Llei 7/2021, del 29 d’abril, de recuperació i de resolució d’entitats bancàries i d’empreses d’inversió (Text refós per LesLleis.com)

Atès que el Consell General en la seva sessió del dia 29 d’abril del 2021 ha aprovat la següent:

Llei 7/2021, del 29 d’abril, de recuperació i de resolució d’entitats bancàries i d’empreses d’inversió

Exposició de motius

I

Mitjançant l’Acord monetari entre la Unió Europea i el Principat d’Andorra, del 30 de juny del 2011, el Principat d’Andorra es va comprometre a adaptar la seva legislació interna a la regulació de la Unió Europea, entre altres matèries pel que fa a la legislació financera i bancària. Aquesta adaptació necessària deriva, bàsicament, de tres circumstàncies: l’euro n’és la moneda de curs legal, té dret a encunyar-la i el sector bancari andorrà opera en estreta relació amb el de la zona euro.

Aquesta Llei completa la incorporació de la Directiva 2014/59/UE del Parlament Europeu i del Consell, del 15 de maig del 2014, per la qual s’estableix un marc per a la reestructuració i la resolució d’entitats de crèdit i empreses de serveis d’inversió, i per la qual es modifiquen la Directiva 82/891/CEE del Consell i les directives 2001/24/CE, 2002/47/CE, 2004/25/CE, 2005/56/CE, 2007/36/CE, 2011/35/UE, 2012/30/UE i 2013/36/UE, i els reglaments (UE) núm. 1093/2010 i (UE) núm. 648/2012 del Parlament Europeu i el Consell (d’ara endavant, “la Directiva”) en l’ordenament jurídic andorrà. La Directiva ja es va incorporar parcialment a la legislació andorrana mitjançant la Llei 8/2015, del 2 d’abril, de mesures urgents per implantar mecanismes de reestructuració i resolució d’entitats bancàries.

En efecte, aquesta transposició parcial es va revelar imprescindible atenent la situació viscuda a partir del mes de març del 2015, data en què el sistema financer del Principat d’Andorra es va trobar immers en unes circumstàncies sense precedents que van necessitar l’adopció, amb caràcter urgent, de les mesures adients per evitar els efectes adversos derivats de la situació d’una entitat bancària.

D’aquesta manera, la Directiva va inspirar, propiciant-ne la transposició parcial, la redacció de la Llei 8/2015, del 2 d’abril, de mesures urgents per implantar mecanismes de reestructuració i resolució d’entitats bancàries (en endavant, “la Llei 8/2015”). Els seus preceptes han estat aplicats amb eficàcia per l’Agència Estatal de Resolució d’Entitats Bancàries (AREB).

L’exposició de motius preveia la inclusió, en un moment posterior, de les disposicions legals o reglamentàries necessàries per complir els compromisos internacionals adquirits pel Principat d’Andorra en virtut de l’Acord monetari subscrit amb la Unió Europea (“les previsions de la Directiva esmentada han inspirat la redacció d’aquesta Llei de mesures urgents, sense perjudici que en un moment posterior es dictin les disposicions legals o reglamentàries que siguin necessàries per complir els compromisos internacionals adquirits pel Principat d’Andorra en virtut de l’Acord monetari subscrit amb la Unió Europea”).

Amb aquesta Llei es du a terme la transposició completa dels elements adients que faltava incorporar de la Directiva 2014/59/UE al Principat d’Andorra, en compliment dels compromisos esmentats, i s’hi introdueixen les previsions que permeten la plena harmonització del sistema andorrà amb els estats membres de la Unió Europea en matèria de recuperació i resolució.

Addicionalment, per tal de completar la transposició efectiva de la Directiva, s’ha transposat també la Directiva (UE) 2017/2399 del Parlament Europeu i del Consell, del 12 de desembre del 2017, per la qual es modifica la Directiva 2014/59/UE, en relació amb l’ordre de prioritat dels instruments de deute no garantit en cas d’insolvència, en compliment també dels compromisos de transposició que deriven de l’Acord monetari amb la Unió Europea.

Pel que fa a aquesta Llei, la comprensió correcta de la seva estructura i el seu contingut demana assumir la dimensió essencialment europea de la norma pel que suposa d’incorporació del cabal comunitari a l’ordenament jurídic andorrà. En la seva estructura, i atorgant la màxima continuïtat als continguts de la Llei 8/2015, separa les funcions supervisores i resolutòries tant en la fase preventiva com en l’executiva de resolució (fet que ja es va preveure a la Llei 8/2015 i al que ara es dona continuïtat), refon la regulació de resolució i completa el dret previ en les àrees del règim de recuperació i resolució europeu que faltava incorporar.

Pel que fa a aquest entroncament amb la Llei 8/2015, aquest text es desenvolupa sobre els seus mateixos principis i objectius i replica bona part de la seva estructura i contingut. El fet que s’hagi optat per una derogació, i no per una modificació, respon únicament a l’esforç del legislador per tractar de millorar la sistemàtica i la claredat de la translació.

També, les referències a l’autoritat competent de la supervisió prudencial o a l’autoritat competent s’han d’entendre adreçades a l’Autoritat Financera Andorrana (AFA), mentre que l’AREB és l’autoritat competent de resolució de les entitats bancàries i financeres que prestin serveis d’inversió i, per tant, li corresponen les funcions que li són inherents, tant en fase preventiva com executiva.

II

La Directiva s’ha desenvolupat tècnicament durant els darrers tres anys amb una frenètica activitat reguladora que s’ha recolzat fonamentalment en la Comissió Europea i en l’Autoritat Bancària Europea (ABE), la qual cosa ha permès una convergència i harmonització més grans en la matèria, en paral·lel amb els treballs del Consell d’Estabilitat Financera (FSB) i altres organismes internacionals amb competències en matèria d’estabilitat financera.

D’aquesta manera s’ha anat component una nova branca de la regulació financera a escala europea i a escala mundial. Els seus objectius fonamentals són tant possibilitar la resolució de qualsevol institució financera d’una manera ordenada, sense interrupció sistèmica greu, com minimitzar tant com sigui possible el risc per als contribuents gràcies a la protecció de les funcions que resulten crítiques per al mercat financer i l’economia real, assegurant l’assumpció de les pèrdues per part dels accionistes i creditors de l’entitat en crisi.

Pel que fa a l’experiència viscuda fins ara i que recull la Directiva, en nombroses ocasions els tradicionals procediments concursals en via judicial no resulten els més adients per dur a terme la recuperació o clausura d’una entitat financera inviable en funció de la seva mida, estructura, complexitat, la singularitat de les seves fonts de finançament (que inclouen els dipòsits legalment garantits) i la interconnexió amb altres entitats, mercats, jurisdiccions o sistemes de custòdia i corresponsalia.

