moment en què ha començat a produir-se la litispendència.
Article 148. Prohibició del canvi de la demanda
1. Les alteracions de l’estat de les coses o de les persones que han fonamentat la demanda i, si escau, la reconvenció, i que es produeixin un cop s’ha iniciat el procés, no tenen cap efecte en la sentència que es dicti sobre el fons d’aquest procés.
3. Sense perjudici del que estableix l’apartat anterior, el tribunal, amb l’audiència prèvia de les parts personades en el procés, pot dictar un aute en què arxiva aquest procés sense cap altre tràmit en cas que quedi sense objecte de forma sobrevinguda.
Article 150. Citació i intervenció en l’audiència prèvia
2. Les parts han de comparèixer a l’audiència prèvia assistides de l’advocat. Les parts que siguin persones jurídiques també han de comparèixer-hi representades pel procurador, i les parts que siguin persones físiques poden comparèixer-hi personalment, i si no hi compareixen personalment han de ser representades per l’advocat o el procurador proveït amb el poder especial de representació a què fa referència l’apartat 3 de l’article 42. En cas contrari, se les considera com a no comparegudes a l’audiència prèvia.
4. Si el demandant no compareix a l’audiència prèvia, es procedeix d’acord amb el que estableix l’apartat anterior i se li imposen les costes, llevat que el demandat al·legui un interès legítim en la continuació del procés perquè es dicti una sentència sobre el fons d’aquest procés. Si el demandat no compareix a l’audiència prèvia, se celebra amb la presència del demandant.
Article 151. Finalitats de l’audiència prèvia
Article 152. Conciliació
2. L’acord homologat judicialment té els efectes que aquesta Llei atribueix a la transacció judicial.
4. Si les parts no han arribat a un acord o no es mostren disposades a concloure’l de manera immediata, l’audiència prèvia continua segons el que preveuen les seccions segona a sisena d’aquest capítol.
Article 153. Qüestions processals
2. Les qüestions processals que es poden examinar i resoldre a l’audiència prèvia són, entre d’altres, les següents:
1. El tribunal examina i resol oralment les qüestions processals a l’audiència prèvia, en l’ordre en què es regulen en els articles següents d’aquesta secció, tot i que després s’han de documentar per escrit mitjançant l’aute a què fa referència l’article 170. Pel que fa a les qüestions processals que no es regulen de forma expressa en els articles següents d’aquesta secció, també s’hi apliquen les normes que s’hi preveuen.
3. Contra les resolucions adoptades pel tribunal es pot recórrer a partir de l’endemà del dia en què es notifica l’aute a què fa referència l’article 170.
Article 155. Falta de capacitat per ser part o de capacitat processal
2. Si la falta de capacitat per ser part o de capacitat processal concerneix el demandat i no s’esmena en el termini assenyalat a aquest efecte, el tribunal el declara en rebel·lia i deixa sense efecte les actuacions que hagi portat a terme fins llavors.
El tribunal examina a l’audiència prèvia si l’acumulació d’accions és o no procedent i admissible, d’acord amb el que hagi plantejat el demandat a la contesta i amb l’audiència del demandant, i resol sobre l’acció o les accions que hagin de constituir l’objecte del procés.
Article 157. Cosa jutjada o litispendència
2. Si el tribunal considera que no concorre la litispendència o la cosa jutjada, resol en aquest sentit a l’audiència prèvia.
Article 158. Manca de litisconsorci passiu necessari
2. Si el demandant s’oposa a la manca de litisconsorci passiu necessari que el demandat ha plantejat a la contesta, el tribunal resol a l’audiència prèvia amb les especificitats següents:
1. El tribunal s’até a l’acord al qual puguin arribar les parts personades en el procés en relació amb el valor de la cosa litigiosa, a l’efecte de determinar el procediment que escau per raó de la quantia. En cas contrari, el tribunal resol a l’audiència prèvia tenint en compte els documents, els informes i qualsevol altre element útil que les parts hagin aportat al procés per calcular el valor de la cosa litigiosa.
Si el tribunal decideix que el procediment que s’ha de seguir per raó de la matèria és el procediment abreujat, dona per conclosa l’audiència prèvia i assenyala una data per al judici oral.
Article 161. Defecte legal en la manera de proposar la demanda o la reconvenció
2. Si no és possible determinar les peticions del demandant o a quins demandats s’adrecen, el tribunal dicta un aute en què decideix la finalització del procés i deixa imprejutjada l’acció, i imposa les costes processals al demandant. Si no és possible determinar les peticions del demandant reconvencional, o a quins demandats reconvencionals s’adrecen, el tribunal dicta un aute en què no admet la reconvenció i decideix la continuació del procés, i imposa les costes processals al demandant reconvencional.
Article 162. Al·legacions i peticions complementàries
2. Les parts també poden afegir, a l’audiència prèvia, peticions complementàries de les peticions que han formulat en els escrits que han presentat, sempre que les altres parts hi estiguin d’acord. Tanmateix, si les altres parts s’hi oposen, el tribunal decideix sobre si admet aquestes peticions complementàries tenint en compte que no han d’impedir que aquestes parts puguin exercir el seu dret a la defensa en condicions d’igualtat.
A l’audiència prèvia es resol sobre l’admissió dels fets nous o de nova notícia rellevants per resoldre el procés que les parts hagin al·legat fins llavors.
Article 164. Aportació de documents
2. El demandant també pot presentar, a l’audiència prèvia, els documents complementaris que puguin tenir interès o rellevància d’acord amb les al·legacions que hagi fet el demandat a la contesta.
Article 165. Pronunciament sobre els documents i els dictàmens aportats al procés
2. Les parts poden expressar, a l’audiència prèvia, el que considerin convenient sobre els dictàmens pericials aportats al procés per les altres parts, admetent-los o contradient-los, o sobre les circumstàncies que concorren prop dels perits. També es poden pronunciar sobre els informes aportats al procés i emesos per investigadors privats.
Article 166. Fixació dels fets controvertits i acció contradictòria
2. El tribunal pot requerir a les parts que fixin l’acció exercida, facin els aclariments o les precisions necessaris respecte dels fets i els arguments continguts a la demanda, la contesta i, si escau, la reconvenció, i concretin les peticions que s’hi formulen. Si aquests aclariments i precisions no s’efectuen, el tribunal adverteix les parts que pot considerar admesos els fets i els arguments adduïts per les parts contràries.
Article 167. Sentència immediata
1. Les parts proposen, a l’audiència prèvia, la pràctica de les proves que s’han de portar a terme al judici oral. La proposició dels mitjans de prova es fa de forma separada i se n’ha d’adjuntar la llista.
3. Les parts poden proposar, a l’audiència prèvia, la pràctica d’una prova pericial de designació judicial perquè es dictamini sobre l’objecte de la perícia que es determini en la mateixa audiència prèvia. El tribunal decideix d’acord amb els criteris de legalitat, utilitat, pertinència, necessitat i proporcionalitat.
1. El tribunal resol, a l’audiència prèvia, sobre l’admissió de cadascuna de les proves proposades per les parts, d’acord amb els criteris de legalitat, utilitat, pertinència, necessitat i proporcionalitat establerts en aquesta Llei.
Un cop el tribunal ha admès les proves d’acord amb els criteris de legalitat, utilitat, pertinència, necessitat i proporcionalitat, dicta un aute en el mateix acte o en els cinc dies hàbils següents com a màxim en què dona per conclosa l’audiència prèvia. Aquest aute conté totes les resolucions adoptades, incloses les resolucions de les quals s’hagi diferit la decisió. També pot incloure, si escau, l’assenyalament del judici oral.
Article 171. Assenyalament del judici oral
2. Si per raó de les proves admeses es preveu que el judici oral no pugui finalitzar en una sola sessió del dia assenyalat, la citació així ho ha d’indicar. Si la sessió o les sessions posteriors s’han de portar a terme durant diversos dies, successius o no, la citació també ho ha d’indicar, i expressar l’hora en què la sessió o les sessions del judici oral han de començar.
Article 172. Objecte i necessitat de la prova
2. No són objecte de prova els fets sobre els quals hi hagi la conformitat de les parts, llevat que la matèria objecte del procés estigui fora del poder de disposició de les parts. Tampoc cal provar els fets que tinguin una notorietat absoluta.
4. El dret estranger ha de ser al·legat i provat per les parts pel que fa al contingut i la vigència.
Les proves es practiquen a instància de part. No obstant això, el tribunal pot decidir d’ofici que es practiquin determinades proves en els casos expressament previstos en aquesta Llei o les altres lleis aplicables.
Article 174. Admissió de la prova i recurs
2. La prova és legal quan s’ha proposat amb observança de les normes legals; és útil quan és idònia per acreditar els fets controvertits; és pertinent quan té relació amb l’objecte del procés; és necessària quan no hi ha una altra prova amb la mateixa eficàcia que sigui menys costosa o difícil de practicar, i és proporcional quan el grau d’intromissió o ingerència que es produeix en l’àmbit protegit i el caràcter i l’abast del sacrifici que imposa en relació amb els drets afectats esdevenen justificats.
1. Són il·lícites les proves obtingudes o practicades amb infracció dels drets fonamentals reconeguts a la Constitució.
3. El tribunal, d’ofici o a instància de part, pot declarar il·lícites les proves a l’inici del judici oral. En ambdós casos, el tribunal dona audiència prèvia a les parts personades en el judici oral, que poden proposar proves relatives a la il·licitud.
Article 176. Pràctica de la prova
2. Excepcionalment, el tribunal pot decidir que determinades proves es practiquin al marge del judici oral. En aquest cas, el tribunal cita les parts personades en el procés per practicar aquestes proves amb una antelació de cinc dies hàbils com a mínim.
1. Quan sobre uns mateixos fets controvertits hagin de declarar dos o més parts, o diversos litisconsorts, el tribunal ha d’adoptar les mesures necessàries per evitar que es puguin comunicar i puguin conèixer prèviament el contingut de les preguntes i les respostes.
1. En cas que, per una malaltia que ho impedeixi o per altres circumstàncies excepcionals, el declarant no pugui comparèixer a la seu del tribunal, l’interrogatori es pot fer al domicili o la residència del declarant, si així ho decideix el tribunal, d’ofici o a instància de part.
3. El secretari judicial estén una acta suficientment circumstanciada de l’interrogatori domiciliari, que pot llegir el declarant i que han de signar el declarant i els altres assistents. L’acta es pot documentar amb gravació d’imatge i so.
Article 179. Acarament entre els declarants
1. Els testimonis i els perits que han estat citats degudament tenen el deure de comparèixer al judici oral. En cas contrari poden incórrer en una multa coercitiva d’un import màxim de 750 euros, compatible amb la responsabilitat penal que se’n pugui deduir, després d’haver estat advertits a aquest efecte mitjançant la citació. Contra l’aute en què el tribunal imposa una multa coercitiva només es pot interposar un recurs de reposició.
1. Les proves es practiquen en la forma que estableix l’apartat 2 de l’article 10.
1. Les preguntes a les parts, els testimonis i els perits les formulen els advocats de les parts directament, oralment, successivament, i amb claredat, concisió i precisió.
3. Les parts, per mitjà dels advocats, en el mateix acte poden formular una protesta contra l’admissió o la no admissió de les preguntes que no reuneixin els requisits legals a aquest efecte, per poder fer valer la impugnació en la segona instància.
1. Les parts es poden sol·licitar entre elles l’exhibició de documents que no estiguin a la seva disposició i que es refereixin a l’objecte del procés o a l’eficàcia dels mitjans de prova. Aquesta sol·licitud s’ha de plantejar abans de l’inici del judici oral.
En cas que el tribunal consideri injustificada la negativa a l’exhibició de documents, pot atribuir valor probatori a la còpia simple del document presentada per la part que n’ha sol·licitat l’exhibició o a la versió que aquesta part hagi donat del contingut del document.
Article 185. Exhibició de documents per tercers
2. Si el tribunal considera que els documents l’exhibició dels quals se sol·licita són d’interès per resoldre el procés, requereix les terceres persones a aquest efecte. En aquest cas, n’ordena la compareixença personal perquè exhibeixin el document, i les adverteix que en cas contrari poden incórrer en un delicte de desobediència greu a l’autoritat judicial.
Els documents originals exhibits o el seu testimoni estès pel secretari judicial es poden incorporar al procés si així ho demanen les parts.
Article 187. Deure d’exhibició de documents de les entitats públiques
2. Les administracions públiques i les altres entitats públiques han d’expedir les certificacions i els testimonis, o exhibir els documents, en el termini màxim dels vint dies hàbils següents al dia que se’ls notifica el requeriment, llevat que el tribunal disposi altrament.
Article 188. Finalitat i sol·licitud de la pericial cal·ligràfica o de la confrontació de documents electrònics
2. La pericial cal·ligràfica o la confrontació d’un document electrònic la poden sol·licitar les parts a l’audiència prèvia, i la practica un perit cal·lígraf o grafoscopi designat pel tribunal d’acord amb les normes de designació dels perits judicials que estableix aquesta Llei.
Article 189. Documents indubitats i pràctica de la pericial cal·ligràfica o de la confrontació de documents electrònics
2. Es consideren documents indubitats:
4. Si no hi ha documents indubitats i és impossible la pericial cal·ligràfica o la confrontació d’un document electrònic amb un cos d’escriptura per la mort, l’absència o la impossibilitat de la persona que hagi de formar-lo, o per l’absència del document original en paper o en format electrònic, el tribunal aprecia el valor probatori del document impugnat d’acord amb les regles de la sana crítica.
Article 190. Mitjans de prova
2. També es pot practicar com a prova la reproducció per mitjans tècnics en el procés d’arxius, imatges o documents electrònics de qualsevol classe.
4. També té la consideració de mitjà de prova qualsevol altra activitat que tingui com a finalitat acreditar fets en el procés.
Article 191. Subjectes de la confessió en judici o interrogatori de les parts
2. Una part codemandada pot proposar l’interrogatori d’una altra part codemandada sempre que hi hagi oposició o conflicte d’interessos entre ambdós en el procés de què es tracti.
4. Si la part que és subjecte de l’interrogatori no és el subjecte de la relació jurídica controvertida o el titular del dret que és objecte del procés, la part que ha proposat la prova pot sol·licitar al tribunal l’interrogatori d’aquest subjecte o titular.
1. Si la part que és subjecte de l’interrogatori no compareix al judici oral de forma injustificada i malgrat haver estat citada degudament, el tribunal pot considerar reconeguts com a certs els fets en què hagi intervingut personalment aquesta part, i també pot fixar com a certs els fets que li siguin perjudicials.
1. La part que és subjecte de l’interrogatori ha de respondre en nom propi i de paraula, i no pot utilitzar cap esborrany de respostes. No obstant això, pot consultar documents, notes o apunts quan, a criteri del tribunal, siguin convenients per auxiliar-ne la memòria.
1. Si la part que és subjecte de l’interrogatori es nega a respondre, el tribunal pot considerar reconeguts com a certs els fets en què hagi intervingut personalment aquesta part, i també pot fixar com a certs els fets que li siguin perjudicials.
1. Si la part que és subjecte de l’interrogatori és preguntada sobre fets que no li són personals, ha de respondre segons els seus coneixements i donar raó de l’origen d’aquests coneixements, però també pot proposar que hi respongui una tercera persona que tingui coneixement personal dels fets.
1. Si el resultat de les altres proves practicades no ho contradiu, el tribunal ha de considerar com a certs els fets que la part que és subjecte de l’interrogatori hagi reconegut en aquest sentit, si hi ha intervingut personalment i la fixació d’aquests fets com a certs li és perjudicial.
1. Les parts personades en el procés poden proposar al tribunal l’interrogatori com a testimonis de tercers sobre els fets controvertits dels quals hagin tingut notícia directament.
1. Quan els testimonis tinguin coneixements científics, tècnics, artístics o pràctics sobre la matèria a què es refereixen els fets de l’interrogatori, el tribunal admet les manifestacions que en virtut dels coneixements esmentats els testimonis afegeixin a les respostes sobre els fets.
1. Totes les persones poden ser testimonis, excepte les persones que estiguin permanentment privades de raó, o de l’ús de sentits respecte de fets sobre els quals únicament es pugui tenir coneixement a través d’aquests sentits.
1. Les parts que proposen l’interrogatori de testimonis els han de designar expressant-ne la identitat i indicant, tant com sigui possible, el nom i cognoms, la professió, i el domicili personal o professional.
1. Les parts personades en el procés poden rebutjar els testimonis proposats per les altres parts si concorre alguna de les circumstàncies següents:
1. Els testimonis que compareguin al judici oral, amb independència de si han declarat, tenen el dret d’obtenir per part de qui n’ha proposat l’interrogatori una indemnització corresponent a les despeses que la compareixença els ha ocasionat, sense perjudici de la imposició de les costes processals que correspongui. Aquestes despeses se cenyeixen a les que estiguin estrictament vinculades a la compareixença i s’han d’acreditar degudament. Si diverses parts han proposat el mateix testimoni, l’import de la indemnització es prorrateja entre aquestes parts.
3. Si la part que té l’obligació de pagar al testimoni la indemnització no ho fa en el termini de tretze dies hàbils des de la data en què ha esdevingut ferma la resolució que en fixa l’import, aquest testimoni en pot sol·licitar el pagament al tribunal.
1. Abans de declarar, el tribunal requereix als testimonis que prestin jurament o promesa de dir la veritat, i els adverteix sobre el delicte de testimoniatge fals i les penes que comporta.
Els testimonis que, per raó de la seva professió, tinguin el deure de guardar secret sobre els fets en relació amb els quals se’ls interroga, han de manifestar-ho raonadament al tribunal. En cas que una llei no impedeixi que el testimoni declari, el tribunal considera el fonament de la negativa a declarar i resol sobre si el testimoni concernit queda alliberat o no de declarar.
Article 205. Preguntes generals de l’interrogatori de testimonis
2. El tribunal pregunta inicialment als testimonis el nom i els cognoms, la data de naixement, i el domicili. A més, els pregunta si hi concorre alguna de les circumstàncies que fan possible el rebuig dels testimonis i que estableix l’apartat 1 de l’article 201. Si és així, les parts poden rebutjar els testimonis de què es tracti i el tribunal valora aquest rebuig en el moment de dictar la sentència.
1. Una vegada respostes les preguntes generals, els testimonis responen les preguntes de la part que els ha proposat i, si han estat proposats per més d’una part, responen en primer lloc les preguntes del demandant.
3. Els testimonis han de respondre en nom propi i de paraula, han d’expressar la raó del coneixement del que declaren, i no poden utilitzar cap esborrany de respostes. No obstant això, poden consultar documents, notes o apunts quan, a criteri del tribunal, siguin convenients per auxiliar-ne la memòria.
El tribunal valora l’interrogatori de testimonis lliurement i d’acord amb les regles de la sana crítica, però pren en consideració la raó dels coneixements que hagin manifestat, les circumstàncies que hi concorrin i, si escau, els rebuigs que les parts hagin plantejat.
Article 208. Finalitat dels dictàmens pericials
1. Poden ser perits les persones físiques i les persones jurídiques. També poden emetre dictàmens pericials les acadèmies, els laboratoris o les institucions culturals, tècniques o científiques, que s’encarreguin de l’estudi de les matèries corresponents a l’objecte de la perícia. L’acadèmia, el laboratori o la institució encarregat d’emetre el dictamen pericial ha de designar el nom de la persona o les persones físiques que en són responsables, i ambdós responen solidàriament dels danys i perjudicis que es puguin derivar de l’incompliment dels deures que són a càrrec seu.
1. Els perits tenen els drets següents:
Article 211. Relacions de perits
2. Les relacions de perits s’ordena segons l’especialitat científica, tècnica, artística o pràctica dels perits que hi són inclosos i l’aprova el Consell Superior de la Justícia mitjançant un acord, amb l’informe previ del president del Tribunal de Batlles i del president del Tribunal Superior de Justícia. El Consell Superior de la Justícia pot establir els requisits que han d’acomplir els perits per formar part de les relacions de perits.
Article 212. Designació judicial dels perits
2. La designació judicial dels perits es porta a terme, preferentment, mitjançant l’acord de les parts sobre la persona que ha d’emetre el dictamen, amb independència que aquesta persona sigui inclosa en les relacions de perits aprovades pel Consell Superior de la Justícia.
4. No obstant el que estableix l’apartat anterior, si la complexitat o l’especificitat del procés així ho requereix, el tribunal pot designar de forma motivada perits que no figurin a les relacions de perits aprovades pel Consell Superior de la Justícia o que, tot i que hi són, no correspondria designar-los pel torn corresponent.
Article 213. Acceptació i presa de possessió dels perits
2. En l’acte d’acceptació del càrrec i de presa de possessió, els perits han de prestar jurament o promesa de desenvolupar-lo correctament, fidelment i amb imparcialitat, i el tribunal els adverteix de les responsabilitats en què poden incórrer si incompleixen els deures a càrrec seu. També els requereix que aportin el dictamen pericial en el termini assenyalat, que ha de ser amb una antelació mínima de vint dies hàbils al dia en què se celebri el judici oral.
4. Els perits poden no acceptar el càrrec si al·leguen que concorre una causa justa que els ho impedeix. En aquest cas, les parts poden posar-se d’acord sobre un altre perit que el tribunal pot designar. En cas contrari, el tribunal designa, si escau, el perit suplent que s’hagi insaculat prèviament i, si no hi ha perit suplent o no accepta el càrrec al·legant una causa justa, es procedeix novament d’acord amb el que estableix l’apartat 3 de l’article anterior.
Article 214. Recusació i rebuig dels perits
2. Les parts poden recusar els perits designats judicialment dins els tretze dies hàbils següents al dia en què accepten el càrrec i en prenen possessió. En aquest cas, el tribunal trasllada la recusació a les altres parts personades en el procés i al perit perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de cinc dies hàbils. Posteriorment, decideix mitjançant un aute dins els cinc dies hàbils següents i, en el supòsit que estimi la recusació, es procedeix d’acord amb el que estableix l’apartat 4 de l’article anterior.
1. Els perits designats judicialment han de presentar un pressupost detallat que ha de tenir en compte el temps que es preveu d’esmerçar, la dificultat o la complexitat de l’encàrrec, la intensitat de la dedicació, la urgència i l’especialització de l’encàrrec, o la utilització de material específic, entre d’altres.
3. Les parts que hagin proposat la designació del perit judicial poden impugnar-ne per escrit el pressupost, dins els cinc dies hàbils següents al dia en què el tribunal els trasllada aquest pressupost. En aquest cas, el tribunal cita les parts esmentades i el perit a una audiència en què poden fer les al·legacions i proposar les proves que considerin convenients. El tribunal, després de practicar les proves admeses, resol i fixa l’import del pressupost al terme de l’audiència. Contra aquesta resolució no es pot interposar cap recurs, sense perjudici que es pugui formular la protesta oportuna per poder fer valer la impugnació en la segona instància.
5. No obstant el que estableix l’apartat anterior, el tribunal pot decidir de forma motivada que les parts no abonin una provisió de fons al perit judicial o que aquesta provisió s’aboni de forma diferent, d’acord amb les circumstàncies que concorren.
1. Les parts tenen l’obligació de facilitar als perits l’entrega de totes les dades i els documents, i el reconeixement dels llocs, els objectes i les persones, que siguin necessaris per emetre el dictamen.
1. Quan l’emissió del dictamen pericial requereixi el reconeixement de llocs, objectes o persones, o la realització d’operacions semblants, les parts, els advocats i els procuradors poden sol·licitar al tribunal d’assistir-hi. En aquest cas, si el tribunal considera que l’assistència no impedeix o no destorba la tasca dels perits, ni afecta excessivament els drets personals, els cita amb una antelació de cinc dies hàbils com a mínim, i els comunica el dia, l’hora i el lloc on es portaran a terme les operacions pericials.
1. Els perits designats judicialment emeten els dictàmens pericials per escrit i els adrecen al tribunal dins el termini assenyalat, amb tantes còpies com parts hi hagi en el procés.
Els dictàmens pericials han de contenir, com a mínim, els apartats següents:
1. Els perits han de ser citats i comparèixer al judici oral per ratificar els dictàmens pericials, i exposar-ne el contingut i les conclusions.
3. El tribunal pot decidir, d’ofici o a instància de part, que els perits que han dictaminat en el procés se sotmetin a un acarament.
Article 221. Honoraris professionals dels perits
2. Si la part que té l’obligació de pagar al perit els honoraris professionals no ho fa un cop s’ha emès el dictamen pericial, aquest perit en pot sol·licitar el pagament al tribunal.
El tribunal valora els dictàmens pericials lliurement i segons les regles de la sana crítica, sense estar obligat raonadament a subjectar-se al parer dels perits.
Article 223. Finalitat i lloc dels reconeixements judicials
2. Els reconeixements judicials es practiquen preferentment a la seu del tribunal i en el judici oral. Tanmateix, si no és possible, el tribunal cita les parts, els advocats i, si escau, els procuradors, amb una antelació de cinc dies hàbils com a mínim, i els comunica el dia, l’hora i el lloc on es portarà a terme el reconeixement judicial.
Article 224. Proposició i determinació dels reconeixements judicials
2. El tribunal trasllada la proposició de reconeixement judicial a les altres parts personades en el procés, que poden proposar en el termini dels cinc dies hàbils següents els altres aspectes a què volen que es refereixi i han de manifestar si hi assistiran també amb alguna persona entesa en la matèria.
1. El tribunal pot decidir qualsevol mesura que sigui necessària per aconseguir l’efectivitat del reconeixement judicial, fins i tot ordenar l’entrada al lloc que n’és objecte o en el qual hi hagi l’objecte o la persona corresponent.
3. Si el tribunal, d’ofici o a instància de part, decideix escoltar les manifestacions de les persones enteses en la matèria, els ha de prendre jurament o promesa de dir la veritat amb caràcter previ.
Article 226. Reconeixements judicials de persones
2. El reconeixement judicial d’un menor d’edat es porta a terme sempre a porta tancada, sense perjudici de l’assistència del Ministeri Fiscal, si escau, i amb anterioritat al judici oral, llevat que el tribunal decideixi altrament per motius justificats. El tribunal també pot decidir que hi intervinguin les parts, els advocats i, si escau, els procuradors, sempre que no se’n pugui derivar un perjudici per al menor d’edat.
4. En la pràctica del reconeixement judicial de persones se n’ha de garantir el respecte a la dignitat i la intimitat.
Article 227. Concurrència dels reconeixements judicials amb altres proves
2. El tribunal, d’ofici o a instància de part, també pot decidir la pràctica del reconeixement judicial amb l’assistència i la intervenció dels perits.
Article 228. Acta dels reconeixements judicials
2. Es poden adjuntar a l’acta els annexos necessaris per practicar el reconeixement judicial, i s’hi poden afegir gravacions de paraules, imatges i sons obtinguts amb instruments de filmació o enregistraments, o altres instruments semblants que s’emprin per deixar constància del que és objecte del reconeixement judicial i de les manifestacions que s’han fet. El secretari judicial custodia aquests instruments perquè no pateixin alteracions.
El tribunal valora els reconeixements judicials lliurement i d’acord amb les regles de la sana crítica.
Article 230. Documents públics
El tribunal valora els documents públics com a prova plena del fet, l’acte o l’estat de les coses que s’hi documenten, de la data en què es produeix aquesta documentació i de la identitat del notari, el saig, el fedatari o la persona que exerceix una funció pública, i de les altres persones que hi hagin intervingut eventualment.
Article 232. Impugnació del valor probatori dels documents públics
2. Si com a conseqüència de la confrontació o la comprovació se’n desprèn l’autenticitat o l’exactitud de les còpies, les certificacions o els testimonis, les costes i les despeses ocasionades són a càrrec de la part que ha impugnat el document públic. A més, si el tribunal considera que la impugnació ha estat temerària, li pot imposar una multa d’un import màxim de 750 euros. Contra l’aute en què el tribunal imposa una multa coercitiva només es pot interposar un recurs de reposició.
Article 233. Documents públics no susceptibles de confrontació o comprovació
1. Els documents estrangers es consideren documents públics si així ho estableixen els convenis o acords internacionals, o les lleis especials aplicables, i tenen el valor probatori que prevegin aquests convenis, acords o lleis per als documents públics.
3. Quan els documents estrangers que acompleixen els requisits establerts als apartats anteriors incorporin declaracions de voluntat, l’existència d’aquestes declaracions es considera provada, però la seva eficàcia és la que determinen les normes estrangeres aplicables en matèria de capacitat, objecte i forma dels negocis jurídics.
Article 235. Documents privats
El tribunal valora els documents privats lliurement i d’acord amb les regles de la sana crítica, tot tenint en compte si l’autenticitat n’ha estat impugnada i, en aquest cas, quin és el resultat de la prova practicada al respecte.
Article 237. Impugnació del valor probatori dels documents privats
1. Les presumpcions que estableixen aquesta Llei o les altres lleis aplicables dispensen de la prova del fet presumpte la part a la qual afavoreixi aquest fet. Aquestes presumpcions només són admissibles quan la certesa del fet base del qual parteix la presumpció hagi quedat establerta mitjançant una prova suficient.
3. Les parts poden impugnar les presumpcions legals mitjançant la prova de la inexistència del fet base o de la inexistència de l’enllaç entre el fet base i el fet que es presumeix legalment.
Article 239. Presumpcions judicials
2. Les parts poden impugnar les presumpcions judicials mitjançant la prova de la inexistència de l’enllaç entre el fet base i el fet que es presumeix judicialment.
Article 240. Compareixença de les parts
2. Si cap de les parts compareix al judici oral, es fa constar a l’acta i el tribunal declara el procés vist per a sentència. Si només hi compareix alguna de les parts, se celebra el judici oral, llevat que no hi comparegui el demandant i el demandat al·legui que no té interès en la continuació del procés i que sol·licita al tribunal que consideri que el demandant desisteix del procés. En aquest cas, el tribunal dicta un aute en què estima aquesta sol·licitud i arxiva les actuacions sense cap altre tràmit, tot imposant les costes processals al demandant.
Article 241. Qüestions prèvies
2. Contra la resolució de les qüestions prèvies es pot interposar oralment un recurs de reposició, el qual se substancia i resol en el mateix acte. En cas que es desestimi el recurs de reposició, no es pot interposar cap altre recurs, sense perjudici que es pugui formular la protesta oportuna per poder fer valer la impugnació en la segona instància.
Article 242. Pràctica de les proves
2. Les proves es practiquen seguint l’ordre següent:
4. Les parts poden sol·licitar la reproducció en el judici oral de gravacions de paraules, imatges i sons obtinguts amb instruments de filmació o enregistrament, o altres instruments semblants.
1. Durant el judici oral, el tribunal dicta les resolucions de viva veu, i n’expressa la decisió i la motivació succinta.
3. La protesta té com a finalitat posar de manifest la disconformitat amb la resolució del tribunal a l’efecte de poder fer valer la impugnació en la segona instància.
5. Les resolucions de viva veu i les protestes es documenten a la sentència que posi fi al procés.
Article 244. Conclusions
2. Cada part inicia les conclusions fent al·legacions en relació amb els fets que han fonamentat les seves peticions, i continua amb els fets al·legats per les altres parts amb la mateixa finalitat. Les parts també poden fer un breu resum de les proves practicades sobre aquests fets. Així mateix, poden fer al·legacions sobre la càrrega de la prova en relació amb els fets controvertits.
4. Posteriorment, el tribunal pot preguntar i sol·licitar a les parts els aclariments en relació amb les conclusions que han formulat que siguin necessaris per resoldre el procés.
1. Un cop el procés ha finalitzat i dins el termini per dictar sentència, el tribunal pot decidir, mitjançant un aute, la pràctica de proves com a diligències per a millor proveir, en els casos que estableixen els apartats 2 i 3 següents.
3. El tribunal pot decidir, excepcionalment, que es practiquin proves com a diligències per a millor proveir sobre fets rellevants i al·legats per les parts en el moment processal oportú, si considera que les proves ja practicades no han permès esclarir els fets essencials en què es fonamenta el procés, sempre que el tribunal entengui que el resultat de les noves proves permetrà adquirir la certesa sobre aquests fets. L’aute en què es decideix la pràctica d’aquestes proves com a diligències per a millor proveir ha de contenir detalladament i raonadament els motius i les circumstàncies que en justifiquen aquesta pràctica.
1. Les diligències per a millor proveir es practiquen dins el termini dels vint dies hàbils següents al dia en què es dicta l’aute que en decideix la pràctica, d’acord amb les normes establertes en el capítol quart d’aquest títol per a cada mitjà de prova.
1. El tribunal dicta la sentència dins el termini dels trenta dies hàbils següents al dia en què finalitza el judici oral.
1. La sentència ha de ser clara i precisa, s’ha de pronunciar sobre totes les peticions de les parts que s’hagin al·legat oportunament en el procés, inclosos tots els pronunciaments sol·licitats, i ha de resoldre totes les qüestions litigioses o controvertides que n’hagin estat objecte.
3. El tribunal resol, sense apartar-se de la causa de demanar, d’acord amb les normes aplicables al procés, encara que no hagin estat al·legades o esmentades per les parts, o no ho hagin estat encertadament.
Article 249. Motivació de la sentència
1. Contra les sentències dictades en els processos que se substancien pel procediment ordinari es pot interposar un recurs d’apel·lació.
3. La sentència ferma que dicta un tribunal vincula qualsevol altre tribunal que conegui un altre procés en què el que s’hagi decidit en virtut d’aquesta sentència ferma sigui el pressupòsit o un dels elements de fet o de dret que són objecte del procés esmentat.
El procediment abreujat se substancia d’acord amb les normes sobre el procediment ordinari que estableix el títol III, amb les especialitats que preveu aquest títol.
Article 252. Demanda. Al·legacions posteriors i litispendència
2. Dins els cinc dies hàbils següents al dia en què es rep la demanda, el president del Tribunal de Batlles designa, mitjançant una providència, el tribunal al qual correspon per torn el coneixement del procés.
Article 253. Admissió i trasllat de la demanda
2. Un cop admesa la demanda, el tribunal la trasllada d’acord amb el que estableix l’article 132.
Article 254. Contesta
1. La reconvenció s’admet sempre que no suposi la inadequació del procediment per raó de la matèria o per raó de la quantia i sempre que hi hagi una connexió entre les pretensions que són objecte de la reconvenció i les que són objecte de la demanda. D’altra banda, el demandat ha de formular les excepcions de compensació i de nul·litat mitjançant una reconvenció expressa.
1. El tribunal assenyala la data en què se celebra el judici oral dins els vint dies hàbils següents al dia en què finalitzen els tràmits d’al·legacions.
3. En cas d’incompareixença de les parts al judici, regeixen les normes que estableix l’apartat 2 de l’article 240 en el que siguin aplicables.
Article 257. Desenvolupament del judici oral
2. Si les parts no haguessin arribat a un acord o no estiguessin en disposició de concloure’l en aquest moment, el tribunal ha de resoldre les qüestions processals que puguin impedir la resolució del procés mitjançant una sentència sobre el fons, d’acord amb el que estableixen els articles 153 i següents.
4. El judici oral continua, donant la paraula a les parts personades al judici oral per tal que fixin amb precisió l’objecte del procés i les qüestions de fet o de dret sobre les quals hi hagi controvèrsia entre elles. Si la discrepància queda reduïda a una o diverses qüestions jurídiques, el tribunal declara el procés vist per a sentència.
6. Una vegada practicades les proves, les parts formulen oralment les conclusions, d’acord amb el que estableix l’article 244.
1. El tribunal dicta la sentència dins el termini dels vint dies hàbils següents al dia en què finalitza el judici oral o en què dicta l’aute on decideix que no se celebri el judici oral.
Contra les sentències dictades en els processos que se substancien pel procediment abreujat es pot interposar un recurs d’apel·lació, a excepció de les sentències dictades en els processos en què la quantia no superi 1.500 euros, contra les quals no es pot interposar cap recurs d’apel·lació.
Article 260. Àmbit del procediment d’injunció
2. El deute dinerari s’ha d’acreditar mitjançant qualsevol dels documents següents:
1. El procés que se substancia pel procediment d’injunció comença amb la petició en què s’han d’indicar les dades i les circumstàncies que permeten identificar el creditor i el deutor, el domicili o la residència on pot ser emplaçat el deutor, l’import i la naturalesa del deute que es reclama, i la identitat de l’advocat i el procurador que hi intervenen eventualment. A la petició també s’ha d’adjuntar l’original de qualsevol dels documents esmentats a l’apartat 2 de l’article anterior.
3. En qualsevol cas, el creditor ha de presentar una còpia de la petició i dels documents que s’hi adjunten.
1. El tribunal decideix, mitjançant un aute i dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’ha presentat la petició, si l’admet o no l’admet. Contra aquest aute només es pot interposar un recurs de reposició.
Article 263. Clàusules abusives
2. En cas que el tribunal consideri alguna de les clàusules enumerades a l’apartat anterior com a abusiva, determina en el mateix aute les conseqüències aplicables, ja sigui la improcedència i l’arxivament de la petició, ja sigui la continuació del procediment sense aplicar les clàusules que entén abusives. Contra aquest aute només es pot interposar un recurs de reposició.
Article 264. Trasllat de la petició i requeriment
2. L’aute que admet la petició i requereix al deutor que faci alguna de les actuacions esmentades a l’apartat anterior també l’adverteix que, en cas que no ho faci, es despatxarà l’execució contra ell i se li imposaran les costes processals.
1. Si el deutor atén el requeriment de pagament o acredita que ha satisfet l’import del deute reclamat en el termini assenyalat a aquest efecte, el tribunal arxiva les actuacions sense cap altre tràmit, sense imposar les costes processals.
1. L’oposició del deutor al deute reclamat i l’exposició dels motius pels quals considera que no ha de satisfer, en tot o en part, l’import del deute reclamat, es formula mitjançant un escrit que ha de contenir un raonament breu d’aquests motius, sense que es pugui considerar suficient la referència genèrica a la inexistència del deute.
1. Si el deutor s’ha oposat degudament al deute reclamat, el tribunal trasllada al creditor l’escrit d’oposició i decideix, mitjançant un aute i dins els tretze dies hàbils següents, la finalització del procés, sense imposar les costes processals. Contra aquest aute no es pot interposar cap recurs.
El procediment de tutela sumària té com a finalitat resoldre les peticions relatives a les classes de tuteles que relaciona l’article següent, i que tenen en comú la necessitat d’obtenir una declaració judicial urgent de tutela dels drets dels ciutadans en cas que no sigui possible o convenient plantejar un procés pel procediment declaratiu que correspongui.
Article 269. Classes de tuteles sumàries
2. També es pot demanar mitjançant el procediment de tutela sumària qualsevol altra classe de tutela que tingui com a finalitat la protecció dels drets legítims de qui la sol·licita, sempre que s’acrediti suficientment la titularitat del dret de què es tracti i la concurrència del requisit d’urgència.
Article 270. Normes aplicables
1. El procés que se substancia pel procediment de tutela sumària comença amb la demanda, que ha de contenir la petició concreta de tutela que se sol·licita i en què, a més, es poden formular les peticions d’actuacions, mesures o requeriments urgents que es considerin necessàries per garantir el dret de què es tracti.
3. El demandant també ha d’adjuntar a la demanda, si escau, l’escriptura pública que acredita la titularitat del dret real o qualssevol altres documents que legitimin la petició de tutela, amb preferència pels documents notarials, pericials o del saig que puguin donar compte degudament dels fets que són objecte de la petició i de la urgència de la petició.
Article 272. Admissió i trasllat de la demanda
2. Un cop admesa la demanda, el tribunal en dona trasllat al demandat per tal que comparegui i faci la contesta en el termini de deu dies hàbils.
En el mateix aute en què el tribunal admet la demanda, assenyala la vista, que se celebra dins els tres dies hàbils següents al dia en què es presenti la contesta a la demanda, i en què les parts han de proposar les proves que considerin convenients. A excepció del que estableix l’apartat 4 de l’article 25, l’aute es notifica de forma immediata i personal al demandat o a qualsevol persona al seu servei o que estigui en el lloc o intervingui en l’acció que es pretén assegurar.
Article 274. Incompareixença de les parts a la vista
2. Si només hi compareix alguna de les parts, se celebra la vista, llevat que no hi comparegui el demandant i el demandat al·legui que no té interès a continuar el procés i que sol·licita al tribunal que consideri que el demandant ha desistit del procés. En aquest cas, el tribunal dicta un aute en què estima aquesta sol·licitud, deixa sense efecte les actuacions, les mesures o els requeriments urgents que ha adoptat i arxiva les actuacions sense cap altre tràmit, i imposa les costes processals al demandant. A més, a instància del demandat, el tribunal també pot condemnar el demandant a satisfer la indemnització que correspongui pels danys i perjudicis ocasionats.
Article 275. Desenvolupament de la vista
2. A continuació les parts fixen amb precisió l’objecte del procés i les qüestions de fet o de dret sobre les quals hi hagi controvèrsia entre elles.
4. Una vegada practicades les proves, les parts formulen oralment les conclusions, d’acord amb el que estableix l’article 244. Un cop s’ha acabat el tràmit de conclusions, el tribunal declara el procés vist per a sentència.
Article 276. Sentència i recurs
2. Contra la sentència que es dicta en els processos que se substancien pel procediment de tutela sumària es pot interposar un recurs d’apel·lació.
Article 277. Àmbit del procediment d’arrendaments
El procediment d’arrendaments se substancia d’acord amb les normes sobre el procediment abreujat que estableix el títol IV, amb les especialitats que preveu aquest capítol.
Article 279. Legitimació activa i passiva
1. Un cop admesa la demanda, el tribunal la trasllada al demandat perquè comparegui en el procés i la contesti en el termini de tretze dies hàbils, i l’adverteix que si no compareix en el termini esmentat serà declarat en rebel·lia.
1. Quan la resolució del contracte d’arrendament que és objecte del procés hagi tingut lloc per la manca de pagament de la renda o de les quantitats que s’hi assimilen d’acord amb la Llei d’arrendaments de finques urbanes, el demandat pot enervar l’acció exercida pel demandant mitjançant la consignació judicial de les rendes degudes i les quantitats assimilades, sempre que ho faci dins el termini assenyalat per contestar a la demanda.
1. En cas que el procés tingui per objecte resoldre un contracte d’arrendament i el demandat no hi hagi comparegut un cop han finalitzat els tràmits d’al·legacions, malgrat haver estat degudament emplaçat a aquest efecte, el demandant pot sol·licitar al tribunal el retorn provisional de la possessió de la finca arrendada, si compleix els requisits següents, sempre que la possibilitat de fer-ho es trobi raonablement al seu abast:
3. En cas que el tribunal constati que la finca arrendada es troba en una situació d’abandonament, estima la sol·licitud de retorn provisional de la possessió mitjançant un aute i dins els tretze dies hàbils següents, en què també pot requerir al demandant, si escau, que presti una caució suficient a criteri del tribunal per garantir el rescabalament dels danys que es puguin ocasionar al demandat, sense perjudici que el procés continuï tramitant-se.
Article 283. Admissió de les proves i assenyalament del judici oral
2. El tribunal assenyala la data en què se celebra el judici oral dins els vint dies hàbils següents al dia en què finalitzen els tràmits d’al·legacions, prorrogables vint dies hàbils més com a màxim en els casos en què sigui menester per practicar les proves admeses.
1. El tribunal dicta la sentència dins els tretze dies hàbils següents al dia en què finalitza el judici oral o en què dicta l’aute on decideix que no se celebri el judici oral.
3. No obstant el que estableix l’apartat anterior, si el demandat interposa un recurs d’apel·lació i no acredita que està al corrent del pagament de la renda pactada en el contracte d’arrendament que és objecte del procés i les quantitats assimilades, o no acredita que n’ha consignat judicialment l’import, el tribunal no admet el recurs. A més, el demandat està obligat a pagar o consignar judicialment la renda i les quantitats assimilades que vagin vencent durant la tramitació del recurs d’apel·lació. En cas contrari, el tribunal li requereix que ho faci en el termini màxim de cinc dies hàbils i, si no ho fa, dicta un aute en què declara la caducitat del recurs.
