Decret pel qual s’aprova el Reglament que desenvolupa l’apartat 5 de l’article 45 de la Llei 14/2010, del 13 maig, de règim jurídic de les entitats bancàries i de règim administratiu bàsic de les entitats operatives del sistema financer.

Exposició de motius

L’article 45 de la Llei 14/2010, del 13 de maig, de règim jurídic de les entitats bancàries i de règim administratiu bàsic de les entitats operatives del sistema financer, que fa referència als acords amb supervisors de països tercers, desenvolupa i complementa el disposat a l’article 9 de la Llei 14/2003, del 23 d’octubre, de l’Institut Nacional Andorrà de Finances, relatiu a la capacitat que té l’INAF per establir relacions i acords amb bancs centrals i autoritats de supervisió financera d’altres països, amb la finalitat d’establir un marc general per a l’adequada supervisió de les entitats operatives del sistema financer.

La voluntat del legislador, clarament establerta en els apartats 1, 2, 3 i 4 de l’article 45 de la Llei 14/2010 de 13 de maig, és facilitar àmpliament la tramesa d’informació, sense dilacions i en un marc general que concreta la voluntat política de bona entesa i col·laboració amb els països del nostre entorn.

En aquest marc general, l’apartat 5 de l’article esmentat únicament s’adreça a preservar els drets de les terceres persones que puguin resultar afectades quan la informació obtinguda en el curs de la supervisió hagi de ser utilitzada per les autoritats supervisores d’altres països per a finalitats diferents de les pròpies de la supervisió.

Amb aquesta finalitat, la llei ha establert un procediment que té una fase administrativa davant de l’INAF i una fase jurisdiccional davant de la jurisdicció administrativa, per al cas que la resolució de l’INAF, posant fi a la via administrativa no hagués accedit a la pretensió de mantenir la confidencialitat.

La interposició del recurs jurisdiccional, tant en primera com en segona instància, suspèn l’execució de la resolució de l’INAF, mantenint-se per tant la confidencialitat de les dades obtingudes fins que recaigui sentència ferma i definitiva (lletres a i b de l’apartat 5 de l’article 45 de la Llei 14/2010).

També cal assenyalar que en la línia de compaginar la màxima efectivitat amb una desitjable economia de mitjans i també del temps, s’ha previst que en la hipòtesi que la informació pogués afectar una pluralitat de persones, si volen oposar-se amb eficàcia suspensiva a la resolució de l’INAF, hauran de fer-ho de forma mancomunada o conjunta, havent de certificar a la corresponent entitat la correcta composició de la comunitat recurrent (lletra c de l’apartat 5 de l’article 45 de la Llei 4/2000).

Resulta, doncs, convenient desenvolupar reglamentàriament l’article 5 amb l’objectiu que, tot i garantir adequadament els drets reconeguts als qui es vegin afectats per una operació de supervisió de forma equivalent a com ho fa la normativa internacional, no s’obstaculitzi la tramesa d’informació necessària per al correcte exercici de les activitats supervisores.

En aquesta línia, un primer aspecte a desenvolupar és l’assenyalament d’un termini dins del qual l’INAF haurà de notificar a l’entitat i a la persona o persones afectades per la supervisió, les comunicacions que rebi d’autoritats supervisores d’altres països per demanar el seu consentiment en ordre a utilitzar les informacions nominatives obtingudes en el curs de la supervisió per a fins diferents dels estrictament supervisors, posant al seu torn de manifest a les esmentades entitats i persones les actuacions perquè puguin al·legar el que considerin convenient als seus interessos i aportar els documents i justificacions que estimin oportuns. És ben evident que en aquells casos, com el present, que la llei no fixi un termini per al compliment d’una determinada obligació, aquesta haurà de complir-se en el termini més breu possible, però també ho és que quan existeixin terceres persones interessades, com aquí succeeix, la determinació o fixació d’un termini de compliment aporta un component de certesa i fiabilitat que augmenta d’alguna manera la seguretat jurídica que propugna l’article 3. 2 de la Constitució. Així, tenint en compte tant el que disposa el Codi de l’Administració per als recursos administratius com l’article 54 de la Llei, el termini s’ha fixat en 13 dies hàbils a comptar del següent a la data en la qual l’INAF rebi la corresponent sol·licitud per atorgar el seu consentiment.