Del que s’acaba d’exposar s’infereix la distinció entre la resolució i els procediments que porten a la liquidació o finalització de les activitats en el marc d’un procés judicial tradicional, que tindrà lloc principalment en el cas d’entitats que, per les seves reduïdes mides, complexitat i interconnexions, siguin susceptibles de ser tractades sota aquest règim sense menyscabament de l’interès públic.

En cas contrari, les entitats han de trobar-se sotmeses a mecanismes de resolució de crisis de forma que es minimitzi el risc de contagi i es garanteixi la continuïtat dels serveis financers essencials (en particular, el crèdit), s’evitin les repercussions negatives sobre l’estabilitat del sistema financer (especialment prevenint el contagi i mantenint la disciplina de mercat, tot salvaguardant els fons públics, minimitzant la dependència d’ajuts financers públics extraordinaris, i protegint els dipositants i clients, especialment els que estiguin coberts pels corresponents sistemes de garantia).

Aquests objectius configuren l’interès públic que cal protegir i que en definitiva justifica la intervenció de les autoritats administratives, dotades de facultats i competències d’intervenció, no només per remeiar una situació d’inviabilitat o fallida imminent sinó també per quan l’entitat passi per dificultats. En efecte, l’actuació primerenca és tan necessària com la intervenció ràpida, expeditiva i contundent en el punt d’inviabilitat.

A l’últim, però no per això menys important, cal ressenyar expressament que el règim establert en aquesta Llei constitueix un procediment administratiu, especial i complet, que procura la màxima celeritat en la intervenció de les entitats per tal de facilitar la continuïtat de les seves funcions essencials, alhora que es minimitza l’impacte de la seva inviabilitat en el sistema econòmic i en els recursos públics.

III

La planificació és un component essencial per a una resolució eficaç i, per tant, per a l’estabilitat sostenible del sistema, i resulta imperativa ex ante de la recuperació i la resolució per a totes les entitats i durant tota la seva existència. Per això es dota l’AFA i l’AREB de les competències que els permetin remoure els obstacles per possibilitar la recuperació o la resolució d’una entitat, i això tant pel que fa al grup empresarial com a títol individual.

Així, una de les principals novetats d’aquesta nova norma concerneix la planificació de la recuperació i la resolució, no prevista en el marc vigent actualment, amb caràcter previ i abans que es produeixi tant un deteriorament significatiu de la posició financera de l’entitat en el cas dels plans de reestructuració com una situació d’inviabilitat en el cas dels plans de resolució.

En fase preventiva i pel que fa a la planificació dependent de les entitats, la Llei preveu que aquestes, tenint en compte el coneixement privilegiat que tenen del seu propi funcionament i de qualsevol problema que se’n pugui derivar, han d’elaborar els seus propis plans de recuperació, dimensionant-los segons la importància sistèmica de l’entitat o el seu grup societari i mantenint-los actualitzats.

També, en aquesta mateixa fase preventiva i per preservar l’estabilitat del sistema financer, les autoritats competents han de disposar de la potestat necessària per corregir el deteriorament de la situació financera i econòmica d’una entitat, de manera que es puguin prendre diverses mesures abans d’un deteriorament indefectible en què l’única alternativa possible sigui la resolució o la liquidació. D’aquesta manera, s’hi ha inclòs una planificació ex ante de la recuperació i la resolució per a totes les entitats durant tota la seva existència, i també s’ha dotat l’AREB i l’AFA de la potestat de requeriment de la informació necessària per determinar les funcions essencials de les entitats i garantir-ne la continuïtat i la de les seves competències perquè, respectivament, l’entitat es pugui recuperar o, en cas contrari, resoldre. En aquest darrer cas és l’AREB l’encarregada de redactar els plans de resolució basant-se, entre altres elements, en la informació facilitada per l’entitat en qüestió.

IV

L’autoritat competent de la supervisió prudencial ha d’assegurar el compliment de la normativa que disciplina l’activitat de les entitats i, especialment, de la normativa de solvència, amb la finalitat de protegir l’estabilitat del sistema financer. Sobre aquest mandat, s’hi afegeix la garantia de dissolució d’una entitat inviable amb les mínimes distorsions sobre el conjunt del sistema financer i, en particular, amb el menor impacte possible per a les finances públiques.

Aquest nou marc legal preveu la possibilitat que l’autoritat competent de la supervisió prudencial, l’AFA, adopti una sèrie de mesures en el cas que una entitat incompleixi o es prevegi que no podrà complir la normativa de solvència, però es trobi en disposició de retornar-hi pels seus propis mitjans. Aquesta fase s’anomena “actuació primerenca”.

L’actuació primerenca ha de ser activada per l’AFA, abans que l’entitat resulti insolvent segons el seu balanç però es consideri que pot tornar a la solvència pels seus propis mitjans i abans que el seu capital i patrimoni s’hagin extingit, és a dir, en el punt que la inviabilitat o no viabilitat imminent d’una entitat obligui a incoar-ne la resolució. Aquesta actuació ha de promoure solucions per restablir la situació financera de l’entitat, i es podrà, entre altres mesures, designar un administrador provisional amb la comesa de reestructurar l’entitat respectant els drets dels accionistes o propietaris i els requisits de procediment establert en el dret de societats, i prioritzar també la protecció dels inversors.

Actualment, a més, als requisits de solvència, liquiditat, govern corporatiu i marc d’actuació relatiu al risc s’afegeix a les entitats una nova exigència: la “resolubilitat”. Això és, les entitats han de poder ser resoltes. Aquest és un nou factor decisiu que haurà de ser assumit tant per les autoritats competents de resolució i supervisió o solvència (que, d’altra banda, han de trobar-se compromeses amb l’eliminació dels obstacles que puguin impedir la recuperació o la resolució de les entitats, respectant sempre el principi de proporcionalitat) com per les mateixes entitats, que han de tenir en compte aquest nou paràmetre en les seves decisions estratègiques, corporatives i sobretot de finançament orientades al fet que la seva resolució, en el cas escaient, sigui factible i respectuosa amb l’interès general. D’aquesta manera, allò que es planifiqui en temps d’estabilitat hauria de determinar l’èxit d’eventuals resolucions futures.

La Llei 8/2015 ja havia incorporat les facultats, els instruments i les mesures de resolució que l’AREB ha d’exercir per al seu bon fi. La nova Llei estableix els requisits i procediments que escauen a la resolució de l’entitat en qüestió, entre els quals es troba el seu accionament quan es determini la no viabilitat imminent o la inviabilitat de l’entitat. A partir d’aquesta fita, d’importància cabdal, l’autoritat de resolució ha de prendre diverses decisions crucials.