El procediment laboral s’aplica als processos en què s’exerceixen accions derivades de la interpretació i l’execució dels contractes de treball, i dels acords i convenis col·lectius, amb independència de la quantia econòmica.
Article 286. Normes aplicables
1. Són part demandant o demandada en el procediment laboral la persona assalariada, l’empresari o els seus representants, d’acord amb el que estableix la legislació laboral o les altres lleis aplicables.
1. Un cop admesa la demanda, el tribunal la trasllada al demandat perquè comparegui en el procés i la contesti en el termini de tretze dies hàbils, i l’adverteix que si no compareix en el termini esmentat serà declarat en rebel·lia.
1. Un cop finalitzen els tràmits d’al·legacions, el tribunal dicta un aute dins els tretze dies hàbils següents en què admet o no admet les proves proposades, d’acord amb els criteris de legalitat, utilitat, pertinència, necessitat i proporcionalitat establerts en aquesta Llei.
3. No obstant el que estableix l’apartat anterior, si el tribunal només ha admès proves documentals el valor probatori de les quals no ha estat impugnat, pot decidir en el mateix aute que no se celebri el judici oral i declarar el procés vist per a sentència.
Article 290. Sentència, recurs, costes i comunicació
2. Contra les sentències dictades en els processos que se substancien pel procediment laboral es pot interposar un recurs d’apel·lació.
4. Les sentències que es dicten en els processos que se substancien pel procediment laboral es comuniquen d’ofici a la Caixa Andorrana de Seguretat Social en cas que s’hi faci algun pronunciament al respecte.
Article 291. Àmbit d’aplicació
Article 292. Normes aplicables
1. En els processos relatius a la modificació de la capacitat de la persona, la declaració de la nul·litat del matrimoni o la unió civil, i la determinació i la impugnació de la filiació, el Ministeri Fiscal sempre és part.
1. En els processos de persona i família, no produeix efecte la renúncia, l’aplanament o la transacció.
3. Les normes que estableixen els dos apartats anteriors no s’apliquen si les pretensions que s’exerceixen en els processos corresponents són de lliure disposició de les parts.
Article 295. Preclusió processal, fets controvertits i prova d’ofici
2. La conformitat de les parts respecte dels fets controvertits no vincula el tribunal.
4. Les normes que estableixen els tres apartats anteriors d’aquest article no s’apliquen si les pretensions que s’exerceixen en els processos corresponents són de lliure disposició de les parts.
Article 296. Tramitació preferent, publicitat i comunicació
2. En els processos esmentats a l’apartat anterior, el tribunal pot decidir, d’ofici o a instància de part, que el judici oral se celebri a porta tancada i que les actuacions siguin reservades.
El procediment de família s’aplica als processos que tinguin per objecte la declaració de la nul·litat, la separació i el divorci del matrimoni o la unió civil; l’establiment de mesures que dimanin de la nul·litat, la separació i el divorci del matrimoni o la unió civil, o de l’extinció d’una unió estable de parella; l’establiment de mesures paternofilials, i també la modificació de les mesures esmentades anteriorment, amb independència que s’hagin establert o no en el marc d’un procés judicial.
Article 298. Legitimació activa i extinció de l’acció
2. Només poden instar un procés de declaració de la separació matrimonial o el divorci els cònjuges. L’acció a aquest efecte s’extingeix per la mort de qualsevol dels cònjuges i, en el cas de la separació matrimonial, per la reconciliació, la qual ha de ser expressa quan tingui lloc després d’haver instat el procés corresponent.
Article 299. Mesures provisionals amb caràcter general
2. Si la sol·licitud de mesures provisionals es formula abans de presentar la demanda, se n’atribueix el coneixement al tribunal al qual correspon per torn, que també esdevé competent per tramitar i resoldre els processos posteriors que se substanciïn pel procediment de família i de què portin causa les mesures provisionals. Si la sol·licitud de mesures provisionals es formula conjuntament amb la demanda o en qualsevol moment posterior, és competent per tramitar-la i resoldre-la el tribunal que conegui el procés que se substancia pel procediment de família corresponent i de què portin causa les mesures provisionals.
4. Durant l’audiència, les parts poden fer les al·legacions i proposar els mitjans de prova que considerin oportuns, i en concret han d’aportar els documents que n’acreditin la nacionalitat i la residència i, si escau, la celebració del matrimoni o la unió civil i la filiació dels fills comuns, i que també en permetin valorar eventualment la capacitat econòmica i les necessitats econòmiques dels fills a càrrec.
6. Si les parts no assoleixen un acord, o l’entesa no garanteix suficientment els seus drets, i, si escau, els dels fills menors d’edat, el tribunal, després d’escoltar-los i d’escoltar, si escau, el Ministeri Fiscal, i després d’examinar els documents que s’hagin aportat, resol la sol·licitud de mesures provisionals mitjançant un aute en el mateix acte o, com a màxim, dins els cinc dies hàbils següents.
8. Si el tribunal, d’ofici o a instància de part, decideix practicar una prova que no es pugui portar a terme durant l’audiència, assenyala una data per fer-ho al més aviat possible. Un cop s’ha practicat la prova, la trasllada a les parts i, si escau, al Ministeri Fiscal, perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de cinc dies hàbils, i resol la sol·licitud de mesures provisionals mitjançant un aute dins els cinc dies hàbils següents. Entretant, però, el tribunal pot adoptar mitjançant un aute les mesures provisionals urgents o necessàries que consideri oportunes.
10. Mentre no hagin quedat sense efecte, les mesures provisionals adoptades poden ser modificades pel tribunal si té lloc un canvi significatiu de les circumstàncies que es van tenir en compte per prendre-les. La modificació de les mesures provisionals es regeix pel mateix procediment establert als apartats 3 a 8 anteriors.
Article 300. Mesures provisionals en cas d’urgència o necessitat
2. El tribunal també pot adoptar mitjançant un aute les mesures provisionals en cas d’urgència o necessitat que consisteixen a prohibir a un dels cònjuges o de les persones que mantenen una situació de convivència anàloga d’entrar en contacte amb l’altre cònjuge o convivent, o amb els fills, en cas de perill greu per a la seva integritat física o psicològica.
4. D’acord amb les al·legacions que faci l’altre cònjuge o l’altra persona que mantingui una situació de convivència anàloga, el tribunal pot modificar les mesures provisionals que hagi adoptat, després de seguir el procediment establert als apartats 3 a 8 de l’article anterior.
Article 301. Recurs
2. La interposició del recurs d’apel·lació no té efectes suspensius pel que fa a l’execució de les mesures provisionals adoptades, llevat que el tribunal decideixi altrament de forma expressa i motivada en el moment d’acceptar el recurs o amb posterioritat.
Article 302. Contesta i reconvenció
2. En cas que el procediment de família sigui contenciós, un cop admesa la demanda, el tribunal la trasllada al demandat i, si escau, al Ministeri Fiscal, perquè compareguin en el procés i la contestin en el termini de tretze dies hàbils, tot advertint el demandat que si no compareix en el termini esmentat serà declarat en rebel·lia.
1. En cas que els cònjuges o les persones que mantinguin una situació de convivència anàloga vulguin instar de comú acord un procés de separació del matrimoni o la unió civil, d’establiment o de modificació de les mesures a què fa referència l’article 297, o de divorci si no s’ha dictat amb anterioritat una sentència de separació del matrimoni o la unió civil, han d’atorgar i adjuntar a la demanda un conveni que reguli les matèries a què fan referència els articles 52 a 57 de la Llei qualificada del matrimoni. Aquest conveni ha de ser aprovat en virtut de la sentència que posa fi al procés, sempre que els drets dels cònjuges o de les persones que mantenen una situació de convivència anàloga i, si escau, dels fills es mantinguin suficientment protegits.
3. Els cònjuges o les persones que mantenen una situació de convivència anàloga han d’acompanyar el conveni amb els documents que acreditin la seva nacionalitat i residència i, si escau, amb els documents que acreditin la celebració del matrimoni i la filiació dels fills comuns, i que permetin valorar la capacitat econòmica de cadascun d’ells, les necessitats econòmiques dels fills a càrrec, i qualsevol altra circumstància que considerin oportuna.
1. Un cop finalitzen els tràmits d’al·legacions, el tribunal dicta un aute dins els tretze dies hàbils següents en què admet o no admet les proves proposades, d’acord amb els criteris de legalitat, utilitat, pertinència, necessitat i proporcionalitat establerts en aquesta Llei.
3. No obstant el que estableix l’apartat anterior, si el tribunal només ha admès proves documentals el valor probatori de les quals no ha estat impugnat, pot decidir en el mateix aute que no se celebri el judici oral i declarar el procés vist per a sentència.
Article 305. Declaracions escrites de testimonis
2. El tribunal també pot admetre com a prova les declaracions escrites de testimonis que compleixin els requisits establerts a l’apartat anterior en els processos de separació i divorci del matrimoni o la unió civil, quan s’aportin amb la finalitat exclusiva d’acreditar la causa de la separació o el divorci.
Article 306. Sentència i recurs
2. Contra les sentències dictades en els processos que se substancien pel procediment de família es pot interposar un recurs d’apel·lació.
1. El procediment de modificació de la capacitat s’aplica als processos en què es pretén obtenir una declaració judicial de modificació de la capacitat de les persones majors d’edat o menors d’edat emancipades que per qualsevol causa es troben en la situació habitual de no tenir l’aptitud d’adoptar decisions, i en què també es pretén la constitució d’una institució de protecció o de suport, la designació de la persona o les persones titulars d’aquesta institució i, si escau, l’internament de la persona en relació amb la qual es pretén modificar-ne la capacitat.
1. Poden ser part demandant en el procediment de modificació de la capacitat la mateixa persona interessada, el cònjuge o la persona amb qui mantingui una situació de convivència anàloga, els descendents, els ascendents, els germans, el guardador de fet, el Ministeri Fiscal i el ministeri competent en matèria d’afers socials.
3. La persona que és subjecte del procés de modificació de la capacitat ha de comparèixer-hi defensada i assistida per un advocat, que té la consideració de defensor judicial, i, si escau, del procurador, sense perjudici de la intervenció necessària del Ministeri Fiscal.
Article 309. Mesures provisionals
2. Si la sol·licitud de mesures provisionals es formula abans de la presentació de la demanda, se n’atribueix el coneixement al tribunal al qual correspon per torn, que també esdevé competent per tramitar i resoldre el procés de modificació de la capacitat de què portin causa les mesures provisionals. Si la sol·licitud de mesures provisionals es formula conjuntament amb la demanda o en qualsevol moment posterior, és competent per tramitar-la i resoldre-la el tribunal que conegui el procés de modificació de la capacitat de què portin causa les mesures provisionals.
4. Durant l’audiència, les parts poden fer les al·legacions i proposar els mitjans de prova que considerin oportuns, i en concret la part que sol·licita les mesures provisionals ha d’aportar, en la mesura que sigui possible, un certificat del facultatiu corresponent que justifiqui la necessitat i l’oportunitat d’aquestes mesures.
6. Les al·legacions de les parts i la decisió del tribunal no són vinculants per a les pretensions que s’exerceixin en el procés de modificació de la capacitat de què portin causa les mesures provisionals, ni per a la sentència que dicti el tribunal al terme d’aquest procés.
8. Les mesures provisionals que el tribunal adopti queden sense efecte si en el termini de vint dies hàbils des que s’han pres qualsevol de les parts no presenta la demanda del procés de modificació de la capacitat de què porten causa. També queden sense efecte quan les mesures provisionals siguin substituïdes per les mesures que estableixi la sentència que dicti el tribunal al terme d’aquest procés, o quan finalitzi per qualsevol altre motiu.
10. Durant la tramitació del procés de modificació de la capacitat i abans que s’hagi dictat sentència, el tribunal també pot adoptar d’ofici les mesures provisionals oportunes a l’efecte de protegir els drets i interessos de la persona que és subjecte d’aquest procés. En aquest cas, regeixen els apartats 3 a 9 anteriors, en el que siguin aplicables.
Article 310. Demanda
2. A la demanda també s’ha de designar la persona o les persones proposades per ser titulars de la institució de protecció o de suport, i justificar-ne la idoneïtat a aquest efecte; hi ha d’haver la motivació necessària d’acord amb la modificació de la capacitat sol·licitada; s’hi han de proposar les proves que es considerin oportunes; i, en la mesura que sigui possible, s’ha d’acompanyar d’un certificat del facultatiu corresponent relatiu a les capacitats físiques, psíquiques i sensorials de la persona en relació amb la qual es pretén la modificació de la capacitat.
Article 311. Contesta
2. Un cop admesa la demanda i dins els cinc dies hàbils següents, el tribunal també la trasllada al Ministeri Fiscal, llevat que hagi instat el procés, perquè comparegui en el procés i la contesti en el termini de tretze dies hàbils.
Article 312. Admissió de les proves i assenyalament del judici oral
2. El tribunal assenyala la data en què se celebra el judici oral dins els vint dies hàbils següents al dia en què finalitzen els tràmits d’al·legacions, prorrogables vint dies hàbils més com a màxim en els casos en què sigui menester per practicar les proves admeses.
Article 313. Especificitats durant el judici oral
2. El tribunal també ha d’escoltar la persona o les persones proposades per ser titulars de la institució de protecció o de suport i, si ho considera oportú, pot escoltar els parents més pròxims i el facultatiu tractant de la persona que és subjecte del procés de modificació de la capacitat.
1. El tribunal pot prescindir, excepcionalment, de traslladar i informar la persona subjecte del procés de modificació de la capacitat del contingut de la demanda, i de consultar-la en relació amb la persona o les persones proposades per ser titulars de la institució de protecció o de suport, si conclou raonablement que aquestes actuacions li poden ocasionar un perjudici greu, o si del certificat del facultatiu corresponent o del dictamen pericial que consta en autes es desprèn que no està en disposició de prendre’n coneixement, malgrat se li hagin posat a l’abast, si és possible, tots els suports necessaris a aquest efecte.
3. No obstant el que estableix l’apartat anterior, el tribunal sempre ha de procedir al reconeixement judicial de la persona que és subjecte del procés de modificació de la capacitat.
Article 315. Sentència i recurs
2. Contra les sentències dictades en els processos que se substancien pel procediment de modificació de la capacitat es pot interposar un recurs d’apel·lació.
1. Les pretensions relatives a la guarda de la persona sotmesa a una institució de protecció o de suport, inclòs l’establiment eventual d’un règim de visites i el pagament d’una pensió d’aliments, es resolen en execució de la sentència que ha establert la modificació de la capacitat d’aquesta persona, llevat que la persona o les persones titulars d’aquesta institució hagin instat un procés que se substanciï pel procediment de família i en què es plantegin aquestes pretensions.
1. Les persones o les institucions esmentades a l’apartat 1 de l’article 308, i la persona o les persones que tinguin la representació legal o la guarda de la persona amb la capacitat modificada, poden sol·licitar la revocació o canvis en la declaració judicial de modificació de la capacitat, de manera que se n’ampliïn o redueixin l’extensió o els límits que se’n deriven, en els termes que estableix la Llei qualificada d’incapacitació i organismes tutelars.
3. La sentència ha d’establir si revoca o canvia la declaració judicial de modificació de la capacitat, i ha de determinar, si escau, l’ampliació o la reducció de l’extensió o els límits de la capacitat modificada establerts amb anterioritat.
Article 318. Declaració de prodigalitat
2. Poden ser part demandant en els processos que tenen com a objecte la declaració de prodigalitat el cònjuge o la persona amb qui mantingui una situació de convivència anàloga, els descendents i els ascendents que rebin aliments del presumpte pròdig o que puguin reclamar-li aquests aliments, i els seus representants legals, i si aquests representants legals no ho fan, el Ministeri Fiscal.
Els procediments especials que es preveuen en normes diferents d’aquesta Llei se substancien d’acord amb les normes sobre el procediment abreujat que estableix el títol IV, amb les especialitats relatives a aquests procediments especials.
Article 320. Dret i finalitat dels recursos
2. El recursos tenen com a finalitat obtenir un nou pronunciament mitjançant la revisió de la resolució recorreguda, d’acord amb les pretensions formulades per les parts.
Article 321. Termini per interposar els recursos
1. La interposició d’un recurs de reposició no té efecte suspensiu en relació amb la resolució recorreguda.
1. Les parts poden desistir del recurs que han interposat abans que es dicti la resolució que hi posi fi, d’acord amb les normes d’aquesta Llei.
1. Es pot interposar un recurs de reposició contra les providències i els autes no definitius que dicti el tribunal, davant el mateix tribunal que els ha dictat, llevat que aquesta Llei o les altres lleis aplicables no admetin la possibilitat d’interposar cap recurs contra aquestes resolucions.
1. El recurs de reposició s’interposa en el termini dels tretze dies hàbils següents al dia en què es notifica la resolució objecte de recurs, mitjançant un escrit en què ha de constar la fonamentació del recurs, i s’hi ha d’adjuntar una còpia de la resolució objecte de recurs.
3. Contra l’aute o l’acord que resol el recurs de reposició no es pot interposar cap altre recurs, sense perjudici que es puguin reproduir els motius que l’han fonamentat en virtut del recurs d’apel·lació que s’interposi eventualment contra la resolució definitiva que posi fi al procés.
Es poden impugnar els acords definitius que hagi dictat el secretari judicial i els acords que hagi dictat el saig o el notari.
Article 327. Competència per conèixer i resoldre la impugnació
2. És competent per conèixer i resoldre la impugnació dels acords del saig el tribunal que hagi dictat la resolució judicial de la qual porta causa l’acord impugnat, d’acord amb la Llei del saig.
1. La tramitació i la resolució de la impugnació dels acords definitius que hagi dictat el secretari judicial i dels acords que hagi dictat el saig o el notari es regeixen per les normes de l’article 325, en el que siguin aplicables.
Es pot interposar un recurs d’apel·lació contra les sentències definitives que el tribunal dicti en qualsevol procés, llevat dels processos que se segueixen pel procediment abreujat quan la quantia del procés no sigui superior a 1.500 euros.
Article 330. Àmbit del recurs d’apel·lació
2. En la segona instància les parts no poden formular peticions, fer valer fonaments de fet o de dret, o proposar proves que no ho hagin estat en la primera instància, llevat que al·leguin fets nous o de nova notícia o proposin la pràctica de proves d’acord amb el que estableix aquesta secció.
Article 331. Competència per conèixer i resoldre el recurs d’apel·lació
2. El tribunal que hagi dictat la sentència objecte de recurs és competent per conèixer i resoldre les sol·licituds de mesures d’assegurament d’aquesta sentència, si ha estat condemnatòria.
Article 332. Motius d’apel·lació
2. Si el recurs d’apel·lació es fonamenta en la infracció de les normes o les garanties processals i els drets constitucionals en la primera instància, l’apel·lant ha d’assenyalar les normes que considera que s’han infringit i argumentar, si escau, la indefensió que ha sofert, i ha d’haver denunciat aquesta infracció en el moment processal oportú.
4. Si el recurs d’apel·lació es fonamenta en la infracció de la Llei en la primera instància, l’apel·lant ha d’assenyalar i argumentar la suposada manca d’aplicació o l’aplicació incorrecta per part del tribunal de la primera instància de la Llei o la jurisprudència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia sobre la matèria de què es tracti.
Article 333. Proves en la segona instància
2. El demandat que sigui rebel involuntari i que comparegui en el procés en la segona instància també pot proposar la pràctica de proves en aquesta instància. En aquest cas, el tribunal ha de valorar les circumstàncies de la rebel·lia a l’efecte de decidir si admet o no la pràctica de les proves sol·licitades.
1. L’apel·lant interposa el recurs d’apel·lació contra les sentències definitives mitjançant un escrit degudament fonamentat davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, al qual ha d’adjuntar una còpia de la sentència objecte de recurs on consti la data en què s’ha notificat. El recurs d’apel·lació s’interposa dins els vint dies hàbils següents al dia en què s’ha notificat la sentència objecte de recurs, llevat dels processos que se substancien per procediments especials; en aquest cas s’interposa dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’ha notificat la sentència objecte de recurs.
3. L’apel·lant ha d’assenyalar i argumentar els pronunciaments de la sentència objecte de recurs que s’impugnen i els motius d’apel·lació en què fonamenta el recurs. També pot proposar la pràctica de proves en els casos que estableix l’article anterior, i pot sol·licitar la celebració d’una vista.
5. En virtut de la providència mitjançant la qual admet el recurs d’apel·lació, el president de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia requereix al tribunal que ha dictat la sentència objecte de recurs la tramesa del procés o dels processos de què es tracti.
Article 335. Trasllat i oposició al recurs d’apel·lació
2. Els apel·lats es poden oposar al recurs interposat per l’apel·lant, i en concret poden fer les al·legacions que considerin oportunes en relació amb els arguments formulats i les proves proposades per l’apel·lant, i en relació amb l’admissibilitat del recurs. També poden proposar la pràctica de proves en els casos que estableix l’article 333.
Article 336. Recurs d’adhesió
2. El recurs d’adhesió té la mateixa naturalesa i les mateixes característiques que el recurs d’apel·lació, però s’interposa amb posterioritat i supeditat a la interposició per part de l’apel·lant del recurs d’apel·lació.
4. A partir del moment en què el tribunal trasllada l’oposició al recurs d’adhesió no és possible interposar cap altre recurs ni oposar-se al recurs que hagi interposat una altra part.
Article 337. Designació del magistrat ponent
1. Un cop el magistrat ponent ha estat designat, dicta un aute dins els vint dies hàbils següents, o dins els tretze dies hàbils següents si es tracta de processos que se substancien per procediments especials, en què admet o no admet les proves proposades i assenyala la data en què té lloc la vista. La vista s’ha de celebrar dins els dos mesos següents, o dins el mes següent si es tracta de processos que se substancien per procediments especials, al dia en què s’ha designat el magistrat ponent.
3. La vista es desenvolupa d’acord amb les normes que estableix l’article 257 per al judici oral en el procediment abreujat, en el que siguin aplicables.
1. El tribunal dicta la sentència dins els vint dies hàbils següents al dia en què finalitza la vista, en què el magistrat ponent dicta l’aute que no decideix la celebració de la vista o en què es designa al magistrat ponent, segons el cas.
3. Si el tribunal estima un recurs d’apel·lació que es fonamenta en l’error en la valoració de la prova o la infracció de la llei en la primera instància, dicta una sentència que revoca la sentència objecte de recurs pel que fa al fons de la controvèrsia. Si el tribunal estima un recurs d’apel·lació que es fonamenta en la infracció de les normes o les garanties processals i els drets constitucionals, que no pot ser esmenada en la segona instància i que, per tant, determina la nul·litat de les actuacions, dicta una sentència en què decideix la retroacció d’aquestes actuacions al moment en què es va produir aquesta infracció.
Es pot interposar un recurs d’apel·lació contra els autes definitius que el tribunal dicti en qualsevol procés sempre que la Llei no ho exclogui expressament, i també contra els altres autes si aquesta Llei o les altres lleis aplicables ho estableixen.
Article 341. Competència per conèixer i resoldre el recurs d’apel·lació
El recurs d’apel·lació contra els autes definitius i els altres autes, si aquesta Llei o les altres lleis aplicables ho estableixen, s’interposa, es tramita i es resol d’acord amb el que preveuen els articles 334, 335 i 337 a 339 per a les sentències dictades en els processos que se substancien pels procediments especials, en el que siguin aplicables. No obstant això, el recurs d’apel·lació es resol mitjançant un aute en tots els casos.
Article 343. Àmbit del judici de revisió
Article 344. Competència per conèixer i resoldre el judici de revisió
1. El judici de revisió s’ha d’interposar dins els tres mesos següents al dia en què es notifica la sentència penal ferma o, en qualsevol cas, al dia en què s’ha tingut coneixement de l’existència del motiu en què es fonamenta el judici de revisió.
3. No obstant el que estableixen els dos apartats anteriors, el termini i la legitimació activa per promoure el judici de revisió arran d’una decisió definitiva del Tribunal Europeu de Drets Humans es regeixen per les normes de la Llei transitòria de procediments judicials.
Article 346. Admissió de la demanda
2. La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia admet o no admet la demanda de revisió, mitjançant una providència o un aute, respectivament, dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’ha presentat. La demanda de revisió només s’admet si es compleixen els requisits establerts als articles 343 a 345. Contra l’aute en què es decideix no admetre la demanda de revisió es pot interposar un recurs de reposició.
Article 347. Designació del magistrat ponent i trasllat de la demanda
2. Un cop ha estat designat i dins els tretze dies hàbils següents, el magistrat ponent trasllada la demanda a les parts del procés que es pretén revisar, al Ministeri Fiscal i a les altres persones els drets i interessos de les quals puguin resultats afectats com a conseqüència del judici de revisió, perquè la contestin en el termini de tretze dies hàbils.
Article 348. Mesures cautelars i sentència
2. Un cop ha finalitzat el termini per contestar a la demanda, el magistrat ponent pot decidir de celebrar una vista dins els tretze dies hàbils següents.
1. La desestimació de la demanda de revisió comporta l’arxivament de les actuacions i que s’imposin les costes processals al demandant únicament en cas que s’apreciï temeritat en la interposició del judici de revisió. L’estimació de la demanda determina la revocació de la sentència o les sentències que es pretenien revisar i, si escau, la retroacció de les actuacions al moment immediatament anterior en què s’ha produït la vulneració, sense imposar les costes processals a cap de les parts.
3. En cas que la sentència estimi la demanda de revisió, es comunica, si escau, al president del Tribunal de Batlles a l’efecte que atribueixi de nou i per torn el coneixement del procés a un altre tribunal. Aquest tribunal, si escau, o la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, amb una composició diferent, han de dictar novament sentència, després de seguir, si escau, el procés pels tràmits corresponents a partir del moment en què ha tingut lloc la retroacció, sense perjudici de la possibilitat de conservar els actes que no es vegin afectats per la vulneració.
Article 350. Disposicions generals
2. L’estimació substancial de les pretensions exercides per les parts s’equipara a l’estimació íntegra d’aquestes pretensions a l’efecte d’imposar les costes processals. No obstant això, en cas que concorrin dubtes fàctics o jurídics, o altres circumstàncies motivades que hagi apreciat el tribunal, no s’imposen les costes processals a cap de les parts.
4. El tribunal pot limitar de forma motivada la quantitat màxima que les parts poden percebre en concepte de costes processals.
Article 351. Costes processals en cas de renúncia, desistiment, transacció i caducitat de les actuacions
1. El tribunal només imposa les costes processals al demandat si s’aplana amb posterioritat al termini concedit per contestar a la demanda.
En els processos incidentals, el tribunal imposa les costes processals ocasionades d’acord amb les normes que estableixen els articles 350 a 352, en el que siguin aplicables.
Article 354. Costes processals en els recursos
2. En cas que el tribunal estimi íntegrament o parcialment el recurs d’apel·lació, no imposa les costes processals a cap de les parts. En cas que desestimi íntegrament el recurs d’apel·lació, el tribunal imposa les costes processals a l’apel·lant.
Article 355. Pronunciament i pactes sobre les costes processals
2. Els pactes de les parts sobre les costes processals no vinculen el tribunal.
Article 356. Abast de les costes processals
Article 357. Sol·licitud d’execució de les costes processals
2. A la sol·licitud d’execució de les costes processals s’han d’adjuntar les minutes dels honoraris on es detallin les actuacions que s’han portat a terme en la prestació dels serveis encomanats, les factures de les despeses i els altres documents que justifiquen les bestretes pagades. Les minutes dels honoraris han de ser conformes a les normes de la professió de què es tracti aprovades a aquest efecte.
Article 358. Taxació de les costes processals i trasllat
2. Un cop el secretari judicial ha taxat les costes processals, les trasllada a les parts personades en el procés perquè puguin impugnar eventualment la taxació en el termini de tretze dies hàbils.
Article 359. Impugnació de la taxació de les costes processals
2. En cas que la impugnació de la taxació es fonamenti en el fet que algunes partides no s’hi han inclòs, en tot o en part, o són indegudes, el secretari judicial trasllada la impugnació a l’altra part perquè faci les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils i, dins els tretze dies hàbils següents, dicta un acord en què resol la impugnació. Si el secretari judicial estima la impugnació, no imposa les costes processals ocasionades per aquesta impugnació. Si desestima la impugnació, imposa les costes processals a la part que ha impugnat la taxació.
4. En el supòsit que estableix l’apartat anterior, el col·legi professional, l’associació professional o l’entitat anàloga poden demanar una provisió de fons, l’import de la qual determina el tribunal d’acord amb les circumstàncies que concorren.
1. La part que ha obtingut un pronunciament favorable en virtut d’una sentència condemnatòria dictada en la primera instància pot sol·licitar al tribunal que adopti les mesures d’assegurament necessàries i adequades per garantir l’efectivitat d’aquest pronunciament en cas que la sentència objecte de recurs esdevingui ferma.
3. No es poden sol·licitar mesures d’assegurament quan s’hagin adoptat mesures cautelars en el mateix procés, sense perjudici que la part interessada pugui sol·licitar la revisió de la quantia de la caució prestada d’acord amb el que estableix l’apartat 3 de l’article 362.
Article 361. Competència, termini i classes de mesures d’assegurament de les sentències condemnatòries
2. Les mesures d’assegurament de les sentències condemnatòries es poden sol·licitar a partir del dia següent al dia en què es notifiqui la sentència condemnatòria de què es tracti, i fins al dia en què es trameti el procés a la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia en cas que s’hagi interposat un recurs d’apel·lació contra la sentència esmentada.
1. La sol·licitud de mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria s’ha de fonamentar en l’existència d’un pronunciament condemnatori susceptible de ser assegurat.
3. La part que sol·licita una mesura d’assegurament d’una sentència condemnatòria respon dels danys i perjudicis que es puguin ocasionar al patrimoni de l’altra part com a conseqüència de l’adopció d’aquesta mesura. A aquest efecte, ha d’oferir una caució suficient o bé justificar suficientment la improcedència de la fixació de la caució en atenció a les circumstàncies concurrents. El tribunal resol sobre la caució i pot eximir el sol·licitant de complir aquest requisit si les circumstàncies que concorren així ho justifiquen.
1. Un cop el tribunal rep la sol·licitud de mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria i dins els cinc dies hàbils següents, resol aquesta sol·licitud mitjançant un aute.
3. Si el tribunal considera que concorren tots els requisits establerts a l’apartat anterior, admet la sol·licitud de mesures d’assegurament. En aquest cas determina amb precisió les mesures d’assegurament que adopta i el règim a què han d’estar sotmeses.
5. Contra l’aute que admet les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria no es pot interposar cap recurs, sense perjudici que la persona contra la qual s’han decidit aquestes mesures pugui procedir d’acord amb el que estableix l’article 365. D’altra banda, la persona que ha sol·licitat les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria pot interposar un recurs d’apel·lació contra l’aute que denega aquestes mesures, que s’ha de tramitar amb caràcter preferent.
Article 364. Pràctica de les mesures d’assegurament de les sentències condemnatòries
1. La part contra la qual s’han decidit les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria només s’hi pot oposar en els casos següents:
1. La persona contra la qual s’han decidit les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria s’hi pot oposar dins els cinc dies hàbils següents al dia en què se li notifiqui l’aute que adopta aquestes mesures. En aquest cas, el tribunal trasllada l’oposició a les altres parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de cinc dies hàbils, i decideix mitjançant un aute sobre l’oposició plantejada dins els cinc dies hàbils següents.
3. Contra l’aute que resol l’oposició a les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria no es pot interposar cap recurs.
Article 367. Confirmació de les sentències condemnatòries assegurades
1. En cas que la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia revoqui totalment la sentència condemnatòria que s’ha assegurat, el Tribunal revoca d’ofici les mesures d’assegurament que ha adoptat, i també pot decidir mitjançant un aute, amb l’audiència prèvia de les parts personades en el procés, de condemnar el sol·licitant d’aquestes mesures a pagar els danys i perjudicis ocasionats.
3. En cas de renúncia o desistiment en la segona instància, es procedeix d’acord amb el que estableix l’apartat 1 d’aquest article.
Article 369. Títols executius
2. Els títols que comporten l’execució són els següents:
1. Les sentències fermes i els altres títols estrangers tenen la consideració de títols executius a Andorra d’acord amb el que disposen els convenis internacionals aplicables i que formen part de l’ordenament jurídic andorrà, i la Llei qualificada de la Justícia.
1. Les sentències declaratives i constitutives, certificades pel secretari judicial, es poden inscriure en els registres públics i produeixen els efectes que corresponguin sense que calgui despatxar-ne l’execució forçosa. Totes les persones, i en concret les persones encarregades dels registres públics, han de complir el que disposen les sentències constitutives.
3. Els pronunciaments condemnatoris de les sentències constitutives s’executen d’acord amb el que preveu aquest llibre.
Article 372. Acumulació de processos en període d’execució forçosa
2. En el cas d’un procés en què s’executin béns afectats a crèdits hipotecaris, només se’n pot decidir l’acumulació a altres processos en període d’execució forçosa quan aquests altres processos se segueixin per fer efectives altres garanties hipotecàries sobre els mateixos béns.
Article 373. Caducitat de l’acció executiva
1. El tribunal que ha dictat la resolució judicial en la primera instància és competent per despatxar l’execució forçosa, o per controlar l’execució forçosa que porti a terme el saig si té delegada aquesta competència d’acord amb la Llei del saig. En el cas de l’execució d’un laude o resolució arbitral, o d’un acord de mediació que hagi estat elevat a escriptura pública, n’és competent el tribunal al qual correspongui per torn de la secció civil del Tribunal de Batlles que escaigui. En el cas d’una transacció o un conveni homologats mitjançant una resolució judicial, n’és competent el tribunal que ha homologat aquesta transacció o aquest conveni.
1. El saig és competent per despatxar l’execució forçosa de les resolucions judicials que consisteixen a pagar una quantitat líquida, i de les resolucions judicials que consisteixen a complir obligacions de fer, de no fer o d’entregar una cosa diferent d’una quantitat de diners, només pel que fa al pagament de les quantitats líquides que formen part de l’execució o que en dimanen, sota el control del tribunal que ha dictat la resolució judicial en la primera instància, d’acord amb la Llei del saig.
3. El saig pot decidir i portar a terme les mesures executòries concretes que siguin necessàries per despatxar l’execució forçosa de les resolucions judicials en relació amb les quals és competent, d’acord amb la Llei del saig i la Llei de l’embargament, i en concret pot:
1. El tribunal competent per despatxar o controlar l’execució forçosa de les resolucions judicials també ho és per conèixer i resoldre les impugnacions que es plantegin en període d’execució forçosa d’aquestes resolucions judicials, d’acord amb el que estableixen el capítol quart d’aquest títol i la Llei del saig. En concret, el tribunal és competent per conèixer i resoldre:
1. No tenen la condició de part del procés en període d’execució forçosa les persones en relació amb les quals no s’ha despatxat l’execució.
1. Les parts dels processos en què sigui preceptiva la defensa i l’assistència tècnica prestades per un advocat, d’acord amb l’article 41, també han de ser defensades i assistides per un advocat en període d’execució forçosa.
3. Les parts poden comparèixer en el procés en període d’execució forçosa personalment o representades per un advocat o un procurador col·legiats com a membres exercents al Col·legi Oficial d’Advocats d’Andorra o al Col·legi Oficial de Procuradors d’Andorra, respectivament, llevat que aquesta Llei o les altres lleis aplicables estableixin una altra cosa. No obstant això, en cas que les parts siguin persones jurídiques, han de comparèixer en el procés en període d’execució forçosa representades per un advocat o un procurador col·legiats com a membres exercents al Col·legi Oficial d’Advocats d’Andorra o al Col·legi Oficial de Procuradors d’Andorra, respectivament, llevat que aquesta Llei o les altres aplicables estableixin una altra cosa.
Article 379. Costes i interessos de l’execució forçosa
2. No obstant el que estableix l’apartat anterior, l’executant ha de satisfer al saig la provisió de fons a què fa referència la Llei del saig.
Article 380. Parts del procés en període d’execució forçosa
2. La persona en contra de la qual es despatxa l’execució, que és la persona que resulta a obligada a portar a terme una prestació en virtut d’un títol executiu, té la condició processal de part executada.
Article 381. Execució forçosa en casos de successió
2. El tribunal trasllada la sol·licitud a les parts del procés en període d’execució forçosa perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils, i decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents.
Article 382. Execució forçosa en casos de deutors solidaris
L’acció executiva es pot fonamentar en qualsevol dels títols executius que estableix l’article 369.
Article 384. Demanda i sol·licitud d’execució
2. La sol·licitud d’execució ha de tenir la forma i el contingut que estableix la Llei del saig.
4. A la demanda d’execució, l’executant ha de precisar:
Article 385. Presentació de la demanda o la sol·licitud d’execució
El tribunal o el saig admet la demanda o la sol·licitud d’execució mitjançant l’aute o l’acord d’execució, respectivament, si es compleixen les condicions següents:
1. El despatx de l’execució es decideix mitjançant l’aute o l’acord d’execució, segons si el dicta el tribunal o el saig, respectivament.
3. En l’aute d’execució, el tribunal ha d’expressar:
4. En cas de sentències que condemnin a l’entrega de coses mobles certes o determinades, documents o animals, el tribunal pot advertir l’executat, en l’aute d’execució, que si no els entrega en el termini que fixi, li imposarà una multa coercitiva, que pot oscil·lar entre l’import de 50 euros diaris i de 500 euros diaris, segons determini i durant el temps que estableixi el tribunal, d’acord amb les circumstàncies que concorrin.
6. El tribunal pot fer constar a l’aute d’execució les precisions que siguin necessàries sobre les parts o el contingut de l’execució, segons el que disposi el títol executiu, o sobre els responsables personals del deute o els propietaris dels béns i drets especialment afectats al pagament d’aquest deute o als quals s’ha de fer extensiva l’execució.
8. En cas que es tracti de l’execució forçosa d’una sentència recaiguda en un procediment d’arrendaments en què l’arrendatari hagi comparegut sense la intervenció d’un advocat, el tribunal pot requerir a l’arrendador, en l’aute d’execució, que dipositi judicialment la fiança que l’arrendatari li va lliurar en el seu moment i que està a la seva disposició.
10. Contra l’aute d’execució no es pot interposar cap recurs, sense perjudici que l’executat pugui procedir d’acord amb el que estableix el capítol quart d’aquest títol.
Article 388. Denegació del despatx de l’execució i recurs
2. Contra l’aute que denega el despatx de l’execució es pot interposar un recurs d’apel·lació. L’acord que denega el despatx de l’execució es pot impugnar d’acord amb el que estableix l’article 376. Aquest recurs o aquesta impugnació es tramita i es resol tenint com a part només l’apel·lant.
Article 389. Oposició a l’execució forçosa
2. L’oposició a l’execució forçosa es planteja mitjançant un escrit que es presenta davant el tribunal que ha dictat l’aute d’execució o la resolució judicial en relació amb la qual el saig ha dictat l’acord d’execució.
4. L’executat o la persona afectada que s’oposi a l’execució forçosa pot sol·licitar en el mateix escrit en què planteja l’oposició la suspensió del procés mentre es tramita i resol aquesta oposició.
Article 390. Motius d’oposició a l’execució forçosa
2. Els motius de forma en què es pot fonamentar l’oposició a l’execució forçosa són:
4. Qualsevol motiu d’oposició s’ha d’acreditar degudament per mitjà dels documents escaients, els quals s’han d’adjuntar a l’escrit en què es planteja l’oposició a l’execució forçosa.
Article 391. No admissió de l’oposició a l’execució forçosa
2. Contra l’aute que no admet l’oposició a l’execució forçosa es pot interposar un recurs d’apel·lació, sense efectes suspensius.
Article 392. Tramitació i decisió de l’oposició a l’execució forçosa
2. En el mateix acte en què admet l’oposició a l’execució forçosa, el tribunal també resol eventualment mitjançant un aute sobre la suspensió del procés mentre es tramita i resol l’oposició, d’acord amb les circumstàncies que concorrin. En cas que el tribunal decideixi la suspensió del procés, ho ha de comunicar al saig competent.
4. El tribunal decideix mitjançant un aute sobre l’oposició a l’execució forçosa plantejada dins els tretze dies hàbils següents al dia en què l’executant hagi fet les al·legacions oportunes o, si s’ha citat les parts a una vista, dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’hagi celebrat aquesta vista.
6. En cas que el tribunal estimi l’oposició, declara que no escau l’execució forçosa i deixa sense efecte o mana al saig que deixi sense efecte els embargaments travats i les mesures de garantia que s’hagin adoptat, tot reintegrant a l’executat la situació anterior al despatx de l’execució.
1. Les parts del procés en període d’execució forçosa només poden impugnar els actes d’execució mitjançant els mitjans processals i els recursos previstos en aquesta Llei, la Llei del saig i la Llei de l’embargament.
3. En els casos que preveu l’apartat anterior, la part que impugni l’acord del saig pot demanar la suspensió dels actes d’execució concrets impugnats. El tribunal pot suspendre aquests actes si es presta una caució suficient a criteri seu per respondre dels danys i perjudicis que es puguin ocasionar a l’altra part.
1. L’execució forçosa només es pot suspendre en els casos en què aquesta Llei o les altres lleis aplicables ho estableixin expressament, o quan totes les parts personades en el procés ho convinguin.
1. El tribunal o el saig pot decidir, a instància de part, la suspensió del procés en període d’execució forçosa en cas que s’admeti la demanda de revisió o la sol·licitud de rescissió o de nul·litat d’actuacions en relació amb la sentència ferma que és objecte d’aquest procés, si considera que l’execució de la sentència esmentada pot resultar-ne afectada. En aquest cas, el secretari judicial o el saig dicta una interlocutòria o un acord, respectivament, en què suspèn el procés esmentat.
3. En cas que es dicti una sentència o un aute que estima la revisió, la rescissió o la nul·litat d’actuacions, el tribunal o el saig decideix mitjançant un aute o un acord, respectivament, l’acabament de l’execució forçosa.
Article 396. Suspensió de l’execució forçosa en casos de recursos i impugnacions
2. No obstant el que estableix l’apartat anterior, l’executat pot sol·licitar al tribunal o al saig la suspensió de l’acte impugnat si en cas contrari se’n pot derivar un perjudici greu o de difícil reparació, sempre que presti una caució suficient a criteri del tribunal per respondre dels danys i perjudicis que es puguin ocasionar a l’executant.
Article 397. Suspensió de l’execució forçosa en cas de concurrència amb una execució concursal
2. El tribunal o el saig només pot suspendre el procés en període d’execució forçosa singular a partir del moment en què s’hagi dictat una resolució que declari el concurs de creditors o la cessació de pagaments o fallida, llevat que la normativa concursal aplicable disposi altrament.
Article 398. Suspensió de l’execució forçosa en cas de prejudicialitat penal
2. No obstant el que disposa l’apartat anterior, es mantenen les mesures de garantia de l’execució si l’executant presta una caució suficient per respondre dels danys i perjudicis que es puguin ocasionar a l’executat, d’acord amb els apartats 3 i 4 de l’article 362.
1. El procés en període d’execució forçosa s’acaba amb l’extinció o la cancel·lació total del deute pel qual es va despatxar l’execució. En aquest cas, el tribunal o el saig decideix mitjançant un aute o un acord, respectivament, l’arxivament del procés.
3. Contra l’aute d’arxivament o de sobreseïment del procés en període d’execució forçosa es pot interposar un recurs d’apel·lació, sense efectes suspensius.
Article 400. Objecte de l’execució forçosa dinerària
2. En cas que el títol executiu contingui expressions de quantitat discordants, preval la quantitat determinada amb lletres.
Article 401. Quantitats objecte de l’execució forçosa dinerària
2. L’executant també pot demanar una quantitat per fer front a les costes de l’execució. La quantitat en concepte de les costes de l’execució es fixa provisionalment en l’aute o l’acord d’execució, a manca de la liquidació definitiva que es faci un cop s’ha acabat el procés en període d’execució forçosa.
