Decret pel qual s’aprova el Reglament d’ús de la llengua oficial en organismes públics

Exposició de motius

Segons l’article 2 de la Constitució del Principat d’Andorra, la llengua oficial del país és el català. D’aquest fet es desprèn que la llengua de les institucions públiques andorranes ha de ser la catalana.

Fins a l’actualitat, aquesta premissa ha regit les actuacions administratives a Andorra. Tanmateix, la situació sociolingüística del país és, avui dia, complexa. Per raons de veïnatge, de presència de treballadors estrangers i d’afluència de turistes i visitants al país, en les comunicacions interpersonals no és estrany l’ús de més d’una llengua. Això fa que, alguna vegada, sorgeixi el dubte sobre quina llengua s’ha d’usar en un afer administratiu, ja que la mateixa Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial, del 16 de desembre del 1999, en l’article 8.1.c, preveu la possibilitat d’usar altres llengües que l’oficial si una persona estrangera que no entén el català participa en un afer administratiu. Per això, cal fixar en quins supòsits es pot usar una llengua altra que l’oficial, per tal que els treballadors dels organismes públics disposin d’un referent normatiu pel que fa als usos lingüístics envers els administrats. D’altra banda, en l’àmbit administratiu s’han constatat algunes indefinicions, especialment -però no tan sols- en la prestació de serveis públics. Per tot plegat, es fa necessària una reglamentació sobre els usos lingüístics en actes administratius, tal com s’ha fet, d’altra banda, en els països veïns a través de diverses disposicions legals i reglamentàries. Aquesta reglamentació té encara més importància des del punt de vista social perquè el Govern considera que els organismes públics han d’actuar com a referent en els usos lingüístics de la societat.

La Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial del 16 de desembre del 1999, segons la disposició addicional única, faculta el Govern a desenvolupar reglamentàriament aquesta Llei. Ateses les necessitats de reglamentació descrites més amunt, el Govern aprova aquest Reglament d’ús de la llengua oficial en organismes públics, en què es descriu la manera de procedir dels organismes públics en allò que estableixen els articles 2.d (Objectius de la Llei), 4.2 (Deures lingüístics generals), 6 (Integració dels no catalanoparlants), 8 (Llengua de les institucions públiques), 9 (Empreses col·laboradores), 10 (Personal i càrrecs al servei de l’Administració), 18 (Equipaments socials) i 20.3 (Personal que presta servei al públic) de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial.

El Reglament abasta dos grans àmbits. El primer àmbit fa referència als usos administratius; és a dir, entre organismes públics i administrats, d’una banda, i entre organismes públics, de l’altra. En aquest primer àmbit es fa referència també als perfils lingüístics de les places dels organismes públics. El segon àmbit fa referència a la publicitat institucional i a les publicacions institucionals.

Aquest Reglament vincula tots els organismes públics, per tal com també ho fa la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial. Els usos lingüístics -i altres qüestions, com els perfils lingüístics per a llocs de treball- han de tenir una certa homogeneïtat als diversos organismes públics. Si es fes altrament, es podrien crear situacions desiguals entre organismes públics, qüestió ben desaconsellable. Amb tot, i en funció del punt 2 de la disposició addicional de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial, es permet a qualsevol organisme públic desenvolupar una reglamentació interna si ho creu necessari; sempre, però, que no contradigui aquest Reglament, ja que permet garantir l’esmentada homogeneïtat mínima entre organismes públics.

No s’han inclòs prescripcions per a aquells casos en què ja hi ha una disposició legal específica que estableix el funcionament lingüístic d’un afer administratiu; és el cas de la llengua dels assentaments del registre civil, qüestió fixada pels articles 41 i 43 de la Llei del Registre Civil.

S’ha de remarcar que, en bona part dels casos, el Reglament fixa els usos lingüístics que s’han practicat fins avui en els organismes públics andorrans. Per tant, el Reglament reconeix el que ha estat la pràctica habitual en diversos àmbits. D’aquesta manera, es fixen els usos lingüístics tradicionals; però també es regulen aquells casos en què no s’havia previst fins ara cap reglamentació, o en què hi havia indefinició legal.

A proposta del ministre d’Educació, Cultura, Joventut i Esports, i d’acord amb el Govern, en la sessió del 16 de febrer del 2005,

Decreto

Article únic

S’aprova el Reglament d’ús de la llengua oficial en organismes públics, que entrarà en vigor el mateix dia de la seva publicació al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra.

Article 1

Àmbit d’aplicació

1. Aquest Reglament és d’aplicació a l’Administració Pública tal com està definida a l’article 13 del Codi de l’Administració, del 29 de març del 1989, als serveis administratius del Consell General i les institucions que en depenen, l’Administració de Justícia, les societats públiques i a totes aquelles empreses o entitats en què participen els organismes públics.

2. Aquest Reglament s’aplica igualment a les empreses que desenvolupen la seva activitat en el marc de la gestió de serveis públics tal com estan definits a l’article 34 de la Llei de la contractació pública, del 9 de novembre del 2000, sempre que actuïn en virtut d’aquests serveis.