El Principat d’Andorra ha estat, en aquest sentit, pioner en l’aplicació de la recapitalització interna (bail-in) en tota la seva extensió i en l’ús de l’instrument de l’entitat pont i de la segregació d’actius i passius, així com en la cessió del negoci, en la modificació de clàusules contractuals i en la paralització de l’activitat durant menys de quatre dies durant la primera migració d’actius i passius que es va dur a terme l’any 2016.

V

A això anterior és imprescindible afegir-hi que les entitats han de comptar amb una estructura de passius amb prou capacitat per absorbir de facto les eventuals pèrdues, mantenint en tot moment un import agregat suficient de fons propis i de passius amb determinades característiques, expressat percentualment respecte al passiu total de l’entitat que no es considerin fons propis. Es tracta de garantir que en cas de dificultats hi hagi un “coixí” (buffer) suficient entre el capital i els dipòsits garantits que pugui servir per recapitalitzar l’entitat des de dins, d’acord amb els principis ja enunciats, sense que els contribuents es vegin afectats ni els dipositants compromesos.

Aquest coixí presenta diverses denominacions segons la jurisdicció o l’autoritat europea o internacional que el defineixi, fins i tot pot tenir diverses composicions de denominador o numerador, però és comuna a totes la “capacitat d’absorció de pèrdues”.

En aquest sentit, la Directiva 2014/59/UE l’ha denominat “requisit mínim de fons propis i passius admissibles (més conegut per les sigles en anglès, MREL, Minimum Requirements for Elegible Liabilities) i és exigible a totes les entitats.

Aquest paràmetre constitueix un requisit addicional i complementari dels requisits de capital, liquiditat i palanquejament. Ambdós exigències tracten de garantir que l’instrument de recapitalització interna, el bail-in, sigui “factible” i “creïble”.

Per determinar l’MREL s’han de tenir en compte, almenys, les consideracions següents: (i) que l’import sigui adequat per trobar l’equilibri entre eficiència i estabilitat financera, i és el requisit establert cas per cas en funció de la mida, el model de negoci, el model de finançament i el perfil de risc de cada entitat; (ii) que el denominador per calcular el requisit mínim estigui constituït per l’import total de passius i no pel total d’actius ponderats per risc; (iii) i que la naturalesa dels passius que absorbeixin les pèrdues sigui tan àmplia com sigui possible i capturi en tot cas els instruments de capital i subordinats, però també passius no garantits a llarg termini per evitar que el capital cobreixi els requisits mínims de solvència però en el punt d’inviabilitat no sigui suficient.

Ara bé, una de les qüestions clau és decidir on localitzar l’MREL en un grup consolidable. La Directiva 2014/59/UE adopta un plantejament descendent pel que fa a la determinació del requisit mínim de fons propis i passius admissibles dins d’un grup.

No obstant això, independentment de l’enfocament escollit pel grup, les entitats han de complir aquest requisit mínim de forma individual, mentre que les matrius ho fan amb caràcter consolidat.

Aquest requisit mínim constitueix una eina preparatòria clau per a la resolubilitat i, sempre en estreta coordinació amb l’autoritat competent de la supervisió prudencial, l’ha d’establir l’autoritat de resolució i s’ha de mantenir actualitzat durant la vida de les entitats.

En conseqüència, ha de ser monitoritzat tant per l’autoritat de supervisió com per l’autoritat de resolució. També els mercats i els inversors han de seguir de prop l’MREL i analitzar adequadament el risc que assumeixen.

VI

Tal com s’ha esmentat anteriorment, l’estructuració d’aquesta Llei s’ha d’entendre tenint en compte la Llei 8/2015, que ha estat aplicada amb èxit durant els darrers anys i ha donat resposta a la crisi bancària més rellevant que ha patit el Principat d’Andorra.

En aquest sentit, les novetats que s’inclouen en la resolució estan relacionades amb el requisit de resolubilitat, clau per a la fase executiva. D’una banda, s’hi incorporen les facultats i disposicions necessàries perquè tant l’autoritat de resolució com l’autoritat de supervisió puguin eliminar obstacles per a la resolució, siguin estructurals, d’organització, de governança o de qualsevol altre tipus. D’altra banda, s’hi incorporen les disposicions relatives al requisit mínim de fons propis i passius exigibles (MREL). Finalment, s’hi incorporen millores de redacció, així com textos aclaridors o complementaris que per raó de la urgència en la transposició parcial del 2015 es va optar per no incloure en no resultar essencials ni rellevants en aquell moment, però que no obstant això en l’actualitat poden coadjuvar de manera més correlativa i coincident amb el text comunitari objecte de transposició completa.

Aquesta Llei s’estructura en deu capítols, a més d’una sèrie de disposicions addicionals, transitòries i finals, i una disposició derogatòria.

En la recerca d’una sistemàtica legislativa coherent no ha estat possible fer coincidir l’estructura capitular formal d’aquesta Llei amb la Llei 8/2015 en el que aquesta última ja contenia de la transposició. Tenint en compte la materialitat de la fase preventiva, s’ha optat per conciliar l’estructura d’aquesta Llei amb l’ordre de cronologia teòrica del procés resolutori: fase preventiva (contínua), fase executiva (només en el cas d’actuació primerenca o en punt d’inviabilitat, amb la resolució).

Com a novetat, en línia amb la Directiva 2014/59/UE i a diferència de la normativa anterior, aquesta Llei no és només aplicable a les entitats bancàries sinó també a les entitats financeres que presten serveis d’inversió.

El capítol primer conté les disposicions de caràcter general, que especifiquen l’objecte, l’àmbit d’aplicació i les definicions de termes rellevants d’aquesta branca de la regulació financera. Es ressenyen els objectius i principis, ja que informen tota la Llei (sense perjudici que s’apliquin en funció de les circumstàncies del cas concret i de les especificitats legals que s’estableixin). Dels objectius en destaquen tres: en primer lloc, assegurar, quan correspongui, la continuïtat de les funcions essencials; en segon lloc, protegir els dipositants els fons dels quals estan garantits pel sistema de garantia de dipòsits; i, en tercer lloc però amb caràcter essencial, assegurar una utilització òptima dels recursos públics que s’hagin pogut utilitzar per preservar l’estabilitat i funcionament del sistema bancari; en altres paraules, l’impacte a les arques públiques ha de ser el mínim possible. Entre aquests principis cal destacar el referit al fet que els accionistes de l’entitat són els primers que han de suportar les pèrdues.

En el capítol segon es regula principalment una fase d’actuació primerenca dins del procés resolutori.