Article 402. Deute en moneda estrangera
2. La quantitat en moneda estrangera que és objecte de l’execució forçosa es computa segons el canvi oficial corresponent al dia en què es dicta l’aute o l’acord d’execució. En cas que es tracti d’una moneda estrangera sense cotització oficial, el còmput es fa aplicant el canvi que el tribunal o el saig consideri adequat d’acord amb les al·legacions que faci i els documents que aporti l’executant en la demanda o la sol·licitud d’execució.
Article 403. Ampliació de l’execució forçosa dinerària
2. L’executant ha de sol·licitar l’ampliació de l’execució forçosa en la demanda o la sol·licitud d’execució, tot aportant un resum dels terminis i les quantitats que han de vèncer.
4. Si el saig ha admès l’ampliació de l’execució forçosa, ha de presentar al tribunal que ha dictat la resolució judicial executòria una liquidació final del deute executat que inclogui els venciments i els terminis en què han tingut lloc, i els interessos meritats durant l’execució.
Article 404. Embargament, garantia i alienació dels béns i drets
2. El tribunal o el saig porten a terme els actes d’execució assenyalats a l’apartat anterior d’acord amb la Llei del saig i la Llei de l’embargament.
Article 405. Entrega de béns mobles o immobles
L’execució forçosa no dinerària té per objecte obtenir, d’acord amb el títol executiu, el compliment d’obligacions de fer, de no fer o d’entregar una cosa diferent d’una quantitat de diners.
Article 407. Requeriment i mesures de garantia de l’execució forçosa no dinerària
2. El tribunal requereix a l’executat, en virtut de l’aute d’execució, que compleixi, dins el termini que s’hi preveu, l’obligació continguda en el títol executiu. En el cas d’una obligació d’entrega d’un bé immoble, s’adverteix específicament a l’aute d’execució del termini per fer-ho.
4. El tribunal pot decidir mitjançant un aute, a instància de l’executant, embargar els béns i drets de l’executat en la quantitat suficient per assegurar el pagament de la quantitat pecuniària equivalent i les costes de l’execució. Contra aquest aute no es pot interposar cap recurs.
Article 408. Entrega de coses mobles determinades, documents o animals
2. Als efectes assenyalats a l’apartat anterior, el tribunal pot:
4. La valoració obtinguda a què fa referència l’apartat anterior s’ha de notificar a l’executant i l’executat, els quals, en cas de discrepància, poden presentar les al·legacions oportunes, tot incloent-hi una valoració contradictòria feta per un perit, en el termini dels tretze dies hàbils següents al dia en què se’ls traslladi la valoració. Si la diferència entre les valoracions no excedeix el vint per cent del valor més baix, s’estima com a cost de les coses mobles certes i determinades, els documents o els animals la mitjana aritmètica que en resulti. En cas que la diferència sigui superior, el tribunal resol la discrepància mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents, d’acord amb la documentació aportada, en què fixa definitivament la quantitat pecuniària equivalent al valor de les coses, els documents o els animals. Aquesta valoració ha d’estar compresa entre els límits de les valoracions assenyalades anteriorment i és la definitivament aplicable. Contra aquest aute no es pot interposar cap recurs.
1. El tribunal ha de posar l’executant en possessió de les coses genèriques o indeterminades, d’acord amb el que estableixi l’aute d’execució, una vegada transcorregut el termini fixat en el requeriment que s’hi conté, si l’executat no ho ha fet voluntàriament.
3. Un cop el tribunal fixa el cost d’adquirir les coses genèriques o indeterminades, l’execució forçosa en relació amb aquesta quantitat correspon al tribunal o al saig, d’acord amb els articles 374 i 375 d’aquesta Llei i d’acord amb la Llei del saig.
Article 410. Entrega de béns immobles en concepte d’execució específica
2. Malgrat que el tribunal cancel·li el llançament dels ocupants del bé immoble si amb anterioritat a la data fixada per portar-lo a terme es fa el lliurament de la possessió d’aquest bé, l’executant pot sol·licitar que es mantinguin les actuacions fixades a l’efecte que s’aixequi una acta de l’estat en què es troba el bé immoble.
4. El secretari judicial o el saig, a instància de l’executant, fa constar en l’acte d’entrega d’un bé immoble l’existència de danys i desperfectes ocasionats pels ocupants d’aquest bé. En aquest cas, l’executant pot reclamar els danys i perjudicis ocasionats en el marc del procés a part que correspongui.
1. En cas que el bé immoble que s’ha d’entregar sigui l’habitatge habitual de l’executat o de les persones que en depenen, el tribunal pot concedir un termini d’un mes com a màxim per desallotjar-lo, més enllà del termini fixat en l’aute d’execució. Aquest termini pot quedar condicionat al pagament a favor de l’executant de la quantitat que s’hagi fixat en concepte de compensació per l’ocupació indeguda del bé immoble, i de les altres quantitats que fixi el tribunal. Transcorregut el termini assenyalat, es procedeix immediatament al llançament.
Article 412. Obligacions de fer no personalíssimes
2. En cas que el tribunal encarregui la prestació de fer a un tercera persona, en valora prèviament el cost, ja sigui directament o mitjançant un perit taxador segons la complexitat del fer.
4. Des del moment en què es produeix l’incompliment de l’obligació de fer, l’executant pot sol·licitar al tribunal les mesures d’assegurament oportunes per garantir el pagament del cost de la prestació de fer o, si escau, dels danys i perjudicis que se li puguin ocasionar.
1. Un cop transcorregut el termini fixat per complir una obligació de fer personalíssima sense que l’executat ho hagi fet voluntàriament, el tribunal procedeix a l’execució forçosa d’acord amb les normes següents:
3. Un cop el tribunal fixa la quantitat pecuniària equivalent de la prestació de fer, i també eventualment la quantitat en concepte del rescabalament dels danys i perjudicis, l’execució forçosa en relació amb aquestes quantitats correspon al tribunal o al saig, d’acord amb els articles 374 i 375 d’aquesta Llei i d’acord amb la Llei del saig.
Article 414. Obligacions de no fer
2. En cas d’incompliment de l’obligació de no fer, el tribunal, a instància de l’executant, requereix a l’executat que desfaci el que ha fet en contra de l’obligació que estableix el títol executiu, en el termini que estableixi, i s’abstingui de reiterar-ho. També l’adverteix que en cas contrari li imposarà una multa coercitiva. La multa coercitiva oscil·la entre l’import de 50 euros diaris i de 500 euros diaris, segons determini i durant el temps que estableixi el tribunal, d’acord amb les circumstàncies que concorrin.
4. En cas que el tribunal encarregui la prestació de desfer el que s’ha fet a una tercera persona, en valora prèviament el cost d’acord amb les normes que estableixen els apartats 2 i 3 de l’article 412.
6. Un cop el tribunal valora el cost de la prestació de desfer el que s’ha fet o quantifica els danys i perjudicis ocasionats, l’execució forçosa en relació amb aquestes quantitats correspon al tribunal o al saig, d’acord amb els articles 374 i 375 d’aquesta Llei i d’acord amb la Llei del saig.
Article 415. Obligacions d’emetre una declaració de voluntat
2. L’executant pot demanar que el secretari judicial lliuri testimoni de l’aute d’execució, que té eficàcia civil plena sense perjudici de l’observança i el compliment de les normes civils i mercantils sobre la forma i la documentació dels actes i els negocis jurídics.
Article 416. Àmbit del procediment de liquidació i normes aplicables
2. Les normes sobre el procediment abreujat s’apliquen de forma subsidiària al procediment de liquidació.
Article 417. Petició de liquidació i trasllat
2. A la petició de liquidació, l’executant ha d’adjuntar-hi o precisar:
4. El tribunal trasllada la petició de liquidació a l’executat o a la persona que hagi de pagar la quantitat que es pretén liquidar, perquè faci les al·legacions oportunes dins el termini dels tretze dies hàbils següents.
Article 418. No oposició del deutor
2. En cas que l’executat o la persona que hagi de pagar la quantitat que es pretén liquidar no faci al·legacions dins el termini concedit, o aquestes al·legacions neguin de forma genèrica l’existència de l’obligació de pagament, sense concretar els motius o sense fer constar els fonaments de la discrepància, el tribunal també aprova la quantitat fixada per l’executant en la petició de liquidació mitjançant un aute i dins els tretze dies hàbils següents.
1. En cas que l’executat o la persona que hagi de pagar la quantitat que es pretén liquidar s’oposi motivadament, i dins el termini concedit, a la quantitat fixada per l’executant en la petició de liquidació, o als conceptes o les partides que s’hi inclouen, pot aportar els documents o els dictàmens que consideri oportuns, i ha de proposar les proves que consideri útils, pertinents i necessàries per acreditar les seves pretensions.
1. El tribunal decideix mitjançant un aute sobre la determinació de la quantitat líquida que cal satisfer a l’executant, dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’hagi celebrat la vista. En el cas de la rendició de comptes d’una administració, el tribunal té en compte les gestions dutes a terme, la seva complexitat i els resultats obtinguts.
1. Les resolucions judicials que dictin els tribunals estrangers i en què s’hagi adoptat una mesura cautelar o provisional que afecti persones, béns o drets situats a Andorra es poden reconèixer i executar a Andorra si així ho estableixen els convenis internacionals que formin part de l’ordenament jurídic andorrà o, en cas contrari, només si la part que sol·licita el reconeixement i l’execució acredita l’existència de reciprocitat.
3. Dins els cinc dies hàbils següents al dia en què es rep la sol·licitud, el president del Tribunal de Batlles designa mitjançant una providència el tribunal al qual correspon per torn el coneixement del procés.
5. Durant la vista les parts poden fer les al·legacions oportunes i poden sol·licitar que es practiquin les proves proposades en la sol·licitud o de forma sobrevinguda, en relació amb la concurrència dels pressupòsits exigits per reconèixer i executar la resolució judicial estrangera, i també pel que fa al tipus i la quantia de caució prestada, o a la mesura cautelar o provisional equivalent i substitutòria proposada. El tribunal admet i practica les proves proposades d’acord amb els criteris de legalitat, utilitat, pertinència, necessitat i proporcionalitat.
Article 422. Decisió sobre el reconeixement i l’execució de resolucions judicials estrangeres que adopten mesures cautelars o provisionals i recurs
2. Si el tribunal considera que estan acreditades, en vista de les al·legacions formulades i de les proves practicades, la validesa i la suficiència de la resolució judicial estrangera, i que alhora s’ha prestat una caució suficient, si escau, admet la sol·licitud de reconeixement i execució. En aquest cas adopta les mesures cautelars o provisionals que s’estableixen en la resolució judicial estrangera i el règim a què han d’estar sotmeses, i determina la quantia, i la forma de la caució i el moment en el qual el sol·licitant l’ha de prestar. El tribunal també pot decidir que se substitueixin les mesures cautelars o provisionals adoptades per una mesura cautelar o provisional equivalent, o bé que es revoquin les mesures adoptades com a conseqüència de la prestació d’una caució suficient per la persona afectada per aquestes mesures.
1. Les resolucions judicials o administratives estrangeres en què s’acorda el pagament d’una pensió compensatòria es poden reconèixer i executar a Andorra si així ho estableixen els convenis internacionals que formin part de l’ordenament jurídic andorrà o, en cas contrari, només si la part que sol·licita el reconeixement i l’execució acredita l’existència de reciprocitat.
3. Dins els cinc dies hàbils següents al dia en què es rep la sol·licitud, el president del Tribunal de Batlles designa mitjançant una providència el tribunal al qual correspon per torn el coneixement del procés.
5. Durant la vista les parts poden fer les al·legacions oportunes i poden sol·licitar que es practiquin les proves proposades en la sol·licitud o de forma sobrevinguda, en relació amb la concurrència dels pressupòsits exigits per reconèixer i executar la resolució judicial o administrativa estrangera. El tribunal admet i practica les proves proposades d’acord amb els criteris de legalitat, utilitat, pertinència, necessitat i proporcionalitat.
Article 424. Decisió sobre el reconeixement i l’execució de resolucions judicials o administratives estrangeres relatives a pensions compensatòries i recurs
2. Contra l’aute que estima o desestima el reconeixement i l’execució de la resolució judicial o administrativa estrangera en què s’acorda el pagament d’una pensió compensatòria es pot interposar un recurs d’apel·lació, que s’ha de tramitar amb caràcter preferent.
1. Les resolucions judicials o administratives estrangeres en què s’atribueix la custòdia d’un menor d’edat es poden reconèixer i executar a Andorra si així ho estableixen els convenis internacionals que formin part de l’ordenament jurídic andorrà o, en cas contrari, només si la part que sol·licita el reconeixement i l’execució acredita l’existència de reciprocitat.
3. La sol·licitud de reconeixement i execució d’una resolució judicial o administrativa estrangera en què s’atribueix la custòdia d’un menor d’edat, sempre que se sol·liciti el restabliment d’aquesta custòdia en cas que el menor d’edat hagi estat desplaçat o retingut il·lícitament, l’ha de presentar davant el batlle que actua en funcions de guàrdia la persona o la institució que tingui atribuïda la custòdia del menor d’edat, o l’autoritat central del Principat d’Andorra competent, mitjançant els advocats adscrits al Gabinet Jurídic del Govern.
5. En cas que la persona requerida accepti voluntàriament de retornar el menor d’edat, el batlle que actua en funcions de guàrdia dicta un aute en què arxiva el procés, i tot seguit lliura el menor d’edat a la persona o la institució que en tingui atribuïda la custòdia. En cas contrari o si la persona requerida no compareix malgrat haver estat citada degudament, el secretari judicial cita les parts personades en el procés i el Ministeri Fiscal a una vista, que es desenvolupa d’acord amb les normes que estableix l’article 257 per al judici oral en el procediment abreujat, en el que siguin aplicables, dins els dos dies naturals següents.
7. D’ofici o a instància de part o del Ministeri Fiscal, i mitjançant un aute, el tribunal pot adoptar les mesures cautelars que consideri oportunes per salvaguardar els drets i interessos del menor d’edat.
Article 426. Decisió sobre el reconeixement i l’execució de resolucions judicials o administratives estrangeres relatives a la custòdia de menors d’edat i recurs
2. Contra l’aute que estima o desestima el restabliment de la custòdia d’un menor d’edat es pot interposar un recurs d’apel·lació en el termini màxim de tretze dies hàbils, que s’ha de tramitar amb caràcter preferent.
Article 427. Pressupòsits i abast del reconeixement i l’execució de resolucions judicials fermes estrangeres
2. Les resolucions judicials fermes dictades per tribunals estrangers que hagin estat reconegudes es poden executar d’acord amb les normes sobre l’execució forçosa de les resolucions judicials que es contenen en aquest llibre.
1. Les resolucions judicials fermes dictades per tribunals estrangers es poden executar a Andorra d’acord amb els convenis internacionals que formen part de l’ordenament jurídic andorrà.
3. El tribunal competent pot demanar la traducció al català dels documents que es presentin a l’efecte d’obtenir el reconeixement i l’execució de resolucions judicials estrangeres en cas que el fet que estiguin redactats en una llengua estrangera li pugui suposar una comprensió insuficient del seu contingut.
1. El procediment d’exequàtur se substancia d’acord amb les normes sobre el procediment abreujat que estableix el títol IV del llibre segon, amb les especialitats que preveu aquest article.
3. A la demanda d’exequàtur el demandant ha d’adjuntar l’original o una còpia autèntica de la resolució judicial ferma dictada pel tribunal estranger, degudament postil·lada o, si no és possible, degudament legalitzada, així com qualsevol altre document acreditatiu de la fermesa i la força executiva de la resolució judicial esmentada a l’estat on s’ha dictat. També pot proposar les proves necessàries per fonamentar la seva demanda i, en concret, pot adjuntar-hi els documents oportuns a aquest efecte.
5. Un cop admesa la demanda, el tribunal la trasllada al demandat, que és la part que consta com a condemnada o afectada en la part dispositiva de la resolució judicial estrangera, i al Ministeri Fiscal, perquè compareguin en el procés i la contestin en el termini de tretze dies hàbils, tot advertint el demandat que si no compareix en el termini esmentat serà declarat en rebel·lia. El demandat i el Ministeri Fiscal també poden proposar les proves necessàries per fonamentar les seves pretensions.
7. El tribunal assenyala la data en què se celebra el judici oral dins els vint dies hàbils següents al dia en què finalitzen els tràmits d’al·legacions. No obstant això, si el tribunal només ha admès proves documentals el valor probatori de les quals no s’ha impugnat, pot decidir en el mateix aute que no se celebri el judici oral i declarar el procés vist per a sentència.
1. El procediment de jurisdicció voluntària és procedent en els casos en què sigui necessària la intervenció del tribunal o el notari, sempre que:
1. El tribunal és competent per conèixer i resoldre mitjançant el procediment de jurisdicció voluntària les matèries o qüestions següents:
3. El notari és competent per conèixer i resoldre mitjançant el procediment de jurisdicció voluntària les matèries o les qüestions següents:
1. Són competents per conèixer els processos que se segueixen pel procediment de jurisdicció voluntària el tribunal al qual correspongui per torn o el notari en exercici al Principat d’Andorra davant el qual comparegui el sol·licitant.
A l’efecte de conèixer i resoldre els processos que se segueixen pel procediment de jurisdicció voluntària, el tribunal o el notari aplica les normes substantives que estableixin les lleis específiques aplicables en cada matèria o qüestió.
Article 434. Sol·licitud de jurisdicció voluntària
2. A la sol·licitud de jurisdicció voluntària, la persona sol·licitant ha de fer constar els fets que la fonamenten i la petició concreta que se sol·licita, sense que tanmateix calgui fer una argumentació jurídica detallada. També pot adjuntar els documents que consideri oportuns, i pot proposar les proves que consideri útils, pertinents i necessàries per justificar la seva petició.
Article 435. Admissió i trasllat de la sol·licitud de jurisdicció voluntària
2. El tribunal o el notari pot traslladar la sol·licitud de jurisdicció voluntària a les persones que consideri que poden tenir interès a participar en el procés, malgrat que no hagin estat identificades per la persona sol·licitant.
Article 436. Mesures cautelars i vista
2. Un cop les persones interessades han fet les al·legacions oportunes o un cop ha transcorregut el termini concedit a aquest efecte sense que ho hagin fet, el tribunal pot decidir de celebrar una vista dins els tretze dies hàbils següents. La vista es desenvolupa d’acord amb les normes que estableix l’article 257 per al judici oral en el procediment abreujat, en el que siguin aplicables.
Article 437. Resolució de la sol·licitud de jurisdicció voluntària
2. La resolució d’una sol·licitud de jurisdicció voluntària no impedeix que qualsevol persona pugui instar el procés judicial contenciós que correspongui sobre el mateix objecte.
Article 438. Recursos i impugnacions
2. La impugnació de les actuacions o les diligències que hagi portat a terme el notari durant la tramitació del procés que se segueix pel procediment de jurisdicció voluntària es tramita i resol davant el mateix notari, d’acord amb les normes que estableix l’article 328, en el que siguin aplicables. L’acord que resol aquesta impugnació es pot impugnar al seu torn davant el tribunal al qual correspongui per torn de jurisdicció voluntària, dins el termini de tretze dies hàbils des del dia en què es notifica l’acord esmentat.
En els processos de jurisdicció voluntària no es fa cap pronunciament sobre les costes judicials ocasionades, sense perjudici de les taxes judicials que calgui satisfer d’acord amb les lleis aplicables.
ponderum, tota eirmod Article 15 CPC Article 15. Classes de resolucions
1. Les resolucions jurisdiccionals del tribunal s’anomenen:
2. Les resolucions del secretari judicial s’anomenen:
3. El saig i el notari dicten acords per portar a terme les actuacions que els són atribuïdes de conformitat amb aquesta Llei i la Llei del saig. moderatius vis cu. Ut has eirmod saperet omittantur, dicunt ornatus erroribus in qui. Dolorem dissentias interesset at vel, ex dicit scripta voluptua duo. Ad his exerci labore, in paulo theophrastus vel. Quidam ancillae eu sed.
text amb plubuin text anrticle 12-15 CPC Article 12. Aplicació en el temps de les normes processals
Els processos se substancien d’acord amb les normes processals vigents, les quals no es poden aplicar retroactivament sense perjudici del que estableixin les disposicions legals de dret transitori.
Article 13. Àmbit territorial de les normes processals
Els processos que coneguin els tribunals andorrans es regeixen únicament per les normes processals andorranes, tret del que puguin establir els convenis i els acords internacionals que formin part de l’ordenament jurídic andorrà.
Article 14. Supletorietat de la Llei
Les normes contingudes en aquesta Llei són aplicables, en defecte d’una llei que ho reguli, a qualsevol procés judicial que coneguin els tribunals andorrans.
Article 15. Classes de resolucions
1. Les resolucions jurisdiccionals del tribunal s’anomenen:
2. Les resolucions del secretari judicial s’anomenen:
3. El saig i el notari dicten acords per portar a terme les actuacions que els són atribuïdes de conformitat amb aquesta Llei i la Llei del saig. i més text
text art. 10 CA i més text
Inici_10
lololo
text text art. 10 CA text
---------------------
{icon name="angle-double-down"}
{icon name="arrow-down"}
{icon name="arrow-circle-down"}
{icon name="caret-down"}
{icon name="bookmark-o"}
{icon name="caret-square-o-down"}
{icon name="chevron-circle-down"}
{icon name="chevron-down"}
{icon name="level-down"}
{icon name="sort-desc"}
)
)
)
{icon name="clone"}
{icon name="clone-o"}
{icon name="comment-o"}
{icon name="comment"}
{icon name="link-external"}
{icon name="link-external-alt"}
)
)
%label%
Lorem ipsum test cortina dolor sit amet, pri affert equidem eu, hinc platonem nec at. Te duo dico falli quaestio, quo possim iuvaret molestie et. Volumus luptatum gubergren ad ius. Id eos assum eloquentiam.
Cu vix tale nonumes textenllaç Respecte la darrera versió de la L2018024 cal:
- eliminar enllaços
- eliminar redaccions anteriors
- eliminar ancores
- Canviar títols a negreta __XXXXXXXXXXXX__
- abans de cara article ~tc~Article_XX~/tc~
llei 24/2018, del 18 d’octubre, del Codi de procediment civil
La justícia és un concepte complex que constitueix, per una banda, un dels fonaments de la societat i, per una altra banda, un anhel bàsic dels homes i les dones que la demanen i l’esperen com una mena de necessitat espiritual que s’integra en el conjunt de valors bàsics. És per això que cal procurar que la regulació dels procediments judicials, i concretament les normes sobre la forma com se substancien i es decideixen els processos judicials, sigui eficient, útil i entesa per totes les persones que l’han d’aplicar, i també pel conjunt de la societat a la qual es dirigeixen, atès que les normes jurídiques sobre els procediments judicials regulen a la vegada un dret fonamental i un servei essencial de l’Estat.
L’impuls codificador a Europa data de mitjan segle XIX, quan arran dels canvis polítics i econòmics esdevinguts, els països europeus van començar a redactar codis substantius i processals per donar seguretat i transparència, tant al marc jurídic substantiu com als procediments d’enjudiciament, mitjançant codis integrats per normes estructurades, modernes i ben conegudes per tots els intervinents en els processos judicials. Andorra no es va afegir en aquell moment a l’impuls codificador, però ho està fent en els darrers anys davant la necessitat d’adaptar les lleis a les noves realitats i sensibilitats, i també als canvis tecnològics. Són notòries i evidents, en aquest sentit, les transformacions profundes que experimenten les societats modernes, les quals reclamen actualment procediments respectuosos amb els drets fonamentals i alhora àgils i senzills, tot prescindint de formalitats vàcues i tràmits innecessaris que impedeixen i dificulten el dret de demanar i l’activitat d’impartir justícia. En efecte, les normes processals han de servir al fi que els és propi i que no és cap altre que ser el vehicle formal i garantista per impulsar, substanciar i resoldre les demandes dels ciutadans en un termini de temps raonable. Tot plegat mitjançant un sistema procedimental que permeti als tribunals de justícia dictar sentències fonamentades que posin fi als litigis i que compleixin l’objectiu assignat al sistema judicial en un Estat modern, el qual consisteix a dirimir les disputes tot afavorint així la pau social.
Aquest dèficit persisteix malgrat que les normes processals civils es van començar a modernitzar en virtut de la Llei qualificada de la Justícia, del 3 de setembre de 1993, que va establir les bases del sistema de justícia andorrà d’acord amb el que estableix la Constitució. La Llei qualificada de la Justícia es va completar amb la Llei transitòria de procediments judicials, del 21 de desembre de 1993, que tenia la vocació de servir de pont entre l’antic i el nou sistema d’enjudiciament civil que s’havia de promulgar. Així, l’exposició de motius de la Llei transitòria de procediments judicials estableix que “és obvi que s’haurà de procedir a l’elaboració d’una Llei general de Procediments que contempli de manera total, coherent i harmònica la totalitat dels mateixos, essent pensats amb unitat de criteri científic, tècnic i polític. Tal tasca per la seva magnitud tècnica jurídica i complexitat és preferible deixar-la a la nova legislatura”.
L’elaboració del Codi de procediment civil ha seguit el mandat de proveir una nova regulació dotada de ple criteri científic i tècnic, amb una atenció especial als dos eixos següents: el respecte i la continuació de la tradició jurídica andorrana, i la regulació senzilla, ordenada i consecutiva de les institucions i les normes processals, amb la finalitat de facilitar-ne al màxim l’entesa i l’ús. Com s’ha dit, la Llei que ens ocupa atén especialment la tradició jurídica pròpia, però també les tradicions jurídiques francesa i espanyola, que responen, en definitiva, a una mateixa influència i al mateix àmbit al qual Andorra també pertany. Si bé les lleis processals, pel seu caràcter tècnic, acostumen a no ser tan dipositàries de tradicions jurídiques com ho són les lleis substantives que regulen, per exemple, l’herència o l’adquisició i la transmissió dels béns, no és menys cert que hi ha denominacions, usos forenses i formes que s’han volgut conservar. N’és un exemple el termini processal inusual de tretze dies que empren les lleis processals vigents, així com altres institucions i procediments que s’han mantingut com a singularitats del dret processal andorrà. També s’ha atès la tradició jurídica comparada i, particularment, els sistemes processals espanyol i francès. En aquest sentit, cal assenyalar que la Ley de Enjuiciamiento Civil i el Code de Procédure Civile tenen un fonament similar, si bé la norma espanyola, promoguda l’any 2000, es beneficia de la modernitat davant de l’antiguitat relativa de la norma francesa, impulsada a partir del 1973 i que s’ha imposat definitivament com a codi únic en virtut d’una llei del 20 de desembre del 2007.
El Codi de procediment civil es fonamenta en la regulació ordenada i consecutiva de les institucions i les normes processals de la forma més respectuosa possible amb el desenvolupament natural d’un procés. Així, el Codi comença amb un primer títol dedicat als principis rectors dels processos judicials en què es regulen qüestions essencials com el principi d’audiència, l’impuls processal, la bona fe i el frau processal, o el principi de preclusió. Es tracta, a la manera del Code de Procédure Civile francès, de regular disposicions inicials que estableixin els principis que han de fonamentar el sistema d’impartir la justícia. En aquest sentit, aquesta Llei estableix la plena observança dels principis processals juridiconaturals del procés, com ho són els d’audiència i igualtat de les parts del procés. Quant als principis tècnics, el procés civil que s’hi regula es basa, ineludiblement, en els principis dispositiu i d’aportació de part, que garanteixen la vigència del principi de contradicció de les parts del procés. A més, també està regit plenament pel principi d’oralitat, en especial en la primera instància.
La part final del Codi està dedicada a diverses qüestions complementàries i necessàries, i que a títol no exhaustiu són les següents: el procediment abreujat, els procediments especials, el sistema de recursos, el judici de revisió, les costes processals, l’assegurament de les sentències definitives de condemna, l’execució de les resolucions judicials, i la jurisdicció voluntària. Es tracta d’institucions clau per al bon desenvolupament de la Llei, a les quals es fa referència detallada més endavant, tot incidint en les novetats que s’introdueixen en relació amb aquestes institucions.
III. Normes bàsiques i principis del procediment civil
El sistema de notificacions s’incardina en el procés com un mecanisme d’ofici, que s’inicia una vegada s’ha admès la demanda. Es preveu la unificació dels terminis per contestar, recórrer i acomplir altres tràmits. D’altra banda, la intervenció del procurador en els procediments judicials es configura com a potestativa, sense perjudici del fet que les persones jurídiques requereixin un representant processal en tots els casos, mentre que la intervenció de l’advocat esdevé sempre obligatòria, tret de determinats actes com ara en el procediment d’injunció o en el procediment abreujat, sempre que la quantia dels processos no superi 3.000 euros i 1.500 euros, respectivament.
IV. Competència objectiva i funcional. Sistema de recursos
Quant a la competència funcional, i més concretament en matèria de recursos, el sistema doctrinalment acceptat en el nostre entorn jurídic és el que distingeix entre el recurs d’apel·lació i el de cassació. Ambdós tipus de recursos han de ser coneguts per tribunals diferents, i també són diferents els motius d’accés a cada recurs, perquè la seva naturalesa i funció són distints. Així, un sistema processal amb un recurs de cassació necessita la instauració de dos tribunals: el tribunal d’apel·lació i el tribunal de cassació. No obstant això, en el cas andorrà aquesta diferenciació no és necessària atenent la dimensió de l’espai judicial i les seves necessitats. També s’ha de tenir en compte que el recurs de cassació es fonamenta en la necessitat d’unificar la doctrina jurisprudencial, cosa que resulta innecessària si només es compta amb un tribunal d’apel·lació, tal com s’esdevé al nostre país.
Finalment, cal assenyalar que el Codi opta per denominar genèricament tribunal qualsevol òrgan judicial, sigui unipersonal o col·legiat. I s’ha volgut defugir de particularitzar, excepte quan era imprescindible, si la competència per fer un acte corresponia al secretari judicial o al batlle, per afavorir una distribució més flexible del treball judicial. És per això que també s’empra generalment el terme tribunal quan la Llei es refereix a les actuacions judicials en sentit ampli.
V. Classes de procediments
El procediment ordinari és el procediment tipus per substanciar els assumptes de quantia igual o superior a 20.000 euros, els de quantia indeterminada i els que no tinguin designat un procediment especial per ser substanciats. Aquest procediment s’estructura amb una fase per escrit que s’inicia amb la demanda, seguida de la notificació i la contesta, una audiència prèvia, i un judici oral. L’audiència prèvia compleix les funcions de depurar els defectes processals, determinar l’objecte del procés, mitjançar entre les parts i proposar els mitjans de prova, entre altres finalitats.
El sistema processal contingut en el Codi de procediment civil es vertebra al tomb del procediment ordinari com el procediment tipus per resoldre qualsevol litigi, tret dels que tinguin atribuït un altre procediment per raó de la matèria o la quantia. L’estructura del procediment ordinari, i també del procediment abreujat, és la següent:
a) El procediment d’injunció és un procediment especial de protecció del crèdit que segueix la tradició europea dels denominats mandatum de solvendo, que es contenen a les legislacions europees sota diverses denominacions, como ara Mahnverfahrenen a Alemanya, decreto ingiuntivo a Itàlia, processo de injunçao a Portugal, proceso monitorio a Espanya i procédure d’injonction de payer a França. Amb aquests procediments es pretén oferir una solució ràpida i eficaç a l’efecte de cobrar els deutes documentats que puguin ser acreditats inicialment i suficientment pel creditor. En aquests casos, els procediments descrits autoritzen el tribunal a dictar un requeriment de pagament que, davant l’absència d’oposició, és executiu sense cap altre tràmit.
El procediment d’injunció establert al Codi de procediment civil respecta essencialment la regulació de l’anterior procediment executiu de l’ordre judicial de pagament que es va introduir en el nostre ordenament jurídic fa deu anys aproximadament, però amb algunes diferències d’interès: l’absència d’un límit pel que fa a la quantia per accedir a aquest procediment, la inclusió com a fonament de la petició d’altres títols de caràcter executiu, cosa que permet suprimir el procediment especial que fins ara preveia la Llei 12/2004, del 30 de juny, de propietat horitzontal, per reclamar els deutes derivats de l’obligació de sosteniment a les despeses comunes, i, finalment, l’atribució de força executiva a l’aute que posa fi al procés en cas que no es plantegi oposició, el qual té efecte de cosa jutjada. Tanmateix, si es formula oposició, la controvèrsia s’ha de substanciar pel procediment ordinari o abreujat que sigui aplicable d’acord amb la quantia.
El procés que es tramita pel procediment d’injunció s’estructura en dos fases diferents. La primera fase s’inicia per mitjà d’una petició formal de pagament d’un deute que es pot acreditar mitjançant diversos tipus de documents. La manca d’oposició del deutor davant el requeriment de pagament determina que es despatxi l’execució, mentre que l’oposició del deutor obre una segona fase del procés que se substancia pels tràmits del procediment declaratiu que correspongui, i en què el demandat tindrà al seu abast totes les possibilitats de defensa.
b) El procediment de tutela sumària està basat en la necessitat de proveir el sistema de justícia de mecanismes processals adequats per obtenir tuteles urgents en determinats supòsits. És el cas dels interdictes d’obra nova o possessoris i, en general, de les tuteles de fer o no fer, o d’altres peticions com ara la suspensió d’acords socials. Aquests tipus d’assumptes tenen en comú la necessitat d’obtenir una declaració judicial urgent de tutela dels drets dels ciutadans en el supòsit que no sigui possible o convenient plantejar la controvèrsia en el marc d’un procediment judicial ordinari. Efectivament, les tuteles previstes en virtut d’aquest procediment també es poden plantejar en un procediment ordinari i, si escau, es pot assegurar l’objecte del procés mitjançant una mesura cautelar. Ara bé, el tret diferencial per iniciar el procediment de tutela sumària rau en la urgència exigida i, principalment, en el fet que el litigi s’esgoti amb la petició de tutela urgent. Així, l’objecte principal i únic de la petició de suspensió d’una obra nova o d’un acord social és la petició concreta que es resol en aquest procediment, amb una sentència que produeix cosa jutjada respecte dels fets que s’hi debaten i resolen, sense perjudici que es pugui iniciar un procediment ordinari posterior pel que fa al fons de l’afer.
El procediment es fonamenta en dos eixos. En primer lloc, el caràcter i la naturalesa de la petició que requereix una actuació ràpida per a la tutela del dret, i, en segon lloc, l’existència de garanties inicials suficients per demanar aquesta classe de tutela jurídica. Les garanties inicials es concreten en l’exigència que s’aporti una justificació documental suficient amb la demanda. Així, es poden aportar documents notarials o pericials, o actes de presència aixecades pel saig que puguin acreditar suficientment els fets que són objecte de la petició i la urgència de l’actuació demanada en virtut la petició. A més, el demandant ha d’aportar una declaració jurada en què afirmi que és el titular del dret en relació amb el qual sol·licita la tutela, i ha de demanar, sota la seva responsabilitat, l’actuació del tribunal per garantir el seu dret. Un cop admesa la demanda, el tribunal decideix les mesures urgents de conformitat amb el que hagi sol·licitat el demandant, i també els requeriments que corresponguin segons el cas. El demandat pot oferir una caució per continuar l’obra, l’activitat o l’acció objecte del requeriment, o per dur a terme les obres, les accions o les conductes indispensables per conservar el que s’ha edificat, construït o fabricat. Finalment, el tribunal resol després de la celebració d’una vista, mitjançant una sentència que pot ser objecte de recurs d’apel·lació.
c) El procediment d’arrendaments se substancia d’acord amb les normes que aquesta Llei preveu per al procediment abreujat, però s’estableixen determinades especificats, com ara terminis més reduïts de fins a tretze dies hàbils per contestar a la demanda, admetre les proves i assenyalar el judici oral, i dictar sentència, o el requisit que ja preveia la disposició addicional segona de la Llei d’arrendaments de finques urbanes, del 30 de juny de 1999, d’estar al corrent del pagament de la renda pactada o de consignar-ne judicialment l’import perquè el recurs d’apel·lació sigui admès o no caduqui durant la seva tramitació, amb les adaptacions necessàries derivades de la jurisprudència recent del Tribunal Constitucional. A més, es reprèn i, si escau, s’actualitza la regulació de determinades altres institucions pròpies del procediment d’arrendaments, com ara l’enervació de l’acció o el retorn provisional de la possessió de la finca que es va incorporar mitjançant la modificació recent de la Llei d’arrendaments de finques urbanes, en virtut de la Llei 1/2014, del 23 de gener.
d) El procediment laboral també es tramita en virtut de les normes relatives al procediment abreujat, però, com s’esdevé amb el procediment d’arrendaments, es preveuen especialitats vinculades a terminis més reduïts de fins a tretze dies hàbils per contestar a la demanda, admetre les proves i assenyalar el judici oral, i dictar sentència.
e) Els processos de persona i família, en relació amb els quals també es fa remissió a les normes del procediment abreujat, són objecte, en primer lloc, de disposicions generals comunes i específiques, com ara les normes relatives a la intervenció del Ministeri Fiscal, la indisponiblitat de l’objecte del procés, la pràctica d’ofici de les proves, el moment en què es poden al·legar els fets controvertits i la preferència en la tramitació, en tractar-se de processos en què impera l’ordre públic.
Posteriorment, el Codi regula d’una forma més detallada i concreta el procediment de família, on s’encabeixen les accions de nul·litat, separació i divorci del matrimoni o la unió civil; l’establiment de mesures que dimanin de la nul·litat, la separació i el divorci del matrimoni o la unió civil, o de l’extinció d’una unió estable de parella; l’establiment de mesures paternofilials, i també la modificació de les mesures esmentades anteriorment, amb independència que s’hagin establert o no en el marc d’un procés judicial. Tot plegat amb especificitats quant als tràmits concentrats i els terminis reduïts equivalents a les dels procediments d’arrendaments i laboral. També es preveu una regulació detallada de les mesures provisionals, sigui amb caràcter general, sigui en cas d’urgència o necessitat, força semblant a la que es va fer en virtut de la Llei 3/2012, del 19 d’abril, qualificada de modificació de la Llei qualificada del matrimoni, del 30 de juny de 1995, i s’incorporen determinades particularitats en matèria probatòria.
f) En darrera instància s’incideix en el procediment de modificació de la capacitat, que s’inspira en substància en el procediment que regulava fins ara la Llei 15/2004, del 3 de novembre, qualificada d’incapacitació i organismes tutelars, i que es va modificar àmpliament amb la Llei 27/2013, del 19 de desembre, però que s’ha tornat a reformar en diversos aspectes per reconduir aquest procediment als principis i els tràmits fonamentals que regeixen el procediment civil d’acord amb aquest Codi, i per evitar d’aquesta manera una multiplicitat de procediments dispars; sense perjudici, tanmateix, que es confereixi carta de naturalesa a determinades especificitats necessàries per raó de la matèria que és objecte d’aquest procediment, en concret durant el desenvolupament del judici oral.
L’opció legislativa que consisteix a introduir en el Codi de procediment civil la regulació de tots els procediments especials es contraposa amb la possibilitat de conservar-ne la regulació prop de les lleis substantives, i té la seva raó de ser en la voluntat de preservar la unitat legal procedimental en el Codi, com a norma processal bàsica del sistema de justícia civil andorrà.
El procediment d’injunció establert al Codi de procediment civil respecta essencialment la regulació de l’anterior procediment executiu de l’ordre judicial de pagament que es va introduir en el nostre ordenament jurídic fa deu anys aproximadament, però amb algunes diferències d’interès: l’absència d’un límit pel que fa a la quantia per accedir a aquest procediment, la inclusió com a fonament de la petició d’altres títols de caràcter executiu, cosa que permet suprimir el procediment especial que fins ara preveia la Llei 12/2004, del 30 de juny, de propietat horitzontal, per reclamar els deutes derivats de l’obligació de sosteniment a les despeses comunes, i, finalment, l’atribució de força executiva a l’aute que posa fi al procés en cas que no es plantegi oposició, el qual té efecte de cosa jutjada. Tanmateix, si es formula oposició, la controvèrsia s’ha de substanciar pel procediment ordinari o abreujat que sigui aplicable d’acord amb la quantia.
El procés que es tramita pel procediment d’injunció s’estructura en dos fases diferents. La primera fase s’inicia per mitjà d’una petició formal de pagament d’un deute que es pot acreditar mitjançant diversos tipus de documents. La manca d’oposició del deutor davant el requeriment de pagament determina que es despatxi l’execució, mentre que l’oposició del deutor obre una segona fase del procés que se substancia pels tràmits del procediment declaratiu que correspongui, i en què el demandat tindrà al seu abast totes les possibilitats de defensa.
b) El procediment de tutela sumària està basat en la necessitat de proveir el sistema de justícia de mecanismes processals adequats per obtenir tuteles urgents en determinats supòsits. És el cas dels interdictes d’obra nova o possessoris i, en general, de les tuteles de fer o no fer, o d’altres peticions com ara la suspensió d’acords socials. Aquests tipus d’assumptes tenen en comú la necessitat d’obtenir una declaració judicial urgent de tutela dels drets dels ciutadans en el supòsit que no sigui possible o convenient plantejar la controvèrsia en el marc d’un procediment judicial ordinari. Efectivament, les tuteles previstes en virtut d’aquest procediment també es poden plantejar en un procediment ordinari i, si escau, es pot assegurar l’objecte del procés mitjançant una mesura cautelar. Ara bé, el tret diferencial per iniciar el procediment de tutela sumària rau en la urgència exigida i, principalment, en el fet que el litigi s’esgoti amb la petició de tutela urgent. Així, l’objecte principal i únic de la petició de suspensió d’una obra nova o d’un acord social és la petició concreta que es resol en aquest procediment, amb una sentència que produeix cosa jutjada respecte dels fets que s’hi debaten i resolen, sense perjudici que es pugui iniciar un procediment ordinari posterior pel que fa al fons de l’afer.
El procediment es fonamenta en dos eixos. En primer lloc, el caràcter i la naturalesa de la petició que requereix una actuació ràpida per a la tutela del dret, i, en segon lloc, l’existència de garanties inicials suficients per demanar aquesta classe de tutela jurídica. Les garanties inicials es concreten en l’exigència que s’aporti una justificació documental suficient amb la demanda. Així, es poden aportar documents notarials o pericials, o actes de presència aixecades pel saig que puguin acreditar suficientment els fets que són objecte de la petició i la urgència de l’actuació demanada en virtut la petició. A més, el demandant ha d’aportar una declaració jurada en què afirmi que és el titular del dret en relació amb el qual sol·licita la tutela, i ha de demanar, sota la seva responsabilitat, l’actuació del tribunal per garantir el seu dret. Un cop admesa la demanda, el tribunal decideix les mesures urgents de conformitat amb el que hagi sol·licitat el demandant, i també els requeriments que corresponguin segons el cas. El demandat pot oferir una caució per continuar l’obra, l’activitat o l’acció objecte del requeriment, o per dur a terme les obres, les accions o les conductes indispensables per conservar el que s’ha edificat, construït o fabricat. Finalment, el tribunal resol després de la celebració d’una vista, mitjançant una sentència que pot ser objecte de recurs d’apel·lació.
c) El procediment d’arrendaments se substancia d’acord amb les normes que aquesta Llei preveu per al procediment abreujat, però s’estableixen determinades especificats, com ara terminis més reduïts de fins a tretze dies hàbils per contestar a la demanda, admetre les proves i assenyalar el judici oral, i dictar sentència, o el requisit que ja preveia la disposició addicional segona de la Llei d’arrendaments de finques urbanes, del 30 de juny de 1999, d’estar al corrent del pagament de la renda pactada o de consignar-ne judicialment l’import perquè el recurs d’apel·lació sigui admès o no caduqui durant la seva tramitació, amb les adaptacions necessàries derivades de la jurisprudència recent del Tribunal Constitucional. A més, es reprèn i, si escau, s’actualitza la regulació de determinades altres institucions pròpies del procediment d’arrendaments, com ara l’enervació de l’acció o el retorn provisional de la possessió de la finca que es va incorporar mitjançant la modificació recent de la Llei d’arrendaments de finques urbanes, en virtut de la Llei 1/2014, del 23 de gener.
d) El procediment laboral també es tramita en virtut de les normes relatives al procediment abreujat, però, com s’esdevé amb el procediment d’arrendaments, es preveuen especialitats vinculades a terminis més reduïts de fins a tretze dies hàbils per contestar a la demanda, admetre les proves i assenyalar el judici oral, i dictar sentència.
e) Els processos de persona i família, en relació amb els quals també es fa remissió a les normes del procediment abreujat, són objecte, en primer lloc, de disposicions generals comunes i específiques, com ara les normes relatives a la intervenció del Ministeri Fiscal, la indisponiblitat de l’objecte del procés, la pràctica d’ofici de les proves, el moment en què es poden al·legar els fets controvertits i la preferència en la tramitació, en tractar-se de processos en què impera l’ordre públic.