3. A efectes d’aquest Reglament s’empra el terme “organisme públic” per fer referència de manera genèrica als ens descrits en els punts 1 i 2 d’aquest article.

4. Aquest Reglament s’aplica a les comunicacions orals, escrites, telemàtiques i de qualsevol altra mena dels organismes públics d’Andorra.

5. Aquest Reglament s’aplica:



6. L’existència d’aquest Reglament no impedeix que qualsevol organisme públic elabori una reglamentació lingüística o unes disposicions lingüístiques d’ús intern, sempre que no vagin contra la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial ni contra aquest Reglament.

Article 2

Gestió de serveis públics

1. En un contracte de gestió de serveis públics, tal com està definit a l’article 34.1 de la Llei de la contractació pública, del 9 de novembre del 2000, la persona física o jurídica contractada ha de complir, en l’àmbit de la prestació del servei públic, el que estableix aquest Reglament en els articles 3, 4, 5, 6, 8, 9, 10, 12, 17 i 18. Igualment, la persona física o jurídica contractada ha de garantir que totes les persones que treballen per compte seu i que desenvolupen tasques en l’àmbit de la prestació del servei públic saben parlar català. Aquestes condicions també s’han de complir en cas que hi hagi subcontractació, tal com està definida a l’article 42 de la Llei de la contractació pública.

2. La mesura establerta al punt 1 és aplicable a tots els tipus de contracte de gestió de serveis públics tal com estan definits a l’article 36 de la Llei de la contractació pública: concessió, concertació i creació de societat pública.

3. Els organismes públics han de consignar que és obligatori complir aquest article en el document que estableix la concessió, la concertació, la creació de societat pública o l’autorització administrativa i en els plecs de bases -quan n’hi hagi- de la concessió, la concertació, la creació de societat pública o l’autorització administrativa.

Article 3

Retolació

1. La retolació d’un organisme públic, tant si és a l’interior d’un edifici com si és a l’exterior, i tant si és permanent com si és provisional, ha de ser exclusivament en català. Se n’exceptuen els casos previstos en aquest Reglament.

2. La retolació dels pàrquings, de les màquines expenedores de tiquets, dels indicadors de rutes i de les instal·lacions de turisme i lleure de titularitat pública o amb participació pública, incloses les pistes d’esquí, poden tenir la informació en altres llengües a més del català, el qual ha de figurar en primer lloc.

3. La retolació de vies públiques que té per funció orientar el trànsit, tant si és permanent com si és ocasional, ha de ser en català. La informació pot estar en altres llengües a més del català.

4. Les inscripcions que identifiquen béns mòbils propietat d’un organisme públic, especialment els vehicles i la maquinària d’obres, han de ser exclusivament en català.

5. La retolació en una via pública motivada per obres públiques ha de ser exclusivament en català.

Article 4

Usos escrits a l’Administració

1. Tota la documentació interna dels organismes públics i tota la documentació generada en els organismes públics i que està adreçada a l’interior del país, tant a l’administrat com al treballador propi, ha d’estar redactada en català, tal com estableix l’article 8.1.b de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial.

2. En els escrits emesos pels organismes públics i adreçats a l’exterior del país a territoris on el català no té reconeixement legal o administratiu, s’aplica el que estableix l’article 8.2 de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial. Els escrits emesos pels organismes públics i adreçats a l’exterior del país, tant si s’adrecen a una persona física o una persona jurídica, inclosos organismes jurídics, han d’estar redactats en català si s’envien a un territori on el català té estatus de llengua oficial o cooficial, o si està reconegut per l’Administració pública d’aquest territori o pel marc legal d’aquest territori.

Article 5

Usos orals a l’Administració

1. En les comunicacions orals, tot treballador d’un organisme públic, quan està de servei, s’ha d’adreçar en català a l’administrat, independentment de la ciutadania de l’administrat i de la llengua amb què l’administrat se li adreci. Queden exceptuats els casos previstos en aquest Reglament.

2. Aquesta mesura s’estén a les comunicacions telefòniques, comunicacions orals telemàtiques i comunicacions per altaveu.

3. Si l’administrat afirma que no entén la llengua catalana, el treballador de l’organisme públic pot adreçar-se-li en la llengua de l’administrat o una altra llengua que aquest entengui. En qualsevol cas, si l’administrat afirma que entén la llengua catalana però que no la parla, el treballador de l’organisme públic ha d’adreçar-se a l’administrat en català.

4. Les oficines de turisme i instal·lacions anàlogues de titularitat pública, com ara taulells o taquilles d’instal·lacions d’oci o de turisme cultural de titularitat pública, no estan subjectes a les mesures exposades als paràgrafs 1, 2 i 3 d’aquest article, tal com estableix l’article 13 de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial.

5. Les converses entre treballadors d’organismes públics, siguin del mateix organisme públic, siguin d’organismes públics diferents, s’han d’efectuar en català quan les converses tenen lloc en edificis o instal·lacions públiques.