Les entitats han d’assumir quina part de la seva gestió quotidiana ha de representar la incorporació de la “resolubilitat”, és a dir, la garantia que, si l’entitat hagués de ser resolta en algun moment, la seva estructura o forma de funcionament permetrien desenvolupar la resolució sense posar en risc l’estabilitat financera, l’economia i, molt especialment, els dipòsits i les finances públiques.

Amb aquest mateix objectiu, les autoritats de supervisió i resolució han de poder actuar quan l’entitat encara és solvent i viable. Per a això, la Llei preveu un conjunt ampli de mesures preventives com ara els plans de recuperació i resolució, les mesures d’actuació primerenca i les facultats encaminades que l’autoritat de resolució imposi a entitats sanes sense problemes de solvència ni de liquiditat l’adopció de modificacions estructurals, organitzatives, de negoci o d’un altre tipus, si calgués, per garantir que, si l’entitat esdevingués inviable, la seva resolució pogués executar-se de manera ordenada i sense costos per als contribuents.

Es regula també el procediment d’actuació primerenca, entès com el que s’aplicarà a una entitat quan no pugui complir la normativa de solvència, però estigui en disposició de retornar al compliment pels seus propis mitjans. Un dels principals instruments de l’actuació primerenca són els plans de recuperació, que hauran de ser elaborats per totes les entitats atenent el seu caràcter eminentment preventiu.

El capítol tercer recull la definició i el procés d’elaboració dels plans de resolució, que contindran les mesures que l’AREB aplicarà en cas que l’entitat resulti finalment inviable i no sigui procedent la liquidació concursal. En aquests plans s’exclou completament l’existència de suport financer públic.

En aquest capítol s’incorpora també la capacitat que tindrà l’AREB per assenyalar la concurrència d’obstacles per a la resolució i, si escau, la facultat d’imposar a les entitats les mesures necessàries per eliminar-los.

En el capítol quart es regula el procediment de resolució entès com el que s’aplica a una entitat quan esdevingui inviable o sigui previsible que ho esdevindrà en un futur imminent, i quan per raons d’interès públic i estabilitat financera sigui necessari evitar-ne la liquidació concursal. En l’articulat d’aquest capítol es determina com es produeix l’obertura del procés de resolució. Per a això, caldrà que l’AFA o l’AREB determini que una entitat es troba en situació d’inviabilitat. Posteriorment, serà l’AREB qui analitzarà si es donen la resta de circumstàncies que han de concórrer per iniciar el procediment de resolució.

A partir d’aquest moment l’AREB s’activarà, prenent en consideració els plans de resolució si això fos possible i els instruments de resolució que es recullen en el capítol cinquè, inclosa la recapitalització interna, a la qual, per les seves particularitats, es dedica tot el capítol següent. Tots aquests instruments ja estaven recollits a la Llei 8/2015. Aquesta Llei, però, complementa i perfecciona la regulació d’acord amb la normativa europea.

Els instruments de resolució comprenen des de la transmissió de l’entitat o una part a un subjecte privat per protegir els serveis essencials fins a la creació d’una entitat pont a la qual es transfereix la part salvable de l’entitat en resolució, així com la creació d’una societat de gestió d’actius a la qual es transfereixen els actius malmesos de l’entitat objecte de resolució.

S’inclouen en aquest capítol algunes disposicions sobre la utilització del Fons de Resolució d’Entitats Bancàries (FAREB) en el context de l’aplicació dels instruments de resolució, sense perjudici de la regulació general que a aquest fons dedica el capítol vuitè.

El capítol sisè es destina a l’anomenada “recapitalització interna” (bail-in). El seu objectiu últim és minimitzar l’impacte de la resolució sobre els contribuents, assegurant una adequada distribució dels costos entre accionistes i creditors.

Una conseqüència immediata de l’inici del procés de recapitalització interna és la necessitat que l’autoritat de resolució compti amb la capacitat de declarar la suspensió de les clàusules de resolució anticipada i de resolució per incompliment encreuat de qualsevol contracte del qual l’entitat en resolució sigui part, i en especial d’execució de les anomenades garanties financeres. La suspensió ha de permetre a l’autoritat de resolució conèixer la situació dels passius i que aquests passius no es volatilitzin mitjançant l’aplicació de clàusules de compensació contractual sense conèixer la situació fàctica de l’entitat.

A continuació, l’autoritat de resolució haurà de conèixer el nivell de liquiditat de què disposa l’entitat per fer front a les necessitats corrents. No s’ha d’oblidar que en temps de dificultat la disponibilitat de finançament privat esdevé escassa per no dir nul·la, de manera que no és descartable que hagi de preparar-se algun tipus de mecanisme de liquiditat, de disponibilitat de línies de crèdit, en línia amb les disposicions de la Llei 8/2015.

Fins aquí, el treball preparatori imprescindible s’ha realitzat. D’ara endavant, l’autoritat de resolució ha d’identificar qui seran els nous accionistes i en quina mesura suportaran les pèrdues i els costos de la resolució.

Experts independents han d’emprendre el càlcul del valor econòmic de l’entitat d’acord amb uns procediments i regles aprovats ex ante.

Amb relació a l’ordre de prelació en l’assumpció de pèrdues, en primer lloc els dipòsits coberts es qualificaran com a crèdits privilegiats; en segon lloc, en aplicar l’instrument de recapitalització interna, l’autoritat de resolució durà a terme la cobertura de l’import de la recapitalització determinat, amortitzant o reduint l’import de les accions, instruments de capital o passius admissibles segons la seqüència següent: 1r) els elements del capital ordinari de nivell 1; 2n) l’import principal dels instruments de capital addicional de nivell 1; 3r) l’import principal dels instruments de capital de nivell 2; 4t) l’import principal del deute subordinat que no és capital addicional de nivell 1 o 2, i 5è) l’import principal o l’import pendent dels passius incloent-hi els dipòsits garantits que tindran protecció màxima per al dipositant segons el nivell de cobertura previst a la normativa del fons de garantia de dipòsits, atès que, tot i poder sufragar-lo, el cost serà assumit pel sistema de garantia de dipòsits corresponent.

Així mateix, s’ha de recordar que l’autoritat de resolució podria excloure totalment o parcialment certs passius de les competències d’amortització o conversió. No obstant això, l’ús d’aquesta facultat ha de ser excepcional, i aquesta excepcionalitat ha de comptar amb uns requisits determinats.