Posteriorment, el Codi regula d’una forma més detallada i concreta el procediment de família, on s’encabeixen les accions de nul·litat, separació i divorci del matrimoni o la unió civil; l’establiment de mesures que dimanin de la nul·litat, la separació i el divorci del matrimoni o la unió civil, o de l’extinció d’una unió estable de parella; l’establiment de mesures paternofilials, i també la modificació de les mesures esmentades anteriorment, amb independència que s’hagin establert o no en el marc d’un procés judicial. Tot plegat amb especificitats quant als tràmits concentrats i els terminis reduïts equivalents a les dels procediments d’arrendaments i laboral. També es preveu una regulació detallada de les mesures provisionals, sigui amb caràcter general, sigui en cas d’urgència o necessitat, força semblant a la que es va fer en virtut de la Llei 3/2012, del 19 d’abril, qualificada de modificació de la Llei qualificada del matrimoni, del 30 de juny de 1995, i s’incorporen determinades particularitats en matèria probatòria.
f) En darrera instància s’incideix en el procediment de modificació de la capacitat, que s’inspira en substància en el procediment que regulava fins ara la Llei 15/2004, del 3 de novembre, qualificada d’incapacitació i organismes tutelars, i que es va modificar àmpliament amb la Llei 27/2013, del 19 de desembre, però que s’ha tornat a reformar en diversos aspectes per reconduir aquest procediment als principis i els tràmits fonamentals que regeixen el procediment civil d’acord amb aquest Codi, i per evitar d’aquesta manera una multiplicitat de procediments dispars; sense perjudici, tanmateix, que es confereixi carta de naturalesa a determinades especificitats necessàries per raó de la matèria que és objecte d’aquest procediment, en concret durant el desenvolupament del judici oral.
L’opció legislativa que consisteix a introduir en el Codi de procediment civil la regulació de tots els procediments especials es contraposa amb la possibilitat de conservar-ne la regulació prop de les lleis substantives, i té la seva raó de ser en la voluntat de preservar la unitat legal procedimental en el Codi, com a norma processal bàsica del sistema de justícia civil andorrà.
VIII. Recursos
D’altra banda, es regula detalladament el recurs d’apel·lació, que coneix i resol la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, i que es pot interposar bé contra les sentències definitives, bé contra les altres resolucions definitives, com ara els autes definitius i les altres resolucions en què així ho estableixin les lleis. L’apel·lació es fonamenta en els motius que consisteixen en les infraccions processals, l’error en la valoració de la prova i la infracció de la llei. Es pot interposar un recurs d’apel·lació contra les sentències dictades en el marc de qualsevol classe de procediment, llevat de les sentències dictades en el procediment abreujat quan la quantia reclamada no superi 1.500 euros, o dels autes recaiguts en el procediment d’injunció. L’exclusió del recurs d’apel·lació pel que fa als processos amb un abast econòmic escàs és conforme a l’ordenament jurídic vigent fins ara, i en concret s’adiu al que ja preveia el Decret dels veguers del 4 de febrer de 1986 en relació amb el procediment de mínima quantia, i té per objecte limitar la càrrega de treball de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia i que pugui dedicar el temps i els recursos de què disposa a l’apel·lació de les resolucions amb una transcendència més gran.
El recurs d’apel·lació es tramita principalment per escrit, atès que la vista esdevé, en principi, facultativa. Aquesta norma es fonamenta en el fet que en la primera instància ja s’ha celebrat un judici oral, motiu pel qual decau la necessitat de practicar una vista en fase d’apel·lació. Ara bé, sí que es practica la vista en aquesta fase quan s’hagi decidit la pràctica de proves en la segona instància o quan el tribunal ho consideri necessari per resoldre degudament el recurs interposat.
IX. Judici de revisió
La competència per conèixer i resoldre el judici de revisió s’atribueix a la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia i requereix que s’interposi la demanda de revisió corresponent, amb una legitimació àmplia i en un termini prudencial de tres mesos a partir de la notificació de la sentència penal ferma o del dia en què es té coneixement de l’existència del motiu en què es fonamenta el judici de revisió. En cas que s’admeti la demanda, se segueix un procediment amb uns terminis reduïts. Aquest procediment finalitza amb una sentència que pot revocar la sentència o les sentències objecte de la revisió i, si escau, també pot suposar la retroacció de les actuacions corresponents.
X. Costes processals
La interposició d’un recurs d’apel·lació contra sentències definitives planteja el problema de l’eficàcia que ha de tenir la sentència que és objecte de recurs. És a dir, si la interposició del recurs ha de determinar la suspensió o no de l’execució de la sentència impugnada, tenint en compte que pot ser revocada en fase d’apel·lació, amb les conseqüències que se’n deriven pel que fa als actes d’execució que s’han pogut adoptar entretant. Aquesta qüestió s’ha intentat resoldre mitjançant dos possibilitats: d’una banda, acceptant el recurs a ambdós efectes, motiu pel qual no es pot executar la sentència mentre se substancia el recurs, i, d’altra banda, acceptant el recurs amb un sol efecte, i en aquest cas no es produeix la suspensió de l’eficàcia de la sentència recorreguda, tot i que la seva execució es pot condicionar al fet que es presti una caució. En aquest cas, al seu torn, s’esdevenen dos altres possibilitats: l’execució provisional de la sentència impugnada amb la prestació d’una caució per part del sol·licitant de l’execució, que és el sistema seguit fins ara pel dret processal andorrà, o l’execució provisional sense prestar caució amb la possibilitat de suspendre aquesta execució si l’executat presta una caució. Aquests sistemes tenen en comú les dificultats que es plantegen davant la possibilitat real d’una revocació de la sentència en alçada, en tant que la retroacció dels efectes pot arribar a ser impossible. I les dificultats expressades determinen que no sigui gens habitual concedir l’execució provisional.
S’ha considerat que es tracta d’una bona solució, atès que s’eliminen les execucions provisionals i, al mateix temps, es garanteixen els drets de les persones que han obtingut un pronunciament favorable en la primera instància, especialment a Andorra on els terminis per obtenir una resolució de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia no són excessivament llargs.
XII. Execució forçosa de les resolucions judicials
En definitiva, la solució adoptada ha estat regular en aquest Codi les normes bàsiques sobre l’execució, que consisteixen en les característiques dels títols executius, les parts de l’execució, els drets de terceres persones, el procediment de despatx de l’execució, l’oposició a l’execució, i la suspensió i l’acabament del procediment d’execució. També es regulen les normes necessàries relatives a la relació de l’òrgan jurisdiccional amb el saig, que, d’acord amb la Llei 43/2014, del 18 de desembre, es defineix com un professional del dret investit de funció pública que, de conformitat amb les disposicions legals vigents, té autoritat per executar de manera forçosa les resolucions judicials o administratives executòries, d’acord amb les lleis aplicables, a petició de les persones i entitats públiques i privades. El saig exerceix aquestes funcions per delegació de l’òrgan jurisdiccional, i sempre està sotmès a les decisions que pugui adoptar el tribunal competent, per la via dels recursos que poden interposar les parts contra els acords que dicta el saig.
En matèria d’execució dinerària, i de les quantitats que dimanen de l’execució no dinerària, el saig és competent per portar a terme tots els actes materials d’execució de les quantitats líquides contingudes en les resolucions judicials, en la seva condició de cooperador de l’Administració de justícia. Nogensmenys, com s’ha dit, el saig resta en tot moment sotmès al control de l’òrgan jurisdiccional o administratiu que ha dictat la resolució que s’executa.
Finalment, aquesta Llei també estableix les normes oportunes relatives al reconeixement i l’execució de les resolucions judicials i administratives dictades per tribunals o altres òrgans estrangers, tot distingint com es porta a terme el reconeixement i l’execució de resolucions judicials estrangeres en què s’adopten mesures cautelars o provisionals, d’una banda, i el reconeixement de resolucions judicials fermes dictades per tribunals estrangers, d’altra banda, amb una nova regulació del procediment d’exequàtur que ja no és conegut des d’un inici per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, tal com s’esdevenia fins ara, sinó pel batlle al qual correspongui per torn. A més, també es regula de forma específica el reconeixement i l’execució de resolucions judicials o administratives estrangeres relatives a pensions compensatòries o a la custòdia de menors d’edat.
XIII. Jurisdicció voluntària
El procediment de jurisdicció voluntària s’aplica als casos en què sigui necessària la intervenció del batlle o del notari, i sempre que no hi hagi litigi o controvèrsia entre les persones interessades. S’encomanen als òrgans judicials matèries com les adopcions i els acolliments, les tuteles i les curateles, l’alienació de béns dels menors i de les persones amb la capacitat modificada judicialment, les declaracions d’absència i de mort, les consignacions judicials, o les convocatòries judicials de juntes generals d’accionistes i les dissolucions judicials de societats, entre d’altres. En canvi, s’encomanen als notaris les declaracions d’hereus intestades i altres matèries relacionades amb el dret successori. A més dels supòsits esmentats i més freqüents en la pràctica forense, també es pot instar aquest procediment quan concorren altres qüestions no relacionades a la Llei en les quals sigui necessari un pronunciament judicial i no hi hagi plantejada una controvèrsia.
Les quatre disposicions addicionals de la Llei tenen com a finalitat aplicar als arrendaments rústics les normes sobre l’admissibilitat i la caducitat del recurs del procediment d’arrendaments; salvaguardar les especificitats processals que es contenen a les lleis sobre marques, drets d’autor i drets veïns, i patents; adaptar les referències que estableix la normativa vigent a la creació de dos seccions civils, i fer possible l’actualització de les quantitats que estableix aquesta Llei a través de les lleis del pressupost de cada any.
La disposició derogatòria, que es desglossa en vint-i-quatre apartats, deroga les disposicions legals o les lleis el contingut de les quals ha quedat substituït per les normes d’aquesta Llei, o la vigència de les quals ja no és procedent un cop entri en vigor el Codi de procediment civil. És el cas de tretze decrets dels veguers o dels delegats permanents que es deroguen en tot o en part, encara que algun ja es pogués considerar derogat tàcitament, i de onze lleis aprovades amb posterioritat a la promulgació de la Constitució, des del 1993 fins al 2005, que es deroguen gairebé totes parcialment, com a conseqüència principal del fet que es refonen i integren en aquesta Llei totes les normes processals civils vigents.
Finalment, les disposicions finals vint-i-setena a vint-i-novena qualifiquen les disposicions d’aquesta Llei que incideixen en l’exercici de drets fonamentals o modifiquen lleis qualificades; encomanen al Govern la publicació dels textos consolidats de les lleis que aquesta Llei modifica, i determinen la data de l’entrada en vigor del Codi de procediment civil.
Article 1. Dret a la jurisdicció i resolució extrajudicial de les controvèrsies
2. Els mitjans extrajudicials de prevenció i resolució de les controvèrsies són escollits de comú acord per les persones interessades. Aquests mitjans són principalment la negociació entre les parts, la mediació i l’arbitratge en què les parts recorren a l’assistència d’una tercera persona, o qualsevol altre mitjà que considerin convenient. Els ciutadans han de tenir en compte el recurs a aquests mitjans i les administracions competents n’han de fomentar el coneixement i l’ús.
Article 2. Principis d’audiència i publicitat
2. El judici oral és públic, tret dels casos en què el tribunal, d’ofici o a instància de part, acordi que se celebri excepcionalment a porta tancada.
Article 3. Inici i finalització del procés
2. El procés finalitza per sentència o aute en els casos i de conformitat amb les normes previstes en aquesta Llei. El procés pot finalitzar en qualsevol moment si les parts així ho decideixen lliurement.
Article 4. Impuls processal
2. Les parts i els altres intervinents en el procés judicial han d’assumir les càrregues que els incumbeixen i han de complir els actes processals en la forma i el temps deguts.
Article 5. Bona fe i frau processal
2. El tribunal ha de desestimar motivadament les peticions que es formulin amb abús manifest de dret o que comportin un frau de llei o processal. Així mateix, en aquests casos, pot imposar les sancions governatives que corresponguin de conformitat amb les normes previstes en aquesta Llei.
Article 6. Objecte del procés. Principi de justícia pregada
2. El tribunal ha de decidir en el procés de conformitat amb les pretensions exercides, els fets al·legats i les proves practicades en el judici oral, llevat que aquesta Llei disposi una altra cosa.
Article 7. Improrrogabilitat dels terminis. Preclusió processal
2. La concurrència de motius excepcionals i justificats permet suspendre els terminis processals, que es reprenen una vegada cessa la causa que en va determinar la suspensió. Sense perjudici del que estableix l’apartat 1 de l’article 53 la concurrència d’aquests motius l’ha d’apreciar el secretari judicial, d’ofici o a instància de part, mitjançant una interlocutòria o un acord, segons si s’admet o no s’admet la suspensió, amb l’audiència prèvia de les parts personades en el procés.
Article 8. Principi de preclusió de les al·legacions de fets i fonaments jurídics
2. La càrrega de l’al·legació dels fets i els fonaments jurídics en virtut dels escrits inicials del procés s’entén sense perjudici de poder formular al·legacions complementàries, o invocar fets nous o de nova notícia, de conformitat amb el que estableix aquesta Llei.
Article 9. Iniciativa i càrrega de l’activitat probatòria
2. Correspon a les parts la càrrega de provar la certesa dels fets en què fonamenten les pretensions respectives. El tribunal ha de tenir presents la disponibilitat i la facilitat probatòria que correspon a cada una de les parts del procés.
1. Les vistes, les audiències i les compareixences que tinguin per objecte escoltar les parts abans de dictar una resolució s’han de celebrar sempre davant el batlle o els magistrats que formen part del tribunal que conegui el procés.
3. La infracció de les normes dels apartats anteriors d’aquest article determina la nul·litat de ple dret de les actuacions corresponents.
Article 11. Principi de legalitat processal. Deure de col·laboració
2. Totes les persones i les entitats públiques i privades estan obligades a complir les resolucions judicials i a col·laborar amb l’Administració de justícia en les actuacions regulades en aquesta Llei.
4. D’acord amb el que estableix l’apartat anterior, les administracions públiques han de permetre l’accés del tribunal i del saig als seus registres i a les dades de què disposen en les condicions necessàries per fer efectiu el dret d’obtenir una decisió fonamentada en dret i el dret d’obtenir-ne l’execució en un termini raonable.
Els processos se substancien d’acord amb les normes processals vigents, les quals no es poden aplicar retroactivament sense perjudici del que estableixin les disposicions legals de dret transitori.
Article 13. Àmbit territorial de les normes processals
Les normes contingudes en aquesta Llei són aplicables, en defecte d’una llei que ho reguli, a qualsevol procés judicial que coneguin els tribunals andorrans.
Article 15. Classes de resolucions
a) Providències, quan tenen per objecte l’ordenació material del procés.
b) Autes, quan decideixen recursos contra providències, qüestions incidentals, pressupòsits processals, la nul·litat del procés o quan, d’acord amb aquesta Llei, han de tenir aquesta forma.
c) Sentències, quan decideixen definitivament el procés en qualsevol instància o recurs.
b) Autes, quan decideixen recursos contra providències, qüestions incidentals, pressupòsits processals, la nul·litat del procés o quan, d’acord amb aquesta Llei, han de tenir aquesta forma.
c) Sentències, quan decideixen definitivament el procés en qualsevol instància o recurs.
2. Les resolucions del secretari judicial s’anomenen:
3. El saig i el notari dicten acords per portar a terme les actuacions que els són atribuïdes de conformitat amb aquesta Llei i la Llei del saig.
Article 16. Invariabilitat de les resolucions. Resolucions definitives i fermes
2. Són resolucions definitives les que posen fi al procés tant en la primera instància com en fase de recurs, i les que resolen un incident o recurs en el marc d’aquests processos, sempre que n’impedeixin la continuació.
4. Les resolucions fermes tenen l’efecte de cosa jutjada i vinculen els tribunals, tots els ciutadans i els poders públics, sense que ningú pugui anar en contra del que el tribunal hagi decidit en virtut de les seves resolucions.
1. Les resolucions del tribunal, del secretari judicial, del saig o del notari es documenten per escrit. Hi han de constar el lloc on es dicten; la data en què es dicten; la identitat i la signatura de les persones que les dicten; la referència del procés del qual dimanen, i la identitat de les parts i, si escau, dels seus representants, advocats i procuradors. A més, cal que hi consti el que s’ha resolt i una motivació quan aquesta Llei o les altres lleis aplicables així ho disposin, o quan sigui necessari.
3. Les sentències han d’incloure, a més de les circumstàncies assenyalades a l’apartat 1 d’aquest article, la identitat del batlle o el magistrat ponent. També han de desglossar-se en els apartats següents:
4. Totes les resolucions han de contenir la indicació de si són o no són fermes i, si escau, dels recursos que corresponen contra les resolucions esmentades, amb l’expressió del tribunal competent per ser-hi interposats i per resoldre’ls, i dels terminis legals per fer-ho.
Article 18. Resolucions orals
2. Les resolucions orals es dicten amb el contingut i els requisits exigits per aquesta Llei, segons la classe de resolució de què es tracti, i es documenten per escrit un cop finalitza l’acte.
Les resolucions del tribunal, del secretari judicial, del saig o del notari s’han de dictar dins el termini establert en aquesta Llei i en la Llei del saig, excepte que concorri una causa suficient i justificada per a la dilació, que s’ha de fer constar en la resolució o l’acord.
Article 20. Rectificació i aclariment de les resolucions
2. El tribunal, el secretari judicial, el saig o el notari pot rectificar o aclarir les seves resolucions pel que fa a les expressions o els conceptes foscos o mancats de la comprensió suficient, per rectificar els errors materials que s’hi contenen, i també per incloure-hi els pronunciaments que s’hagin omès de forma manifesta d’acord amb les peticions plantejades per les parts.
4. El tribunal, el secretari judicial, el saig o el notari, un cop rep la petició de rectificació o aclariment, pot no admetre-la en cas que consideri, motivadament, que no té cap fonament. En cas contrari, la trasllada a les altres parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de cinc dies hàbils. Posteriorment, decideix mitjançant un aute o un acord dins els cinc dies hàbils següents.
6. El termini per interposar el recurs que correspongui contra la resolució que és objecte d’una petició de rectificació o aclariment compta a partir del dia següent al dia en què es dicta l’aute o l’acord assenyalat a l’apartat anterior.
Article 21. Nul·litat dels actes processals
2. El tribunal i el secretari judicial han de procurar que es puguin esmenar els defectes en què puguin incórrer els actes processals de les parts.
Article 22. Classes d’actes processals de comunicació
a) Notificacions, quan el seu objecte consisteixi a comunicar una resolució o una actuació judicial.
b) Emplaçaments, quan prevegin la personació i l’actuació dins un termini.
c) Citacions, quan determinin el lloc, la data i l’hora per comparèixer i actuar.
d) Requeriments, quan estableixin una obligació de fer o no fer.
e) Oficis, per a la comunicació amb les persones i les entitats públiques i privades.
b) Emplaçaments, quan prevegin la personació i l’actuació dins un termini.
c) Citacions, quan determinin el lloc, la data i l’hora per comparèixer i actuar.
d) Requeriments, quan estableixin una obligació de fer o no fer.
e) Oficis, per a la comunicació amb les persones i les entitats públiques i privades.
Article 23. Notificació dels actes processals
2. Les resolucions del tribunal i del secretari judicial es notifiquen en el termini màxim de cinc dies hàbils des de la data en què s’hagin dictat.
Article 24. Execució i direcció dels actes processals de comunicació
2. L’execució dels actes processals de comunicació també la pot portar a terme el saig, o l’advocat o el procurador com a representants de la part que sol·licita la comunicació, a les costes d’aquesta part. El saig, l’advocat o el procurador que executi qualsevol acte processal de comunicació és responsable de comprovar la identitat i les altres circumstàncies del destinatari de l’acte, i ha de vetllar perquè en la còpia de l’acte consti la signatura del destinatari i la data en què s’ha efectuat la comunicació.
Article 25. Actes processals de comunicació amb les parts no personades en el procés
2. El primer emplaçament o la primera citació de les parts es fa personalment i al seu domicili personal o professional. El domicili és el que consta a la demanda o a l’escrit que inicia el procés. El demandant pot designar diversos domicilis i, en aquest cas, ha d’indicar l’ordre dels domicilis prop dels quals s’ha de fer l’emplaçament o la citació.
4. Si la part no és trobada al seu domicili, es pot lliurar la cèdula d’emplaçament o citació a qualsevol familiar o persona amb la qual convisqui, sempre que sigui major de setze anys, o a qualsevol empleat seu que treballi al domicili professional, i se’ls adverteix de l’obligació de lliurar la cèdula al destinatari o de fer-li saber el seu contingut si en saben el parador. En qualsevol cas, el nunci, el saig, l’advocat o el procurador ha de fer constar la identitat de la persona a la qual es lliura la cèdula i la relació que té amb el destinatari.
6. A la cèdula d’emplaçament o citació sempre es fa constar l’advertiment segons el qual si la part no es persona o compareix en el procés serà declarada en rebel·lia. En cas que el destinatari o la persona a la qual es lliuri la cèdula es negui a signar-la, es fa constar aquesta circumstància i l’emplaçament o la citació s’entenen comunicats degudament, llevat que qui lliuri la cèdula d’emplaçament o citació sigui l’advocat o el procurador de la part que ho sol·licita, i cal que hi consti també la signatura d’un testimoni que acrediti la negativa de la persona emplaçada o citada.
Article 26. Actes processals de comunicació amb els advocats i procuradors
2. No obstant això, per excepció de les normes establertes a l’apartat anterior, cal fer personalment a les parts les comunicacions següents:
1. La comunicació entre el tribunal o el secretari judicial i les altres persones i entitats públiques o privades que es relacionen o col·laboren amb l’Administració de justícia s’efectua preferentment mitjançant el servei informàtic de comunicació processal establert a les oficines judicials o als tribunals, i prop d’aquestes persones i entitats.
1. La comunicació entre el tribunal o el secretari judicial i els testimonis, els perits o les altres persones que intervenen en el procés es fa mitjançant la remissió de la comunicació per correu ordinari o electrònic, o per qualsevol altre mitjà tècnic que permeti acreditar la data de la recepció i el contingut de la comunicació. El secretari judicial fa constar mitjançant una diligència si ha tingut lloc i quan ha tingut lloc la recepció d’aquesta comunicació.
1. Si de conformitat amb les normes d’aquest capítol no es pot saber el parador del destinatari de l’acte processal de comunicació, o no es pot portar a terme la comunicació amb eficàcia plena per qualsevol altre motiu, el secretari judicial ordena que aquesta comunicació es faci mitjançant la publicació de la part dispositiva de la resolució o l’actuació judicial, de la cèdula d’emplaçament o citació, o del requeriment, al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra.
1. Les comunicacions processals tenen efectes plens des del moment en què en té lloc la recepció. En qualsevol cas els terminis es compten sempre a partir de l’endemà de la notificació o publicació de l’acte de què es tracta.
3. Malgrat el que estableix l’apartat anterior, si la persona destinatària de l’acte processal de comunicació no en denuncia la nul·litat en ocasió de la primera compareixença en el procés, s’entén que aquest acte produeix eficàcia plena.
Article 31. Capacitat per ser part
a) Les persones físiques.
b) Els concebuts i no nascuts, per a tots els efectes que els siguin favorables.
c) Les persones jurídiques.
d) Les entitats sense personalitat jurídica que siguin reconegudes per l’ordenament jurídic.
e) El Ministeri Fiscal, en els processos en què d’acord amb aquesta Llei o les altres lleis aplicables hagi d’intervenir com a part.
f) Els saigs i els notaris, en els processos en què d’acord amb aquesta Llei o les altres lleis aplicables hagin d’intervenir com a part.
b) Els concebuts i no nascuts, per a tots els efectes que els siguin favorables.
c) Les persones jurídiques.
d) Les entitats sense personalitat jurídica que siguin reconegudes per l’ordenament jurídic.
e) El Ministeri Fiscal, en els processos en què d’acord amb aquesta Llei o les altres lleis aplicables hagi d’intervenir com a part.
f) Els saigs i els notaris, en els processos en què d’acord amb aquesta Llei o les altres lleis aplicables hagin d’intervenir com a part.
2. També poden actuar com a part les entitats sense personalitat jurídica, els grups de consumidors o els grups de persones formades per una pluralitat d’elements personals o patrimonials posats al servei d’un fi determinat.
Article 32. Capacitat processal
2. Les persones físiques menors d’edat, amb la capacitat modificada judicialment o sotmeses a qualsevol limitació de la seva capacitat d’obrar compareixen en el procés per mitjà de la persona que en tingui atribuïda la representació legal i, si no n’hi ha, del Ministeri Fiscal i/o del defensor judicial.
4. Les persones jurídiques compareixen en el procés per mitjà de la persona que les representi legalment.
1. La falta de capacitat per ser part o de capacitat processal pot ser apreciada d’ofici pel tribunal a l’audiència prèvia si el procés se substancia pel procediment ordinari, o a l’inici del judici oral si el procés se substancia pel procediment abreujat.
1. El dret a la jurisdicció atorga al demandant el dret de demanar tutela judicial al tribunal i d’obtenir-ne, amb el compliment previ dels requisits processals, un pronunciament sobre el fons del procés. El demandat té dret a oposar-se a les pretensions que s’hi exerceixin.
3. No obstant això, aquesta Llei o les altres lleis aplicables poden atribuir la legitimació processal a una persona diferent del titular de la relació jurídica o de l’objecte litigiós. En concret, per defensar el dret a la igualtat de tracte i a la no-discriminació, també estan legitimades per intervenir, en interès de les persones afiliades o associades, i sempre que comptin amb la seva autorització, les organitzacions sindicals, les associacions professionals de treballadors autònoms, les organitzacions de consumidors i usuaris i les associacions i organitzacions constituïdes legalment que tinguin com a finalitat primordial la defensa i la promoció dels drets humans i desenvolupin la seva activitat en el territori andorrà. No és necessària aquesta autorització quan les persones afectades siguin una pluralitat indeterminada o de difícil determinació, sense perjudici de la legitimació processal de les persones que puguin arribar a identificar-se com afectades.
1. Poden comparèixer en el procés diverses persones com a demandants o com a demandades, sempre que les accions que exerceixin provinguin d’un mateix títol o raó de demanar.
3. Quan actuïn en el procés diverses persones com a demandants o com a demandades, cadascuna d’elles ha d’exercir i suportar les càrregues processals pròpies de les parts en el procés.
1. Qualsevol persona que acrediti tenir un interès directe i legítim en el resultat del procés pot demanar de ser-hi admesa com a demandant o demandada. Aquesta sol·licitud s’ha de formular abans de l’inici del judici oral.
3. La intervenció no retrotrau les actuacions practicades en el procés, però l’intervinent pot fer les al·legacions necessàries per defensar els seus drets que no hagi pogut formular en un moment processal anterior a la intervenció. En aquest cas, el tribunal les trasllada a les altres parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils i practica les actuacions processals que escaiguin.
Article 37. Intervenció provocada
2. El demandat, quan la llei ho permeti, també pot demanar al tribunal que notifiqui a una tercera persona la litispendència del procés perquè pugui intervenir-hi com a demandat, bé com a litisconsort del demandat, bé com a demandat únic. Aquesta sol·licitud s’ha de formular dins el termini atorgat per contestar a la demanda, el qual queda suspès, i es reprèn quan es notifica al demandat l’aute en què es resol la sol·licitud d’intervenció.
4. En cas que sigui el demandat qui hagi sol·licitat la intervenció d’una tercera persona com a demandat, el demandant pot acceptar-ne la intervenció com a litisconsort del demandat o com a demandat únic:
Sense perjudici del que estableixen els articles 36 i 37, el tribunal, d’ofici o a instància de part, pot notificar la litispendència del procés a les persones que es puguin veure afectades per la resolució que hi posi fi. En qualsevol cas s’apliquen les normes de l’apartat 3 de l’article 36.
Article 39. Successió per causa de mort
2. Si el tribunal té coneixement, per qualsevol mitjà, de la mort d’una de les parts, el secretari judicial decideix mitjançant una interlocutòria la suspensió del procés, i la notificació de la mort a les altres parts personades en el procés i a les persones que li puguin constar com a successores probables de la part difunta, a fi que puguin sol·licitar la successió processal en el termini de tres mesos des del dia en què els sigui notificada la interlocutòria. A aquest efecte, han d’acreditar la defunció i aportar el títol successori en què es fonamenta la successió processal.
4. Quan el difunt sigui el demandant i les altres parts personades en el procés no en coneguin els successors, o aquests successors no puguin ser localitzats o no vulguin comparèixer en el procés en el termini assenyalat a l’apartat 2 d’aquest article, el tribunal dicta un aute en què entén que desisteixen del procés els successors del demandant i arxiva les actuacions sense cap altre tràmit i sense imposar les costes processals.
1. L’adquirent d’un bé o dret objecte d’un procés pot sol·licitar, tot acreditant-ne la transmissió, que se’l consideri com a part en la posició que ocupava el transmitent d’aquest bé o dret. En aquest cas, el secretari judicial decideix mitjançant una interlocutòria la suspensió del procés, trasllada la sol·licitud de successió processal a les parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils, i el tribunal decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents.
3. Les parts personades en el procés es poden oposar a la sol·licitud de successió processal. L’oposició es pot fonamentar en el fet que a aquestes parts els competeixen drets o defenses que, en relació amb l’objecte del procés, només poden fer valer contra el transmitent del bé o dret objecte del procés; que tenen dret a reconvenir; que han formulat una reconvenció i encara no s’ha resolt, o que la successió processal pot dificultar de manera notòria la seva defensa.
1. Amb caràcter general, en tots els processos és preceptiva la defensa i l’assistència tècnica prestades per un advocat. No obstant això, la intervenció de l’advocat és facultativa en els processos que se segueixen pel procediment abreujat quan la quantia del procés no sigui superior a 1.500 euros, i pel procediment de jurisdicció voluntària, llevat de l’internament d’urgència de persones. Aquesta intervenció també és facultativa en el procediment d’injunció si l’import del deute reclamat no és superior a 3.000 euros. Tampoc és necessària la intervenció de l’advocat per presentar escrits que tinguin com a objecte personar-se en el procés o demanar la suspensió urgent de vistes, audiències o compareixences, si concorren motius excepcionals i justificats.
3. Per actuar davant el tribunal en els termes previstos per aquesta Llei, els advocats i els procuradors han d’acomplir els requisits que estableixen la Llei qualificada de la Justícia, la Llei de l’exercici de la professió d’advocat i del Col·legi Oficial d’Advocats d’Andorra i la Llei de l’exercici de la professió de procurador i del Col·legi Oficial de Procuradors d’Andorra, respectivament.
Article 42. Apoderament de l’advocat i el procurador
2. L’escriptura notarial o el document d’apoderament s’ha d’adjuntar en el primer escrit que la part adreci al tribunal. L’atorgament de poders apud acta s’ha de fer al mateix temps en què es presenta el primer escrit davant el tribunal o, si escau, abans de la primera actuació en el procés.
En la seva actuació davant el tribunal, els advocats i els procuradors tenen els drets i els deures que estableixen la Llei de l’exercici de la professió d’advocat i del Col·legi Oficial d’Advocats d’Andorra i la Llei de l’exercici de la professió de procurador i del Col·legi Oficial de Procuradors d’Andorra, respectivament.
Article 44. Cessament de l’advocat i el procurador
2. La defensa o la representació atorgada a l’advocat o el procurador també cessa en els casos següents:
1. Els advocats i els procuradors poden reclamar i percebre prop dels seus defensats i representats el pagament dels honoraris que hagin meritat en les actuacions processals, mitjançant la presentació d’una minuta detallada i tot manifestant formalment que els honoraris esmentats els són deguts i no els han estat satisfets.
1. Les parts estan facultades per disposar de l’objecte del procés durant la seva substanciació, sigui en la primera instància, sigui en la segona instància, sigui en període d’execució forçosa, llevat que aquesta Llei o les altres lleis aplicables ho prohibeixin o hi estableixin limitacions per raons d’interès general o d’ordre públic, o en benefici de terceres persones.
1. El demandant pot manifestar la renúncia al dret en què fonamenta les seves pretensions en el procés. En aquest cas, el tribunal dicta un aute en què accepta la renúncia i imposa les costes processals al demandant. No obstant això, si la renúncia té lloc abans que s’hagi emplaçat el demandat a contestar a la demanda, el tribunal no imposa les costes processals.
1. El demandant pot desistir unilateralment del procés abans que s’hagi emplaçat el demandat a contestar a la demanda. No obstant això, en cas que el demandat hagi estat declarat en rebel·lia, el demandant pot desistir unilateralment del procés en qualsevol moment. En aquests casos, el desistiment comporta la finalització del procés sense cap altre tràmit i sense imposició de les costes processals.
3. El desistiment en la segona instància comporta la finalització del procés en aquesta instància i que la resolució objecte de recurs guanyi fermesa. En aquest cas, el tribunal dicta un aute en què decideix la finalització del procés en la segona instància i la devolució de les actuacions al tribunal del qual provenen, i imposa les costes processals a l’apel·lant llevat que les parts ho hagin acordat altrament.
Article 49. Aplanament
2. El demandat es pot aplanar a algunes de les peticions formulades pel demandant en la demanda. En aquest cas, el procés continua pel que fa a la resta de les peticions, i el tribunal consigna les peticions que han estat objecte de l’aplanament i les estima en virtut de la sentència que dicta al terme del procés.
Article 50. Transacció
2. Si la transacció convinguda per les parts s’ajusta a l’objecte del procés i no s’ha convingut en frau de llei, en contra de l’interès general o de l’ordre públic, o en perjudici de terceres persones, el tribunal que estigui coneixent el procés dicta un aute en què homologa aquesta transacció.
1. El procés l’impulsa d’ofici el tribunal competent per conèixer-lo i resoldre’l. No obstant això, es consideren abandonades i caducades les instàncies i els recursos en tota classe de procediments si no es produeix cap activitat processal en el termini de dos anys. Aquest termini es compta des del dia de la darrera notificació a les parts de qualsevol acte processal.
3. Un cop transcorregut el termini assenyalat a l’apartat 1 d’aquest article, el tribunal declara la caducitat de les actuacions, d’ofici o a instància de part.
1. La caducitat de les actuacions que té lloc en la primera instància comporta la finalització anticipada del procés. L’aute que declara aquesta caducitat no té l’efecte de cosa jutjada.
1. Les parts poden sol·licitar la suspensió del procés en qualsevol moment. No obstant això, a partir de l’inici del judici oral i fins al moment en què es dicti la sentència, el període total de la suspensió del procés no pot ser superior a tres mesos, a partir dels quals es reprèn d’ofici la tramitació del procés.
3. Amb posterioritat a la suspensió del procés, el secretari judicial decideix mitjançant una interlocutòria deixar sense efecte aquesta suspensió i reprendre la tramitació del procés si així ho sol·licita qualsevol de les parts abans del dia en què se’n produeixi la caducitat.
Article 54. Àmbit de la jurisdicció civil. Manca de jurisdicció
2. Els tribunals civils s’han d’abstenir de conèixer un procés quan:
Els tribunals civils s’han d’abstenir de conèixer un procés quan:
1. El tribunal aprecia d’ofici i tan aviat com ho adverteixi la manca de jurisdicció o de competència internacional. En aquest cas, després que el secretari judicial hagi decidit mitjançant una interlocutòria la suspensió del procés, el tribunal dona audiència a les parts que hi són personades i al Ministeri Fiscal en el termini de tretze dies hàbils, i decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents.
1. Quan el tribunal apreciï en un procés civil un fet que pugui ser constitutiu d’una infracció penal, ho comunica d’ofici al Ministeri Fiscal perquè exerceixi, si escau, l’acció penal, i trasllada aquesta comunicació a les parts personades en el procés.
3. Un cop finalitzi el procés penal o si en resulta que la continuació d’aquest procés no és possible, el secretari judicial decideix mitjançant una interlocutòria deixar sense efecte la suspensió del procés civil i reprendre’n la tramitació si així ho sol·licita qualsevol de les parts.
Article 58. Prejudicialitat administrativa
2. Malgrat el que disposa l’apartat anterior, el tribunal pot decidir la suspensió del procés civil, d’ofici o a instància de part, si la resolució d’aquest procés requereix que s’hagi resolt prèviament sobre una qüestió que constitueix l’objecte d’un procés administratiu, fins que es resolgui la qüestió prejudicial administrativa.
4. Un cop resolta la qüestió prejudicial administrativa o si en resulta que la resolució d’aquesta qüestió no és possible, el secretari judicial decideix mitjançant una interlocutòria deixar sense efecte la suspensió del procés i reprendre’n la tramitació si així ho sol·licita qualsevol de les parts.
1. El tribunal pot decidir la suspensió del procés, d’ofici o a instància de part, si la resolució d’aquest procés requereix que s’hagi resolt prèviament sobre una qüestió que constitueix l’objecte d’un altre procés civil, del qual coneix el mateix o un altre tribunal, fins que es resolgui la qüestió prejudicial civil i sempre que no sigui possible l’acumulació d’ambdós processos.
3. Un cop resolta la qüestió prejudicial civil o si en resulta que la resolució d’aquesta qüestió no és possible, el secretari judicial decideix mitjançant una interlocutòria deixar sense efecte la suspensió del procés i reprendre’n la tramitació si així ho sol·licita qualsevol de les parts.
1. Els tribunals civils coneixen dels processos, incidents, actuacions i recursos que els atribueix la Llei qualificada de la Justícia, com també dels processos que no siguin atribuïts als tribunals d’una altra jurisdicció.
1. El tribunal aprecia d’ofici i tan aviat com ho adverteixi la manca de competència objectiva. A aquest efecte, després que el secretari judicial hagi decidit mitjançant una interlocutòria la suspensió del procés, el tribunal dona audiència a les parts personades en el procés en el termini de tretze dies hàbils, i decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents. Aquest aute indica quin és el tribunal competent.
1. El demandat pot denunciar mitjançant una declinatòria la manca de jurisdicció o de competència internacional, la manca de competència objectiva, o la submissió a mediació o arbitratge de la controvèrsia.
3. Si el tribunal conclou que no té jurisdicció o competència internacional, o que la controvèrsia s’ha de sotmetre a mediació o arbitratge, decideix arxivar les actuacions sense cap altre tràmit. Si el tribunal conclou que el coneixement del procés correspon a una altra jurisdicció o a un altre tribunal, també indica quin és el tribunal competent.
1. Els tribunals civils que tenen competència per conèixer i resoldre un procés fan extensiva la seva competència als incidents que s’hi puguin plantejar, i també són competents per executar les resolucions interlocutòries que dictin durant la tramitació del procés.
3. És competent per despatxar l’execució de les sentències fermes el mateix tribunal que hagi dictat la sentència en primera instància, sense perjudici de les competències atribuïdes al saig en aquesta matèria, d’acord amb la Llei del saig.
1. Les diligències preliminars tenen com a finalitat obtenir informació sobre l’objecte de la controvèrsia de la qual no disposen les parts, que no poden obtenir per si mateixes, i que és necessària per fonamentar un procés futur.
Es poden sol·licitar com a diligències preliminars qualsevol de les diligències següents:
1. La competència per conèixer i resoldre la sol·licitud de diligències preliminars correspon al tribunal que hagi de conèixer i resoldre el procés futur.
3. En la sol·licitud de diligències preliminars, la persona sol·licitant ha d’expressar de forma concreta les diligències preliminars que sol·licita i els fonaments d’aquesta sol·licitud, amb la referència circumstanciada a la controvèrsia objecte del procés futur que vol iniciar i a la necessitat de practicar les diligències. També ha de fer constar els fets o documents que pretén conèixer o esbrinar.
1. Un cop formulada la sol·licitud de diligències preliminars, el tribunal decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents. En cas que el tribunal hagi decidit admetre les diligències preliminars sol·licitades, en considerar que concorre una causa justa i un interès legítim, ha d’establir en el mateix aute els termes i la forma en què s’han de practicar.
1. La persona requerida per practicar les diligències preliminars s’hi pot oposar dins els tretze dies hàbils següents al dia en què se li notifiqui l’aute que admet aquestes diligències. En aquest cas, el secretari judicial trasllada l’oposició mitjançant una interlocutòria a les altres parts eventualment personades en el procés i a les altres persones interessades, i les cita tot seguit a una vista que es desenvolupa d’acord amb les normes que estableix l’article 257 per al judici oral en el procediment abreujat, en el que siguin aplicables, dins els tretze dies hàbils següents.
3. Mentre es tramita l’oposició a les diligències preliminars, la pràctica d’aquestes diligències queda suspesa, llevat que la persona sol·licitant acrediti que el retard com a conseqüència de l’oposició li pot ocasionar un perjudici greu i de difícil reparació, o quan hi ha un risc demostrable que es destrueixi l’objecte de les diligències o se n’impossibiliti la pràctica d’una altra manera. En aquest cas, la persona sol·licitant ha d’oferir una caució suficient a criteri del tribunal per garantir els danys i perjudicis que es puguin ocasionar arran de la pràctica de les diligències preliminars.
Article 69. Pràctica de les diligències preliminars
2. Les diligències preliminars que consisteixen en l’exhibició de documents es practiquen mostrant-ne els originals, sempre que sigui possible, en relació amb els quals la persona que hagi sol·licitat aquestes diligències pot demanar al secretari judicial que n’estengui testimoni si la persona requerida no està disposada a desprendre-se’n per incorporar-los a les diligències esmentades.
4. El tribunal quantifica les despeses necessàries per practicar les diligències preliminars, amb la justificació prèvia de la persona requerida a aquest efecte. La persona que hagi sol·licitat aquestes diligències ha d’avançar les despeses esmentades, llevat que sigui beneficiària del dret a la defensa i l’assistència tècnica lletrades gratuïtes. En cas que no ho faci, no es porta a terme la pràctica de les diligències fins que no se satisfacin les despeses, i si no les avança en el termini dels tretze dies hàbils següents al dia en què el tribunal l’hagi requerit a aquest efecte, s’arxiva la sol·licitud de diligències preliminars sense cap altre tràmit.
1. Si la persona requerida per practicar les diligències preliminars no atén el requeriment que se li fa ni hi planteja oposició, el tribunal pot donar per admesos els fets continguts en la sol·licitud i les preguntes que la persona sol·licitant pretenia formular, així com la interpretació que aquesta persona faci dels documents no aportats o exhibits, en virtut de la sentència que posi fi al procés.
3. Sense perjudici del que estableixen els apartats anteriors, la persona requerida per practicar les diligències preliminars que obstaculitzi aquesta pràctica pot incórrer en una multa coercitiva d’un import màxim de 750 euros, compatible amb la responsabilitat penal que se’n pugui deduir, després d’haver estat advertida a aquest efecte mitjançant l’aute que decideix admetre les diligències preliminars. Contra l’aute en què el tribunal imposa una multa coercitiva només es pot interposar un recurs de reposició.
Article 71. Mesures d’assegurament de la prova
2. L’assegurament de la prova es pot produir mitjançant qualsevol mesura adoptada pel tribunal que permeti conservar les coses o les situacions, o fer-ne constar fefaentment la realitat i les característiques. En concret, el tribunal pot decidir la descripció detallada, la presa de mostres o la confiscació efectiva de les mercaderies i els objectes controvertits a l’efecte del procés futur, i també pot dirigir mandats de fer o no fer.