Finalment, quan un passiu estigui regulat per la normativa d’un país tercer, l’autoritat de resolució pot exigir a l’entitat que demostri que qualsevol decisió consistent a amortitzar o convertir aquest actiu seria efectiva d’acord amb la normativa d’aquest país tercer. Si l’autoritat de resolució té dubtes sobre la seva admissibilitat, el dit passiu no serà computat per al requisit mínim de fons propis i passius admissibles (MREL).

Amb l’ús de l’eina de recapitalització interna s’haurà aconseguit una entitat o una entitat pont amb un balanç sanejat, però pot ser que encara no pugui afrontar un negoci o una activitat bancària estable o fins i tot viable.

En aquest punt s’aborda la fase de reorganització (diferent de la preventiva), que ha de portar l’entitat a la viabilitat pel que fa al seu propi negoci, i a la recuperació de l’activitat i del seu marge d’intermediació financera.

Per a això, la Llei posa a disposició de l’autoritat de resolució altres eines i instruments, com la segregació d’actius i passius, la venda de negoci inclosa la transmissió de les accions sense consentiment de tercers o dels mateixos titulars, la creació d’una entitat o societat pont o la constitució de societats de gestió d’actius, mecanismes que ja s’havien reflectit a la Llei 8/2015. Aquests instruments aniran acompanyats de totes les competències necessàries per executar-los com més aviat millor desactivant qualsevol obstacle que pugui sorgir.

El capítol setè està dedicat a l’AREB. Es dona continuïtat al contingut de la Llei 8/2015 i s’hi afegeixen les facultats necessàries perquè pugui dur a terme els nous mandats legals d’aquesta Llei, especialment en la fase preparatòria i pel que fa a l’eliminació d’obstacles per a la resolubilitat.

El capítol vuitè escomet la regulació del Fons Andorrà de Resolució d’Entitats Bancàries (FAREB).

El capítol novè aborda certes qüestions d’índole processal.

El capítol desè estableix el règim sancionador. Es dona continuïtat al contingut de la Llei 8/2015, i s’hi afegeixen els tipus infractors relacionats amb les novetats d’aquesta Llei, especialment en fase preventiva i resolubilitat.

Aquesta Llei es tanca amb les disposicions addicionals, transitòries i finals, i una disposició derogatòria.

Capítol primer. Disposicions generals

Article 1. Objecte i àmbit d’aplicació

1. Aquesta Llei té per objecte regular els processos d’actuació primerenca i de resolució de les entitats definides a l’apartat 2 d’aquest article, establertes al Principat d’Andorra, i determinar els mecanismes que redueixin el risc que es produeixi un supòsit de resolució, així com crear el règim jurídic de l’Agència Estatal de Resolució d’Entitats Bancàries i del Fons Andorrà de Resolució d’Entitats Bancàries, amb la finalitat de protegir la confiança, la credibilitat i l’estabilitat del sistema financer.

2. Aquesta Llei és aplicable a les entitats següents:



3. L’Autoritat Financera Andorrana (AFA) i l’Agència Estatal de Resolució d’Entitats Bancàries (AREB), en aplicar els instruments o exigir les obligacions i els requisits previstos en aquesta Llei, han de tenir en compte, quan correspongui, les circumstàncies singulars de cada entitat o societat definida a l’apartat 2 derivades, entre altres aspectes, de la seva estructura, naturalesa i perfil d’activitat.

4. No és aplicable el que preveu aquesta Llei a les empreses d’inversió quan el seu capital social sigui inferior a 730.000 euros, o l’activitat de les quals reuneixi les característiques següents:

Article 2. Definicions

Als efectes d’aquesta Llei, s’entén per:

1. FAREB: el Fons Andorrà de Resolució d’Entitats Bancàries.

2. Resolució: l’aplicació d’un instrument de resolució o de qualsevol altre instrument amb la finalitat d’assolir un o diversos objectius de resolució definits a l’apartat 2 de l’article 3.

3. Entitat bancària: és una persona jurídica, tal com es defineix a l’apartat 1 de l’article 8 de la Llei 7/2013, del 9 de maig, sobre el règim jurídic de les entitats operatives del sistema financer andorrà i altres disposicions que regulen l’exercici de les activitats financeres al Principat d’Andorra.

4. Empresa d’inversió: són les societats financeres d’inversió, les agències financeres d’inversió i les societats gestores de patrimoni en modalitat directa, en la mesura que estan autoritzades a prestar serveis d’administració i custòdia d’instruments financers per compte de clients, incloent la custòdia i serveis connexes, com la gestió de tresoreria i de garanties, tal com es defineixen als articles 23 a 25 de la Llei 7/2013, del 9 de maig, sobre el règim jurídic de les entitats operatives del sistema financer andorrà i altres disposicions que regulen l’exercici de les activitats financeres al Principat d’Andorra.

5. Entitat financera: és una empresa, diferent d’una entitat, l’activitat principal de la qual consisteix a adquirir participacions o exercir una o diverses activitats de les que es recullen a les lletres a) a l), i lletra n) de l’apartat 2 de l’article 8, de la Llei 7/2013, del 9 de maig, sobre el règim jurídic de les entitats operatives del sistema financer andorrà i altres disposicions que regulen l’exercici de les activitats financeres al Principat d’Andorra. S’inclouen les societats financeres de cartera, les societats financeres mixtes de cartera, les societats mixtes de cartera, les societats gestores d’organismes d’inversió col·lectiva i les entitats de pagament, tal com es defineixen a l’apartat 1 dels articles 38 i 61, respectivament, de la Llei 7/2013, del 9 de maig, sobre el règim jurídic de les entitats operatives del sistema financer andorrà i altres disposicions que regulen l’exercici de les activitats financeres al Principat d’Andorra.

6. Filial: són les entitats en les quals concorre algun dels requisits de l’apartat 7 de l’article 2 de la Llei 7/2024, del 27 de maig, sobre organització i funcionament de les entitats operatives del sistema financer i l’abús de mercats. Addicionalment, qualsevol filial d’una filial es considera també filial de l’última empresa matriu.

7. Empresa matriu al Principat d’Andorra: és una entitat amb domicili social al Principat d’Andorra que té com a filial una entitat o una entitat financera, o que té una participació en aquesta entitat o entitat financera, i que per si mateixa no és una filial d’una altra entitat autoritzada al Principat d’Andorra, d’una societat financera de cartera o d’una societat financera mixta de cartera establerta al Principat d’Andorra.

8. Base consolidada: significa sobre la base de la situació consolidada, que és la situació que resulta de l’aplicació a una entitat dels requisits previstos en la legislació de solvència vigent, com si aquesta entitat formés, juntament amb una o més entitats, una sola entitat.

9. Base subconsolidada: significa sobre la base de la situació consolidada d’una empresa matriu, la societat financera de cartera matriu o societat financera mixta de cartera matriu, excloent un subgrup d’entitats, o sobre la base de la situació consolidada d’una empresa matriu, la societat financera de cartera matriu o societat financera mixta de cartera matriu que no és l’última empresa matriu, l’última societat financera de cartera matriu o societat financera mixta de cartera matriu.

10. Situació consolidada: és la situació que resulta de l’aplicació a una entitat dels requisits per a la consolidació prudencial segons s’estableix en la legislació vigent en matèria de solvència, liquiditat i supervisió prudencial, com si aquesta entitat formés, juntament amb una o més entitats, una sola entitat.

11. Societat financera de cartera: és una entitat financera, les filials de les quals són exclusivament o principal entitats o entitats financeres, de les quals com a mínim una ha de ser una entitat, i alhora no és una societat financera mixta de cartera.

12. Societat financera mixta de cartera: és una empresa matriu, diferent d’una entitat regulada, que juntament amb les seves filials, de les quals com a mínim una és una entitat regulada que té el seu domicili social al Principat d’Andorra, i altres entitats, constitueix un conglomerat financer.

13. Societat mixta de cartera: és una empresa matriu, diferent d’una societat financera de cartera, d’una entitat o d’una societat financera mixta de cartera, que compti, com a mínim, amb una entitat entre les seves filials.

14. Societat de cartera: és una societat financera de cartera, societat financera mixta de cartera o societat mixta de cartera, excepte que se’n digui el contrari expressament.

15. Objectius de resolució: els objectius de resolució que s’estableixen a l’apartat 2 de l’article 3.

16. Sucursal: és una seu d’explotació que constitueixi una part, desproveïda de personalitat jurídica, d’una entitat, entitat financera o societat de cartera, i que efectuï directament, de manera total o parcial, les operacions inherents a l’activitat d’aquesta entitat o societat.

17. AREB: l’Agència Estatal de Resolució d’Entitats Bancàries.

18. Instrument de resolució: un instrument de resolució dels que s’estableixen a l’apartat 1 de l’article 25.

19. Competència de resolució: una competència de les que s’estableixen als articles 66 a 74.

20. Autoritat competent: és una autoritat pública o un organisme oficialment reconegut en el dret nacional, amb facultats d’acord amb el dret nacional aplicable per supervisar entitats com a part del sistema de supervisió vigent en el país de què es tracti.

21. AFA: l’Autoritat Financera Andorrana.

22. Entitat: és una entitat bancària o una empresa d’inversió excepte que se’n digui el contrari expressament.

23. Òrgan d’administració: és l’òrgan o òrgans d’una entitat, entitat financera o societat de cartera, que són nomenats de conformitat amb la legislació aplicable, que estan facultats per establir l’estratègia, objectius i orientació general d’aquesta entitat o societat, i que supervisen i controlen el procés de la presa de decisions de gestió.

24. Direcció general: són els membres, persona física, que exerceixen funcions executives en l’entitat, entitat financera o societat de cartera i que són responsables de la gestió diària d’aquesta entitat o societat i han de retre comptes d’això davant l’òrgan d’administració.

25. Grup: conjunt d’empreses format per una empresa matriu, les seves filials i les entitats en les quals l’empresa matriu o les seves filials tinguin una participació, així com les empreses vinculades entre si per una direcció única, en virtut d’un contracte celebrat amb aquestes empreses o per clàusules estatutàries d’aquestes empreses o què els òrgans d’administració, de direcció o de control d’aquestes empreses estiguin constituïts majoritàriament per les mateixes persones.

26. Ajut financer públic extraordinari: qualsevol ajut públic proporcionat amb la finalitat de preservar o restablir la viabilitat, la liquiditat o la solvència de l’entitat, entitat financera o societat de cartera o del grup del que aquesta entitat o societat formi part.

27. Ajuts en forma de provisió urgent de liquiditat: provisió realitzada per un banc central o altres organismes, de fons d’un banc central o de qualsevol altre ajut que suposi un increment dels fons propis d’un banc central o altres organismes, a una entitat solvent, o a un grup d’aquestes, que tingui problemes temporals de liquiditat, sense que aquesta operació formi part de la política monetària.

28. Entitat de grup: una persona jurídica que forma part d’un grup.

29. Pla de recuperació: un pla de recuperació que ha d’elaborar i seguir una entitat d’acord amb l’article 6.

30. Pla de recuperació de grup: un pla de recuperació de grup que s’ha d’elaborar i mantenir d’acord amb l’article 6.

31. Funcions essencials: les activitats, els serveis o les operacions, el cessament de les quals podria provocar al Principat d’Andorra una pertorbació dels serveis essencials per a l’economia real o de l’estabilitat del sistema financer, a causa de la mida, de la quota de mercat, de les connexions internes o externes, de la complexitat o de l’activitat transfronterera de l’entitat, entitat financera o societat de cartera o del grup, tenint en compte especialment la capacitat de substituir aquestes activitats, serveis o operacions.

32. Branques d’activitat principals: les branques d’activitat i els serveis associats que representin una font important d’ingressos, de beneficis o de valor de franquícia per a l’entitat, entitat financera o societat de cartera o per al grup del que formi part.

33. Supervisor en base consolidada: l’autoritat competent responsable de l’exercici de la supervisió en base consolidada de les entitats matriu i de les entitats controlades per societats financeres de cartera matriu o per societats financeres mixtes de cartera, sempre i quan la matriu estigui domiciliada a la jurisdicció de l’autoritat competent.

34. Fons propis: els fons propis d’una entitat, entitat financera o societat de cartera és la suma del seu capital de nivell 1 i del seu capital de nivell 2, de conformitat amb l’establert a la legislació de solvència vigent.

35. Condicions de resolució: les condicions que s’estableixen a l’apartat 1 de l’article 19.

36. Mesura de resolució: la decisió de resoldre una entitat, entitat financera o societat de cartera, que sigui objecte de resolució d’acord amb l’article 19; l’aplicació d’un instrument de resolució o l’exercici d’una o diverses competències de resolució.

37. Pla de resolució: un pla de resolució per a una entitat elaborat d’acord amb l’article 13.

38. Resolució de grup:



39. Pla de resolució de grup: un pla de resolució de grup elaborat d’acord amb l’article 14.

40. Autoritat de resolució a nivell de grup: l’autoritat de resolució de la jurisdicció en la que estigui situat el supervisor en base consolidada. Al Principat d’Andorra, l’AREB.

41. Instrument de deute: als efectes de l’article 68, les obligacions i els bons i la resta de formats de deute transmissible, els instruments que creïn o reconeguin un deute i els instruments que donen dret a adquirir instruments de deute;

Als efectes de la disposició addicional segona del Decret, del 4 d’octubre de 1969, en relació a la cessació de pagaments i fallides: les obligacions i els bons i la resta de formats de deute transmissible i els instruments que creïn o reconeguin un deute.