Article 72. Competència i sol·licitud de les mesures d’assegurament de la prova
2. La sol·licitud de mesures d’assegurament de la prova es pot formular en qualsevol classe de procediment.
4. Les mesures d’assegurament de la prova que s’hagin adoptat abans de l’inici del procés queden sense efecte si la persona sol·licitant no interposa la demanda corresponent en el termini dels vint dies hàbils següents al dia en què se li hagi notificat l’aute que decideix adoptar aquestes mesures. En aquest cas, el tribunal decideix mitjançant un aute la revocació de les mesures d’assegurament de la prova adoptades i imposa les costes processals a la persona sol·licitant, sense perjudici de la responsabilitat en què pugui incórrer pels danys i perjudicis ocasionats arran de la pràctica d’aquestes mesures.
Article 73. Requisits per adoptar les mesures d’assegurament de la prova
a) Que les mesures sol·licitades tinguin per objecte l’assegurament d’una prova legal, útil, pertinent, necessària i proporcional.
b) Que hi hagi raons o motius per témer que si no s’adopten les mesures sol·licitades, la pràctica de la prova pot resultar impossible o de difícil realització en el futur.
c) Que les mesures sol·licitades, o les altres mesures diferents que el tribunal consideri preferibles amb la mateixa finalitat, es puguin considerar conduents, i es puguin portar a terme en un termini de temps breu sense causar perjudicis greus i desproporcionats a la persona requerida per practicar les mesures o a terceres persones.
b) Que hi hagi raons o motius per témer que si no s’adopten les mesures sol·licitades, la pràctica de la prova pot resultar impossible o de difícil realització en el futur.
c) Que les mesures sol·licitades, o les altres mesures diferents que el tribunal consideri preferibles amb la mateixa finalitat, es puguin considerar conduents, i es puguin portar a terme en un termini de temps breu sense causar perjudicis greus i desproporcionats a la persona requerida per practicar les mesures o a terceres persones.
Article 74. Adopció de les mesures d’assegurament de la prova sense audiència
2. Si el tribunal considera que concorren els requisits d’urgència i necessitat i les altres condicions requerides d’acord amb aquesta secció, dicta un aute dins els cinc dies hàbils següents en què adopta les mesures d’assegurament de la prova sol·licitades. Aquest aute ha d’expressar la concurrència dels requisits i les condicions esmentats, i les raons que han motivat l’adopció d’aquestes mesures sense l’audiència de la persona requerida o de la persona que hagi de resultar afectada a aquest efecte, tot detallant les mesures concretes que cal practicar.
4. Contra l’aute que adopta les mesures d’assegurament de la prova sense audiència no es pot interposar cap recurs, sense perjudici que la persona requerida per practicar aquestes mesures o la persona que hagi de resultar afectada a aquest efecte pugui procedir d’acord amb el que estableix l’article 76. Contra l’aute que denega les mesures d’assegurament de la prova sense audiència tampoc es pot interposar cap recurs, sense perjudici que es pugui procedir d’acord amb el que estableix l’article següent.
Article 75. Adopció de les mesures d’assegurament de la prova amb audiència
2. Contra l’aute que adopta les mesures d’assegurament de la prova amb audiència no es pot interposar cap recurs, sense perjudici que la persona requerida per practicar aquestes mesures o la persona que hagi de resultar afectada a aquest efecte pugui procedir d’acord amb el que estableix l’article següent. Contra l’aute que denega les mesures d’assegurament de la prova amb audiència tampoc es pot interposar cap recurs, llevat que s’hagin sol·licitat quan el procés encara no s’ha iniciat, cas en què la persona sol·licitant d’aquestes mesures pot interposar un recurs d’apel·lació.
Article 76. Oposició a les mesures d’assegurament de la prova
2. L’oposició a les mesures d’assegurament de la prova es pot fonamentar en la inexistència de perjudicis greus i de difícil reparació, o en la possibilitat d’adoptar altres mesures que siguin menys gravoses i igualment efectives. La persona requerida per practicar aquestes mesures o la persona que hagi de resultar afectada a aquest efecte que, al mateix temps, sigui demandada, també pot adduir la il·legalitat, la inutilitat, la impertinència, la no necessitat o la no proporcionalitat de la prova.
4. Mentre es tramita l’oposició a les mesures d’assegurament de la prova, la pràctica d’aquestes mesures només queda suspesa si s’han adoptat d’acord amb el que estableix l’article anterior, llevat que la persona sol·licitant acrediti que el retard com a conseqüència de l’oposició li pot ocasionar un perjudici greu i de difícil reparació, o quan hi ha un risc demostrable que es destrueixi l’objecte de les mesures o se n’impossibiliti d’una altra manera la pràctica. En aquest cas, la persona sol·licitant ha d’oferir una caució suficient a criteri del tribunal per garantir els danys i perjudicis que es puguin ocasionar arran de la pràctica de les mesures d’assegurament de la prova.
Article 77. Pràctica de les mesures d’assegurament de la prova
2. El tribunal quantifica les despeses necessàries per practicar les mesures d’assegurament de la prova, amb la justificació prèvia de la persona requerida a aquest efecte. La persona que hagi sol·licitat aquestes mesures ha d’avançar les despeses esmentades, llevat que sigui beneficiària del dret a la defensa i l’assistència tècnica lletrades gratuïtes. En cas que no ho faci, no es porta a terme la pràctica de les mesures fins que no se satisfacin les despeses, i si no les avança en el termini dels tretze dies hàbils següents al dia en què el tribunal l’hagi requerit a aquest efecte, s’arxiva la sol·licitud de diligències preliminars sense cap altre tràmit.
La pràctica de la prova anticipada es pot sol·licitar davant el risc fonamentat que, per causa de les persones o de l’estat de les coses, els actes de prova no es puguin practicar en el moment processal que correspondria.
Article 79. Competència i sol·licitud d’anticipació de la prova
2. La sol·licitud d’anticipació de la prova es pot formular en qualsevol classe de procediment, abans de l’inici del procés o en el marc d’un procés ja iniciat. En aquest darrer cas, la sol·licitud s’ha de formular abans de l’inici del judici oral.
L’adopció i l’oposició en relació amb la prova anticipada es regeixen per les normes dels articles 74, 75 i 76, en el que siguin aplicables.
Article 81. Pràctica de la prova anticipada
2. A l’inici del judici oral, les parts poden sol·licitar novament la pràctica de la prova que s’hagi practicat anticipadament, sempre que sigui necessari i possible de fer-ho. El tribunal valora tots dos resultats probatoris d’acord amb les regles de la sana crítica.
Article 82. Característiques de les mesures cautelars
2. Les mesures cautelars són provisionals i susceptibles de modificació en qualsevol moment. També són instrumentals i depenen del procés en el qual s’han adoptat, i decauen quan s’hagi acabat aquest procés, sense perjudici que es mantinguin durant un termini de tretze dies hàbils en cas que el tribunal hagi dictat una sentència condemnatòria que ha esdevingut ferma. Durant aquest període es pot sol·licitar l’execució d’aquesta sentència i la conversió de la mesura cautelar en una mesura executiva, i es manté la mesura cautelar fins que el tribunal o el saig hagi decidit en relació amb la mesura executiva.
1. L’adopció de les mesures cautelars pel tribunal resta condicionada a la justificació pel demandant de la concurrència del perill per la mora processal i de l’aparença de bon dret, i a la prestació d’una caució si escau.
3. L’aparença de bon dret s’acredita tot aportant, juntament amb la sol·licitud de mesures cautelars, els documents justificatius o qualsevol altre mitjà de prova que permeti al tribunal valorar, de forma provisional i indiciària, que les peticions que es formulen a la demanda són procedents a l’efecte d’adoptar les mesures cautelars. En concret, per considerar acreditada l’aparença de bon dret, el tribunal ha d’atorgar un valor especial als documents assenyalats a l’apartat 2 de l’article 260. No obstant això, la decisió del tribunal no predetermina en cap cas el contingut de la sentència que posi fi al procés.
5. La caució es pot constituir amb un ingrés de diners en efectiu, mitjançant un aval solidari de durada indefinida emès per una entitat bancària o financera, o per qualsevol altre mitjà que, a criteri del tribunal, garanteixi la disponibilitat immediata de la quantitat que n’és objecte.
7. El demandat pot demanar al tribunal que adopti, en substitució de les mesures sol·licitades o adoptades, una mesura cautelar equivalent, o que accepti la prestació d’una caució suficient a criteri del tribunal per assegurar el compliment efectiu de la sentència estimatòria futura i eventual que es dicti. El tribunal resol aquesta sol·licitud tot valorant si les mesures cautelars sol·licitades o adoptades restringeixen o dificulten l’activitat patrimonial o econòmica del demandat de manera greu i desproporcionada respecte de l’assegurament que aquestes mesures poden representar per al demandant.
Article 84. Classes de mesures cautelars
2. Es poden sol·licitar com a mesures cautelars qualsevol de les mesures següents:
1. La competència per conèixer i resoldre les sol·licituds de mesures cautelars correspon al tribunal que conegui el procés en el moment en què es formulin o, en cas que el procés no s’hagi iniciat, al tribunal que l’hagi de conèixer i resoldre.
3. En la sol·licitud de mesures cautelars, el demandant ha de formular amb claredat i precisió les mesures que sol·licita, i ha de justificar que concorren els pressupòsits exigits per adoptar-les. En concret, el demandant ha d’oferir la caució requerida, i especificar i justificar de quin tipus de caució es tracta i quin és el seu import. També pot proposar les proves necessàries per fonamentar la seva sol·licitud i, en concret, pot adjuntar els documents oportuns a aquest efecte.
5. Les mesures cautelars que s’hagin adoptat abans de l’inici del procés queden sense efecte si la persona sol·licitant de les mesures no interposa la demanda corresponent en el termini dels vint dies hàbils següents al dia en què se li hagi notificat l’aute que decideix adoptar aquestes mesures. En aquest cas, el tribunal decideix mitjançant un aute la revocació de les mesures cautelars adoptades i imposa les costes processals a la persona sol·licitant, sense perjudici de la responsabilitat en què pugui incórrer pels danys i perjudicis ocasionats arran de l’adopció d’aquestes mesures.
1. Un cop formulada la sol·licitud de mesures cautelars, el secretari judicial cita les parts personades en el procés a una vista, que es desenvolupa d’acord amb les normes que estableix l’article 257 per al judici oral en el procediment abreujat, en el que siguin aplicables, dins els tretze dies hàbils següents, sense que calgui seguir l’ordre dels processos pendents quan així ho exigeixi l’efectivitat de la mesura cautelar.
3. Les parts també poden sol·licitar durant la vista, quan sigui necessari per acreditar aspectes rellevants, que es practiqui un reconeixement judicial. Si el tribunal considera oportú aquest reconeixement judicial i no es pot practicar durant la vista, s’ha de portar a terme dins els cinc dies hàbils següents.
Article 87. Decisió sobre les mesures cautelars i recurs
2. Si el tribunal considera que estan acreditades, en vista de les al·legacions formulades i de les proves practicades, la concurrència del perill de la mora processal i l’aparença de bon dret, admet la sol·licitud de mesures cautelars. En aquest cas determina amb precisió les mesures cautelars que adopta i el règim a què han d’estar sotmeses, i fixa la quantia, la forma i el moment en el qual el demandant ha de prestar la caució. El tribunal també pot decidir la substitució de les mesures cautelars sol·licitades o adoptades per una mesura cautelar equivalent, o bé la revocació de les mesures adoptades com a conseqüència de la prestació d’una caució suficient per part del demandat.
1. El demandant pot sol·licitar al tribunal, excepcionalment, que adopti les mesures cautelars sense donar audiència a la persona requerida o afectada per aquestes mesures, si acredita que el retard com a conseqüència de l’audiència pot comprometre el bon fi de les mesures cautelars sol·licitades. El demandant ha d’oferir una caució suficient a criteri del tribunal per garantir els danys i perjudicis que es puguin ocasionar arran de l’adopció de les mesures cautelars.
3. L’aute que adopta les mesures cautelars es notifica a les parts personades en el procés i a la persona requerida o afectada per aquestes mesures, abans que s’executin o, si no és possible, immediatament després. Contra aquest aute no es pot interposar cap recurs, sense perjudici que s’hi pugui plantejar oposició d’acord amb el que estableix l’article següent.
Article 89. Oposició a les mesures cautelars
2. L’oposició a les mesures cautelars es pot fonamentar en qualsevol fet o raó vinculats a la procedència, els requisits, l’abast, el tipus i les altres circumstàncies relatives a aquestes mesures.
4. El tribunal decideix mitjançant un aute sobre l’oposició plantejada dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’hagi celebrat la vista. En cas que estimi l’oposició i sense perjudici de la imposició de les costes processals que corresponguin, el tribunal pot condemnar el demandant a pagar els danys i perjudicis ocasionats arran de l’adopció de les mesures cautelars.
6. Mentre es tramita l’oposició a les mesures cautelars, la pràctica i l’execució d’aquestes mesures queda suspesa, llevat que la persona sol·licitant acrediti que el retard com a conseqüència de l’oposició li pot ocasionar un perjudici greu i de difícil reparació, o quan hi hagi un risc demostrable que l’efectivitat de la tutela que es pugui atorgar en virtut d’una sentència estimatòria futura i eventual es pot veure impedida o dificultada.
Article 90. Pràctica i execució de les mesures cautelars
2. Si les mesures cautelars consisteixen en l’embargament dels salaris, s’han de respectar els límits que estableix la Llei de l’embargament.
4. La caució sempre s’ha de prestar abans de qualsevol acte d’execució de les mesures cautelars adoptades. Un cop es presta la caució, el tribunal executa d’ofici i de forma immediata aquestes mesures, fent ús dels mitjans necessaris a aquest efecte i, quan calgui, d’acord amb les normes sobre l’execució de les sentències que preveu aquesta Llei.
1. La decisió del tribunal de no adoptar les mesures cautelars sol·licitades no impedeix que el demandant pugui tornar a sol·licitar aquestes mesures amb posterioritat, si la sol·licitud es basa en fets i circumstàncies que ho justifiquen i que no concorrien o no s’havien pogut conèixer amb anterioritat.
3. La sol·licitud de modificació de les mesures cautelars adoptades se substancia i es resol de conformitat amb les normes d’aquest capítol.
Article 92. Manteniment i revocació de les mesures cautelars després de la sentència
2. Un cop la sentència que es dicta en la primera instància i que desestima la demanda interposada o l’aute que estima l’oposició plantejada a l’adopció de les mesures cautelars esdevenen ferms, el tribunal revoca d’ofici en tots els casos aquestes mesures, i es procedeix d’acord amb el que estableix l’article següent en relació amb els danys i perjudicis ocasionats eventualment al demandat.
4. Si la sentència que es dicta en la primera instància estima parcialment la demanda interposada, les parts personades en el procés poden sol·licitar la revocació, el manteniment o la modificació de les mesures cautelars adoptades dins el termini de cinc dies hàbils des del dia en què se’ls notifiqui la sentència. En aquest cas, el secretari judicial trasllada, mitjançant una interlocutòria, la sol·licitud a les altres parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de cinc dies hàbils i, dins els cinc dies hàbils següents, abans de trametre el procés a la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, el tribunal dicta un aute en què resol la sol·licitud formulada. Aquest aute ha d’expressar, si escau, la concurrència dels pressupòsits i les circumstàncies que justifiquen el manteniment o la modificació de les mesures cautelars adoptades, i la modificació eventual del tipus o la quantia de la caució prestada.
6. En cas de renúncia o desistiment del demandant, es procedeix d’acord amb el que estableix l’apartat 2 d’aquest article.
Article 93. Determinació dels danys i perjudicis
2. Un cop presentada la reclamació detallada dels danys i perjudicis ocasionats, el secretari judicial cita les parts personades en el procés a una vista que es desenvolupa d’acord amb les normes que estableix l’article 257 per al judici oral en el procediment abreujat, en el que siguin aplicables, dins els tretze dies hàbils següents.
4. El tribunal decideix mitjançant un aute sobre la reclamació dels danys i perjudicis dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’hagi celebrat la vista. Aquest aute determina la quantia que el demandant ha de pagar al demandat en concepte dels danys i perjudicis ocasionats, i la requereix al demandant, amb l’advertiment que en cas contrari es procedirà d’acord amb les normes sobre l’execució de les sentències que preveu aquesta Llei.
Article 94. Acumulació objectiva i eventual d’accions
2. Quan dos o més accions s’excloguin mútuament o siguin contràries entre elles, de manera que l’elecció d’una de les accions impedeixi o faci ineficaç l’exercici de l’altra o les altres accions, aquestes accions no es poden exercir simultàniament en un mateix procés, ni tampoc es poden acumular. No obstant això, el demandant pot acumular accions incompatibles entre elles, sempre que diferenciï l’acció principal de l’altra o les altres accions que exerceix únicament per al cas que l’acció principal no sigui estimada.
Les accions que una persona tingui contra altres persones, que diverses persones tinguin contra una altra persona, o que diverses persones tinguin contra diverses altres persones, es poden acumular i s’exerceixen simultàniament, sempre que entre aquestes accions hi hagi un nexe per raó del títol o la causa de demanar. S’entén que el títol o la causa de demanar són idèntics o connexos quan les accions es fonamenten en els mateixos fets.
Article 96. Admissibilitat de l’acumulació d’accions
a) El tribunal que hagi de conèixer i resoldre l’acció principal tingui jurisdicció i competència per conèixer i resoldre l’acció o les accions acumulades. No obstant això, es pot acumular a l’acció que s’hagi de substanciar pel procediment ordinari l’acció que per si mateixa i per raó de la quantia s’hauria de substanciar pel procediment abreujat.
b) Les accions acumulades no s’hagin de conèixer i resoldre, per raó de la matèria, en procediments de classes diferents.
b) Les accions acumulades no s’hagin de conèixer i resoldre, per raó de la matèria, en procediments de classes diferents.
2. En el cas que el tribunal consideri que s’han acumulat accions indegudament, requereix al demandant, abans d’admetre la demanda, que ho esmeni en el termini de tretze dies hàbils. Transcorregut aquest termini, el tribunal decideix mitjançant un aute si admet o no la demanda.
1. No és permesa l’acumulació d’accions després de la contesta.
1. Només es poden acumular els processos declaratius que se substanciïn pels mateixos tràmits o en què la tramitació es pugui unificar sense la pèrdua dels drets processals, sempre que concorrin els supòsits assenyalats en aquest capítol. S’entén que no hi ha pèrdua dels drets processals quan es decideix l’acumulació d’un procés que se segueix pel procediment ordinari i d’un procés que se segueix pel procediment abreujat, els quals prossegueixen pels tràmits del procediment ordinari.
3. L’acumulació de processos només es pot admetre si es tracta de processos en la primera instància i en cap d’ells s’ha iniciat el judici oral.
Article 99. Sol·licitud i efectes de l’acumulació de processos
2. L’acumulació de processos comporta que aquests processos se segueixin en un únic procediment i es resolguin amb una sola sentència.
Article 100. Acumulació necessària de processos
a) La sentència que hagi de recaure en un dels processos pugui tenir efectes prejudicials en l’altre procés.
b) Hi hagi una connexió tan important entre els objectes dels processos que, si es tramitessin separadament, es podrien dictar sentències amb pronunciaments o fonaments contradictoris, incompatibles o excloents mútuament.
c) Es tracti de processos iniciats per protegir els drets i els interessos col·lectius o difusos que les lleis aplicables reconeguin als consumidors i usuaris, els quals poden ser acumulats d’acord amb aquesta Llei, i la diversitat de processos no s’hagi pogut evitar mitjançant l’acumulació d’accions o la intervenció que preveu aquesta Llei.
d) L’objecte dels processos que s’han d’acumular sigui la impugnació d’acords socials adoptats pels òrgans socials. En aquest supòsit s’acumulen tots els processos iniciats amb demandes en què se sol·liciti la declaració de nul·litat o anul·labilitat d’aquests acords, sempre que s’hagin presentat en el termini dels vint dies hàbils següents al dia de la presentació de la primera demanda.
b) Hi hagi una connexió tan important entre els objectes dels processos que, si es tramitessin separadament, es podrien dictar sentències amb pronunciaments o fonaments contradictoris, incompatibles o excloents mútuament.
c) Es tracti de processos iniciats per protegir els drets i els interessos col·lectius o difusos que les lleis aplicables reconeguin als consumidors i usuaris, els quals poden ser acumulats d’acord amb aquesta Llei, i la diversitat de processos no s’hagi pogut evitar mitjançant l’acumulació d’accions o la intervenció que preveu aquesta Llei.
d) L’objecte dels processos que s’han d’acumular sigui la impugnació d’acords socials adoptats pels òrgans socials. En aquest supòsit s’acumulen tots els processos iniciats amb demandes en què se sol·liciti la declaració de nul·litat o anul·labilitat d’aquests acords, sempre que s’hagin presentat en el termini dels vint dies hàbils següents al dia de la presentació de la primera demanda.
Article 101. Improcedència de l’acumulació de processos
a) El risc de sentències amb pronunciaments o fonaments contradictoris, incompatibles o excloents mútuament es pugui evitar mitjançant l’excepció de litispendència.
b) S’hagi sol·licitat l’acumulació a instància de part i no es justifiqui que amb la primera demanda o, si escau, amb l’ampliació d’aquesta demanda o la reconvenció, no es va poder promoure un procés que comprengués pretensions substancialment iguals a les que s’exerceixen en els processos que es pretenen acumular.
b) S’hagi sol·licitat l’acumulació a instància de part i no es justifiqui que amb la primera demanda o, si escau, amb l’ampliació d’aquesta demanda o la reconvenció, no es va poder promoure un procés que comprengués pretensions substancialment iguals a les que s’exerceixen en els processos que es pretenen acumular.
Article 102. Procés en què s’ha de demanar i decidir l’acumulació
2. L’acumulació de processos de la mateixa classe se sol·licita i la decideix el tribunal que coneix el procés més antic. L’antiguitat del procés es determina per la data de la presentació de la demanda, i si les demandes s’han presentat el mateix dia, es considera que el procés més antic és el que s’hagi atribuït en primer lloc pel torn que correspongui.
Article 103. Sol·licitud d’acumulació de processos
2. La sol·licitud d’acumulació de processos suspèn de forma automàtica la tramitació dels processos que es pretenen acumular.
Article 104. No admissió de la sol·licitud d’acumulació de processos
1. Un cop admesa la sol·licitud d’acumulació de processos, el secretari judicial la trasllada, mitjançant una interlocutòria, a les altres parts personades en els processos que es pretenen acumular perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils, i el tribunal decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents.
3. Contra l’aute que resol l’acumulació de processos no es pot interposar cap recurs.
Article 106. Efectes de l’acumulació de processos
2. Si els processos acumulats no es troben en la mateixa fase processal, el secretari judicial decideix mitjançant una interlocutòria la suspensió del procés que es troba en una fase més avançada fins que els altres processos assoleixin la mateixa fase processal.
L’acumulació de processos pendents davant tribunals diferents es regeix per les normes de les seccions primera i segona d’aquest capítol, amb les especialitats que estableix aquesta secció.
Article 108. Sol·licitud d’acumulació de processos
2. La part que ha sol·licitat l’acumulació ho ha de comunicar en el mateix acte als tribunals davant els quals se segueixen els processos que es pretenen acumular.
Article 109. Requeriment de tramesa dels processos acumulats
1. Un cop rebuts l’ofici i el testimoni pels tribunals requerits, els secretaris judicials els traslladen a les parts personades en els processos dels quals siguin coneixedors perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils.
1. Si els tribunals requerits accepten el requeriment, els secretaris judicials dicten una interlocutòria en què ho notifiquen a les parts personades en els processos dels quals siguin coneixedors i les emplacen a comparèixer davant el tribunal que ha decidit l’acumulació en el termini de tretze dies hàbils. Tot seguit trameten els processos esmentats al tribunal que ha decidit l’acumulació.
1. Els secretaris judicials del tribunal requerit que no accepti el requeriment i del tribunal que ha decidit l’acumulació suspenen mitjançant una interlocutòria la tramitació dels processos dels quals són coneixedors, dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’hagi comunicat l’aute en què no s’accepta el requeriment, emplacen les parts personades en aquests processos perquè compareguin davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia i hi facin les al·legacions oportunes dins els tretze dies hàbils següents, i hi remeten les actuacions necessàries per poder resoldre la discrepància.
3. Si la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia decideix que escau l’acumulació de processos, es procedeix d’acord amb el que estableix l’apartat 1 de l’article anterior. En cas contrari, els secretaris judicials deixen sense efecte, mitjançant una interlocutòria, la suspensió dels processos i se segueixen tramitant separadament.
Article 113. Requeriments múltiples d’acumulació
1. És procedent l’acumulació de processos singulars al procés concursal o successori al qual estigui subjecte el cabal contra el qual s’hagi formulat o es formuli una demanda. En aquests casos, es procedeix d’acord amb les normes d’aquest capítol, amb les especialitats que estableixin eventualment el Decret sobre la cessació de pagaments i fallides i la Llei de la successió per causa de mort.
3. L’acumulació de processos se sol·licita davant el tribunal que coneix el procés universal i es fa en aquest procés, amb independència de quin sigui el procés més antic.
Article 115. Classes i determinació del procediment
2. Els procediments especials són el procediment d’injunció, el procediment de tutela sumària, el procediment d’arrendaments, el procediment laboral, el procediment de família, el procediment de modificació de la capacitat i els altres procediments que puguin establir les lleis aplicables.
1. El procediment ordinari escau per raó de la matèria per substanciar els processos que no s’hagin de tramitar per una altra classe de procediment.
1. El procediment abreujat escau per raó de la matèria per substanciar els processos que s’hagin de tramitar per aquest procediment, i els incidents que no s’hagin de tramitar per un altre procediment, d’acord amb aquesta Llei o les altres lleis aplicables.
1. La quantia del procés es fixa d’acord amb les peticions formulades a la demanda, en què aquesta quantia ha de quedar determinada d’acord amb el que estableix aquesta Llei.
a) Quan en la demanda es reclami una quantitat de diners, la quantia queda determinada pel que es reclami.
b) Quan el procés tingui per objecte la propietat o qualsevol altre dret sobre béns mobles o immobles, la quantia queda determinada pel valor de mercat d’aquests béns en el moment d’interposar la demanda.
c) Quan el procés tingui per objecte una prestació de fer o de no fer, la quantia queda determinada per la quantitat pecuniària equivalent, o el rescabalament dels danys i perjudicis que puguin escaure en cas d’incompliment, sense perjudici que aquesta quantia s’acabi determinant de forma concreta en període d’execució forçosa.
b) Quan el procés tingui per objecte la propietat o qualsevol altre dret sobre béns mobles o immobles, la quantia queda determinada pel valor de mercat d’aquests béns en el moment d’interposar la demanda.
c) Quan el procés tingui per objecte una prestació de fer o de no fer, la quantia queda determinada per la quantitat pecuniària equivalent, o el rescabalament dels danys i perjudicis que puguin escaure en cas d’incompliment, sense perjudici que aquesta quantia s’acabi determinant de forma concreta en període d’execució forçosa.
3. En cas d’acumulació d’accions, la quantia ve determinada per la suma del valor de totes les accions acumulades.
5. La quantia del procés no queda afectada per l’alteració eventual i posterior del valor dels béns que en són objecte, una vegada interposada la demanda.
Article 119. Control i impugnació de la classe de procediment i la quantia del procés
2. El demandat també pot impugnar, mitjançant la contesta, la classe de procediment o la quantia expressades pel demandant en la demanda, si considera que el procediment escollit no és el que correspon o que la quantia no s’ha determinat adequadament als efectes processals. Aquesta impugnació es resol a l’audiència prèvia si el procés se substancia pel procediment ordinari, o a l’inici del judici oral si el procés se substancia pel procediment abreujat.
Article 120. Documents processals
a) El poder notarial o el document privat en virtut del qual les parts atorguen la representació en el procés a l’advocat o el procurador, sempre que aquesta representació no s’hagi atorgat apud acta.
b) Els documents que acreditin la representació o la successió que les parts s’atribueixin en el procés.
c) Si escau, els documents o dictàmens que acreditin el valor de la cosa litigiosa, a l’efecte de determinar la classe de procediment i la quantia del procés que corresponguin.
b) Els documents que acreditin la representació o la successió que les parts s’atribueixin en el procés.
c) Si escau, els documents o dictàmens que acreditin el valor de la cosa litigiosa, a l’efecte de determinar la classe de procediment i la quantia del procés que corresponguin.
Article 121. Documents sobre el fons
a) Els documents en què les parts fonamenten el dret a la tutela judicial que pretenen.
b) Els mitjans i els instruments de prova que fonamenten les pretensions de tutela formulades per les parts.
c) Les certificacions i les notes sobre el contingut dels registres, els llibres registre, les actuacions o els expedients de qualsevol classe.
d) Els dictàmens pericials en què les parts fonamenten les seves pretensions. No obstant això, el demandat pot no presentar el dictamen pericial en virtut de la contesta, sempre que el presenti amb una antelació mínima de tretze dies hàbils al dia en què se celebri l’audiència prèvia si el procés se substancia pel procediment ordinari o al dia en què se celebri el judici oral si el procés se substancia pel procediment abreujat. El demandant o el demandat també poden no presentar el dictamen pericial amb la demanda o la contesta, en cas que siguin beneficiaris del dret a la defensa i l’assistència tècnica lletrades gratuïtes, sempre que el presentin amb la mateixa antelació.
e) Els informes elaborats per professionals de la investigació privada autoritzats a fer-ho per les lleis aplicables, sobre fets rellevants en què les parts fonamentin les seves pretensions, sense perjudici que si aquests fets no són reconeguts com a certs calgui practicar una prova testifical.
b) Els mitjans i els instruments de prova que fonamenten les pretensions de tutela formulades per les parts.
c) Les certificacions i les notes sobre el contingut dels registres, els llibres registre, les actuacions o els expedients de qualsevol classe.
d) Els dictàmens pericials en què les parts fonamenten les seves pretensions. No obstant això, el demandat pot no presentar el dictamen pericial en virtut de la contesta, sempre que el presenti amb una antelació mínima de tretze dies hàbils al dia en què se celebri l’audiència prèvia si el procés se substancia pel procediment ordinari o al dia en què se celebri el judici oral si el procés se substancia pel procediment abreujat. El demandant o el demandat també poden no presentar el dictamen pericial amb la demanda o la contesta, en cas que siguin beneficiaris del dret a la defensa i l’assistència tècnica lletrades gratuïtes, sempre que el presentin amb la mateixa antelació.
e) Els informes elaborats per professionals de la investigació privada autoritzats a fer-ho per les lleis aplicables, sobre fets rellevants en què les parts fonamentin les seves pretensions, sense perjudici que si aquests fets no són reconeguts com a certs calgui practicar una prova testifical.
2. Quan les parts, en presentar la demanda o la contesta, no puguin disposar dels documents a què es refereixen les lletres a) a c) de l’apartat anterior, poden designar l’arxiu, el protocol o el lloc on es trobin, o el registre, el llibre registre, les actuacions o l’expedient en relació amb els quals pretenguin obtenir aquests documents o la certificació corresponent, i sol·licitar al tribunal que en demani la tramesa al procés. Aquesta petició, però, no es pot referir a documents als quals les parts puguin accedir i obtenir-ne còpies fefaents.
Article 122. Documents exigits en casos especials
a) Els documents que justifiquin de forma fonamentada el títol en virtut del qual es demanen pensions d’aliments, quan aquestes pensions siguin objecte de la demanda.
b) Els documents que constitueixin un principi de prova del títol en què es fonamenten les demandes de retracte i, quan les lleis aplicables o un contracte exigeixi la consignació del preu de la cosa que és objecte del retracte, el document que acrediti que s’ha consignat aquest preu, si és conegut, o que s’ha constituït la caució que garanteix la consignació, quan no és conegut.
c) Els altres documents que aquesta Llei o les altres lleis aplicables exigeixin expressament que s’han de presentar a l’efecte d’admetre la demanda.
b) Els documents que constitueixin un principi de prova del títol en què es fonamenten les demandes de retracte i, quan les lleis aplicables o un contracte exigeixi la consignació del preu de la cosa que és objecte del retracte, el document que acrediti que s’ha consignat aquest preu, si és conegut, o que s’ha constituït la caució que garanteix la consignació, quan no és conegut.
c) Els altres documents que aquesta Llei o les altres lleis aplicables exigeixin expressament que s’han de presentar a l’efecte d’admetre la demanda.
Article 123. Forma de presentació dels documents públics
2. En cas d’impugnació de l’autenticitat dels documents públics, se’n pot presentar l’original, la còpia o el certificat amb els requisits necessaris perquè tinguin efectes probatoris.
Article 124. Forma de presentació dels documents privats
2. Si les parts només posseeixen una còpia del document privat, poden presentar-la en suport de paper o mitjançant una imatge digitalitzada i incorporada a un annex en suport electrònic i amb la signatura electrònica reconeguda.
Les parts han de presentar tots els documents, mitjans i instruments de prova, certificats, notes, dictàmens pericials i informes amb la demanda, la contesta i, si escau, la reconvenció, segons estableixin aquesta Llei i les altres lleis aplicables. En cas que no en disposin en el moment processal en què pertoqui presentar-los, han de designar el lloc on es troben, però no poden presentar-los ni sol·licitar que siguin aportats al procés posteriorment, excepte en els casos que estableix l’article següent.
Article 126. Supòsits excepcionals de presentació dels documents després de la demanda i la contesta
a) El demandant pot presentar, a l’audiència prèvia si el procés se substancia pel procediment ordinari o en el judici oral si el procés se substancia pel procediment abreujat, els documents l’interès o rellevància dels quals es posi de manifest com a conseqüència de les al·legacions fetes pel demandat en la contesta.
b) El demandant i el demandat poden presentar, a l’audiència prèvia si el procés se substancia pel procediment ordinari o en el judici oral si el procés se substancia pel procediment abreujat, els documents que fonamentin les al·legacions complementàries que poden formular en aquells actes, sempre que es faci d’acord amb les limitacions establertes en aquesta Llei o les altres lleis aplicables.
c) Quan es tracti de documents de data posterior a la demanda, la contesta o, si escau, l’audiència prèvia, sempre que no s’hagin pogut confeccionar ni obtenir abans d’aquests tràmits o actes processals, a l’inici del judici oral.
d) Quan es tracti de documents de data anterior a la demanda, la contesta o, si escau, l’audiència prèvia, si la part que els presenta justifica que no ha tingut coneixement de la seva existència anteriorment, a l’inici del judici oral.
b) El demandant i el demandat poden presentar, a l’audiència prèvia si el procés se substancia pel procediment ordinari o en el judici oral si el procés se substancia pel procediment abreujat, els documents que fonamentin les al·legacions complementàries que poden formular en aquells actes, sempre que es faci d’acord amb les limitacions establertes en aquesta Llei o les altres lleis aplicables.
c) Quan es tracti de documents de data posterior a la demanda, la contesta o, si escau, l’audiència prèvia, sempre que no s’hagin pogut confeccionar ni obtenir abans d’aquests tràmits o actes processals, a l’inici del judici oral.
d) Quan es tracti de documents de data anterior a la demanda, la contesta o, si escau, l’audiència prèvia, si la part que els presenta justifica que no ha tingut coneixement de la seva existència anteriorment, a l’inici del judici oral.
2. En cas que es presenti un document després de la demanda o la contesta, el tribunal resol sobre si l’admet o no a l’audiència prèvia si el procés se substancia pel procediment ordinari, o a l’inici del judici oral si el procés se substancia pel procediment abreujat, amb l’audiència de les parts personades en el procés. Tanmateix, si el document es presenta després d’aquests tràmits o actes processals, en els termes que estableixen les lletres c) i d) de l’apartat anterior, el tribunal resol sobre si l’admet o no durant el judici oral, amb l’audiència de les parts personades en el procés.
4. Contra l’aute en què el tribunal resol sobre si admet o no la incorporació al procés dels documents que no es trobin inclosos en els supòsits que estableix aquesta Llei o les altres lleis aplicables es pot interposar oralment un recurs de reposició. Aquest recurs de reposició se substancia i resol en el mateix acte, i en cas que es desestimi no es pot interposar cap altre recurs, sense perjudici que es pugui formular la protesta oportuna per poder fer valer la impugnació en la segona instància.
Article 127. Presentació d’escrits i documents
2. La presentació dels documents que han de tenir efectes en el procés es produeix per mitjà del servei informàtic de comunicació processal establert a les oficines judicials o als tribunals, als despatxos o bufets d’advocats i procuradors, i prop de les altres persones i entitats públiques o privades que es relacionen o col·laboren amb l’Administració de justícia.
1. El secretari judicial trasllada una còpia dels escrits i els documents presentats a les parts personades en el procés per mitjà del servei informàtic de comunicació processal, d’acord amb les normes del capítol tercer del títol II del llibre primer.
1. Les parts responen dels escrits i els documents presentats al procés i de les seves còpies, i en concret de la seva exactitud.
1. El procés que se substancia pel procediment ordinari comença amb la demanda en què s’ha d’indicar la secció civil a la qual es dirigeix; la classe de procediment; les dades i les circumstàncies que permeten identificar el demandant i el demandat; el domicili o la residència on es pot citar el demandat, i la identitat de l’advocat i el procurador que hi intervinguin eventualment, amb les signatures corresponents.
3. Quan en la demanda es formulin diverses peticions, s’enumeren tot expressant quines són les peticions principals i quines són les peticions subsidiàries. Les peticions formulades subsidiàriament per al cas que les peticions principals siguin desestimades es fan constar per ordre i separadament.
5. Cal acompanyar la demanda dels documents processals i materials a què fa referència el títol II d’aquest llibre.
1. El tribunal decideix si admet o no admet la demanda, mitjançant una providència o un aute, respectivament, dins els tretze dies hàbils següents al dia en què rep aquesta demanda.
3. En concret, el tribunal no admet la demanda en els casos següents:
Un cop admesa la demanda, el tribunal la trasllada al demandat perquè comparegui en el procés i la contesti en el termini de vint dies hàbils, i l’adverteix que si no compareix en el termini esmentat serà declarat en rebel·lia.
Article 133. Forma i contingut de la contesta
2. A la contesta s’han de negar o admetre els fets exposats pel demandant a la demanda, tenint en compte que el tribunal pot considerar que el silenci o les evasives del demandat comporten l’admissió tàcita dels fets que li siguin perjudicials.
4. A la contesta s’han de formular les excepcions materials i les al·legacions materials que s’oposin a les pretensions del demandant.
6. Si la contesta presenta defectes formals, el tribunal concedeix al demandat un termini de cinc dies hàbils per esmenar aquests defectes.
Article 134. Forma i contingut de la reconvenció
2. La reconvenció es formula després de la contesta i s’estructura en la mateixa forma que la demanda.
4. Són aplicables a la reconvenció les normes que s’estableixen per a la demanda en aquesta Llei, especialment en relació amb la preclusió de les al·legacions.
Article 135. Admissió de la reconvenció
2. En concret, el tribunal dicta un aute en què no admet la reconvenció en els casos següents:
A banda de fer-ho contra el demandat reconvencional, la reconvenció també es pot plantejar:
1. Un cop admesa la demanda reconvencional, el tribunal la trasllada al demandat reconvencional i a les altres persones esmentades en l’article anterior perquè la contestin en el termini de vint dies hàbils.
1. A l’audiència prèvia, el demandant pot oposar-se a l’excepció de nul·litat del negoci en què es fonamenta la petició del demandat, o a l’excepció de compensació que hagi formulat el demandat en la contesta sense formular una reconvenció expressa, mitjançant un escrit d’oposició que s’adjunta al procés.
1. Un cop preclòs el termini per formular les al·legacions i abans que finalitzi el judici oral, si s’esdevé o es coneix algun fet nou o de nova notícia rellevant per resoldre el procés, les parts poden fer valer i al·legar aquest fet dins el termini de cinc dies hàbils des del dia en què n’hagin tingut coneixement, llevat que l’al·legació es pugui fer a la vista o la compareixença prevista al procediment de què es tracti.
1. El tribunal declara en rebel·lia el demandat mitjançant un aute en cas que no comparegui al procés en el termini o el dia assenyalats a l’emplaçament o la citació que se li adrecin com a primer acte processal de comunicació.
3. El demandat rebel pot comparèixer en qualsevol moment durant la tramitació del procés sense que se’n produeixi, però, la retroacció de les actuacions.
1. Un cop el tribunal ha declarat la rebel·lia, no es fa cap més emplaçament, citació o notificació al demandat rebel, amb excepció de la notificació de la sentència o la resolució que posi fi al procés. No obstant això, el tribunal notifica al rebel la litispendència del procés, d’ofici o a instància de part, en el cas que es tingui notícia del lloc on es troba.
El demandat rebel pot interposar els recursos ordinaris que escaiguin contra la sentència o la resolució que posi fi al procés, en el termini establert en aquesta Llei. Aquests terminis es compten a partir de l’endemà del dia en què es notifica personalment la sentència o la resolució o, en cas contrari, des de l’endemà que es publiqui l’edicte de notificació al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra.
Article 143. Rescissió de sentències fermes a instància del rebel
a) Que desconeixia involuntàriament l’existència del procés pendent per una causa que no li sigui imputable en cap cas.
b) Que hi ha hagut un supòsit de força major ininterrompuda que ha fet impossible que el rebel pogués comparèixer davant el tribunal durant la pendència del procés, encara que hagi tingut coneixement d’aquest procés.
b) Que hi ha hagut un supòsit de força major ininterrompuda que ha fet impossible que el rebel pogués comparèixer davant el tribunal durant la pendència del procés, encara que hagi tingut coneixement d’aquest procés.
Article 144. Termini i procediment de rescissió de sentències fermes
2. La sol·licitud de rescissió s’interposa davant el tribunal que ha dictat la sentència ferma i se substancia de conformitat amb les normes de l’incident de nul·litat d’actuacions contra les resolucions fermes que estableix la Llei transitòria de procediments judicials.
Article 145. Sentència de rescissió i continuació posterior del procés
a) El dret del demandat rebel a ser escoltat en el procés.
b) La nul·litat i, si escau, la retroacció de les actuacions del procés fins a la notificació de la demanda, sense perjudici de la possibilitat de conservar els actes que no es vegin afectats per la declaració de rebel·lia.
c) La suspensió de l’execució forçosa de la sentència que ha estat objecte de la rescissió.
b) La nul·litat i, si escau, la retroacció de les actuacions del procés fins a la notificació de la demanda, sense perjudici de la possibilitat de conservar els actes que no es vegin afectats per la declaració de rebel·lia.
c) La suspensió de l’execució forçosa de la sentència que ha estat objecte de la rescissió.
2. Contra la sentència que resol la petició de rescissió no es pot interposar cap recurs.
4. El demandant pot sol·licitar que es mantinguin les mesures d’assegurament que s’hagin decidit en període d’execució forçosa. Aquesta sol·licitud es resol d’acord amb les normes sobre les mesures cautelars que estableix el capítol tercer del títol VI del llibre primer d’aquesta Llei.
Article 146. Litispendència
Un cop iniciat el procés, les alteracions que es produeixin en relació amb la situació de la cosa litigiosa i l’objecte del procés no modifiquen la jurisdicció i la competència, que es determinen segons el que s’hagi acreditat en el moment en què ha començat a produir-se la litispendència.
Article 148. Prohibició del canvi de la demanda
1. Les alteracions de l’estat de les coses o de les persones que han fonamentat la demanda i, si escau, la reconvenció, i que es produeixin un cop s’ha iniciat el procés, no tenen cap efecte en la sentència que es dicti sobre el fons d’aquest procés.
3. Sense perjudici del que estableix l’apartat anterior, el tribunal, amb l’audiència prèvia de les parts personades en el procés, pot dictar un aute en què arxiva aquest procés sense cap altre tràmit en cas que quedi sense objecte de forma sobrevinguda.