42. Requisits de fons propis: els requisits de fons propis que s’estableixen a la legislació de solvència vigent.

43. Liquidació: la realització dels actius d’una entitat o d’una societat de les que s’estableixen a les lletres b) o c) de l’apartat 2 de l’article 1.

44. Instrument de segregació d’actius: el mecanisme mitjançant el qual una autoritat de resolució transmet els actius, els drets o els passius d’una entitat objecte de resolució a una societat de gestió d’actius d’acord amb l’article 28.

45. Societat de gestió d’actius: una persona jurídica que compleix els requisits que s’estableixen a l’article 28.

46. Instrument de recapitalització interna (bail-in): el mecanisme mitjançant el qual una autoritat de resolució exerceix les competències d’amortització o de conversió dels passius d’una entitat objecte de resolució d’acord amb que s’estableix en aquesta Llei.

47. Instrument de la venda del negoci: el mecanisme mitjançant el qual una autoritat de resolució transmet les accions o altres instruments de capital emesos per una entitat objecte de resolució, els actius, els drets o els passius d’una entitat objecte de resolució, a un comprador que no sigui una entitat pont, d’acord amb el que s’estableix a l’article 26.

48. Entitat pont: una persona jurídica que compleix els requisits que s’estableixen a l’article 27.

49. Instrument de l’entitat pont: el mecanisme mitjançant el qual es transmet les accions o altres instruments de capital emesos per una entitat objecte de resolució, els actius, els drets o els passius d’una entitat objecte de resolució, a una entitat pont, d’acord amb que s’estableix a l’article 29.

50. Instruments de capital: les accions, la resta d’instruments que confereixin capital, els instruments que són convertibles en accions o en instruments de capital o que donin dret a adquirir accions o altres instruments de capital, els instruments que representen interessos en accions o altres instruments de capital.

51. Accionistes: accionistes o titulars d’altres instruments de capital.

52. Competències de transmissió: les competències que s’estableixen en aquesta Llei i que serveixen per transmetre accions, altres instruments de capital, instruments de deute, actius, drets o passius, o una combinació d’aquests instruments, d’una entitat objecte de resolució a un o diversos adquirents.

53. Entitat de contrapartida central: una persona jurídica que fa d’intermediari entre les contraparts dels contractes negociats en un o diversos mercats financers, actuant com a comprador davant de tot venedor i com a venedor davant de tot comprador.

54. Passiu garantit: un passiu en el que el dret de cobrament o qualsevol altra forma de contraprestació del creditor està garantida per un dret, una penyora o gravamen, o per acords de garantia, inclosos els passius derivats d’operacions amb pacte de recompra i la resta d’acords de garantia mitjançant transmissió de títols.

55. Instrument de capital ordinari de nivell 1: els instruments de capital que compleixin les condicions que s’estableixen a la normativa de solvència vigent per a instruments de capital ordinari de nivell 1.

56. Instruments de capital addicional de nivell 1: els instruments de capital que compleixen les condicions que s’estableixen a la normativa de solvència vigent per a instruments de capital addicional de nivell 1.

57. Passius admissibles: els passius i els instruments de capital no qualificats com a instruments de capital ordinari de nivell 1, de capital addicional de nivell 1, o de nivell 2, d’una entitat o d’una societat de les que s’estableixen a les lletres b) o c) de l’apartat 2 de l’article 1, que no estan exclosos de l’àmbit d’aplicació de l’instrument de recapitalització interna d’acord amb que s’estableix a l’article 43.

58. Sistema de garantia de dipòsits: Fons Andorrà de Garantia de Dipòsits (Fagadi)

59. Instruments de nivell 2: els instruments de capital o els préstecs subordinats que compleixen les condicions que s’estableixen a la normativa de solvència vigent per instruments de capital de nivell 2.

60. Instruments de capital pertinents: els instruments de capital addicional de nivell 1 i els instruments de nivell 2.

61. Coeficient de conversió: el factor que determina el número d’accions o altres instruments de capital en el que es converteixen els passius d’una determinada categoria, prenent com a referència un instrument de manera unitària de la categoria que correspongui o una unitat de valor específica d’un dret de crèdit.

62. Adquirent: l’entitat a la que es transmeten les accions, els altres instruments de capital, els instruments de deute, els actius, els drets o passius, o qualsevol combinació dels elements mencionats, a partir d’una entitat objecte de resolució.

63. Entitat objecte de resolució: una entitat, una entitat financera o una societat de cartera, a la que s’aplica una mesura de resolució.

64. Entitat d’un país tercer: una entitat la seu social de la qual estigui establerta en un país tercer i que en cas que estigués establerta al Principat d’Andorra estaria subjecta a la definició d’entitat d’aquesta Llei.

65. Empresa matriu d’un país tercer: una empresa matriu, una matriu d’una societat de cartera o una matriu d’una societat financera mixta de cartera, establerta en un país tercer.

66. Procediment de resolució d’un país tercer: una acció d’acord amb la normativa d’un país tercer que està encaminada a gestionar la inviabilitat d’una empresa d’un país tercer i que és comparable, en relació als seus objectius i els resultats estimats, a les accions de resolució que s’estableixen en aquesta Llei.

67. Autoritat competent d’un país tercer: l’autoritat d’un país tercer responsable de desenvolupar funcions comparables a les de les autoritats de resolució, o les autoritats competents que s’estableixen en aquesta Llei.

68. Dipòsits garantits: part dels dipòsits elegibles que no superi el nivell de cobertura previst a la normativa relativa al sistema de garantia de dipòsits.

69. Dipòsits elegibles: dipòsits no exclosos de protecció d’acord amb que s’estableix en la Llei 20/2018, del 13 de setembre, reguladora del Fons Andorrà de Garantia de Dipòsits i del Sistema andorrà de garantia d’inversions.

70. Acord de garantia financera amb canvi de titularitat: un acord, en el que s’inclouen els pactes de recompra, en virtut del qual un garant transfereix la plena propietat de la garantia financera o el ple dret de la mateixa a un beneficiari, a efectes de garantir o donar un altre tipus de cobertura a les obligacions financeres principals.

71. Acords de compensació contractual: acord que estableixi la creació d’una única obligació jurídica que abasti totes les operacions financeres incloses en el mateix acord i, en virtut del qual, en cas de venciment anticipat, les parts només tinguin dret a exigir-se el saldo net del producte de la liquidació de dites operacions financeres. El fet que hi hagi una única operació vigent sota l’acord en un determinat moment no priva d’efecte les previsions d’aquest capítol. El saldo net s’ha de calcular segons s’estableix a l’acord de compensació contractual o als acords que tinguin relació amb aquest acord, inclosos els acords que vinculin diferents acords de compensació contractual.