Article 150. Citació i intervenció en l’audiència prèvia
2. Les parts han de comparèixer a l’audiència prèvia assistides de l’advocat. Les parts que siguin persones jurídiques també han de comparèixer-hi representades pel procurador, i les parts que siguin persones físiques poden comparèixer-hi personalment, i si no hi compareixen personalment han de ser representades per l’advocat o el procurador proveït amb el poder especial de representació a què fa referència l’apartat 3 de l’article 42. En cas contrari, se les considera com a no comparegudes a l’audiència prèvia.
4. Si el demandant no compareix a l’audiència prèvia, es procedeix d’acord amb el que estableix l’apartat anterior i se li imposen les costes, llevat que el demandat al·legui un interès legítim en la continuació del procés perquè es dicti una sentència sobre el fons d’aquest procés. Si el demandat no compareix a l’audiència prèvia, se celebra amb la presència del demandant.
Article 151. Finalitats de l’audiència prèvia
a) Constatar si les parts han arribat a un acord o una transacció que posi fi al procés.
b) Resoldre les qüestions processals que puguin impedir la resolució del procés mitjançant una sentència sobre el fons d’aquest procés.
c) Fixar amb precisió l’objecte del procés i les qüestions de fet o de dret sobre les quals hi hagi controvèrsia entre les parts i, si escau, proposar i admetre la prova.
b) Resoldre les qüestions processals que puguin impedir la resolució del procés mitjançant una sentència sobre el fons d’aquest procés.
c) Fixar amb precisió l’objecte del procés i les qüestions de fet o de dret sobre les quals hi hagi controvèrsia entre les parts i, si escau, proposar i admetre la prova.
Article 152. Conciliació
2. L’acord homologat judicialment té els efectes que aquesta Llei atribueix a la transacció judicial.
4. Si les parts no han arribat a un acord o no es mostren disposades a concloure’l de manera immediata, l’audiència prèvia continua segons el que preveuen les seccions segona a sisena d’aquest capítol.
Article 153. Qüestions processals
2. Les qüestions processals que es poden examinar i resoldre a l’audiència prèvia són, entre d’altres, les següents:
1. El tribunal examina i resol oralment les qüestions processals a l’audiència prèvia, en l’ordre en què es regulen en els articles següents d’aquesta secció, tot i que després s’han de documentar per escrit mitjançant l’aute a què fa referència l’article 170. Pel que fa a les qüestions processals que no es regulen de forma expressa en els articles següents d’aquesta secció, també s’hi apliquen les normes que s’hi preveuen.
3. Contra les resolucions adoptades pel tribunal es pot recórrer a partir de l’endemà del dia en què es notifica l’aute a què fa referència l’article 170.
Article 155. Falta de capacitat per ser part o de capacitat processal
2. Si la falta de capacitat per ser part o de capacitat processal concerneix el demandat i no s’esmena en el termini assenyalat a aquest efecte, el tribunal el declara en rebel·lia i deixa sense efecte les actuacions que hagi portat a terme fins llavors.
El tribunal examina a l’audiència prèvia si l’acumulació d’accions és o no procedent i admissible, d’acord amb el que hagi plantejat el demandat a la contesta i amb l’audiència del demandant, i resol sobre l’acció o les accions que hagin de constituir l’objecte del procés.
Article 157. Cosa jutjada o litispendència
2. Si el tribunal considera que no concorre la litispendència o la cosa jutjada, resol en aquest sentit a l’audiència prèvia.
Article 158. Manca de litisconsorci passiu necessari
2. Si el demandant s’oposa a la manca de litisconsorci passiu necessari que el demandat ha plantejat a la contesta, el tribunal resol a l’audiència prèvia amb les especificitats següents:
1. El tribunal s’até a l’acord al qual puguin arribar les parts personades en el procés en relació amb el valor de la cosa litigiosa, a l’efecte de determinar el procediment que escau per raó de la quantia. En cas contrari, el tribunal resol a l’audiència prèvia tenint en compte els documents, els informes i qualsevol altre element útil que les parts hagin aportat al procés per calcular el valor de la cosa litigiosa.
Si el tribunal decideix que el procediment que s’ha de seguir per raó de la matèria és el procediment abreujat, dona per conclosa l’audiència prèvia i assenyala una data per al judici oral.
Article 161. Defecte legal en la manera de proposar la demanda o la reconvenció
2. Si no és possible determinar les peticions del demandant o a quins demandats s’adrecen, el tribunal dicta un aute en què decideix la finalització del procés i deixa imprejutjada l’acció, i imposa les costes processals al demandant. Si no és possible determinar les peticions del demandant reconvencional, o a quins demandats reconvencionals s’adrecen, el tribunal dicta un aute en què no admet la reconvenció i decideix la continuació del procés, i imposa les costes processals al demandant reconvencional.
Article 162. Al·legacions i peticions complementàries
2. Les parts també poden afegir, a l’audiència prèvia, peticions complementàries de les peticions que han formulat en els escrits que han presentat, sempre que les altres parts hi estiguin d’acord. Tanmateix, si les altres parts s’hi oposen, el tribunal decideix sobre si admet aquestes peticions complementàries tenint en compte que no han d’impedir que aquestes parts puguin exercir el seu dret a la defensa en condicions d’igualtat.
A l’audiència prèvia es resol sobre l’admissió dels fets nous o de nova notícia rellevants per resoldre el procés que les parts hagin al·legat fins llavors.
Article 164. Aportació de documents
2. El demandant també pot presentar, a l’audiència prèvia, els documents complementaris que puguin tenir interès o rellevància d’acord amb les al·legacions que hagi fet el demandat a la contesta.
Article 165. Pronunciament sobre els documents i els dictàmens aportats al procés
2. Les parts poden expressar, a l’audiència prèvia, el que considerin convenient sobre els dictàmens pericials aportats al procés per les altres parts, admetent-los o contradient-los, o sobre les circumstàncies que concorren prop dels perits. També es poden pronunciar sobre els informes aportats al procés i emesos per investigadors privats.
Article 166. Fixació dels fets controvertits i acció contradictòria
2. El tribunal pot requerir a les parts que fixin l’acció exercida, facin els aclariments o les precisions necessaris respecte dels fets i els arguments continguts a la demanda, la contesta i, si escau, la reconvenció, i concretin les peticions que s’hi formulen. Si aquests aclariments i precisions no s’efectuen, el tribunal adverteix les parts que pot considerar admesos els fets i els arguments adduïts per les parts contràries.
Article 167. Sentència immediata
1. Les parts proposen, a l’audiència prèvia, la pràctica de les proves que s’han de portar a terme al judici oral. La proposició dels mitjans de prova es fa de forma separada i se n’ha d’adjuntar la llista.
3. Les parts poden proposar, a l’audiència prèvia, la pràctica d’una prova pericial de designació judicial perquè es dictamini sobre l’objecte de la perícia que es determini en la mateixa audiència prèvia. El tribunal decideix d’acord amb els criteris de legalitat, utilitat, pertinència, necessitat i proporcionalitat.
1. El tribunal resol, a l’audiència prèvia, sobre l’admissió de cadascuna de les proves proposades per les parts, d’acord amb els criteris de legalitat, utilitat, pertinència, necessitat i proporcionalitat establerts en aquesta Llei.
Un cop el tribunal ha admès les proves d’acord amb els criteris de legalitat, utilitat, pertinència, necessitat i proporcionalitat, dicta un aute en el mateix acte o en els cinc dies hàbils següents com a màxim en què dona per conclosa l’audiència prèvia. Aquest aute conté totes les resolucions adoptades, incloses les resolucions de les quals s’hagi diferit la decisió. També pot incloure, si escau, l’assenyalament del judici oral.
Article 171. Assenyalament del judici oral
2. Si per raó de les proves admeses es preveu que el judici oral no pugui finalitzar en una sola sessió del dia assenyalat, la citació així ho ha d’indicar. Si la sessió o les sessions posteriors s’han de portar a terme durant diversos dies, successius o no, la citació també ho ha d’indicar, i expressar l’hora en què la sessió o les sessions del judici oral han de començar.
Article 172. Objecte i necessitat de la prova
2. No són objecte de prova els fets sobre els quals hi hagi la conformitat de les parts, llevat que la matèria objecte del procés estigui fora del poder de disposició de les parts. Tampoc cal provar els fets que tinguin una notorietat absoluta.
4. El dret estranger ha de ser al·legat i provat per les parts pel que fa al contingut i la vigència.
Les proves es practiquen a instància de part. No obstant això, el tribunal pot decidir d’ofici que es practiquin determinades proves en els casos expressament previstos en aquesta Llei o les altres lleis aplicables.
Article 174. Admissió de la prova i recurs
2. La prova és legal quan s’ha proposat amb observança de les normes legals; és útil quan és idònia per acreditar els fets controvertits; és pertinent quan té relació amb l’objecte del procés; és necessària quan no hi ha una altra prova amb la mateixa eficàcia que sigui menys costosa o difícil de practicar, i és proporcional quan el grau d’intromissió o ingerència que es produeix en l’àmbit protegit i el caràcter i l’abast del sacrifici que imposa en relació amb els drets afectats esdevenen justificats.
1. Són il·lícites les proves obtingudes o practicades amb infracció dels drets fonamentals reconeguts a la Constitució.
3. El tribunal, d’ofici o a instància de part, pot declarar il·lícites les proves a l’inici del judici oral. En ambdós casos, el tribunal dona audiència prèvia a les parts personades en el judici oral, que poden proposar proves relatives a la il·licitud.
Article 176. Pràctica de la prova
2. Excepcionalment, el tribunal pot decidir que determinades proves es practiquin al marge del judici oral. En aquest cas, el tribunal cita les parts personades en el procés per practicar aquestes proves amb una antelació de cinc dies hàbils com a mínim.
1. Quan sobre uns mateixos fets controvertits hagin de declarar dos o més parts, o diversos litisconsorts, el tribunal ha d’adoptar les mesures necessàries per evitar que es puguin comunicar i puguin conèixer prèviament el contingut de les preguntes i les respostes.
1. En cas que, per una malaltia que ho impedeixi o per altres circumstàncies excepcionals, el declarant no pugui comparèixer a la seu del tribunal, l’interrogatori es pot fer al domicili o la residència del declarant, si així ho decideix el tribunal, d’ofici o a instància de part.
3. El secretari judicial estén una acta suficientment circumstanciada de l’interrogatori domiciliari, que pot llegir el declarant i que han de signar el declarant i els altres assistents. L’acta es pot documentar amb gravació d’imatge i so.
Article 179. Acarament entre els declarants
1. Els testimonis i els perits que han estat citats degudament tenen el deure de comparèixer al judici oral. En cas contrari poden incórrer en una multa coercitiva d’un import màxim de 750 euros, compatible amb la responsabilitat penal que se’n pugui deduir, després d’haver estat advertits a aquest efecte mitjançant la citació. Contra l’aute en què el tribunal imposa una multa coercitiva només es pot interposar un recurs de reposició.
1. Les proves es practiquen en la forma que estableix l’apartat 2 de l’article 10.
1. Les preguntes a les parts, els testimonis i els perits les formulen els advocats de les parts directament, oralment, successivament, i amb claredat, concisió i precisió.
3. Les parts, per mitjà dels advocats, en el mateix acte poden formular una protesta contra l’admissió o la no admissió de les preguntes que no reuneixin els requisits legals a aquest efecte, per poder fer valer la impugnació en la segona instància.
1. Les parts es poden sol·licitar entre elles l’exhibició de documents que no estiguin a la seva disposició i que es refereixin a l’objecte del procés o a l’eficàcia dels mitjans de prova. Aquesta sol·licitud s’ha de plantejar abans de l’inici del judici oral.
En cas que el tribunal consideri injustificada la negativa a l’exhibició de documents, pot atribuir valor probatori a la còpia simple del document presentada per la part que n’ha sol·licitat l’exhibició o a la versió que aquesta part hagi donat del contingut del document.
Article 185. Exhibició de documents per tercers
2. Si el tribunal considera que els documents l’exhibició dels quals se sol·licita són d’interès per resoldre el procés, requereix les terceres persones a aquest efecte. En aquest cas, n’ordena la compareixença personal perquè exhibeixin el document, i les adverteix que en cas contrari poden incórrer en un delicte de desobediència greu a l’autoritat judicial.
Els documents originals exhibits o el seu testimoni estès pel secretari judicial es poden incorporar al procés si així ho demanen les parts.
Article 187. Deure d’exhibició de documents de les entitats públiques
2. Les administracions públiques i les altres entitats públiques han d’expedir les certificacions i els testimonis, o exhibir els documents, en el termini màxim dels vint dies hàbils següents al dia que se’ls notifica el requeriment, llevat que el tribunal disposi altrament.
Article 188. Finalitat i sol·licitud de la pericial cal·ligràfica o de la confrontació de documents electrònics
2. La pericial cal·ligràfica o la confrontació d’un document electrònic la poden sol·licitar les parts a l’audiència prèvia, i la practica un perit cal·lígraf o grafoscopi designat pel tribunal d’acord amb les normes de designació dels perits judicials que estableix aquesta Llei.
Article 189. Documents indubitats i pràctica de la pericial cal·ligràfica o de la confrontació de documents electrònics
2. Es consideren documents indubitats:
4. Si no hi ha documents indubitats i és impossible la pericial cal·ligràfica o la confrontació d’un document electrònic amb un cos d’escriptura per la mort, l’absència o la impossibilitat de la persona que hagi de formar-lo, o per l’absència del document original en paper o en format electrònic, el tribunal aprecia el valor probatori del document impugnat d’acord amb les regles de la sana crítica.
Article 190. Mitjans de prova
a) Confessió en judici o interrogatori de les parts.
b) Interrogatori de testimonis.
c) Dictàmens pericials.
d) Reconeixements judicials.
e) Documents públics.
f) Documents privats.
b) Interrogatori de testimonis.
c) Dictàmens pericials.
d) Reconeixements judicials.
e) Documents públics.
f) Documents privats.
2. També es pot practicar com a prova la reproducció per mitjans tècnics en el procés d’arxius, imatges o documents electrònics de qualsevol classe.
4. També té la consideració de mitjà de prova qualsevol altra activitat que tingui com a finalitat acreditar fets en el procés.
Article 191. Subjectes de la confessió en judici o interrogatori de les parts
2. Una part codemandada pot proposar l’interrogatori d’una altra part codemandada sempre que hi hagi oposició o conflicte d’interessos entre ambdós en el procés de què es tracti.
4. Si la part que és subjecte de l’interrogatori no és el subjecte de la relació jurídica controvertida o el titular del dret que és objecte del procés, la part que ha proposat la prova pot sol·licitar al tribunal l’interrogatori d’aquest subjecte o titular.
1. Si la part que és subjecte de l’interrogatori no compareix al judici oral de forma injustificada i malgrat haver estat citada degudament, el tribunal pot considerar reconeguts com a certs els fets en què hagi intervingut personalment aquesta part, i també pot fixar com a certs els fets que li siguin perjudicials.
1. La part que és subjecte de l’interrogatori ha de respondre en nom propi i de paraula, i no pot utilitzar cap esborrany de respostes. No obstant això, pot consultar documents, notes o apunts quan, a criteri del tribunal, siguin convenients per auxiliar-ne la memòria.
1. Si la part que és subjecte de l’interrogatori es nega a respondre, el tribunal pot considerar reconeguts com a certs els fets en què hagi intervingut personalment aquesta part, i també pot fixar com a certs els fets que li siguin perjudicials.
1. Si la part que és subjecte de l’interrogatori és preguntada sobre fets que no li són personals, ha de respondre segons els seus coneixements i donar raó de l’origen d’aquests coneixements, però també pot proposar que hi respongui una tercera persona que tingui coneixement personal dels fets.
1. Si el resultat de les altres proves practicades no ho contradiu, el tribunal ha de considerar com a certs els fets que la part que és subjecte de l’interrogatori hagi reconegut en aquest sentit, si hi ha intervingut personalment i la fixació d’aquests fets com a certs li és perjudicial.
1. Les parts personades en el procés poden proposar al tribunal l’interrogatori com a testimonis de tercers sobre els fets controvertits dels quals hagin tingut notícia directament.
1. Quan els testimonis tinguin coneixements científics, tècnics, artístics o pràctics sobre la matèria a què es refereixen els fets de l’interrogatori, el tribunal admet les manifestacions que en virtut dels coneixements esmentats els testimonis afegeixin a les respostes sobre els fets.
1. Totes les persones poden ser testimonis, excepte les persones que estiguin permanentment privades de raó, o de l’ús de sentits respecte de fets sobre els quals únicament es pugui tenir coneixement a través d’aquests sentits.
1. Les parts que proposen l’interrogatori de testimonis els han de designar expressant-ne la identitat i indicant, tant com sigui possible, el nom i cognoms, la professió, i el domicili personal o professional.
1. Les parts personades en el procés poden rebutjar els testimonis proposats per les altres parts si concorre alguna de les circumstàncies següents:
1. Els testimonis que compareguin al judici oral, amb independència de si han declarat, tenen el dret d’obtenir per part de qui n’ha proposat l’interrogatori una indemnització corresponent a les despeses que la compareixença els ha ocasionat, sense perjudici de la imposició de les costes processals que correspongui. Aquestes despeses se cenyeixen a les que estiguin estrictament vinculades a la compareixença i s’han d’acreditar degudament. Si diverses parts han proposat el mateix testimoni, l’import de la indemnització es prorrateja entre aquestes parts.
3. Si la part que té l’obligació de pagar al testimoni la indemnització no ho fa en el termini de tretze dies hàbils des de la data en què ha esdevingut ferma la resolució que en fixa l’import, aquest testimoni en pot sol·licitar el pagament al tribunal.
1. Abans de declarar, el tribunal requereix als testimonis que prestin jurament o promesa de dir la veritat, i els adverteix sobre el delicte de testimoniatge fals i les penes que comporta.
Els testimonis que, per raó de la seva professió, tinguin el deure de guardar secret sobre els fets en relació amb els quals se’ls interroga, han de manifestar-ho raonadament al tribunal. En cas que una llei no impedeixi que el testimoni declari, el tribunal considera el fonament de la negativa a declarar i resol sobre si el testimoni concernit queda alliberat o no de declarar.
Article 205. Preguntes generals de l’interrogatori de testimonis
2. El tribunal pregunta inicialment als testimonis el nom i els cognoms, la data de naixement, i el domicili. A més, els pregunta si hi concorre alguna de les circumstàncies que fan possible el rebuig dels testimonis i que estableix l’apartat 1 de l’article 201. Si és així, les parts poden rebutjar els testimonis de què es tracti i el tribunal valora aquest rebuig en el moment de dictar la sentència.
1. Una vegada respostes les preguntes generals, els testimonis responen les preguntes de la part que els ha proposat i, si han estat proposats per més d’una part, responen en primer lloc les preguntes del demandant.
3. Els testimonis han de respondre en nom propi i de paraula, han d’expressar la raó del coneixement del que declaren, i no poden utilitzar cap esborrany de respostes. No obstant això, poden consultar documents, notes o apunts quan, a criteri del tribunal, siguin convenients per auxiliar-ne la memòria.
El tribunal valora l’interrogatori de testimonis lliurement i d’acord amb les regles de la sana crítica, però pren en consideració la raó dels coneixements que hagin manifestat, les circumstàncies que hi concorrin i, si escau, els rebuigs que les parts hagin plantejat.
Article 208. Finalitat dels dictàmens pericials
1. Poden ser perits les persones físiques i les persones jurídiques. També poden emetre dictàmens pericials les acadèmies, els laboratoris o les institucions culturals, tècniques o científiques, que s’encarreguin de l’estudi de les matèries corresponents a l’objecte de la perícia. L’acadèmia, el laboratori o la institució encarregat d’emetre el dictamen pericial ha de designar el nom de la persona o les persones físiques que en són responsables, i ambdós responen solidàriament dels danys i perjudicis que es puguin derivar de l’incompliment dels deures que són a càrrec seu.
1. Els perits tenen els drets següents:
a) Emetre el dictamen pericial adequadament, fidelment, amb imparcialitat i en el termini assenyalat.
b) Comparèixer al judici oral per ratificar el dictamen pericial i que sigui sotmès a la contradicció de les parts.
c) Guardar el secret professional.
d) Qualsevol altre deure que prevegin les normatives col·legial, associativa i deontològica corresponents, si escau.
b) Comparèixer al judici oral per ratificar el dictamen pericial i que sigui sotmès a la contradicció de les parts.
c) Guardar el secret professional.
d) Qualsevol altre deure que prevegin les normatives col·legial, associativa i deontològica corresponents, si escau.
Article 211. Relacions de perits
2. Les relacions de perits s’ordena segons l’especialitat científica, tècnica, artística o pràctica dels perits que hi són inclosos i l’aprova el Consell Superior de la Justícia mitjançant un acord, amb l’informe previ del president del Tribunal de Batlles i del president del Tribunal Superior de Justícia. El Consell Superior de la Justícia pot establir els requisits que han d’acomplir els perits per formar part de les relacions de perits.
Article 212. Designació judicial dels perits
2. La designació judicial dels perits es porta a terme, preferentment, mitjançant l’acord de les parts sobre la persona que ha d’emetre el dictamen, amb independència que aquesta persona sigui inclosa en les relacions de perits aprovades pel Consell Superior de la Justícia.
4. No obstant el que estableix l’apartat anterior, si la complexitat o l’especificitat del procés així ho requereix, el tribunal pot designar de forma motivada perits que no figurin a les relacions de perits aprovades pel Consell Superior de la Justícia o que, tot i que hi són, no correspondria designar-los pel torn corresponent.
Article 213. Acceptació i presa de possessió dels perits
2. En l’acte d’acceptació del càrrec i de presa de possessió, els perits han de prestar jurament o promesa de desenvolupar-lo correctament, fidelment i amb imparcialitat, i el tribunal els adverteix de les responsabilitats en què poden incórrer si incompleixen els deures a càrrec seu. També els requereix que aportin el dictamen pericial en el termini assenyalat, que ha de ser amb una antelació mínima de vint dies hàbils al dia en què se celebri el judici oral.
4. Els perits poden no acceptar el càrrec si al·leguen que concorre una causa justa que els ho impedeix. En aquest cas, les parts poden posar-se d’acord sobre un altre perit que el tribunal pot designar. En cas contrari, el tribunal designa, si escau, el perit suplent que s’hagi insaculat prèviament i, si no hi ha perit suplent o no accepta el càrrec al·legant una causa justa, es procedeix novament d’acord amb el que estableix l’apartat 3 de l’article anterior.
Article 214. Recusació i rebuig dels perits
a) Tenir una relació de matrimoni o una situació de convivència anàloga, o un parentiu en línia recta, o en línia col·lateral per consanguinitat o adopció fins al quart grau inclòs o per afinitat fins al segon grau inclòs, amb qualsevol de les parts, els seus advocats o els seus procuradors, o els batlles o els magistrats que formen part del tribunal.
b) Ser la part una societat mercantil en què el perit, el seu cònjuge, la persona amb qui mantingui una situació de convivència anàloga o un parent en línia recta, o en línia col·lateral per consanguinitat o adopció fins al quart grau inclòs o per afinitat fins al segon grau inclòs, tingui una participació superior al 20% del capital social, tingui la condició d’administrador únic, conjunt, mancomunat o solidari, o participi en l’òrgan d’administració i en disposi de més del 20% dels drets de vot.
c) Ser o haver estat tutor, advocat o procurador de les parts, els seus advocats o els seus procuradors, o els batlles o els magistrats que formen part del tribunal, en els darrers tres anys.
d) Tenir o haver tingut una relació de dependència, societària o d’interessos amb les parts, els seus advocats o els seus procuradors, o els batlles o els magistrats que formen part del tribunal, en els darrers tres anys.
e) Tenir processos pendents amb qualsevol de les parts, els seus advocats o els seus procuradors.
f) Ser o haver estat denunciat, acusat o demandat per qualsevol de les parts, els seus advocats o els seus procuradors, llevat que la denúncia, l’acusació o la demanda no hagi estat admesa o hagi estat rebutjada per manca manifesta de fonamentació.
g) Tenir un interès directe o indirecte en el procés o en un altre procés semblant.
h) Tenir una amistat íntima o una enemistat manifesta amb qualsevol de les parts, els seus advocats o els seus procuradors, o els batlles o els magistrats que formen part del tribunal.
i) Haver estat condemnat per una sentència penal ferma per la comissió d’un delicte contra la seguretat en el tràfic jurídic o un delicte de testimoniatge, dictamen o traducció falsos.
b) Ser la part una societat mercantil en què el perit, el seu cònjuge, la persona amb qui mantingui una situació de convivència anàloga o un parent en línia recta, o en línia col·lateral per consanguinitat o adopció fins al quart grau inclòs o per afinitat fins al segon grau inclòs, tingui una participació superior al 20% del capital social, tingui la condició d’administrador únic, conjunt, mancomunat o solidari, o participi en l’òrgan d’administració i en disposi de més del 20% dels drets de vot.
c) Ser o haver estat tutor, advocat o procurador de les parts, els seus advocats o els seus procuradors, o els batlles o els magistrats que formen part del tribunal, en els darrers tres anys.
d) Tenir o haver tingut una relació de dependència, societària o d’interessos amb les parts, els seus advocats o els seus procuradors, o els batlles o els magistrats que formen part del tribunal, en els darrers tres anys.
e) Tenir processos pendents amb qualsevol de les parts, els seus advocats o els seus procuradors.
f) Ser o haver estat denunciat, acusat o demandat per qualsevol de les parts, els seus advocats o els seus procuradors, llevat que la denúncia, l’acusació o la demanda no hagi estat admesa o hagi estat rebutjada per manca manifesta de fonamentació.
g) Tenir un interès directe o indirecte en el procés o en un altre procés semblant.
h) Tenir una amistat íntima o una enemistat manifesta amb qualsevol de les parts, els seus advocats o els seus procuradors, o els batlles o els magistrats que formen part del tribunal.
i) Haver estat condemnat per una sentència penal ferma per la comissió d’un delicte contra la seguretat en el tràfic jurídic o un delicte de testimoniatge, dictamen o traducció falsos.
2. Les parts poden recusar els perits designats judicialment dins els tretze dies hàbils següents al dia en què accepten el càrrec i en prenen possessió. En aquest cas, el tribunal trasllada la recusació a les altres parts personades en el procés i al perit perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de cinc dies hàbils. Posteriorment, decideix mitjançant un aute dins els cinc dies hàbils següents i, en el supòsit que estimi la recusació, es procedeix d’acord amb el que estableix l’apartat 4 de l’article anterior.
1. Els perits designats judicialment han de presentar un pressupost detallat que ha de tenir en compte el temps que es preveu d’esmerçar, la dificultat o la complexitat de l’encàrrec, la intensitat de la dedicació, la urgència i l’especialització de l’encàrrec, o la utilització de material específic, entre d’altres.
3. Les parts que hagin proposat la designació del perit judicial poden impugnar-ne per escrit el pressupost, dins els cinc dies hàbils següents al dia en què el tribunal els trasllada aquest pressupost. En aquest cas, el tribunal cita les parts esmentades i el perit a una audiència en què poden fer les al·legacions i proposar les proves que considerin convenients. El tribunal, després de practicar les proves admeses, resol i fixa l’import del pressupost al terme de l’audiència. Contra aquesta resolució no es pot interposar cap recurs, sense perjudici que es pugui formular la protesta oportuna per poder fer valer la impugnació en la segona instància.
5. No obstant el que estableix l’apartat anterior, el tribunal pot decidir de forma motivada que les parts no abonin una provisió de fons al perit judicial o que aquesta provisió s’aboni de forma diferent, d’acord amb les circumstàncies que concorren.
1. Les parts tenen l’obligació de facilitar als perits l’entrega de totes les dades i els documents, i el reconeixement dels llocs, els objectes i les persones, que siguin necessaris per emetre el dictamen.
1. Quan l’emissió del dictamen pericial requereixi el reconeixement de llocs, objectes o persones, o la realització d’operacions semblants, les parts, els advocats i els procuradors poden sol·licitar al tribunal d’assistir-hi. En aquest cas, si el tribunal considera que l’assistència no impedeix o no destorba la tasca dels perits, ni afecta excessivament els drets personals, els cita amb una antelació de cinc dies hàbils com a mínim, i els comunica el dia, l’hora i el lloc on es portaran a terme les operacions pericials.
1. Els perits designats judicialment emeten els dictàmens pericials per escrit i els adrecen al tribunal dins el termini assenyalat, amb tantes còpies com parts hi hagi en el procés.
Els dictàmens pericials han de contenir, com a mínim, els apartats següents:
1. Els perits han de ser citats i comparèixer al judici oral per ratificar els dictàmens pericials, i exposar-ne el contingut i les conclusions.
3. El tribunal pot decidir, d’ofici o a instància de part, que els perits que han dictaminat en el procés se sotmetin a un acarament.
Article 221. Honoraris professionals dels perits
2. Si la part que té l’obligació de pagar al perit els honoraris professionals no ho fa un cop s’ha emès el dictamen pericial, aquest perit en pot sol·licitar el pagament al tribunal.
El tribunal valora els dictàmens pericials lliurement i segons les regles de la sana crítica, sense estar obligat raonadament a subjectar-se al parer dels perits.
Article 223. Finalitat i lloc dels reconeixements judicials
2. Els reconeixements judicials es practiquen preferentment a la seu del tribunal i en el judici oral. Tanmateix, si no és possible, el tribunal cita les parts, els advocats i, si escau, els procuradors, amb una antelació de cinc dies hàbils com a mínim, i els comunica el dia, l’hora i el lloc on es portarà a terme el reconeixement judicial.
Article 224. Proposició i determinació dels reconeixements judicials
2. El tribunal trasllada la proposició de reconeixement judicial a les altres parts personades en el procés, que poden proposar en el termini dels cinc dies hàbils següents els altres aspectes a què volen que es refereixi i han de manifestar si hi assistiran també amb alguna persona entesa en la matèria.
1. El tribunal pot decidir qualsevol mesura que sigui necessària per aconseguir l’efectivitat del reconeixement judicial, fins i tot ordenar l’entrada al lloc que n’és objecte o en el qual hi hagi l’objecte o la persona corresponent.
3. Si el tribunal, d’ofici o a instància de part, decideix escoltar les manifestacions de les persones enteses en la matèria, els ha de prendre jurament o promesa de dir la veritat amb caràcter previ.
Article 226. Reconeixements judicials de persones
2. El reconeixement judicial d’un menor d’edat es porta a terme sempre a porta tancada, sense perjudici de l’assistència del Ministeri Fiscal, si escau, i amb anterioritat al judici oral, llevat que el tribunal decideixi altrament per motius justificats. El tribunal també pot decidir que hi intervinguin les parts, els advocats i, si escau, els procuradors, sempre que no se’n pugui derivar un perjudici per al menor d’edat.
4. En la pràctica del reconeixement judicial de persones se n’ha de garantir el respecte a la dignitat i la intimitat.
Article 227. Concurrència dels reconeixements judicials amb altres proves
2. El tribunal, d’ofici o a instància de part, també pot decidir la pràctica del reconeixement judicial amb l’assistència i la intervenció dels perits.
Article 228. Acta dels reconeixements judicials
2. Es poden adjuntar a l’acta els annexos necessaris per practicar el reconeixement judicial, i s’hi poden afegir gravacions de paraules, imatges i sons obtinguts amb instruments de filmació o enregistraments, o altres instruments semblants que s’emprin per deixar constància del que és objecte del reconeixement judicial i de les manifestacions que s’han fet. El secretari judicial custodia aquests instruments perquè no pateixin alteracions.
El tribunal valora els reconeixements judicials lliurement i d’acord amb les regles de la sana crítica.
Article 230. Documents públics
El tribunal valora els documents públics com a prova plena del fet, l’acte o l’estat de les coses que s’hi documenten, de la data en què es produeix aquesta documentació i de la identitat del notari, el saig, el fedatari o la persona que exerceix una funció pública, i de les altres persones que hi hagin intervingut eventualment.
Article 232. Impugnació del valor probatori dels documents públics
a) Les còpies, les certificacions o els testimonis s’han de confrontar o comprovar amb els originals, els protocols o les matrius dels documents públics, allà on siguin.
b) La confrontació o la comprovació de les còpies, les certificacions o els testimonis amb els originals, els protocols o les matrius l’ha de practicar el secretari judicial, que s’ha de constituir a l’arxiu o el local on es troben, amb la presència de les parts, els advocats i, si escau, els procuradors.
b) La confrontació o la comprovació de les còpies, les certificacions o els testimonis amb els originals, els protocols o les matrius l’ha de practicar el secretari judicial, que s’ha de constituir a l’arxiu o el local on es troben, amb la presència de les parts, els advocats i, si escau, els procuradors.
2. Si com a conseqüència de la confrontació o la comprovació se’n desprèn l’autenticitat o l’exactitud de les còpies, les certificacions o els testimonis, les costes i les despeses ocasionades són a càrrec de la part que ha impugnat el document públic. A més, si el tribunal considera que la impugnació ha estat temerària, li pot imposar una multa d’un import màxim de 750 euros. Contra l’aute en què el tribunal imposa una multa coercitiva només es pot interposar un recurs de reposició.
Article 233. Documents públics no susceptibles de confrontació o comprovació
1. Els documents estrangers es consideren documents públics si així ho estableixen els convenis o acords internacionals, o les lleis especials aplicables, i tenen el valor probatori que prevegin aquests convenis, acords o lleis per als documents públics.
a) Que en l’atorgament del document s’hagin observat els requisits que en el país on s’hagi atorgat s’exigeixen perquè aquest document faci prova en un procés.
b) Que el document contingui la legalització i la resta de requisits necessaris per ser considerat autèntic a Andorra.
b) Que el document contingui la legalització i la resta de requisits necessaris per ser considerat autèntic a Andorra.
3. Quan els documents estrangers que acompleixen els requisits establerts als apartats anteriors incorporin declaracions de voluntat, l’existència d’aquestes declaracions es considera provada, però la seva eficàcia és la que determinen les normes estrangeres aplicables en matèria de capacitat, objecte i forma dels negocis jurídics.
Article 235. Documents privats
El tribunal valora els documents privats lliurement i d’acord amb les regles de la sana crítica, tot tenint en compte si l’autenticitat n’ha estat impugnada i, en aquest cas, quin és el resultat de la prova practicada al respecte.
Article 237. Impugnació del valor probatori dels documents privats
1. Les presumpcions que estableixen aquesta Llei o les altres lleis aplicables dispensen de la prova del fet presumpte la part a la qual afavoreixi aquest fet. Aquestes presumpcions només són admissibles quan la certesa del fet base del qual parteix la presumpció hagi quedat establerta mitjançant una prova suficient.
3. Les parts poden impugnar les presumpcions legals mitjançant la prova de la inexistència del fet base o de la inexistència de l’enllaç entre el fet base i el fet que es presumeix legalment.
Article 239. Presumpcions judicials
2. Les parts poden impugnar les presumpcions judicials mitjançant la prova de la inexistència de l’enllaç entre el fet base i el fet que es presumeix judicialment.
Article 240. Compareixença de les parts
2. Si cap de les parts compareix al judici oral, es fa constar a l’acta i el tribunal declara el procés vist per a sentència. Si només hi compareix alguna de les parts, se celebra el judici oral, llevat que no hi comparegui el demandant i el demandat al·legui que no té interès en la continuació del procés i que sol·licita al tribunal que consideri que el demandant desisteix del procés. En aquest cas, el tribunal dicta un aute en què estima aquesta sol·licitud i arxiva les actuacions sense cap altre tràmit, tot imposant les costes processals al demandant.
Article 241. Qüestions prèvies
a) Resoldre sobre la il·licitud de les proves fonamentada en la vulneració dels drets fonamentals que hagin al·legat les parts.
b) Resoldre sobre l’admissió dels fets nous o de nova notícia, i sobre la pràctica de la prova que escaigui per acreditar-los, que les parts hagin al·legat després de l’audiència prèvia.
c) Resoldre sobre altres qüestions plantejades per les parts en relació amb les proves que calgui practicar durant el judici oral.
b) Resoldre sobre l’admissió dels fets nous o de nova notícia, i sobre la pràctica de la prova que escaigui per acreditar-los, que les parts hagin al·legat després de l’audiència prèvia.
c) Resoldre sobre altres qüestions plantejades per les parts en relació amb les proves que calgui practicar durant el judici oral.
2. Contra la resolució de les qüestions prèvies es pot interposar oralment un recurs de reposició, el qual se substancia i resol en el mateix acte. En cas que es desestimi el recurs de reposició, no es pot interposar cap altre recurs, sense perjudici que es pugui formular la protesta oportuna per poder fer valer la impugnació en la segona instància.
Article 242. Pràctica de les proves
2. Les proves es practiquen seguint l’ordre següent:
4. Les parts poden sol·licitar la reproducció en el judici oral de gravacions de paraules, imatges i sons obtinguts amb instruments de filmació o enregistrament, o altres instruments semblants.
1. Durant el judici oral, el tribunal dicta les resolucions de viva veu, i n’expressa la decisió i la motivació succinta.
3. La protesta té com a finalitat posar de manifest la disconformitat amb la resolució del tribunal a l’efecte de poder fer valer la impugnació en la segona instància.
5. Les resolucions de viva veu i les protestes es documenten a la sentència que posi fi al procés.
Article 244. Conclusions
2. Cada part inicia les conclusions fent al·legacions en relació amb els fets que han fonamentat les seves peticions, i continua amb els fets al·legats per les altres parts amb la mateixa finalitat. Les parts també poden fer un breu resum de les proves practicades sobre aquests fets. Així mateix, poden fer al·legacions sobre la càrrega de la prova en relació amb els fets controvertits.
4. Posteriorment, el tribunal pot preguntar i sol·licitar a les parts els aclariments en relació amb les conclusions que han formulat que siguin necessaris per resoldre el procés.
1. Un cop el procés ha finalitzat i dins el termini per dictar sentència, el tribunal pot decidir, mitjançant un aute, la pràctica de proves com a diligències per a millor proveir, en els casos que estableixen els apartats 2 i 3 següents.
a) Les proves admeses pel tribunal però que no s’han practicat en el judici oral per causes alienes a la part que les ha proposat.
b) Les proves admeses pel tribunal sobre fets nous o de nova notícia que no s’han pogut practicar en el judici oral.
b) Les proves admeses pel tribunal sobre fets nous o de nova notícia que no s’han pogut practicar en el judici oral.
3. El tribunal pot decidir, excepcionalment, que es practiquin proves com a diligències per a millor proveir sobre fets rellevants i al·legats per les parts en el moment processal oportú, si considera que les proves ja practicades no han permès esclarir els fets essencials en què es fonamenta el procés, sempre que el tribunal entengui que el resultat de les noves proves permetrà adquirir la certesa sobre aquests fets. L’aute en què es decideix la pràctica d’aquestes proves com a diligències per a millor proveir ha de contenir detalladament i raonadament els motius i les circumstàncies que en justifiquen aquesta pràctica.
1. Les diligències per a millor proveir es practiquen dins el termini dels vint dies hàbils següents al dia en què es dicta l’aute que en decideix la pràctica, d’acord amb les normes establertes en el capítol quart d’aquest títol per a cada mitjà de prova.
1. El tribunal dicta la sentència dins el termini dels trenta dies hàbils següents al dia en què finalitza el judici oral.
1. La sentència ha de ser clara i precisa, s’ha de pronunciar sobre totes les peticions de les parts que s’hagin al·legat oportunament en el procés, inclosos tots els pronunciaments sol·licitats, i ha de resoldre totes les qüestions litigioses o controvertides que n’hagin estat objecte.
3. El tribunal resol, sense apartar-se de la causa de demanar, d’acord amb les normes aplicables al procés, encara que no hagin estat al·legades o esmentades per les parts, o no ho hagin estat encertadament.
Article 249. Motivació de la sentència
1. Contra les sentències dictades en els processos que se substancien pel procediment ordinari es pot interposar un recurs d’apel·lació.
3. La sentència ferma que dicta un tribunal vincula qualsevol altre tribunal que conegui un altre procés en què el que s’hagi decidit en virtut d’aquesta sentència ferma sigui el pressupòsit o un dels elements de fet o de dret que són objecte del procés esmentat.
El procediment abreujat se substancia d’acord amb les normes sobre el procediment ordinari que estableix el títol III, amb les especialitats que preveu aquest títol.
Article 252. Demanda. Al·legacions posteriors i litispendència
2. Dins els cinc dies hàbils següents al dia en què es rep la demanda, el president del Tribunal de Batlles designa, mitjançant una providència, el tribunal al qual correspon per torn el coneixement del procés.
Article 253. Admissió i trasllat de la demanda
2. Un cop admesa la demanda, el tribunal la trasllada d’acord amb el que estableix l’article 132.
Article 254. Contesta
1. La reconvenció s’admet sempre que no suposi la inadequació del procediment per raó de la matèria o per raó de la quantia i sempre que hi hagi una connexió entre les pretensions que són objecte de la reconvenció i les que són objecte de la demanda. D’altra banda, el demandat ha de formular les excepcions de compensació i de nul·litat mitjançant una reconvenció expressa.
1. El tribunal assenyala la data en què se celebra el judici oral dins els vint dies hàbils següents al dia en què finalitzen els tràmits d’al·legacions.
3. En cas d’incompareixença de les parts al judici, regeixen les normes que estableix l’apartat 2 de l’article 240 en el que siguin aplicables.
Article 257. Desenvolupament del judici oral
2. Si les parts no haguessin arribat a un acord o no estiguessin en disposició de concloure’l en aquest moment, el tribunal ha de resoldre les qüestions processals que puguin impedir la resolució del procés mitjançant una sentència sobre el fons, d’acord amb el que estableixen els articles 153 i següents.
4. El judici oral continua, donant la paraula a les parts personades al judici oral per tal que fixin amb precisió l’objecte del procés i les qüestions de fet o de dret sobre les quals hi hagi controvèrsia entre elles. Si la discrepància queda reduïda a una o diverses qüestions jurídiques, el tribunal declara el procés vist per a sentència.
6. Una vegada practicades les proves, les parts formulen oralment les conclusions, d’acord amb el que estableix l’article 244.
1. El tribunal dicta la sentència dins el termini dels vint dies hàbils següents al dia en què finalitza el judici oral o en què dicta l’aute on decideix que no se celebri el judici oral.
Contra les sentències dictades en els processos que se substancien pel procediment abreujat es pot interposar un recurs d’apel·lació, a excepció de les sentències dictades en els processos en què la quantia no superi 1.500 euros, contra les quals no es pot interposar cap recurs d’apel·lació.
Article 260. Àmbit del procediment d’injunció
2. El deute dinerari s’ha d’acreditar mitjançant qualsevol dels documents següents:
1. El procés que se substancia pel procediment d’injunció comença amb la petició en què s’han d’indicar les dades i les circumstàncies que permeten identificar el creditor i el deutor, el domicili o la residència on pot ser emplaçat el deutor, l’import i la naturalesa del deute que es reclama, i la identitat de l’advocat i el procurador que hi intervenen eventualment. A la petició també s’ha d’adjuntar l’original de qualsevol dels documents esmentats a l’apartat 2 de l’article anterior.
3. En qualsevol cas, el creditor ha de presentar una còpia de la petició i dels documents que s’hi adjunten.
1. El tribunal decideix, mitjançant un aute i dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’ha presentat la petició, si l’admet o no l’admet. Contra aquest aute només es pot interposar un recurs de reposició.
a) Si el deute reclamat no és líquid, determinat, vençut i exigible.
b) Si el creditor no ha indicat o no ha adjuntat les dades, les circumstàncies i els documents esmentats a l’apartat 1 de l’article anterior.
b) Si el creditor no ha indicat o no ha adjuntat les dades, les circumstàncies i els documents esmentats a l’apartat 1 de l’article anterior.
Article 263. Clàusules abusives
2. En cas que el tribunal consideri alguna de les clàusules enumerades a l’apartat anterior com a abusiva, determina en el mateix aute les conseqüències aplicables, ja sigui la improcedència i l’arxivament de la petició, ja sigui la continuació del procediment sense aplicar les clàusules que entén abusives. Contra aquest aute només es pot interposar un recurs de reposició.