72. Acord de compensació recíproca: un acord en virtut del qual dos o més drets o obligacions que es deuen entre una entitat objecte de resolució i una contrapart poden liquidar-se mútuament.

73. Contractes financers: els contractes i acords següents:



74. Capacitat de recuperació: la capacitat d’una entitat, entitat financera o societat de cartera de restablir la seva posició financera amb posterioritat a un deteriorament significatiu.

75. Dipositant: qualsevol persona física o jurídica, titular d’un dipòsit; en cas d’un compte amb titularitat conjunta, cada un dels titulars d’un dipòsit.

76. Dipòsit: qualsevol saldo creditor que procedeixi de fons que s’hagin mantingut en compte o de situacions transitòries generades per operacions bancàries ordinàries i que una entitat bancària tingui l’obligació de restituir en les condicions legals i contractuals aplicables, inclosos els dipòsits a termini i els dipòsits d’estalvi però exclòs el saldo creditor quan concorri alguna de les condicions següents:



77. Inversor: una persona física o jurídica, que hagi confiat fons o instruments a una entitat en el marc d’operacions d’inversió; en el cas d’un compte amb titularitat conjunta, cada un dels titulars d’una inversió.

78. Mercat regulat: és tot sistema multilateral, operat o gestionat per un organisme rector del mercat, que reuneix o ofereix la possibilitat de reunir, dins del sistema i segons les seves normes no discrecionals, els diversos interessos de compra i de venda sobre instruments financers de múltiples tercers per donar lloc a contractes respecte als instruments financers admesos a negociació d’acord amb les seves normes o sistemes, i que està autoritzat i funciona de manera regular de conformitat amb les disposicions legals i reglamentàries de la jurisdicció en què es trobin registrats aquest mercats.

79. Actuació primerenca: procediment aplicable a una entitat, de conformitat amb el que preveu el capítol segon, quan incompleixi o hi hagi elements objectius pels quals resulti raonablement previsible que no pot complir la normativa de solvència, ordenació i disciplina, però es trobi en disposició de tornar-la a complir pels seus propis mitjans.

80. Fase preventiva de la resolució: conjunt de procediments i mesures que, amb la finalitat de garantir la resolubilitat i facilitar l’eventual resolució d’una entitat, entitat financera o societat de cartera, es recullen al capítol tercer.

81. Fase executiva de la resolució: conjunt de procediments i mesures que, amb la finalitat de gestionar la resolució d’una entitat, entitat financera o societat de cartera, es recullen en els capítols del quart al sisè.

82. Conglomerat financer: grup que compleix les condicions següents:



Per determinar si les activitats a diferents sectors financers són significatives a aquest efecte, per a cada sector financer la mitjana del coeficient entre el balanç total d’aquest sector financer i el balanç total de les entitats del sector financer del grup, i el coeficient entre els requisits de solvència d’aquest sector financer i els requisits totals de solvència de les entitats del sector financer del grup, ha de ser superior al 10%.

El sector financer de menys dimensió d’un conglomerat financer és el sector amb la mitjana més baixa i el sector financer més important d’un conglomerat financer és el sector amb la mitjana més alta. Per calcular els sectors financers de més i menys importància, i per calcular la mitjana, els sectors bancari i de serveis d’inversió es consideren conjuntament.

Les activitats intersectorials també es consideren significatives a aquests efectes si el balanç total del sector financer de menys dimensió del grup és superior a 6.000 milions d’euros. Si el grup no arriba al llindar establert a l’incís iii anterior, les autoritats competents pertinents poden decidir de mutu acord que el grup no es consideri com un conglomerat financer, o no aplicar-li les disposicions pertinents, si consideren que no resulta necessari, o resulta inadequat o podrien induir a error, respecte als objectius de la supervisió addicional, tenint en compte, per exemple, que:



Les decisions adoptades segons aquest apartat es comuniquen a les altres autoritats competents interessades.

Es considera també conglomerat financer qualsevol subgrup d’un grup, en el sentit de l’incís i anterior, que compleixi els criteris d’aquest punt.

Article 3. Objectius de la resolució

1. L’AREB, a l’hora d’aplicar els instruments o exercir les competències de resolució, ha de tenir presents els objectius d’aquesta resolució i seleccionar els instruments i competències que millor escaiguin per assolir els objectius fixats segons les circumstàncies de cada cas.

2. Els objectius de la resolució als quals es refereix l’apartat 1 són els següents:



La consecució dels objectius esmentats ha de procurar, en tot cas, minimitzar el cost de la resolució i evitar la destrucció de valor, excepte quan sigui imprescindible per aconseguir els objectius de la resolució.

3. Sense perjudici de les disposicions d’aquesta Llei, els objectius de resolució tenen una importància equivalent i l’AREB els ha de ponderar de manera adient segons les circumstàncies de cada cas.

Article 4. Principis de la resolució

1. L’AREB, a l’hora d’aplicar els instruments o exercir les competències de resolució, ha de prendre les mesures necessàries per garantir que la mesura de resolució respecti els principis següents:



2. L’AREB i, si escau, l’AFA pel que es refereix als fons que gestiona, inclosos els de tercers que per llei hagi de gestionar, no es consideren en cap cas inclosos entre els accionistes o creditors als quals es refereix l’apartat anterior.

3. L’AREB i l’AFA, en aplicar els instruments o exigir el compliment de les obligacions i requisits establerts en aquesta Llei, han de prendre en consideració les circumstàncies singulars de cada entitat derivades, entre altres aspectes, de la seva estructura, naturalesa i perfil d’activitat, en els termes que es determinin reglamentàriament.

En particular, es poden establir reglamentàriament requisits simplificats o exempcions del compliment de les mesures preparatòries previstes als capítols segon (“actuació primerenca”) i tercer (“fase preventiva de la resolució”).

No obstant, l’aplicació de requisits simplificats no pot afectar la capacitat de l’AFA o de l’AREB per adoptar qualsevol mesura d’actuació primerenca o de resolució. Així mateix, l’AREB pot imposar en qualsevol moment, requisits complets i no simplificats.

4. L’AREB, a l’hora d’aplicar els instruments o exercir les competències de resolució, ha d’informar i escoltar els representants dels empleats, si escau.

5. L’AREB ha d’aplicar els instruments o exercir les competències de resolució sense perjudici de les disposicions relatives a la representació dels empleats en els òrgans de direcció previstos a la legislació vigent.