Article 264. Trasllat de la petició i requeriment
a) Consigni o pagui al creditor l’import del deute reclamat.
b) Acrediti prop del tribunal que ha satisfet l’import del deute reclamat.
c) Comparegui per al·legar que s’oposa al deute reclamat i exposar els motius pels quals considera que no ha de satisfer, en tot o en part, l’import del deute reclamat.
b) Acrediti prop del tribunal que ha satisfet l’import del deute reclamat.
c) Comparegui per al·legar que s’oposa al deute reclamat i exposar els motius pels quals considera que no ha de satisfer, en tot o en part, l’import del deute reclamat.
2. L’aute que admet la petició i requereix al deutor que faci alguna de les actuacions esmentades a l’apartat anterior també l’adverteix que, en cas que no ho faci, es despatxarà l’execució contra ell i se li imposaran les costes processals.
1. Si el deutor atén el requeriment de pagament o acredita que ha satisfet l’import del deute reclamat en el termini assenyalat a aquest efecte, el tribunal arxiva les actuacions sense cap altre tràmit, sense imposar les costes processals.
1. L’oposició del deutor al deute reclamat i l’exposició dels motius pels quals considera que no ha de satisfer, en tot o en part, l’import del deute reclamat, es formula mitjançant un escrit que ha de contenir un raonament breu d’aquests motius, sense que es pugui considerar suficient la referència genèrica a la inexistència del deute.
1. Si el deutor s’ha oposat degudament al deute reclamat, el tribunal trasllada al creditor l’escrit d’oposició i decideix, mitjançant un aute i dins els tretze dies hàbils següents, la finalització del procés, sense imposar les costes processals. Contra aquest aute no es pot interposar cap recurs.
El procediment de tutela sumària té com a finalitat resoldre les peticions relatives a les classes de tuteles que relaciona l’article següent, i que tenen en comú la necessitat d’obtenir una declaració judicial urgent de tutela dels drets dels ciutadans en cas que no sigui possible o convenient plantejar un procés pel procediment declaratiu que correspongui.
Article 269. Classes de tuteles sumàries
a) El cessament provisional d’una activitat o l’abstenció temporal de portar a terme una conducta.
b) La suspensió d’acords socials.
c) La recuperació de la possessió d’una finca rústica o urbana, cedida a precari pel propietari, l’usufructuari o qualsevol altra persona amb el dret de posseir aquesta finca.
d) El llançament o el desallotjament i la recuperació immediata de la possessió d’un habitatge pel propietari o l’usufructuari que n’hagi estat desposseït sense el seu consentiment.
e) La recuperació de la possessió d’una cosa o un dret per la persona que n’hagi estat desposseït o pertorbat en el gaudiment.
f) L’adquisició de la possessió de béns per part de la persona que els hagi rebut per herència, si no els posseeix ningú a títol de propietari o usufructuari.
g) L’adopció de mesures per a l’efectivitat dels drets reals que demanin els titulars d’aquests drets, davant els qui s’hi oposin o en pertorbin l’exercici sense disposar d’un títol legítim.
h) La suspensió d’una obra nova.
i) La demolició, l’enderrocament o l’assegurament d’una obra, un edifici, un arbre o qualsevol altre objecte anàleg en estat de ruïna que amenaci de causar danys a la persona que sol·licita la tutela.
j) Les sol·licituds d’aliments endeutats en virtut d’una norma legal o per qualsevol altre títol.
b) La suspensió d’acords socials.
c) La recuperació de la possessió d’una finca rústica o urbana, cedida a precari pel propietari, l’usufructuari o qualsevol altra persona amb el dret de posseir aquesta finca.
d) El llançament o el desallotjament i la recuperació immediata de la possessió d’un habitatge pel propietari o l’usufructuari que n’hagi estat desposseït sense el seu consentiment.
e) La recuperació de la possessió d’una cosa o un dret per la persona que n’hagi estat desposseït o pertorbat en el gaudiment.
f) L’adquisició de la possessió de béns per part de la persona que els hagi rebut per herència, si no els posseeix ningú a títol de propietari o usufructuari.
g) L’adopció de mesures per a l’efectivitat dels drets reals que demanin els titulars d’aquests drets, davant els qui s’hi oposin o en pertorbin l’exercici sense disposar d’un títol legítim.
h) La suspensió d’una obra nova.
i) La demolició, l’enderrocament o l’assegurament d’una obra, un edifici, un arbre o qualsevol altre objecte anàleg en estat de ruïna que amenaci de causar danys a la persona que sol·licita la tutela.
j) Les sol·licituds d’aliments endeutats en virtut d’una norma legal o per qualsevol altre títol.
2. També es pot demanar mitjançant el procediment de tutela sumària qualsevol altra classe de tutela que tingui com a finalitat la protecció dels drets legítims de qui la sol·licita, sempre que s’acrediti suficientment la titularitat del dret de què es tracti i la concurrència del requisit d’urgència.
Article 270. Normes aplicables
1. El procés que se substancia pel procediment de tutela sumària comença amb la demanda, que ha de contenir la petició concreta de tutela que se sol·licita i en què, a més, es poden formular les peticions d’actuacions, mesures o requeriments urgents que es considerin necessàries per garantir el dret de què es tracti.
3. El demandant també ha d’adjuntar a la demanda, si escau, l’escriptura pública que acredita la titularitat del dret real o qualssevol altres documents que legitimin la petició de tutela, amb preferència pels documents notarials, pericials o del saig que puguin donar compte degudament dels fets que són objecte de la petició i de la urgència de la petició.
Article 272. Admissió i trasllat de la demanda
2. Un cop admesa la demanda, el tribunal en dona trasllat al demandat per tal que comparegui i faci la contesta en el termini de deu dies hàbils.
En el mateix aute en què el tribunal admet la demanda, assenyala la vista, que se celebra dins els tres dies hàbils següents al dia en què es presenti la contesta a la demanda, i en què les parts han de proposar les proves que considerin convenients. A excepció del que estableix l’apartat 4 de l’article 25, l’aute es notifica de forma immediata i personal al demandat o a qualsevol persona al seu servei o que estigui en el lloc o intervingui en l’acció que es pretén assegurar.
Article 274. Incompareixença de les parts a la vista
2. Si només hi compareix alguna de les parts, se celebra la vista, llevat que no hi comparegui el demandant i el demandat al·legui que no té interès a continuar el procés i que sol·licita al tribunal que consideri que el demandant ha desistit del procés. En aquest cas, el tribunal dicta un aute en què estima aquesta sol·licitud, deixa sense efecte les actuacions, les mesures o els requeriments urgents que ha adoptat i arxiva les actuacions sense cap altre tràmit, i imposa les costes processals al demandant. A més, a instància del demandat, el tribunal també pot condemnar el demandant a satisfer la indemnització que correspongui pels danys i perjudicis ocasionats.
Article 275. Desenvolupament de la vista
2. A continuació les parts fixen amb precisió l’objecte del procés i les qüestions de fet o de dret sobre les quals hi hagi controvèrsia entre elles.
4. Una vegada practicades les proves, les parts formulen oralment les conclusions, d’acord amb el que estableix l’article 244. Un cop s’ha acabat el tràmit de conclusions, el tribunal declara el procés vist per a sentència.
Article 276. Sentència i recurs
2. Contra la sentència que es dicta en els processos que se substancien pel procediment de tutela sumària es pot interposar un recurs d’apel·lació.
Article 277. Àmbit del procediment d’arrendaments
El procediment d’arrendaments se substancia d’acord amb les normes sobre el procediment abreujat que estableix el títol IV, amb les especialitats que preveu aquest capítol.
Article 279. Legitimació activa i passiva
1. Un cop admesa la demanda, el tribunal la trasllada al demandat perquè comparegui en el procés i la contesti en el termini de tretze dies hàbils, i l’adverteix que si no compareix en el termini esmentat serà declarat en rebel·lia.
1. Quan la resolució del contracte d’arrendament que és objecte del procés hagi tingut lloc per la manca de pagament de la renda o de les quantitats que s’hi assimilen d’acord amb la Llei d’arrendaments de finques urbanes, el demandat pot enervar l’acció exercida pel demandant mitjançant la consignació judicial de les rendes degudes i les quantitats assimilades, sempre que ho faci dins el termini assenyalat per contestar a la demanda.
1. En cas que el procés tingui per objecte resoldre un contracte d’arrendament i el demandat no hi hagi comparegut un cop han finalitzat els tràmits d’al·legacions, malgrat haver estat degudament emplaçat a aquest efecte, el demandant pot sol·licitar al tribunal el retorn provisional de la possessió de la finca arrendada, si compleix els requisits següents, sempre que la possibilitat de fer-ho es trobi raonablement al seu abast:
3. En cas que el tribunal constati que la finca arrendada es troba en una situació d’abandonament, estima la sol·licitud de retorn provisional de la possessió mitjançant un aute i dins els tretze dies hàbils següents, en què també pot requerir al demandant, si escau, que presti una caució suficient a criteri del tribunal per garantir el rescabalament dels danys que es puguin ocasionar al demandat, sense perjudici que el procés continuï tramitant-se.
Article 283. Admissió de les proves i assenyalament del judici oral
2. El tribunal assenyala la data en què se celebra el judici oral dins els vint dies hàbils següents al dia en què finalitzen els tràmits d’al·legacions, prorrogables vint dies hàbils més com a màxim en els casos en què sigui menester per practicar les proves admeses.
1. El tribunal dicta la sentència dins els tretze dies hàbils següents al dia en què finalitza el judici oral o en què dicta l’aute on decideix que no se celebri el judici oral.
3. No obstant el que estableix l’apartat anterior, si el demandat interposa un recurs d’apel·lació i no acredita que està al corrent del pagament de la renda pactada en el contracte d’arrendament que és objecte del procés i les quantitats assimilades, o no acredita que n’ha consignat judicialment l’import, el tribunal no admet el recurs. A més, el demandat està obligat a pagar o consignar judicialment la renda i les quantitats assimilades que vagin vencent durant la tramitació del recurs d’apel·lació. En cas contrari, el tribunal li requereix que ho faci en el termini màxim de cinc dies hàbils i, si no ho fa, dicta un aute en què declara la caducitat del recurs.
El procediment laboral s’aplica als processos en què s’exerceixen accions derivades de la interpretació i l’execució dels contractes de treball, i dels acords i convenis col·lectius, amb independència de la quantia econòmica.
Article 286. Normes aplicables
1. Són part demandant o demandada en el procediment laboral la persona assalariada, l’empresari o els seus representants, d’acord amb el que estableix la legislació laboral o les altres lleis aplicables.
1. Un cop admesa la demanda, el tribunal la trasllada al demandat perquè comparegui en el procés i la contesti en el termini de tretze dies hàbils, i l’adverteix que si no compareix en el termini esmentat serà declarat en rebel·lia.
1. Un cop finalitzen els tràmits d’al·legacions, el tribunal dicta un aute dins els tretze dies hàbils següents en què admet o no admet les proves proposades, d’acord amb els criteris de legalitat, utilitat, pertinència, necessitat i proporcionalitat establerts en aquesta Llei.
3. No obstant el que estableix l’apartat anterior, si el tribunal només ha admès proves documentals el valor probatori de les quals no ha estat impugnat, pot decidir en el mateix aute que no se celebri el judici oral i declarar el procés vist per a sentència.
Article 290. Sentència, recurs, costes i comunicació
2. Contra les sentències dictades en els processos que se substancien pel procediment laboral es pot interposar un recurs d’apel·lació.
4. Les sentències que es dicten en els processos que se substancien pel procediment laboral es comuniquen d’ofici a la Caixa Andorrana de Seguretat Social en cas que s’hi faci algun pronunciament al respecte.
Article 291. Àmbit d’aplicació
a) La capacitat i l’estat civil de la persona.
b) La filiació, la paternitat i la maternitat.
c) La declaració de la nul·litat, la separació i el divorci del matrimoni o la unió civil; l’establiment de mesures que dimanin de la nul·litat, la separació i el divorci del matrimoni o la unió civil, o de l’extinció d’una unió estable de parella; l’establiment de mesures paternofilials, i també la modificació de les mesures esmentades anteriorment, amb independència que s’hagin establert o no en el marc d’un procés judicial.
b) La filiació, la paternitat i la maternitat.
c) La declaració de la nul·litat, la separació i el divorci del matrimoni o la unió civil; l’establiment de mesures que dimanin de la nul·litat, la separació i el divorci del matrimoni o la unió civil, o de l’extinció d’una unió estable de parella; l’establiment de mesures paternofilials, i també la modificació de les mesures esmentades anteriorment, amb independència que s’hagin establert o no en el marc d’un procés judicial.
Article 292. Normes aplicables
1. En els processos relatius a la modificació de la capacitat de la persona, la declaració de la nul·litat del matrimoni o la unió civil, i la determinació i la impugnació de la filiació, el Ministeri Fiscal sempre és part.
1. En els processos de persona i família, no produeix efecte la renúncia, l’aplanament o la transacció.
3. Les normes que estableixen els dos apartats anteriors no s’apliquen si les pretensions que s’exerceixen en els processos corresponents són de lliure disposició de les parts.
Article 295. Preclusió processal, fets controvertits i prova d’ofici
2. La conformitat de les parts respecte dels fets controvertits no vincula el tribunal.
4. Les normes que estableixen els tres apartats anteriors d’aquest article no s’apliquen si les pretensions que s’exerceixen en els processos corresponents són de lliure disposició de les parts.
Article 296. Tramitació preferent, publicitat i comunicació
2. En els processos esmentats a l’apartat anterior, el tribunal pot decidir, d’ofici o a instància de part, que el judici oral se celebri a porta tancada i que les actuacions siguin reservades.
El procediment de família s’aplica als processos que tinguin per objecte la declaració de la nul·litat, la separació i el divorci del matrimoni o la unió civil; l’establiment de mesures que dimanin de la nul·litat, la separació i el divorci del matrimoni o la unió civil, o de l’extinció d’una unió estable de parella; l’establiment de mesures paternofilials, i també la modificació de les mesures esmentades anteriorment, amb independència que s’hagin establert o no en el marc d’un procés judicial.
Article 298. Legitimació activa i extinció de l’acció
a) Els cònjuges.
b) El Ministeri Fiscal.
c) La persona que hagi estat víctima de la violència, la por greu o l’engany a què es refereixen els articles 29 i 30 de la Llei qualificada del matrimoni.
d) Les altres persones que hi tinguin un interès directe i legítim. En aquest cas, el tribunal, abans d’admetre la demanda, la trasllada al Ministeri Fiscal perquè faci les al·legacions oportunes sobre si hi ha aquest interès directe i legítim, en el termini de tretze dies hàbils. El tribunal decideix mitjançant un aute si admet o no la demanda dins els tretze dies hàbils següents.
b) El Ministeri Fiscal.
c) La persona que hagi estat víctima de la violència, la por greu o l’engany a què es refereixen els articles 29 i 30 de la Llei qualificada del matrimoni.
d) Les altres persones que hi tinguin un interès directe i legítim. En aquest cas, el tribunal, abans d’admetre la demanda, la trasllada al Ministeri Fiscal perquè faci les al·legacions oportunes sobre si hi ha aquest interès directe i legítim, en el termini de tretze dies hàbils. El tribunal decideix mitjançant un aute si admet o no la demanda dins els tretze dies hàbils següents.
2. Només poden instar un procés de declaració de la separació matrimonial o el divorci els cònjuges. L’acció a aquest efecte s’extingeix per la mort de qualsevol dels cònjuges i, en el cas de la separació matrimonial, per la reconciliació, la qual ha de ser expressa quan tingui lloc després d’haver instat el procés corresponent.
Article 299. Mesures provisionals amb caràcter general
2. Si la sol·licitud de mesures provisionals es formula abans de presentar la demanda, se n’atribueix el coneixement al tribunal al qual correspon per torn, que també esdevé competent per tramitar i resoldre els processos posteriors que se substanciïn pel procediment de família i de què portin causa les mesures provisionals. Si la sol·licitud de mesures provisionals es formula conjuntament amb la demanda o en qualsevol moment posterior, és competent per tramitar-la i resoldre-la el tribunal que conegui el procés que se substancia pel procediment de família corresponent i de què portin causa les mesures provisionals.
4. Durant l’audiència, les parts poden fer les al·legacions i proposar els mitjans de prova que considerin oportuns, i en concret han d’aportar els documents que n’acreditin la nacionalitat i la residència i, si escau, la celebració del matrimoni o la unió civil i la filiació dels fills comuns, i que també en permetin valorar eventualment la capacitat econòmica i les necessitats econòmiques dels fills a càrrec.
6. Si les parts no assoleixen un acord, o l’entesa no garanteix suficientment els seus drets, i, si escau, els dels fills menors d’edat, el tribunal, després d’escoltar-los i d’escoltar, si escau, el Ministeri Fiscal, i després d’examinar els documents que s’hagin aportat, resol la sol·licitud de mesures provisionals mitjançant un aute en el mateix acte o, com a màxim, dins els cinc dies hàbils següents.
8. Si el tribunal, d’ofici o a instància de part, decideix practicar una prova que no es pugui portar a terme durant l’audiència, assenyala una data per fer-ho al més aviat possible. Un cop s’ha practicat la prova, la trasllada a les parts i, si escau, al Ministeri Fiscal, perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de cinc dies hàbils, i resol la sol·licitud de mesures provisionals mitjançant un aute dins els cinc dies hàbils següents. Entretant, però, el tribunal pot adoptar mitjançant un aute les mesures provisionals urgents o necessàries que consideri oportunes.
10. Mentre no hagin quedat sense efecte, les mesures provisionals adoptades poden ser modificades pel tribunal si té lloc un canvi significatiu de les circumstàncies que es van tenir en compte per prendre-les. La modificació de les mesures provisionals es regeix pel mateix procediment establert als apartats 3 a 8 anteriors.
Article 300. Mesures provisionals en cas d’urgència o necessitat
2. El tribunal també pot adoptar mitjançant un aute les mesures provisionals en cas d’urgència o necessitat que consisteixen a prohibir a un dels cònjuges o de les persones que mantenen una situació de convivència anàloga d’entrar en contacte amb l’altre cònjuge o convivent, o amb els fills, en cas de perill greu per a la seva integritat física o psicològica.
4. D’acord amb les al·legacions que faci l’altre cònjuge o l’altra persona que mantingui una situació de convivència anàloga, el tribunal pot modificar les mesures provisionals que hagi adoptat, després de seguir el procediment establert als apartats 3 a 8 de l’article anterior.
Article 301. Recurs
2. La interposició del recurs d’apel·lació no té efectes suspensius pel que fa a l’execució de les mesures provisionals adoptades, llevat que el tribunal decideixi altrament de forma expressa i motivada en el moment d’acceptar el recurs o amb posterioritat.
Article 302. Contesta i reconvenció
2. En cas que el procediment de família sigui contenciós, un cop admesa la demanda, el tribunal la trasllada al demandat i, si escau, al Ministeri Fiscal, perquè compareguin en el procés i la contestin en el termini de tretze dies hàbils, tot advertint el demandat que si no compareix en el termini esmentat serà declarat en rebel·lia.
1. En cas que els cònjuges o les persones que mantinguin una situació de convivència anàloga vulguin instar de comú acord un procés de separació del matrimoni o la unió civil, d’establiment o de modificació de les mesures a què fa referència l’article 297, o de divorci si no s’ha dictat amb anterioritat una sentència de separació del matrimoni o la unió civil, han d’atorgar i adjuntar a la demanda un conveni que reguli les matèries a què fan referència els articles 52 a 57 de la Llei qualificada del matrimoni. Aquest conveni ha de ser aprovat en virtut de la sentència que posa fi al procés, sempre que els drets dels cònjuges o de les persones que mantenen una situació de convivència anàloga i, si escau, dels fills es mantinguin suficientment protegits.
3. Els cònjuges o les persones que mantenen una situació de convivència anàloga han d’acompanyar el conveni amb els documents que acreditin la seva nacionalitat i residència i, si escau, amb els documents que acreditin la celebració del matrimoni i la filiació dels fills comuns, i que permetin valorar la capacitat econòmica de cadascun d’ells, les necessitats econòmiques dels fills a càrrec, i qualsevol altra circumstància que considerin oportuna.
1. Un cop finalitzen els tràmits d’al·legacions, el tribunal dicta un aute dins els tretze dies hàbils següents en què admet o no admet les proves proposades, d’acord amb els criteris de legalitat, utilitat, pertinència, necessitat i proporcionalitat establerts en aquesta Llei.
3. No obstant el que estableix l’apartat anterior, si el tribunal només ha admès proves documentals el valor probatori de les quals no ha estat impugnat, pot decidir en el mateix aute que no se celebri el judici oral i declarar el procés vist per a sentència.
Article 305. Declaracions escrites de testimonis
2. El tribunal també pot admetre com a prova les declaracions escrites de testimonis que compleixin els requisits establerts a l’apartat anterior en els processos de separació i divorci del matrimoni o la unió civil, quan s’aportin amb la finalitat exclusiva d’acreditar la causa de la separació o el divorci.
Article 306. Sentència i recurs
2. Contra les sentències dictades en els processos que se substancien pel procediment de família es pot interposar un recurs d’apel·lació.
1. El procediment de modificació de la capacitat s’aplica als processos en què es pretén obtenir una declaració judicial de modificació de la capacitat de les persones majors d’edat o menors d’edat emancipades que per qualsevol causa es troben en la situació habitual de no tenir l’aptitud d’adoptar decisions, i en què també es pretén la constitució d’una institució de protecció o de suport, la designació de la persona o les persones titulars d’aquesta institució i, si escau, l’internament de la persona en relació amb la qual es pretén modificar-ne la capacitat.
1. Poden ser part demandant en el procediment de modificació de la capacitat la mateixa persona interessada, el cònjuge o la persona amb qui mantingui una situació de convivència anàloga, els descendents, els ascendents, els germans, el guardador de fet, el Ministeri Fiscal i el ministeri competent en matèria d’afers socials.
3. La persona que és subjecte del procés de modificació de la capacitat ha de comparèixer-hi defensada i assistida per un advocat, que té la consideració de defensor judicial, i, si escau, del procurador, sense perjudici de la intervenció necessària del Ministeri Fiscal.
Article 309. Mesures provisionals
2. Si la sol·licitud de mesures provisionals es formula abans de la presentació de la demanda, se n’atribueix el coneixement al tribunal al qual correspon per torn, que també esdevé competent per tramitar i resoldre el procés de modificació de la capacitat de què portin causa les mesures provisionals. Si la sol·licitud de mesures provisionals es formula conjuntament amb la demanda o en qualsevol moment posterior, és competent per tramitar-la i resoldre-la el tribunal que conegui el procés de modificació de la capacitat de què portin causa les mesures provisionals.
4. Durant l’audiència, les parts poden fer les al·legacions i proposar els mitjans de prova que considerin oportuns, i en concret la part que sol·licita les mesures provisionals ha d’aportar, en la mesura que sigui possible, un certificat del facultatiu corresponent que justifiqui la necessitat i l’oportunitat d’aquestes mesures.
6. Les al·legacions de les parts i la decisió del tribunal no són vinculants per a les pretensions que s’exerceixin en el procés de modificació de la capacitat de què portin causa les mesures provisionals, ni per a la sentència que dicti el tribunal al terme d’aquest procés.
8. Les mesures provisionals que el tribunal adopti queden sense efecte si en el termini de vint dies hàbils des que s’han pres qualsevol de les parts no presenta la demanda del procés de modificació de la capacitat de què porten causa. També queden sense efecte quan les mesures provisionals siguin substituïdes per les mesures que estableixi la sentència que dicti el tribunal al terme d’aquest procés, o quan finalitzi per qualsevol altre motiu.
10. Durant la tramitació del procés de modificació de la capacitat i abans que s’hagi dictat sentència, el tribunal també pot adoptar d’ofici les mesures provisionals oportunes a l’efecte de protegir els drets i interessos de la persona que és subjecte d’aquest procés. En aquest cas, regeixen els apartats 3 a 9 anteriors, en el que siguin aplicables.
Article 310. Demanda
2. A la demanda també s’ha de designar la persona o les persones proposades per ser titulars de la institució de protecció o de suport, i justificar-ne la idoneïtat a aquest efecte; hi ha d’haver la motivació necessària d’acord amb la modificació de la capacitat sol·licitada; s’hi han de proposar les proves que es considerin oportunes; i, en la mesura que sigui possible, s’ha d’acompanyar d’un certificat del facultatiu corresponent relatiu a les capacitats físiques, psíquiques i sensorials de la persona en relació amb la qual es pretén la modificació de la capacitat.
Article 311. Contesta
2. Un cop admesa la demanda i dins els cinc dies hàbils següents, el tribunal també la trasllada al Ministeri Fiscal, llevat que hagi instat el procés, perquè comparegui en el procés i la contesti en el termini de tretze dies hàbils.
Article 312. Admissió de les proves i assenyalament del judici oral
2. El tribunal assenyala la data en què se celebra el judici oral dins els vint dies hàbils següents al dia en què finalitzen els tràmits d’al·legacions, prorrogables vint dies hàbils més com a màxim en els casos en què sigui menester per practicar les proves admeses.
Article 313. Especificitats durant el judici oral
2. El tribunal també ha d’escoltar la persona o les persones proposades per ser titulars de la institució de protecció o de suport i, si ho considera oportú, pot escoltar els parents més pròxims i el facultatiu tractant de la persona que és subjecte del procés de modificació de la capacitat.
1. El tribunal pot prescindir, excepcionalment, de traslladar i informar la persona subjecte del procés de modificació de la capacitat del contingut de la demanda, i de consultar-la en relació amb la persona o les persones proposades per ser titulars de la institució de protecció o de suport, si conclou raonablement que aquestes actuacions li poden ocasionar un perjudici greu, o si del certificat del facultatiu corresponent o del dictamen pericial que consta en autes es desprèn que no està en disposició de prendre’n coneixement, malgrat se li hagin posat a l’abast, si és possible, tots els suports necessaris a aquest efecte.
3. No obstant el que estableix l’apartat anterior, el tribunal sempre ha de procedir al reconeixement judicial de la persona que és subjecte del procés de modificació de la capacitat.
Article 315. Sentència i recurs
2. Contra les sentències dictades en els processos que se substancien pel procediment de modificació de la capacitat es pot interposar un recurs d’apel·lació.
1. Les pretensions relatives a la guarda de la persona sotmesa a una institució de protecció o de suport, inclòs l’establiment eventual d’un règim de visites i el pagament d’una pensió d’aliments, es resolen en execució de la sentència que ha establert la modificació de la capacitat d’aquesta persona, llevat que la persona o les persones titulars d’aquesta institució hagin instat un procés que se substanciï pel procediment de família i en què es plantegin aquestes pretensions.
1. Les persones o les institucions esmentades a l’apartat 1 de l’article 308, i la persona o les persones que tinguin la representació legal o la guarda de la persona amb la capacitat modificada, poden sol·licitar la revocació o canvis en la declaració judicial de modificació de la capacitat, de manera que se n’ampliïn o redueixin l’extensió o els límits que se’n deriven, en els termes que estableix la Llei qualificada d’incapacitació i organismes tutelars.
3. La sentència ha d’establir si revoca o canvia la declaració judicial de modificació de la capacitat, i ha de determinar, si escau, l’ampliació o la reducció de l’extensió o els límits de la capacitat modificada establerts amb anterioritat.
Article 318. Declaració de prodigalitat
2. Poden ser part demandant en els processos que tenen com a objecte la declaració de prodigalitat el cònjuge o la persona amb qui mantingui una situació de convivència anàloga, els descendents i els ascendents que rebin aliments del presumpte pròdig o que puguin reclamar-li aquests aliments, i els seus representants legals, i si aquests representants legals no ho fan, el Ministeri Fiscal.
Els procediments especials que es preveuen en normes diferents d’aquesta Llei se substancien d’acord amb les normes sobre el procediment abreujat que estableix el títol IV, amb les especialitats relatives a aquests procediments especials.
Article 320. Dret i finalitat dels recursos
2. El recursos tenen com a finalitat obtenir un nou pronunciament mitjançant la revisió de la resolució recorreguda, d’acord amb les pretensions formulades per les parts.
Article 321. Termini per interposar els recursos
1. La interposició d’un recurs de reposició no té efecte suspensiu en relació amb la resolució recorreguda.
1. Les parts poden desistir del recurs que han interposat abans que es dicti la resolució que hi posi fi, d’acord amb les normes d’aquesta Llei.
1. Es pot interposar un recurs de reposició contra les providències i els autes no definitius que dicti el tribunal, davant el mateix tribunal que els ha dictat, llevat que aquesta Llei o les altres lleis aplicables no admetin la possibilitat d’interposar cap recurs contra aquestes resolucions.
1. El recurs de reposició s’interposa en el termini dels tretze dies hàbils següents al dia en què es notifica la resolució objecte de recurs, mitjançant un escrit en què ha de constar la fonamentació del recurs, i s’hi ha d’adjuntar una còpia de la resolució objecte de recurs.
3. Contra l’aute o l’acord que resol el recurs de reposició no es pot interposar cap altre recurs, sense perjudici que es puguin reproduir els motius que l’han fonamentat en virtut del recurs d’apel·lació que s’interposi eventualment contra la resolució definitiva que posi fi al procés.
Es poden impugnar els acords definitius que hagi dictat el secretari judicial i els acords que hagi dictat el saig o el notari.
Article 327. Competència per conèixer i resoldre la impugnació
2. És competent per conèixer i resoldre la impugnació dels acords del saig el tribunal que hagi dictat la resolució judicial de la qual porta causa l’acord impugnat, d’acord amb la Llei del saig.
1. La tramitació i la resolució de la impugnació dels acords definitius que hagi dictat el secretari judicial i dels acords que hagi dictat el saig o el notari es regeixen per les normes de l’article 325, en el que siguin aplicables.
Es pot interposar un recurs d’apel·lació contra les sentències definitives que el tribunal dicti en qualsevol procés, llevat dels processos que se segueixen pel procediment abreujat quan la quantia del procés no sigui superior a 1.500 euros.
Article 330. Àmbit del recurs d’apel·lació
2. En la segona instància les parts no poden formular peticions, fer valer fonaments de fet o de dret, o proposar proves que no ho hagin estat en la primera instància, llevat que al·leguin fets nous o de nova notícia o proposin la pràctica de proves d’acord amb el que estableix aquesta secció.
Article 331. Competència per conèixer i resoldre el recurs d’apel·lació
2. El tribunal que hagi dictat la sentència objecte de recurs és competent per conèixer i resoldre les sol·licituds de mesures d’assegurament d’aquesta sentència, si ha estat condemnatòria.
Article 332. Motius d’apel·lació
2. Si el recurs d’apel·lació es fonamenta en la infracció de les normes o les garanties processals i els drets constitucionals en la primera instància, l’apel·lant ha d’assenyalar les normes que considera que s’han infringit i argumentar, si escau, la indefensió que ha sofert, i ha d’haver denunciat aquesta infracció en el moment processal oportú.
4. Si el recurs d’apel·lació es fonamenta en la infracció de la Llei en la primera instància, l’apel·lant ha d’assenyalar i argumentar la suposada manca d’aplicació o l’aplicació incorrecta per part del tribunal de la primera instància de la Llei o la jurisprudència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia sobre la matèria de què es tracti.
Article 333. Proves en la segona instància
a) Quan el tribunal no hagi admès la pràctica de les proves proposades en la primera instància de forma indeguda, sempre que la part interessada hagi interposat un recurs de reposició o hagi formulat la protesta oportuna per poder fer valer la impugnació en la segona instància.
b) Quan les proves proposades i admeses en primera instància no s’hagin pogut practicar, ni tan sols com a diligències per a millor proveir, per qualsevol causa no imputable a la part interessada.
c) Quan les proves es fonamentin en fets nous o de nova notícia, sempre que aquests fets siguin rellevants per resoldre el recurs i hagin tingut lloc o s’hagin conegut quan la part interessada ja no ha estat en disposició de sol·licitar la pràctica de diligències per a millor proveir.
b) Quan les proves proposades i admeses en primera instància no s’hagin pogut practicar, ni tan sols com a diligències per a millor proveir, per qualsevol causa no imputable a la part interessada.
c) Quan les proves es fonamentin en fets nous o de nova notícia, sempre que aquests fets siguin rellevants per resoldre el recurs i hagin tingut lloc o s’hagin conegut quan la part interessada ja no ha estat en disposició de sol·licitar la pràctica de diligències per a millor proveir.
2. El demandat que sigui rebel involuntari i que comparegui en el procés en la segona instància també pot proposar la pràctica de proves en aquesta instància. En aquest cas, el tribunal ha de valorar les circumstàncies de la rebel·lia a l’efecte de decidir si admet o no la pràctica de les proves sol·licitades.
1. L’apel·lant interposa el recurs d’apel·lació contra les sentències definitives mitjançant un escrit degudament fonamentat davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, al qual ha d’adjuntar una còpia de la sentència objecte de recurs on consti la data en què s’ha notificat. El recurs d’apel·lació s’interposa dins els vint dies hàbils següents al dia en què s’ha notificat la sentència objecte de recurs, llevat dels processos que se substancien per procediments especials; en aquest cas s’interposa dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’ha notificat la sentència objecte de recurs.
3. L’apel·lant ha d’assenyalar i argumentar els pronunciaments de la sentència objecte de recurs que s’impugnen i els motius d’apel·lació en què fonamenta el recurs. També pot proposar la pràctica de proves en els casos que estableix l’article anterior, i pot sol·licitar la celebració d’una vista.
5. En virtut de la providència mitjançant la qual admet el recurs d’apel·lació, el president de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia requereix al tribunal que ha dictat la sentència objecte de recurs la tramesa del procés o dels processos de què es tracti.
Article 335. Trasllat i oposició al recurs d’apel·lació
2. Els apel·lats es poden oposar al recurs interposat per l’apel·lant, i en concret poden fer les al·legacions que considerin oportunes en relació amb els arguments formulats i les proves proposades per l’apel·lant, i en relació amb l’admissibilitat del recurs. També poden proposar la pràctica de proves en els casos que estableix l’article 333.
Article 336. Recurs d’adhesió
2. El recurs d’adhesió té la mateixa naturalesa i les mateixes característiques que el recurs d’apel·lació, però s’interposa amb posterioritat i supeditat a la interposició per part de l’apel·lant del recurs d’apel·lació.
4. A partir del moment en què el tribunal trasllada l’oposició al recurs d’adhesió no és possible interposar cap altre recurs ni oposar-se al recurs que hagi interposat una altra part.
Article 337. Designació del magistrat ponent
1. Un cop el magistrat ponent ha estat designat, dicta un aute dins els vint dies hàbils següents, o dins els tretze dies hàbils següents si es tracta de processos que se substancien per procediments especials, en què admet o no admet les proves proposades i assenyala la data en què té lloc la vista. La vista s’ha de celebrar dins els dos mesos següents, o dins el mes següent si es tracta de processos que se substancien per procediments especials, al dia en què s’ha designat el magistrat ponent.
3. La vista es desenvolupa d’acord amb les normes que estableix l’article 257 per al judici oral en el procediment abreujat, en el que siguin aplicables.
1. El tribunal dicta la sentència dins els vint dies hàbils següents al dia en què finalitza la vista, en què el magistrat ponent dicta l’aute que no decideix la celebració de la vista o en què es designa al magistrat ponent, segons el cas.
3. Si el tribunal estima un recurs d’apel·lació que es fonamenta en l’error en la valoració de la prova o la infracció de la llei en la primera instància, dicta una sentència que revoca la sentència objecte de recurs pel que fa al fons de la controvèrsia. Si el tribunal estima un recurs d’apel·lació que es fonamenta en la infracció de les normes o les garanties processals i els drets constitucionals, que no pot ser esmenada en la segona instància i que, per tant, determina la nul·litat de les actuacions, dicta una sentència en què decideix la retroacció d’aquestes actuacions al moment en què es va produir aquesta infracció.
Es pot interposar un recurs d’apel·lació contra els autes definitius que el tribunal dicti en qualsevol procés sempre que la Llei no ho exclogui expressament, i també contra els altres autes si aquesta Llei o les altres lleis aplicables ho estableixen.
Article 341. Competència per conèixer i resoldre el recurs d’apel·lació
El recurs d’apel·lació contra els autes definitius i els altres autes, si aquesta Llei o les altres lleis aplicables ho estableixen, s’interposa, es tramita i es resol d’acord amb el que preveuen els articles 334, 335 i 337 a 339 per a les sentències dictades en els processos que se substancien pels procediments especials, en el que siguin aplicables. No obstant això, el recurs d’apel·lació es resol mitjançant un aute en tots els casos.
Article 343. Àmbit del judici de revisió
a) Si s’acredita que ha concorregut el suborn, la violència, la prevaricació judicial o una maquinació fraudulenta que hagi afectat el procés.
b) Si en un procés penal es demostra la falsedat dels documents, els testimonis o els dictàmens pericials que han fonamentat la sentència dictada en el procés civil.
c) Quan després que hagi esdevingut ferma la sentència dictada en el procés s’hagin obtingut o recobrat documents rellevants per resoldre el procés dels quals la part que sol·licita la revisió no hagi pogut disposar.
d) Quan es promogui el judici de revisió arran d’una decisió definitiva del Tribunal Europeu de Drets Humans, en els termes que estableixen la Llei qualificada de la Justícia i la Llei transitòria de procediments judicials.
b) Si en un procés penal es demostra la falsedat dels documents, els testimonis o els dictàmens pericials que han fonamentat la sentència dictada en el procés civil.
c) Quan després que hagi esdevingut ferma la sentència dictada en el procés s’hagin obtingut o recobrat documents rellevants per resoldre el procés dels quals la part que sol·licita la revisió no hagi pogut disposar.
d) Quan es promogui el judici de revisió arran d’una decisió definitiva del Tribunal Europeu de Drets Humans, en els termes que estableixen la Llei qualificada de la Justícia i la Llei transitòria de procediments judicials.
Article 344. Competència per conèixer i resoldre el judici de revisió
1. El judici de revisió s’ha d’interposar dins els tres mesos següents al dia en què es notifica la sentència penal ferma o, en qualsevol cas, al dia en què s’ha tingut coneixement de l’existència del motiu en què es fonamenta el judici de revisió.
3. No obstant el que estableixen els dos apartats anteriors, el termini i la legitimació activa per promoure el judici de revisió arran d’una decisió definitiva del Tribunal Europeu de Drets Humans es regeixen per les normes de la Llei transitòria de procediments judicials.
Article 346. Admissió de la demanda
2. La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia admet o no admet la demanda de revisió, mitjançant una providència o un aute, respectivament, dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’ha presentat. La demanda de revisió només s’admet si es compleixen els requisits establerts als articles 343 a 345. Contra l’aute en què es decideix no admetre la demanda de revisió es pot interposar un recurs de reposició.
Article 347. Designació del magistrat ponent i trasllat de la demanda
2. Un cop ha estat designat i dins els tretze dies hàbils següents, el magistrat ponent trasllada la demanda a les parts del procés que es pretén revisar, al Ministeri Fiscal i a les altres persones els drets i interessos de les quals puguin resultats afectats com a conseqüència del judici de revisió, perquè la contestin en el termini de tretze dies hàbils.
Article 348. Mesures cautelars i sentència
2. Un cop ha finalitzat el termini per contestar a la demanda, el magistrat ponent pot decidir de celebrar una vista dins els tretze dies hàbils següents.
1. La desestimació de la demanda de revisió comporta l’arxivament de les actuacions i que s’imposin les costes processals al demandant únicament en cas que s’apreciï temeritat en la interposició del judici de revisió. L’estimació de la demanda determina la revocació de la sentència o les sentències que es pretenien revisar i, si escau, la retroacció de les actuacions al moment immediatament anterior en què s’ha produït la vulneració, sense imposar les costes processals a cap de les parts.
3. En cas que la sentència estimi la demanda de revisió, es comunica, si escau, al president del Tribunal de Batlles a l’efecte que atribueixi de nou i per torn el coneixement del procés a un altre tribunal. Aquest tribunal, si escau, o la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, amb una composició diferent, han de dictar novament sentència, després de seguir, si escau, el procés pels tràmits corresponents a partir del moment en què ha tingut lloc la retroacció, sense perjudici de la possibilitat de conservar els actes que no es vegin afectats per la vulneració.
Article 350. Disposicions generals
2. L’estimació substancial de les pretensions exercides per les parts s’equipara a l’estimació íntegra d’aquestes pretensions a l’efecte d’imposar les costes processals. No obstant això, en cas que concorrin dubtes fàctics o jurídics, o altres circumstàncies motivades que hagi apreciat el tribunal, no s’imposen les costes processals a cap de les parts.
4. El tribunal pot limitar de forma motivada la quantitat màxima que les parts poden percebre en concepte de costes processals.
Article 351. Costes processals en cas de renúncia, desistiment, transacció i caducitat de les actuacions
1. El tribunal només imposa les costes processals al demandat si s’aplana amb posterioritat al termini concedit per contestar a la demanda.
En els processos incidentals, el tribunal imposa les costes processals ocasionades d’acord amb les normes que estableixen els articles 350 a 352, en el que siguin aplicables.
Article 354. Costes processals en els recursos
2. En cas que el tribunal estimi íntegrament o parcialment el recurs d’apel·lació, no imposa les costes processals a cap de les parts. En cas que desestimi íntegrament el recurs d’apel·lació, el tribunal imposa les costes processals a l’apel·lant.
Article 355. Pronunciament i pactes sobre les costes processals
2. Els pactes de les parts sobre les costes processals no vinculen el tribunal.
Article 356. Abast de les costes processals
a) Els honoraris dels advocats i els procuradors, sempre que la seva intervenció sigui preceptiva d’acord amb aquesta Llei o les altres lleis aplicables.
b) Els honoraris dels perits judicials i dels altres perits que han intervingut en el procés a instància de la part a favor de la qual s’imposen les costes processals.
c) Les despeses derivades de la inserció d’anuncis, la publicació d’edictes, l’obtenció de qualsevol document o certificació, o de qualsevol altra mena.
d) Les taxes judicials.
b) Els honoraris dels perits judicials i dels altres perits que han intervingut en el procés a instància de la part a favor de la qual s’imposen les costes processals.
c) Les despeses derivades de la inserció d’anuncis, la publicació d’edictes, l’obtenció de qualsevol document o certificació, o de qualsevol altra mena.
d) Les taxes judicials.
Article 357. Sol·licitud d’execució de les costes processals
2. A la sol·licitud d’execució de les costes processals s’han d’adjuntar les minutes dels honoraris on es detallin les actuacions que s’han portat a terme en la prestació dels serveis encomanats, les factures de les despeses i els altres documents que justifiquen les bestretes pagades. Les minutes dels honoraris han de ser conformes a les normes de la professió de què es tracti aprovades a aquest efecte.
Article 358. Taxació de les costes processals i trasllat
2. Un cop el secretari judicial ha taxat les costes processals, les trasllada a les parts personades en el procés perquè puguin impugnar eventualment la taxació en el termini de tretze dies hàbils.
Article 359. Impugnació de la taxació de les costes processals
2. En cas que la impugnació de la taxació es fonamenti en el fet que algunes partides no s’hi han inclòs, en tot o en part, o són indegudes, el secretari judicial trasllada la impugnació a l’altra part perquè faci les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils i, dins els tretze dies hàbils següents, dicta un acord en què resol la impugnació. Si el secretari judicial estima la impugnació, no imposa les costes processals ocasionades per aquesta impugnació. Si desestima la impugnació, imposa les costes processals a la part que ha impugnat la taxació.
4. En el supòsit que estableix l’apartat anterior, el col·legi professional, l’associació professional o l’entitat anàloga poden demanar una provisió de fons, l’import de la qual determina el tribunal d’acord amb les circumstàncies que concorren.
1. La part que ha obtingut un pronunciament favorable en virtut d’una sentència condemnatòria dictada en la primera instància pot sol·licitar al tribunal que adopti les mesures d’assegurament necessàries i adequades per garantir l’efectivitat d’aquest pronunciament en cas que la sentència objecte de recurs esdevingui ferma.
a) Les sentències dictades en els processos de persona i família, llevat dels pronunciaments sobre les obligacions i les relacions patrimonials relacionades amb l’objecte principal del procés.
b) Les sentències que condemnin a emetre una declaració de voluntat.
b) Les sentències que condemnin a emetre una declaració de voluntat.
3. No es poden sol·licitar mesures d’assegurament quan s’hagin adoptat mesures cautelars en el mateix procés, sense perjudici que la part interessada pugui sol·licitar la revisió de la quantia de la caució prestada d’acord amb el que estableix l’apartat 3 de l’article 362.
Article 361. Competència, termini i classes de mesures d’assegurament de les sentències condemnatòries
2. Les mesures d’assegurament de les sentències condemnatòries es poden sol·licitar a partir del dia següent al dia en què es notifiqui la sentència condemnatòria de què es tracti, i fins al dia en què es trameti el procés a la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia en cas que s’hagi interposat un recurs d’apel·lació contra la sentència esmentada.
1. La sol·licitud de mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria s’ha de fonamentar en l’existència d’un pronunciament condemnatori susceptible de ser assegurat.
3. La part que sol·licita una mesura d’assegurament d’una sentència condemnatòria respon dels danys i perjudicis que es puguin ocasionar al patrimoni de l’altra part com a conseqüència de l’adopció d’aquesta mesura. A aquest efecte, ha d’oferir una caució suficient o bé justificar suficientment la improcedència de la fixació de la caució en atenció a les circumstàncies concurrents. El tribunal resol sobre la caució i pot eximir el sol·licitant de complir aquest requisit si les circumstàncies que concorren així ho justifiquen.
1. Un cop el tribunal rep la sol·licitud de mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria i dins els cinc dies hàbils següents, resol aquesta sol·licitud mitjançant un aute.
a) Que la sentència contingui un pronunciament condemnatori susceptible de ser assegurat.
b) Que les mesures d’assegurament sol·licitades siguin homogènies en relació amb el pronunciament condemnatori i adequades d’acord amb la finalitat pretesa.
c) Que el sol·licitant de les mesures d’assegurament presti una caució suficient d’acord amb el que estableixen els apartats 3 i 4 de l’article anterior.
b) Que les mesures d’assegurament sol·licitades siguin homogènies en relació amb el pronunciament condemnatori i adequades d’acord amb la finalitat pretesa.
c) Que el sol·licitant de les mesures d’assegurament presti una caució suficient d’acord amb el que estableixen els apartats 3 i 4 de l’article anterior.
3. Si el tribunal considera que concorren tots els requisits establerts a l’apartat anterior, admet la sol·licitud de mesures d’assegurament. En aquest cas determina amb precisió les mesures d’assegurament que adopta i el règim a què han d’estar sotmeses.
5. Contra l’aute que admet les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria no es pot interposar cap recurs, sense perjudici que la persona contra la qual s’han decidit aquestes mesures pugui procedir d’acord amb el que estableix l’article 365. D’altra banda, la persona que ha sol·licitat les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria pot interposar un recurs d’apel·lació contra l’aute que denega aquestes mesures, que s’ha de tramitar amb caràcter preferent.
Article 364. Pràctica de les mesures d’assegurament de les sentències condemnatòries
1. La part contra la qual s’han decidit les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria només s’hi pot oposar en els casos següents:
1. La persona contra la qual s’han decidit les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria s’hi pot oposar dins els cinc dies hàbils següents al dia en què se li notifiqui l’aute que adopta aquestes mesures. En aquest cas, el tribunal trasllada l’oposició a les altres parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de cinc dies hàbils, i decideix mitjançant un aute sobre l’oposició plantejada dins els cinc dies hàbils següents.
3. Contra l’aute que resol l’oposició a les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria no es pot interposar cap recurs.
Article 367. Confirmació de les sentències condemnatòries assegurades
1. En cas que la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia revoqui totalment la sentència condemnatòria que s’ha assegurat, el Tribunal revoca d’ofici les mesures d’assegurament que ha adoptat, i també pot decidir mitjançant un aute, amb l’audiència prèvia de les parts personades en el procés, de condemnar el sol·licitant d’aquestes mesures a pagar els danys i perjudicis ocasionats.
3. En cas de renúncia o desistiment en la segona instància, es procedeix d’acord amb el que estableix l’apartat 1 d’aquest article.
Article 369. Títols executius
2. Els títols que comporten l’execució són els següents:
1. Les sentències fermes i els altres títols estrangers tenen la consideració de títols executius a Andorra d’acord amb el que disposen els convenis internacionals aplicables i que formen part de l’ordenament jurídic andorrà, i la Llei qualificada de la Justícia.
1. Les sentències declaratives i constitutives, certificades pel secretari judicial, es poden inscriure en els registres públics i produeixen els efectes que corresponguin sense que calgui despatxar-ne l’execució forçosa. Totes les persones, i en concret les persones encarregades dels registres públics, han de complir el que disposen les sentències constitutives.
3. Els pronunciaments condemnatoris de les sentències constitutives s’executen d’acord amb el que preveu aquest llibre.
Article 372. Acumulació de processos en període d’execució forçosa
2. En el cas d’un procés en què s’executin béns afectats a crèdits hipotecaris, només se’n pot decidir l’acumulació a altres processos en període d’execució forçosa quan aquests altres processos se segueixin per fer efectives altres garanties hipotecàries sobre els mateixos béns.
Article 373. Caducitat de l’acció executiva
1. El tribunal que ha dictat la resolució judicial en la primera instància és competent per despatxar l’execució forçosa, o per controlar l’execució forçosa que porti a terme el saig si té delegada aquesta competència d’acord amb la Llei del saig. En el cas de l’execució d’un laude o resolució arbitral, o d’un acord de mediació que hagi estat elevat a escriptura pública, n’és competent el tribunal al qual correspongui per torn de la secció civil del Tribunal de Batlles que escaigui. En el cas d’una transacció o un conveni homologats mitjançant una resolució judicial, n’és competent el tribunal que ha homologat aquesta transacció o aquest conveni.
1. El saig és competent per despatxar l’execució forçosa de les resolucions judicials que consisteixen a pagar una quantitat líquida, i de les resolucions judicials que consisteixen a complir obligacions de fer, de no fer o d’entregar una cosa diferent d’una quantitat de diners, només pel que fa al pagament de les quantitats líquides que formen part de l’execució o que en dimanen, sota el control del tribunal que ha dictat la resolució judicial en la primera instància, d’acord amb la Llei del saig.
3. El saig pot decidir i portar a terme les mesures executòries concretes que siguin necessàries per despatxar l’execució forçosa de les resolucions judicials en relació amb les quals és competent, d’acord amb la Llei del saig i la Llei de l’embargament, i en concret pot:
1. El tribunal competent per despatxar o controlar l’execució forçosa de les resolucions judicials també ho és per conèixer i resoldre les impugnacions que es plantegin en període d’execució forçosa d’aquestes resolucions judicials, d’acord amb el que estableixen el capítol quart d’aquest títol i la Llei del saig. En concret, el tribunal és competent per conèixer i resoldre:
1. No tenen la condició de part del procés en període d’execució forçosa les persones en relació amb les quals no s’ha despatxat l’execució.
1. Les parts dels processos en què sigui preceptiva la defensa i l’assistència tècnica prestades per un advocat, d’acord amb l’article 41, també han de ser defensades i assistides per un advocat en període d’execució forçosa.
3. Les parts poden comparèixer en el procés en període d’execució forçosa personalment o representades per un advocat o un procurador col·legiats com a membres exercents al Col·legi Oficial d’Advocats d’Andorra o al Col·legi Oficial de Procuradors d’Andorra, respectivament, llevat que aquesta Llei o les altres lleis aplicables estableixin una altra cosa. No obstant això, en cas que les parts siguin persones jurídiques, han de comparèixer en el procés en període d’execució forçosa representades per un advocat o un procurador col·legiats com a membres exercents al Col·legi Oficial d’Advocats d’Andorra o al Col·legi Oficial de Procuradors d’Andorra, respectivament, llevat que aquesta Llei o les altres aplicables estableixin una altra cosa.
Article 379. Costes i interessos de l’execució forçosa
2. No obstant el que estableix l’apartat anterior, l’executant ha de satisfer al saig la provisió de fons a què fa referència la Llei del saig.
Article 380. Parts del procés en període d’execució forçosa
2. La persona en contra de la qual es despatxa l’execució, que és la persona que resulta a obligada a portar a terme una prestació en virtut d’un títol executiu, té la condició processal de part executada.
Article 381. Execució forçosa en casos de successió
2. El tribunal trasllada la sol·licitud a les parts del procés en període d’execució forçosa perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils, i decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents.
Article 382. Execució forçosa en casos de deutors solidaris
L’acció executiva es pot fonamentar en qualsevol dels títols executius que estableix l’article 369.
Article 384. Demanda i sol·licitud d’execució
2. La sol·licitud d’execució ha de tenir la forma i el contingut que estableix la Llei del saig.
4. A la demanda d’execució, l’executant ha de precisar:
a) Els béns i els drets de l’executat que siguin susceptibles d’embargament i dels quals tingui coneixement, i si els considera suficients per garantir l’execució.
b) Les mesures de localització i investigació dels béns i drets de l’executat que consideri necessàries.
c) Les mesures d’assegurament i executives que l’executant consideri adients per complir amb el que disposa el títol executiu.
d) L’ampliació de l’execució als terminis de venciment futur de la mateixa obligació continguda en el títol executiu i en virtut de la qual l’execució és procedent. En aquest cas, l’executant ha de facilitar un resum dels terminis i les quantitats que venceran en el futur.
b) Les mesures de localització i investigació dels béns i drets de l’executat que consideri necessàries.
c) Les mesures d’assegurament i executives que l’executant consideri adients per complir amb el que disposa el títol executiu.
d) L’ampliació de l’execució als terminis de venciment futur de la mateixa obligació continguda en el títol executiu i en virtut de la qual l’execució és procedent. En aquest cas, l’executant ha de facilitar un resum dels terminis i les quantitats que venceran en el futur.
Article 385. Presentació de la demanda o la sol·licitud d’execució
El tribunal o el saig admet la demanda o la sol·licitud d’execució mitjançant l’aute o l’acord d’execució, respectivament, si es compleixen les condicions següents:
1. El despatx de l’execució es decideix mitjançant l’aute o l’acord d’execució, segons si el dicta el tribunal o el saig, respectivament.
3. En l’aute d’execució, el tribunal ha d’expressar:
4. En cas de sentències que condemnin a l’entrega de coses mobles certes o determinades, documents o animals, el tribunal pot advertir l’executat, en l’aute d’execució, que si no els entrega en el termini que fixi, li imposarà una multa coercitiva, que pot oscil·lar entre l’import de 50 euros diaris i de 500 euros diaris, segons determini i durant el temps que estableixi el tribunal, d’acord amb les circumstàncies que concorrin.
6. El tribunal pot fer constar a l’aute d’execució les precisions que siguin necessàries sobre les parts o el contingut de l’execució, segons el que disposi el títol executiu, o sobre els responsables personals del deute o els propietaris dels béns i drets especialment afectats al pagament d’aquest deute o als quals s’ha de fer extensiva l’execució.
8. En cas que es tracti de l’execució forçosa d’una sentència recaiguda en un procediment d’arrendaments en què l’arrendatari hagi comparegut sense la intervenció d’un advocat, el tribunal pot requerir a l’arrendador, en l’aute d’execució, que dipositi judicialment la fiança que l’arrendatari li va lliurar en el seu moment i que està a la seva disposició.
10. Contra l’aute d’execució no es pot interposar cap recurs, sense perjudici que l’executat pugui procedir d’acord amb el que estableix el capítol quart d’aquest títol.
Article 388. Denegació del despatx de l’execució i recurs
2. Contra l’aute que denega el despatx de l’execució es pot interposar un recurs d’apel·lació. L’acord que denega el despatx de l’execució es pot impugnar d’acord amb el que estableix l’article 376. Aquest recurs o aquesta impugnació es tramita i es resol tenint com a part només l’apel·lant.
Article 389. Oposició a l’execució forçosa
2. L’oposició a l’execució forçosa es planteja mitjançant un escrit que es presenta davant el tribunal que ha dictat l’aute d’execució o la resolució judicial en relació amb la qual el saig ha dictat l’acord d’execució.
4. L’executat o la persona afectada que s’oposi a l’execució forçosa pot sol·licitar en el mateix escrit en què planteja l’oposició la suspensió del procés mentre es tramita i resol aquesta oposició.
Article 390. Motius d’oposició a l’execució forçosa
2. Els motius de forma en què es pot fonamentar l’oposició a l’execució forçosa són:
a) El pagament o el compliment del que estableix el títol executiu.
b) L’existència de pactes o transaccions que s’hagin convingut per evitar l’execució forçosa.
b) L’existència de pactes o transaccions que s’hagin convingut per evitar l’execució forçosa.
4. Qualsevol motiu d’oposició s’ha d’acreditar degudament per mitjà dels documents escaients, els quals s’han d’adjuntar a l’escrit en què es planteja l’oposició a l’execució forçosa.
Article 391. No admissió de l’oposició a l’execució forçosa
2. Contra l’aute que no admet l’oposició a l’execució forçosa es pot interposar un recurs d’apel·lació, sense efectes suspensius.
Article 392. Tramitació i decisió de l’oposició a l’execució forçosa
2. En el mateix acte en què admet l’oposició a l’execució forçosa, el tribunal també resol eventualment mitjançant un aute sobre la suspensió del procés mentre es tramita i resol l’oposició, d’acord amb les circumstàncies que concorrin. En cas que el tribunal decideixi la suspensió del procés, ho ha de comunicar al saig competent.
4. El tribunal decideix mitjançant un aute sobre l’oposició a l’execució forçosa plantejada dins els tretze dies hàbils següents al dia en què l’executant hagi fet les al·legacions oportunes o, si s’ha citat les parts a una vista, dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’hagi celebrat aquesta vista.
6. En cas que el tribunal estimi l’oposició, declara que no escau l’execució forçosa i deixa sense efecte o mana al saig que deixi sense efecte els embargaments travats i les mesures de garantia que s’hagin adoptat, tot reintegrant a l’executat la situació anterior al despatx de l’execució.
1. Les parts del procés en període d’execució forçosa només poden impugnar els actes d’execució mitjançant els mitjans processals i els recursos previstos en aquesta Llei, la Llei del saig i la Llei de l’embargament.
3. En els casos que preveu l’apartat anterior, la part que impugni l’acord del saig pot demanar la suspensió dels actes d’execució concrets impugnats. El tribunal pot suspendre aquests actes si es presta una caució suficient a criteri seu per respondre dels danys i perjudicis que es puguin ocasionar a l’altra part.
1. L’execució forçosa només es pot suspendre en els casos en què aquesta Llei o les altres lleis aplicables ho estableixin expressament, o quan totes les parts personades en el procés ho convinguin.
1. El tribunal o el saig pot decidir, a instància de part, la suspensió del procés en període d’execució forçosa en cas que s’admeti la demanda de revisió o la sol·licitud de rescissió o de nul·litat d’actuacions en relació amb la sentència ferma que és objecte d’aquest procés, si considera que l’execució de la sentència esmentada pot resultar-ne afectada. En aquest cas, el secretari judicial o el saig dicta una interlocutòria o un acord, respectivament, en què suspèn el procés esmentat.
3. En cas que es dicti una sentència o un aute que estima la revisió, la rescissió o la nul·litat d’actuacions, el tribunal o el saig decideix mitjançant un aute o un acord, respectivament, l’acabament de l’execució forçosa.
Article 396. Suspensió de l’execució forçosa en casos de recursos i impugnacions
2. No obstant el que estableix l’apartat anterior, l’executat pot sol·licitar al tribunal o al saig la suspensió de l’acte impugnat si en cas contrari se’n pot derivar un perjudici greu o de difícil reparació, sempre que presti una caució suficient a criteri del tribunal per respondre dels danys i perjudicis que es puguin ocasionar a l’executant.
Article 397. Suspensió de l’execució forçosa en cas de concurrència amb una execució concursal
2. El tribunal o el saig només pot suspendre el procés en període d’execució forçosa singular a partir del moment en què s’hagi dictat una resolució que declari el concurs de creditors o la cessació de pagaments o fallida, llevat que la normativa concursal aplicable disposi altrament.
Article 398. Suspensió de l’execució forçosa en cas de prejudicialitat penal
2. No obstant el que disposa l’apartat anterior, es mantenen les mesures de garantia de l’execució si l’executant presta una caució suficient per respondre dels danys i perjudicis que es puguin ocasionar a l’executat, d’acord amb els apartats 3 i 4 de l’article 362.
1. El procés en període d’execució forçosa s’acaba amb l’extinció o la cancel·lació total del deute pel qual es va despatxar l’execució. En aquest cas, el tribunal o el saig decideix mitjançant un aute o un acord, respectivament, l’arxivament del procés.
3. Contra l’aute d’arxivament o de sobreseïment del procés en període d’execució forçosa es pot interposar un recurs d’apel·lació, sense efectes suspensius.
Article 400. Objecte de l’execució forçosa dinerària
2. En cas que el títol executiu contingui expressions de quantitat discordants, preval la quantitat determinada amb lletres.
Article 401. Quantitats objecte de l’execució forçosa dinerària
2. L’executant també pot demanar una quantitat per fer front a les costes de l’execució. La quantitat en concepte de les costes de l’execució es fixa provisionalment en l’aute o l’acord d’execució, a manca de la liquidació definitiva que es faci un cop s’ha acabat el procés en període d’execució forçosa.
Article 402. Deute en moneda estrangera
2. La quantitat en moneda estrangera que és objecte de l’execució forçosa es computa segons el canvi oficial corresponent al dia en què es dicta l’aute o l’acord d’execució. En cas que es tracti d’una moneda estrangera sense cotització oficial, el còmput es fa aplicant el canvi que el tribunal o el saig consideri adequat d’acord amb les al·legacions que faci i els documents que aporti l’executant en la demanda o la sol·licitud d’execució.
Article 403. Ampliació de l’execució forçosa dinerària
2. L’executant ha de sol·licitar l’ampliació de l’execució forçosa en la demanda o la sol·licitud d’execució, tot aportant un resum dels terminis i les quantitats que han de vèncer.
4. Si el saig ha admès l’ampliació de l’execució forçosa, ha de presentar al tribunal que ha dictat la resolució judicial executòria una liquidació final del deute executat que inclogui els venciments i els terminis en què han tingut lloc, i els interessos meritats durant l’execució.
Article 404. Embargament, garantia i alienació dels béns i drets
2. El tribunal o el saig porten a terme els actes d’execució assenyalats a l’apartat anterior d’acord amb la Llei del saig i la Llei de l’embargament.
Article 405. Entrega de béns mobles o immobles
L’execució forçosa no dinerària té per objecte obtenir, d’acord amb el títol executiu, el compliment d’obligacions de fer, de no fer o d’entregar una cosa diferent d’una quantitat de diners.
Article 407. Requeriment i mesures de garantia de l’execució forçosa no dinerària
2. El tribunal requereix a l’executat, en virtut de l’aute d’execució, que compleixi, dins el termini que s’hi preveu, l’obligació continguda en el títol executiu. En el cas d’una obligació d’entrega d’un bé immoble, s’adverteix específicament a l’aute d’execució del termini per fer-ho.
4. El tribunal pot decidir mitjançant un aute, a instància de l’executant, embargar els béns i drets de l’executat en la quantitat suficient per assegurar el pagament de la quantitat pecuniària equivalent i les costes de l’execució. Contra aquest aute no es pot interposar cap recurs.
Article 408. Entrega de coses mobles determinades, documents o animals
2. Als efectes assenyalats a l’apartat anterior, el tribunal pot:
4. La valoració obtinguda a què fa referència l’apartat anterior s’ha de notificar a l’executant i l’executat, els quals, en cas de discrepància, poden presentar les al·legacions oportunes, tot incloent-hi una valoració contradictòria feta per un perit, en el termini dels tretze dies hàbils següents al dia en què se’ls traslladi la valoració. Si la diferència entre les valoracions no excedeix el vint per cent del valor més baix, s’estima com a cost de les coses mobles certes i determinades, els documents o els animals la mitjana aritmètica que en resulti. En cas que la diferència sigui superior, el tribunal resol la discrepància mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents, d’acord amb la documentació aportada, en què fixa definitivament la quantitat pecuniària equivalent al valor de les coses, els documents o els animals. Aquesta valoració ha d’estar compresa entre els límits de les valoracions assenyalades anteriorment i és la definitivament aplicable. Contra aquest aute no es pot interposar cap recurs.
1. El tribunal ha de posar l’executant en possessió de les coses genèriques o indeterminades, d’acord amb el que estableixi l’aute d’execució, una vegada transcorregut el termini fixat en el requeriment que s’hi conté, si l’executat no ho ha fet voluntàriament.
3. Un cop el tribunal fixa el cost d’adquirir les coses genèriques o indeterminades, l’execució forçosa en relació amb aquesta quantitat correspon al tribunal o al saig, d’acord amb els articles 374 i 375 d’aquesta Llei i d’acord amb la Llei del saig.
Article 410. Entrega de béns immobles en concepte d’execució específica
2. Malgrat que el tribunal cancel·li el llançament dels ocupants del bé immoble si amb anterioritat a la data fixada per portar-lo a terme es fa el lliurament de la possessió d’aquest bé, l’executant pot sol·licitar que es mantinguin les actuacions fixades a l’efecte que s’aixequi una acta de l’estat en què es troba el bé immoble.
4. El secretari judicial o el saig, a instància de l’executant, fa constar en l’acte d’entrega d’un bé immoble l’existència de danys i desperfectes ocasionats pels ocupants d’aquest bé. En aquest cas, l’executant pot reclamar els danys i perjudicis ocasionats en el marc del procés a part que correspongui.
1. En cas que el bé immoble que s’ha d’entregar sigui l’habitatge habitual de l’executat o de les persones que en depenen, el tribunal pot concedir un termini d’un mes com a màxim per desallotjar-lo, més enllà del termini fixat en l’aute d’execució. Aquest termini pot quedar condicionat al pagament a favor de l’executant de la quantitat que s’hagi fixat en concepte de compensació per l’ocupació indeguda del bé immoble, i de les altres quantitats que fixi el tribunal. Transcorregut el termini assenyalat, es procedeix immediatament al llançament.
a) Si el tribunal considera que els ocupants ho són de mala fe o sense el títol suficient, en decideix el llançament immediat.
b) En cas contrari, el secretari judicial cita l’executant i els ocupants a una vista que es desenvolupa d’acord amb les normes que estableix l’article 257 per al judici oral en el procediment abreujat, en el que siguin aplicables, dins els tretze dies hàbils següents. Posteriorment i dins el mateix termini, el tribunal resol mitjançant un aute si el títol dels ocupants els legitima a romandre al bé immoble. Contra aquest aute es pot interposar un recurs d’apel·lació.
b) En cas contrari, el secretari judicial cita l’executant i els ocupants a una vista que es desenvolupa d’acord amb les normes que estableix l’article 257 per al judici oral en el procediment abreujat, en el que siguin aplicables, dins els tretze dies hàbils següents. Posteriorment i dins el mateix termini, el tribunal resol mitjançant un aute si el títol dels ocupants els legitima a romandre al bé immoble. Contra aquest aute es pot interposar un recurs d’apel·lació.
Article 412. Obligacions de fer no personalíssimes
a) Si l’aute d’execució conté una disposició expressa per al cas en què l’executat incompleixi l’obligació de fer, cal atenir-se al que preveu aquesta disposició.
b) Si l’aute d’execució no conté cap disposició expressa per al cas en què l’executat incompleixi l’obligació de fer, el tribunal pot encarregar, a instància de l’executant, la prestació a una tercera persona a les costes de l’executat, o fixar una quantitat en concepte del rescabalament dels danys i perjudicis que es quantifica d’acord amb les normes del capítol quart d’aquest títol.
b) Si l’aute d’execució no conté cap disposició expressa per al cas en què l’executat incompleixi l’obligació de fer, el tribunal pot encarregar, a instància de l’executant, la prestació a una tercera persona a les costes de l’executat, o fixar una quantitat en concepte del rescabalament dels danys i perjudicis que es quantifica d’acord amb les normes del capítol quart d’aquest títol.
2. En cas que el tribunal encarregui la prestació de fer a un tercera persona, en valora prèviament el cost, ja sigui directament o mitjançant un perit taxador segons la complexitat del fer.
4. Des del moment en què es produeix l’incompliment de l’obligació de fer, l’executant pot sol·licitar al tribunal les mesures d’assegurament oportunes per garantir el pagament del cost de la prestació de fer o, si escau, dels danys i perjudicis que se li puguin ocasionar.
1. Un cop transcorregut el termini fixat per complir una obligació de fer personalíssima sense que l’executat ho hagi fet voluntàriament, el tribunal procedeix a l’execució forçosa d’acord amb les normes següents:
3. Un cop el tribunal fixa la quantitat pecuniària equivalent de la prestació de fer, i també eventualment la quantitat en concepte del rescabalament dels danys i perjudicis, l’execució forçosa en relació amb aquestes quantitats correspon al tribunal o al saig, d’acord amb els articles 374 i 375 d’aquesta Llei i d’acord amb la Llei del saig.
Article 414. Obligacions de no fer
2. En cas d’incompliment de l’obligació de no fer, el tribunal, a instància de l’executant, requereix a l’executat que desfaci el que ha fet en contra de l’obligació que estableix el títol executiu, en el termini que estableixi, i s’abstingui de reiterar-ho. També l’adverteix que en cas contrari li imposarà una multa coercitiva. La multa coercitiva oscil·la entre l’import de 50 euros diaris i de 500 euros diaris, segons determini i durant el temps que estableixi el tribunal, d’acord amb les circumstàncies que concorrin.
4. En cas que el tribunal encarregui la prestació de desfer el que s’ha fet a una tercera persona, en valora prèviament el cost d’acord amb les normes que estableixen els apartats 2 i 3 de l’article 412.
6. Un cop el tribunal valora el cost de la prestació de desfer el que s’ha fet o quantifica els danys i perjudicis ocasionats, l’execució forçosa en relació amb aquestes quantitats correspon al tribunal o al saig, d’acord amb els articles 374 i 375 d’aquesta Llei i d’acord amb la Llei del saig.
Article 415. Obligacions d’emetre una declaració de voluntat
2. L’executant pot demanar que el secretari judicial lliuri testimoni de l’aute d’execució, que té eficàcia civil plena sense perjudici de l’observança i el compliment de les normes civils i mercantils sobre la forma i la documentació dels actes i els negocis jurídics.
Article 416. Àmbit del procediment de liquidació i normes aplicables
a) Quan la condemna consisteixi en el pagament d’una quantitat il·líquida.
b) Quan s’hagi de fixar la quantitat endeutada en concepte dels danys i perjudicis, els fruits, les rendes, les utilitats, les millores o els productes de qualsevol mena, o les despeses.
c) Quan s’hagi de determinar el ròssec resultant de la rendició de comptes d’una administració.
b) Quan s’hagi de fixar la quantitat endeutada en concepte dels danys i perjudicis, els fruits, les rendes, les utilitats, les millores o els productes de qualsevol mena, o les despeses.
c) Quan s’hagi de determinar el ròssec resultant de la rendició de comptes d’una administració.
2. Les normes sobre el procediment abreujat s’apliquen de forma subsidiària al procediment de liquidació.
Article 417. Petició de liquidació i trasllat
2. A la petició de liquidació, l’executant ha d’adjuntar-hi o precisar:
4. El tribunal trasllada la petició de liquidació a l’executat o a la persona que hagi de pagar la quantitat que es pretén liquidar, perquè faci les al·legacions oportunes dins el termini dels tretze dies hàbils següents.
Article 418. No oposició del deutor
2. En cas que l’executat o la persona que hagi de pagar la quantitat que es pretén liquidar no faci al·legacions dins el termini concedit, o aquestes al·legacions neguin de forma genèrica l’existència de l’obligació de pagament, sense concretar els motius o sense fer constar els fonaments de la discrepància, el tribunal també aprova la quantitat fixada per l’executant en la petició de liquidació mitjançant un aute i dins els tretze dies hàbils següents.
1. En cas que l’executat o la persona que hagi de pagar la quantitat que es pretén liquidar s’oposi motivadament, i dins el termini concedit, a la quantitat fixada per l’executant en la petició de liquidació, o als conceptes o les partides que s’hi inclouen, pot aportar els documents o els dictàmens que consideri oportuns, i ha de proposar les proves que consideri útils, pertinents i necessàries per acreditar les seves pretensions.
1. El tribunal decideix mitjançant un aute sobre la determinació de la quantitat líquida que cal satisfer a l’executant, dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’hagi celebrat la vista. En el cas de la rendició de comptes d’una administració, el tribunal té en compte les gestions dutes a terme, la seva complexitat i els resultats obtinguts.
1. Les resolucions judicials que dictin els tribunals estrangers i en què s’hagi adoptat una mesura cautelar o provisional que afecti persones, béns o drets situats a Andorra es poden reconèixer i executar a Andorra si així ho estableixen els convenis internacionals que formin part de l’ordenament jurídic andorrà o, en cas contrari, només si la part que sol·licita el reconeixement i l’execució acredita l’existència de reciprocitat.
3. Dins els cinc dies hàbils següents al dia en què es rep la sol·licitud, el president del Tribunal de Batlles designa mitjançant una providència el tribunal al qual correspon per torn el coneixement del procés.
5. Durant la vista les parts poden fer les al·legacions oportunes i poden sol·licitar que es practiquin les proves proposades en la sol·licitud o de forma sobrevinguda, en relació amb la concurrència dels pressupòsits exigits per reconèixer i executar la resolució judicial estrangera, i també pel que fa al tipus i la quantia de caució prestada, o a la mesura cautelar o provisional equivalent i substitutòria proposada. El tribunal admet i practica les proves proposades d’acord amb els criteris de legalitat, utilitat, pertinència, necessitat i proporcionalitat.
Article 422. Decisió sobre el reconeixement i l’execució de resolucions judicials estrangeres que adopten mesures cautelars o provisionals i recurs
2. Si el tribunal considera que estan acreditades, en vista de les al·legacions formulades i de les proves practicades, la validesa i la suficiència de la resolució judicial estrangera, i que alhora s’ha prestat una caució suficient, si escau, admet la sol·licitud de reconeixement i execució. En aquest cas adopta les mesures cautelars o provisionals que s’estableixen en la resolució judicial estrangera i el règim a què han d’estar sotmeses, i determina la quantia, i la forma de la caució i el moment en el qual el sol·licitant l’ha de prestar. El tribunal també pot decidir que se substitueixin les mesures cautelars o provisionals adoptades per una mesura cautelar o provisional equivalent, o bé que es revoquin les mesures adoptades com a conseqüència de la prestació d’una caució suficient per la persona afectada per aquestes mesures.
1. Les resolucions judicials o administratives estrangeres en què s’acorda el pagament d’una pensió compensatòria es poden reconèixer i executar a Andorra si així ho estableixen els convenis internacionals que formin part de l’ordenament jurídic andorrà o, en cas contrari, només si la part que sol·licita el reconeixement i l’execució acredita l’existència de reciprocitat.
3. Dins els cinc dies hàbils següents al dia en què es rep la sol·licitud, el president del Tribunal de Batlles designa mitjançant una providència el tribunal al qual correspon per torn el coneixement del procés.
5. Durant la vista les parts poden fer les al·legacions oportunes i poden sol·licitar que es practiquin les proves proposades en la sol·licitud o de forma sobrevinguda, en relació amb la concurrència dels pressupòsits exigits per reconèixer i executar la resolució judicial o administrativa estrangera. El tribunal admet i practica les proves proposades d’acord amb els criteris de legalitat, utilitat, pertinència, necessitat i proporcionalitat.
Article 424. Decisió sobre el reconeixement i l’execució de resolucions judicials o administratives estrangeres relatives a pensions compensatòries i recurs
2. Contra l’aute que estima o desestima el reconeixement i l’execució de la resolució judicial o administrativa estrangera en què s’acorda el pagament d’una pensió compensatòria es pot interposar un recurs d’apel·lació, que s’ha de tramitar amb caràcter preferent.
1. Les resolucions judicials o administratives estrangeres en què s’atribueix la custòdia d’un menor d’edat es poden reconèixer i executar a Andorra si així ho estableixen els convenis internacionals que formin part de l’ordenament jurídic andorrà o, en cas contrari, només si la part que sol·licita el reconeixement i l’execució acredita l’existència de reciprocitat.
3. La sol·licitud de reconeixement i execució d’una resolució judicial o administrativa estrangera en què s’atribueix la custòdia d’un menor d’edat, sempre que se sol·liciti el restabliment d’aquesta custòdia en cas que el menor d’edat hagi estat desplaçat o retingut il·lícitament, l’ha de presentar davant el batlle que actua en funcions de guàrdia la persona o la institució que tingui atribuïda la custòdia del menor d’edat, o l’autoritat central del Principat d’Andorra competent, mitjançant els advocats adscrits al Gabinet Jurídic del Govern.
5. En cas que la persona requerida accepti voluntàriament de retornar el menor d’edat, el batlle que actua en funcions de guàrdia dicta un aute en què arxiva el procés, i tot seguit lliura el menor d’edat a la persona o la institució que en tingui atribuïda la custòdia. En cas contrari o si la persona requerida no compareix malgrat haver estat citada degudament, el secretari judicial cita les parts personades en el procés i el Ministeri Fiscal a una vista, que es desenvolupa d’acord amb les normes que estableix l’article 257 per al judici oral en el procediment abreujat, en el que siguin aplicables, dins els dos dies naturals següents.
7. D’ofici o a instància de part o del Ministeri Fiscal, i mitjançant un aute, el tribunal pot adoptar les mesures cautelars que consideri oportunes per salvaguardar els drets i interessos del menor d’edat.
Article 426. Decisió sobre el reconeixement i l’execució de resolucions judicials o administratives estrangeres relatives a la custòdia de menors d’edat i recurs
2. Contra l’aute que estima o desestima el restabliment de la custòdia d’un menor d’edat es pot interposar un recurs d’apel·lació en el termini màxim de tretze dies hàbils, que s’ha de tramitar amb caràcter preferent.
Article 427. Pressupòsits i abast del reconeixement i l’execució de resolucions judicials fermes estrangeres
2. Les resolucions judicials fermes dictades per tribunals estrangers que hagin estat reconegudes es poden executar d’acord amb les normes sobre l’execució forçosa de les resolucions judicials que es contenen en aquest llibre.
1. Les resolucions judicials fermes dictades per tribunals estrangers es poden executar a Andorra d’acord amb els convenis internacionals que formen part de l’ordenament jurídic andorrà.
a) La competència de la jurisdicció que ha dictat la resolució.
b) La regularitat del procediment que s’ha seguit davant aquesta jurisdicció.
c) L’aplicació de la llei competent segons les regles nacionals de conflicte.
d) La conformitat amb l’ordre públic nacional i internacional.
e) L’absència de qualsevol frau a la llei nacional.
b) La regularitat del procediment que s’ha seguit davant aquesta jurisdicció.
c) L’aplicació de la llei competent segons les regles nacionals de conflicte.
d) La conformitat amb l’ordre públic nacional i internacional.
e) L’absència de qualsevol frau a la llei nacional.
3. El tribunal competent pot demanar la traducció al català dels documents que es presentin a l’efecte d’obtenir el reconeixement i l’execució de resolucions judicials estrangeres en cas que el fet que estiguin redactats en una llengua estrangera li pugui suposar una comprensió insuficient del seu contingut.
1. El procediment d’exequàtur se substancia d’acord amb les normes sobre el procediment abreujat que estableix el títol IV del llibre segon, amb les especialitats que preveu aquest article.
3. A la demanda d’exequàtur el demandant ha d’adjuntar l’original o una còpia autèntica de la resolució judicial ferma dictada pel tribunal estranger, degudament postil·lada o, si no és possible, degudament legalitzada, així com qualsevol altre document acreditatiu de la fermesa i la força executiva de la resolució judicial esmentada a l’estat on s’ha dictat. També pot proposar les proves necessàries per fonamentar la seva demanda i, en concret, pot adjuntar-hi els documents oportuns a aquest efecte.
5. Un cop admesa la demanda, el tribunal la trasllada al demandat, que és la part que consta com a condemnada o afectada en la part dispositiva de la resolució judicial estrangera, i al Ministeri Fiscal, perquè compareguin en el procés i la contestin en el termini de tretze dies hàbils, tot advertint el demandat que si no compareix en el termini esmentat serà declarat en rebel·lia. El demandat i el Ministeri Fiscal també poden proposar les proves necessàries per fonamentar les seves pretensions.
7. El tribunal assenyala la data en què se celebra el judici oral dins els vint dies hàbils següents al dia en què finalitzen els tràmits d’al·legacions. No obstant això, si el tribunal només ha admès proves documentals el valor probatori de les quals no s’ha impugnat, pot decidir en el mateix aute que no se celebri el judici oral i declarar el procés vist per a sentència.
1. El procediment de jurisdicció voluntària és procedent en els casos en què sigui necessària la intervenció del tribunal o el notari, sempre que:
1. El tribunal és competent per conèixer i resoldre mitjançant el procediment de jurisdicció voluntària les matèries o qüestions següents:
3. El notari és competent per conèixer i resoldre mitjançant el procediment de jurisdicció voluntària les matèries o les qüestions següents:
1. Són competents per conèixer els processos que se segueixen pel procediment de jurisdicció voluntària el tribunal al qual correspongui per torn o el notari en exercici al Principat d’Andorra davant el qual comparegui el sol·licitant.
A l’efecte de conèixer i resoldre els processos que se segueixen pel procediment de jurisdicció voluntària, el tribunal o el notari aplica les normes substantives que estableixin les lleis específiques aplicables en cada matèria o qüestió.
Article 434. Sol·licitud de jurisdicció voluntària
2. A la sol·licitud de jurisdicció voluntària, la persona sol·licitant ha de fer constar els fets que la fonamenten i la petició concreta que se sol·licita, sense que tanmateix calgui fer una argumentació jurídica detallada. També pot adjuntar els documents que consideri oportuns, i pot proposar les proves que consideri útils, pertinents i necessàries per justificar la seva petició.
Article 435. Admissió i trasllat de la sol·licitud de jurisdicció voluntària
2. El tribunal o el notari pot traslladar la sol·licitud de jurisdicció voluntària a les persones que consideri que poden tenir interès a participar en el procés, malgrat que no hagin estat identificades per la persona sol·licitant.
Article 436. Mesures cautelars i vista
2. Un cop les persones interessades han fet les al·legacions oportunes o un cop ha transcorregut el termini concedit a aquest efecte sense que ho hagin fet, el tribunal pot decidir de celebrar una vista dins els tretze dies hàbils següents. La vista es desenvolupa d’acord amb les normes que estableix l’article 257 per al judici oral en el procediment abreujat, en el que siguin aplicables.
Article 437. Resolució de la sol·licitud de jurisdicció voluntària
2. La resolució d’una sol·licitud de jurisdicció voluntària no impedeix que qualsevol persona pugui instar el procés judicial contenciós que correspongui sobre el mateix objecte.
Article 438. Recursos i impugnacions
2. La impugnació de les actuacions o les diligències que hagi portat a terme el notari durant la tramitació del procés que se segueix pel procediment de jurisdicció voluntària es tramita i resol davant el mateix notari, d’acord amb les normes que estableix l’article 328, en el que siguin aplicables. L’acord que resol aquesta impugnació es pot impugnar al seu torn davant el tribunal al qual correspongui per torn de jurisdicció voluntària, dins el termini de tretze dies hàbils des del dia en què es notifica l’acord esmentat.
En els processos de jurisdicció voluntària no es fa cap pronunciament sobre les costes judicials ocasionades, sense perjudici de les taxes judicials que calgui satisfer d’acord amb les lleis aplicables.
ponderum, tota eirmod Article 15 CPC Article 15. Classes de resolucions
1. Les resolucions jurisdiccionals del tribunal s’anomenen:
a) Providències, quan tenen per objecte l’ordenació material del procés.
b) Autes, quan decideixen recursos contra providències, qüestions incidentals, pressupòsits processals, la nul·litat del procés o quan, d’acord amb aquesta Llei, han de tenir aquesta forma.
c) Sentències, quan decideixen definitivament el procés en qualsevol instància o recurs.
b) Autes, quan decideixen recursos contra providències, qüestions incidentals, pressupòsits processals, la nul·litat del procés o quan, d’acord amb aquesta Llei, han de tenir aquesta forma.
c) Sentències, quan decideixen definitivament el procés en qualsevol instància o recurs.
2. Les resolucions del secretari judicial s’anomenen:
a) Interlocutòries, quan tenen per finalitat l’ordenació i l’impuls processal de les actuacions.
b) Acords, quan decideixen recursos contra interlocutòries o qüestions processals que els són atribuïdes específicament.
b) Acords, quan decideixen recursos contra interlocutòries o qüestions processals que els són atribuïdes específicament.
3. El saig i el notari dicten acords per portar a terme les actuacions que els són atribuïdes de conformitat amb aquesta Llei i la Llei del saig. moderatius vis cu. Ut has eirmod saperet omittantur, dicunt ornatus erroribus in qui. Dolorem dissentias interesset at vel, ex dicit scripta voluptua duo. Ad his exerci labore, in paulo theophrastus vel. Quidam ancillae eu sed.
test plugin include
{trans-clude page="GPC_T1" start="inici" stop="fi"text amb plubuin text anrticle 12-15 CPC Article 12. Aplicació en el temps de les normes processals
Els processos se substancien d’acord amb les normes processals vigents, les quals no es poden aplicar retroactivament sense perjudici del que estableixin les disposicions legals de dret transitori.
Article 13. Àmbit territorial de les normes processals
Els processos que coneguin els tribunals andorrans es regeixen únicament per les normes processals andorranes, tret del que puguin establir els convenis i els acords internacionals que formin part de l’ordenament jurídic andorrà.
Article 14. Supletorietat de la Llei
Les normes contingudes en aquesta Llei són aplicables, en defecte d’una llei que ho reguli, a qualsevol procés judicial que coneguin els tribunals andorrans.
Article 15. Classes de resolucions
1. Les resolucions jurisdiccionals del tribunal s’anomenen:
a) Providències, quan tenen per objecte l’ordenació material del procés.
b) Autes, quan decideixen recursos contra providències, qüestions incidentals, pressupòsits processals, la nul·litat del procés o quan, d’acord amb aquesta Llei, han de tenir aquesta forma.
c) Sentències, quan decideixen definitivament el procés en qualsevol instància o recurs.
b) Autes, quan decideixen recursos contra providències, qüestions incidentals, pressupòsits processals, la nul·litat del procés o quan, d’acord amb aquesta Llei, han de tenir aquesta forma.
c) Sentències, quan decideixen definitivament el procés en qualsevol instància o recurs.
2. Les resolucions del secretari judicial s’anomenen:
a) Interlocutòries, quan tenen per finalitat l’ordenació i l’impuls processal de les actuacions.
b) Acords, quan decideixen recursos contra interlocutòries o qüestions processals que els són atribuïdes específicament.
b) Acords, quan decideixen recursos contra interlocutòries o qüestions processals que els són atribuïdes específicament.
3. El saig i el notari dicten acords per portar a terme les actuacions que els són atribuïdes de conformitat amb aquesta Llei i la Llei del saig. i més text
text art. 10 CA i més text
Inici_10
lololo
text text art. 10 CA text
{icon name="angle-double-down"}
{icon name="arrow-down"}
{icon name="arrow-circle-down"}
{icon name="caret-down"}
{icon name="bookmark-o"}
{icon name="caret-square-o-down"}
{icon name="chevron-circle-down"}
{icon name="chevron-down"}
{icon name="level-down"}
{icon name="sort-desc"}
)
)){icon name="clone"}
{icon name="clone-o"}
{icon name="comment-o"}
{icon name="comment"}
{icon name="link-external"}
{icon name="link-external-alt"}
))testing max left
%label%